<![CDATA[Ara Balears - Laia Malo]]> 10 <![CDATA[Tríptic aterrat (II): Les roses]]>

Tocar de peus a terra és aterridor. Espanta, perquè la realitat és un present amb més de quaranta conflictes bèl·lics, en un planeta en què un 1% dels humans acumulen gairebé la meitat de la riquesa econòmica, i en un país en què només un 1% i busques de la població llegeix poesia. Tanmateix, la gravetat ens empeny a fer-ho. Saltironejant de puntetes o a peu coix, amb una cama enlaire, i fent com si tot plegat fos un atzar o voluntat de déus en els quals no creiem, podem aconseguir la il·lusió del vol. És en contacte amb l’escorça de la Terra, allà amb el 40% d’espècies d’insectes que ja estan en perill d’extinció, on trobarem una mena de recompensa immaterial i intangible: aterrats i enxarxats, ens sentirem part d’alguna cosa que hi ha la possibilitat de moure.

]]> <![CDATA[Tríptic aterrat (I): Amb espines]]> Quan vaig conèixer en Jaume Reus, tenia ben gravada al tercer ull l’expressió intensíssima d’un al·lotet de nou o deu anys als campaments de Viu l’Estiu, que es negava a allitar-se a la Victòria clamant: “Quiero vivir! No quiero dormir!”. No m’estranyaria que ja us ho hagués explicat: ens va ben encomanar la premissa; fins i tot a mi, de sempre delint-me per mandrejar amb un bon llibre el dematí sencer, però comptant enmig de l’insomni les hores que el cos (amb les seves exigències essencials) descompta al meu pas anecdòtic per la terra. Hi rumio i se m’apareix el poeta Jaume C. Pons Alorda, ulls esbatanats i orelles badades a tots els canteranos de tots els escriptors de l’univers, que admira i escolta “el cuc del paperam, / el corc de l’existir”, mentre grinyola extàtic que “la festa és el suïcidi de la carn, i la satisfacció / és el Deïcidi / perpetu / del bosc / i de la misèria” (El corc. Labreu, 2025). Sento com retrona el seu teclat –eufòric, naturalment autodestructor.

