<![CDATA[Ara Balears - Joan Cabot]]> 10 <![CDATA[La vida búnquer: la por dels rics]]>

Fa uns dies conversava amb un bon amic que acaba de tornar d’un viatge per l’Argentina i Xile. Parlàvem dels ‘countries’ argentins, aquestes urbanitzacions tancades, vigilades i segures que les classes mitjanes-altes han hagut de construir per sentir-se segurs en un país on la fractura que provoca la desigualtat es tradueix no sols en un índex de criminalitat considerable, tot i que ha anat a la baixa, sinó en una percepció d’inseguretat que no recula, malgrat les estadístiques. L’explicació és fàcil, com em va fer veure el meu amic: els rics tenen por. No viuen a les seves torres de marfil, complexos d’apartaments exclusius i àtics de luxe per una qüestió estètica –o almanco no sols per això–, sinó també perquè estan acollonats. 

]]> <![CDATA[Viure de biaix]]> Fa uns anys vaig llegir un article del New York Times en què s’analitzava un dels errors més comuns de la vida en parella: combatre un malestar emocional de manera racional. L’article feia èmfasi en l’error obvi: les emocions no escolten raons, tot i que les seves causes puguin ser reals, i intentar aplacar certes angoixes amb meticulosos arguments és tan absurd com dir “però jo t’estim” quan estàs fent els comptes per veure si et pots permetre una segona hipoteca.

]]> <![CDATA[L’efecte Rosalía]]> Vaig deixar de punxar el dia que vaig comprendre que no posava música per a la gent sinó contra la gent. Tampoc és que hi hagi un gran mercat per a DJ que es prenen les seves sessions com a tesis doctorals i que llegeixen la pista del revés, sotmetent amb dancehall i hip hop el públic indie o sortint de l’armari com a grans amants de la Fania en una festa punk. DJ Kabotzilla, sempre oportú (si es tracta de destruir Tòquio i les teves ganes de passar-t’ho bé).

]]> <![CDATA[Voldries viure en un país governat per tu mateix?]]>

Atribueixen a Groucho Marx aquella frase que mai no voldria formar part d’un club que l’admetés com a membre. Jo sovint he d’insistir als meus amics, quan parlam de política i despleg el meu pensament, sovint obertament cafre, que han d’estar tranquils, que en el fons mai no voldria viure en un país governat per algú que pensés com jo mateix. 

]]> <![CDATA[El món és un mal gag]]> Hi havia un breu gag de la sèrie Els joves en què en Balowski entrava en una botiga i deia alguna cosa així com “Bon dia, això és una formatgeria?”; “No”, responia el dependent. “Idò ja hem fotut el gag”, rematava el primer. Era una escena absurda i delirant, però com que vivim uns temps en què l’absurditat i el deliri s’han apoderat de la realitat, potser és hora d’assumir que aquest running gag que era la vida està deixant de tenir gens de gràcia. 

]]> <![CDATA[L’alè]]> De vegades, les coses importants queden reduïdes a ben poc.

]]> <![CDATA[‘The Fascist Playbook’]]> Una de les meves millors escoltes d’aquest passat estiu ha estat Bukele: el señor de los sueños, un pòdcast emès originalment el gener del 2024 i produït per Radio Ambulante Studios, responsables de dos altres pòdcasts indispensables, com són Radio Ambulante i El Hilo. De fet, són els presentadors d’El Hilo, Eliezer Budasoff i Silvia Viñas els que narren l’auge de Nayib Bukele, com es va convertir en president d’El Salvador i com, lentament i de manera sistemàtica, va anar esbucant qualsevol obstacle i contra-pes institucional per no haver de retre comptes davant ningú i convertir-se en un exemple de manual de com la pèrdua de fe en les institucions democràtiques acaba precipitant el vot de cap a líders de la dreta populista com ell. 

]]> <![CDATA[‘Jostissi’ de carreró]]> Sé que la violència hauria de ser sempre la darrera opció. O més ben dit, faig un esforç diari per intentar-me autoconvèncer que hauria de ser així, tot i que hi ha una part de mi que voldria entregar-se a una violència oberta i sense escrúpols, deixar-se anar pel tobogan del furor venjatiu i començar a repartir fins a quedar-se a ple. Seria una bona teràpia. Li ho demanaré a la meva psicòloga.

]]> <![CDATA[Quant estaries disposat a pagar per La Veritat?]]> Si fas una enquesta i demanes com d’important és la música per a la ciutadania probablement rebràs respostes apassionades i acabaràs tenint la impressió general que la música és molt important per a molta gent, de fet alguns t’asseguraran que una música els acompanya tot el dia i d’altres, directament, et diran que no podrien viure sense ella.

]]> <![CDATA[Summertime Sadness]]> Sé que és una obvietat, però som lent i home, dos atributs que, pel que em comenten les amigues, sovint van de bracet. I en el meu cas, és així: les subtileses d’aquest món se m’escapen, almanco fins que deixen de ser-ho. Així que no ha estat fins al meu darrer vol de tornada a Mallorca que he sigut conscient d’un fet que és probable que molts de vostès ja hagin assimilat: l’aeroport de Palma és una trampa mortal, un laberint clarament pensat perquè el turista es vagi aclimatant a la violència i la desesperança que s’han convertit en el producte típic de Mallorca.

]]> <![CDATA[Capitalisme i sentiment de culpa]]> A Estuve aquí y me acordé de vosotros (Anagrama, 2024), Anna Pacheco es va infiltrar en el submon dels hotels de luxe per intentar esbrinar quina percepció tenien les treballadores i treballadors d’aquests establiments sobre la seva feina tenint en compte que molts d’ells mai no podrien permetre’s una nit d’allotjament en els hotels en què treballen.

]]> <![CDATA[El turisme és un depredador implacable]]> Vaig néixer el 1978, així que mai no he conegut una Mallorca sense turisme. Des que tenc ús de raó (aquí s’accepten bromes), els guiris han format part del paisatge, encara que aquest paisatge no fos el de cada dia. Pul·lulaven per la perifèria del meu món. En general, els veies de cua d’ull i només te’ls topaves de front si envaïes el seu territori, que estava bastant ben delimitat: zones turístiques que els nostres pares havien construït per a ells. A cap mallorquí, o a ben pocs, se li acudia anar a passar el temps allà per gust. Ells tenien el seu bocí d’illa, que els llogàvem per uns mesos; nosaltres, el nostre. A final de temporada, desapareixien i nosaltres continuàvem amb la nostra vida. Un tracte, més o manco, just.

]]> <![CDATA[“Com a migrant ets el lleig, el diferent; agafes molts de complexos, molestes”]]>

El departament on va néixer pertany a la zona amazònica de Bolívia. El pare es dedicava a la ramaderia; la mare, a la llar i a la xocolata. Son pare també era corregidor, l’autoritat local en aquelles comunitats petites i disperses que depenen del riu per comerciar i comunicar-se amb l’exterior. Va migrar per primer cop a vuit anys, de Camiaco a Trinidad. Allà adquiriria una condició que l’ha acompanyada la resta de la vida i que ha donat sentit al seu activisme. Després del Batxillerat va voler fer-se monja, però va descobrir que el vot d’obediència no estava fet per ella i va decidir tornar a la universitat. Necessitava 2.000 dòlars per a la matrícula. Va venir a Mallorca a cercar-los. Des dels 25 anys que hi és. Amb l’associació Estorninas intenta ajudar aquelles com ella, dones i migrades, una doble discriminació a la qual s’enfronten milers de persones. Les lleis de l’home no els ho posen gens fàcil. Ens trobam amb Flora Suárez al Casal d’Associacions d’Immigrants del carrer d'Eusebi Estada de Palma. En una carpeta duu la història dels seus orígens. Els orígens ho són tot, diu.

]]> <![CDATA[Menys alprazolams i més kalàixnikovs]]> Hi ha llibres que et cauen a les mans en el moment just. Junk parlaria de sincronies; d’altres ho atribuirien al ‘zeitgeist’. Jo, en el meu habitual deliri egocèntric, assumesc que des del departament de realització del meu particular xou de Truman algú intenta dir-me alguna cosa. 

]]> <![CDATA[‘Try a little tenderness’]]> Fa dues setmanes vaig ser a Barcelona. Per feina i per plaer. Per fer entrevistes, anar a concerts, veure alguna exposició. Però tenc la sensació que en part tot era una excusa per anar-hi a veure un amic, un bon amic. Ell i jo sempre hem connectat d’una manera especial, potser perquè vàrem passar per les mateixes coses d’infants; també potser perquè de grans hem comès errors molt semblants. Tots dos, en cert moment, vàrem intentar construir-nos des d’una posició que, en el fons, no anava amb nosaltres, sinó que era una mena de venjança desplaçada respecte de tots aquells que ens varen fer l’abús. Això ens va fer ser injustos i cruels, fins i tot entre nosaltres, però sobretot amb nosaltres mateixos. Durant anys, dècades, mil·lennis, els homes ens hem hagut de fer aquesta mena de cuirasses i costa desprendre-se’n: alguns l’hem duita tant de temps que la tenim aferrada a la pell i no sabem distingir on començar una i acaba l’altra. 