]]> <![CDATA[Això és el meu pensament]]> SI ASSASSINEN UN CENTENAR DE NENES, M’ÉS IGUAL QUI LES HA ASSASSINAT I ON LES HA ASSASSINAT I PER QUÈ LES HA ASSASSINAT, O POTSER NO ÉS GENS IGUAL PERQUÈ EL QUE CAL ÉS ATURAR, FRENAR EN SEC EL MOVIMENT ACTUAL DEL MÓN I PARAR ELS PEUS A LES PERSONES CONCRETES QUE HAN DECIDIT O PROVOCAT AQUEST ASSASSINAT, I IGUALMENT A LES ESTRUCTURES I LES PERSONES CONCRETES QUE MENYSTENEN L’ASSASSINAT D’UN CENTENAR DE NENES ON SIGUI I DE PART DE QUI SIGUI, O D’UNA SOLA NENA. PERQUÈ més d’un centenar de nenes és més que terrible, i no poder ni escriure quantes exactament perquè no ho diuen i perquè tanmateix és impossible de pair, de copsar de debò és ignominiós; és terrible pensar l’assassinat d’una sola nena, però més d’un centenar de nenes han estat assassinades, massacrades, al col·legi de primària de Minab, al sud de l’Iran, i cap mitjà europeu tradicionalment seriós vol assegurar que algú ha matat entre 150 i 180 nenes, no sé si en números impacta més, a mi les paraules m’impacten i em costa d’escriure i de dir en veu alta que algú ha assassinat un centenar d’infants i els seus mestres, potser altres lectors s’angoixaran per no saber qui les ha assassinat, però és que cap mitjà europeu tradicionalment seriós vol assegurar quin govern ho ha fet, quin dirigent polític o militar ha ordenat la massacre. Alguns mitjans digitals presumptament independents i més nous publiquen que un atac dels Estats Units i Israel ha llevat la vida a cent-vuitanta éssers humans civils i majoritàriament menors d’edat, però a mi tant m’és qui, el cas és que algú el 28 de febrer de 2026 va llançar un atac segurament teledirigit contra un objectiu i volent-ho o no ha assassinat les nenes i les mestres de l’escola d’un poble que podria ser el meu poble o el vostre, han estat víctimes d’unes bombes que ha fet esclatar algú no humà, no sabem tan sols què ensenyaven les mestres o a què jugaven les nenes assassinades quan els pseudodirigents inhumans d’uns governs titelles del feixisme de les empreses capitalistes i d’un invent que hem anomenat diners han programat un atac amb diversos míssils teledirigits sense precisar prou per saber del cert que no massacraria i destruiria més que “objectius estratègics”, infraestructures, o soldats humans titelles del feixisme capitalista o de qualsevol altra religió o irremeiablement perduts i corsecats sense voluntat pròpia, perquè encara que les Nacions Unides exigeixin investigacions, indagacions, i després sancions i judicis i disculpes, ara al meu pensament no hi ve ni mitja paraula ni mitja esma més que per a denunciar-ho però davant qui, davant qui podem dir que prou inhumanitat i dir que prou a qui ha permès que encara sigui possible assassinar una sola nena, i més d’un centenar de nenes i professores, només tinc a les mans accions tan petites i insignificants com cridar que no a la guerra, escriure-ho, no comprar o no fer servir determinades coses, votar i no votar determinades persones, sols agraeixo amb cautela al president del país on diuen que visc les reaccions, que no deixés instal·lar l’arsenal dels EUA vora el nostre aeroport, que no hagi deixat emprar les bases de Madrid a Donald Trump, agrair-li que digui fort que no anirem a cap guerra i animar-lo que sigui veritat, que les mesures que prengui es facin efectives i que a la nostra petita manera hi serem, perquè com és possible que això hagi passat tant m’és qui ho ha fet, i què faig, llegeixo la poesia d’una exiliada perseguida durant una guerra llunyana, suïcida, el dietari d’un altre perseguit empresonat afusellat durant una guerra de més a prop, em miro el documental d’un supervivent d’una altra guerra en un altre lloc i EM FA VERGONYA QUE L’ÚNICA ESPERANÇA FUGAÇ ÉS LA SOSPITA, QUASI DESIG SUPLICANT, QUE SIGUI FALS, QUE ES TRACTI D’IMATGES D’UNA IA, DESINFORMACIÓ, que les mares que bramen i ganyolen assassinades espiritualment són píxels i prou, que les tombes excavades en perfecta quadrícula del centenar llarguíssim de víctimes de la massacre són un muntatge, que les nenes i les mestres són ben vives al col·legi de Minab i estudien o juguen, que no les ha assassinat ningú i que són els governants d’un país i de l’altre i el de més enllà que S’HO INVENTEN PER CONSTRUIR UNA POR LLETGÍSSIMA, I CONTAMINAR-NOS-EN, PERQUÈ ELS PORUCS DE MENA CALLIN I ELS CORCORCATS S’ENVALENTEIXIN I CRIDIN A LA GUERRA I ES DESENTENGUIN DE LA HUMANITAT I LA VIDA, PERÒ QUE ÉS ABSOLUTAMENT IMPOSSIBLE QUE EL 2026 S’HAGI BOMBARDEJAT UNA ESCOLA DE PRIMÀRIA, ENCARA QUE POTSER PER ERROR DE CÀLCUL, PERQUÈ HI PENSO PERÒ NO M’HO PUC CREURE, NO M’HO VULL CREURE, SI M’HO CREC, QUÈ

]]> <![CDATA[Lectures místiques (i III): Nosaltres, els que encara creiem]]> Passats tots aquests dies de comprar, embolicar, desembolicar i canviar o endreçar amb els que ja teníem els objectes que en diem “regals”, sembla més que lògic de plantejar-se què són i quin sentit tenen aquest munt de coses exànimes que cobegem, adoptem i arrecerem, o desemparem sense miraments. Un temps, qualsevol objecte podia contenir màgia, era susceptible d’una alquímia com la que assaja Damià Rotger als seus poemes: el bocí polit de mirall trencat, un ventall o el pic i la pala, fan companyia no pas d’una manera quotidiana, sinó reveladorament. Tanmateix, avui, la nostra societat acumuladora compulsiva i alhora amant obsessa de la novetat, conviu en general amb materials artificials i amb ítems fabricats en sèrie; o bé, en minoria, agombolada per minerals nobles extrets de manera innoble i embolcallada en peces de luxe que transpiren la misèria dels seus artesans.