]]> <![CDATA[“Vaig créixer perseguint mon pare per les vinyes”]]>

El seu nom complet és Hada Rodríguez Ricardo i va néixer Sencelles l'any 2002 i créixer entre Biniali i Binissalem. Haver nascut al segle XXI la converteix possiblement en una de les vinicultores més joves del món. Ho va heretar per via paterna. Els seus primers records són entre vinyes. El seu pare, el viticultor Carlos Rodríguez, la duia amb ell des de petita. Quan tenia 12 anys, son pare va crear Selva Vins, el celler on ara ella ha pogut experimentar i crear els seus primers vins. Sempre naturals, sempre biodinàmics, amb un punt d’atreviment que contrasta amb la seva timidesa (no és gaire de xarxes socials), però encaixa bé amb la passió que transmet quan parla de l’elaboració i l’altra cosa que va heretar del pare, Rosendo. El seu somni: tenir el celler i les vinyes a la finca familiar. L’objectiu: viure en contacte constant amb el raïm i l’alquímia. Sembla que no necessita gaire més per sentir-se satisfeta.

]]> <![CDATA[“Abans el compromís amb l’underground era com una lluita, ara me la sua”]]>

Ens veim amb Toni Góndar (Palma, 1981) al barri de Pere Garau, on viu actualment. Bar La Esquinita i la seva memorable ruleta russa de tapes. Si llegiu això és que hi hem sobreviscut. El seu pare havia fet sempre de mariner. Molts de mesos lluny de casa. Fins que se’n varen afartar i varen fer cas a un conco seu: veniu a Mallorca, hi ha feina. El primer any varen viure als barracons al costat de la bugaderia on farien feina des de llavors. Varen haver de deixar dues filles a la Península, fins que varen tenir lloc fix i pogueren llogar una casa. Llavors va néixer Toni Góndar. Es va criar al Coll d’en Rabassa, una cruïlla peculiar: entre Son Banya, Cala Gamba i Can Pastilla. Els ecos de la música electrònica que sonava a les discoteques de la Platja de Palma hi arribaven, primer en forma de casset. Després es va comprar uns plats, es va posar a punxar i amb Alberto Estela va crear el col·lectiu Velvetine, amb qui durant més de quinze anys organitzà tota mena de festes i festivals com l’Exposono. Després, el club Diskette a Gomila, ara convertit en botiga de discos i promotora itinerant. És un Working class DJ.

]]> <![CDATA[Allò fràgil]]> Supòs que no som l’únic, però ho confés: darrerament visc obsessionat amb la situació política actual en general i amb l’actualitat política americana en particular fins a extrems malsans, quasi pornogràfics. No és que em passi el dia indignat amb les ocurrències del seu president, els primers 100 dies del qual han semblat anys; més aviat m’intriga molt, moltíssim, què ha fet que tants ciutadans hagin votat algú tan òbviament inadequat per al càrrec, que en el millor dels casos és un demagog sense escrúpols amb una agenda basada en la crueltat cap als més vulnerables i en el pitjor –per mi, la bona–, un nin tirànic i egòlatra que no suporta que li duguin la contrària, ni les persones que té al voltant ni els fets. 

]]> <![CDATA[“No he deixat de cercar la meva manera de fer les coses”]]>

Georgina Dezcallar Quadreny (Palma, 1991) diu que el de Quadreny és un cognom mallorquí. No és cert del tot, però qui som jo per contrastar una informació, veritat, Sergio Rodríguez? 1991. No hi ha dret. Els seus pares es varen venjar preventivament arrossegant-la a l’Aranjassa a 14 anys després de criar-se a l’inici de General Riera. Es passava la vida agafant busos i inventant-se excuses per quedar a dormir a ca un amic o altre a Palma. Monti-sion, Moviment Escolta i després de fer el Batxillerat artístic al Josep Maria Llompart, va partir a Madrid a estudiar Audiovisuals. No s’hi va trobar i va partir a Barcelona. Va estudiar Realització, però li faltava tita i va acabar a Educació Social. A 24 va crear la cooperativa Circula Cultura. El 2020 va tornar a Mallorca: viu a Santa Maria, a foravila, i baixa cada dia per fer feina a La Famolenca, un espai de cotreball amb vocació sociocultural.

]]> <![CDATA[“El missatge que volem transmetre és que tothom pot fer-ho”]]>

Francesc Bonnín (Palma, 1990) es va criar a la zona de Bons Aires. Primer escola de Pràctiques i després Madina Mayurqa. Aquells serien els eixos inicials d’una triangulació que inclouria el Pius XII i els bars Ca n’Àngel, S’Ombra i El Pinzell, concerts de Musnok, Tetrasonic i Daksa. Una generació de bandes que encara es formarien tocant als patis dels instituts. A 14 anys va demanar un baix i va formar Esklat. Després vendrien Dopamine Experiment, Adipem Panda i ORA, on toca des de fa uns anys. És un baixista virtuós: no sap què són les notes tòniques. Milita des que era gairebé un infant: Maulets, Arran, Endavant, Casal Popular Voltor Negre, Ateneu La Fonera, Col·lectiu Crui. Anticapitalisme, antifeixisme, independentisme i feminisme. Tan compromès i bona persona que a estones fa ràbia. I més quan saps que és doctor en Física. De què anam?

]]>