]]> <![CDATA[Lectures místiques (II): L’esperit animal primigeni]]> Travessem, a lloms de la paraula, el nostre mar-cementiri i un oceà amb bancs de plàstics, fins al continent americà, on la poeta uruguaiana Marosa di Giorgio diu missa. En una de les seves habituals passejades d’observació pel camp, un déu en forma de cérvol li anuncia que el seu únic destí és escriure poemes. A l’assaig Místicas (WunderKammer, 2025), Begoña Méndez escriu que “Déu, com la música, és quelcom que no s’entén i només se sent”. La natura no humana ens ha parlat, de sempre; quan l’escoltàvem, l’interpretàvem com una divinitat, o una existència anterior de l’ànima. Méndez explica les històries de poetes i pensadores que van acceptar aquesta crida, i descriu la mística femenina com “una pràctica heretge i dissident que retornà a la carn la seva dimensió sagrada”. El cos, l’objecte que ens conté, l’element físic del qual lluitem per separar-nos a l’hora de transcendir l’espai-temps, pren la funció de mèdium entre la vida a la Terra i la de més enllà.

]]> <![CDATA[Lectures místiques (I): ‘Agafa la teva creu’]]> Em delia pel llibret sobre les Místiques mallorquines (Lleonard Muntaner, Ed.), d’ençà que l’escriptora i investigadora Rosa Planas m’havia explicat que hi treballava. No esperava pas de trobar-hi les ídoles d’una nova fe: més aviat volia confirmar la presumpció que la vida conventual havia sigut, durant molts anys, no solament un cruel càstig de part de progenitors, marits, et al., contra dones no normatives respecte d’institucions diverses, sinó també una elecció, una opció diguem-ne pràctica per a les que aspiraven a dedicar-se exclusivament a quelcom menys dual i més universal, menys antropocentrat i més màgic; a una alternativa –la vida per a l’Art. 

]]> <![CDATA[Vida d’artista]]> Valsava per uns jardins escrupolosament dissenyats i cuidats, que em mig coneixia perquè algú havia dibuixat a la partitura de Johann Strauss II que la professora de piano em va ensenyar a tocar per a un concurs comarcal de joves intèrprets. Ensumava el perfum de més de dues-centes espècies de roses alhora, i m’anava meravellant del brunziment d’abelles i zumzeig de sírfids, i de com la partitura d’El Danubi Blau havia captat aquell ritme; fins que vaig haver de treure la guia de la motxilla i investigar d’on sortia tal quantitat fabulosa de fauna pol·linitzadora. 

]]> <![CDATA[Paradoxes generatives]]> Aquest estiu de guerres contra poblacions civils i comèdia dels governants, contra els quals arribem a creure que només podem actuar virtualment o al carrer un dia assenyalat, a estones m’he sentit com Stefan Zweig: no tant aclaparada pel seu món d’ahir –amb la caiguda d’un imperi, dues guerres mundials, l’exili i la censura–, com enrabiada pel nostre, el de la meva generació. Per l’adolescència dedicada a unes lluites que hem de continuar bregant; per la joventut confosa amb la globalització i espantada per les crisis econòmiques i el canvi climàtic imminent; per la pandèmia i els neofeixismes, i l’ocupació de part de la virtualitat i les intel·ligències artificials; i per la constatació madura que ens hem sotmès i treballem per un sistema que, no només no ens ha semblat just i humà des del començament, sinó que ens explota amb l’excusa de garantir uns drets (habitatge digne, sanitat pública, jubilacions, viatges de la Imserso) als quals ja no tindrem accés en el futur ni que ho vulguem. 

]]> <![CDATA[Senyals de vida]]> Hi hagué un temps que ens gratàvem el braç amb un tronquet per gravar-hi una inicial i que, quan caigués la crosta torrada, quedés el record de l’enamorament; que ens alegràvem de cremar-nos una mica a Patum o al correfoc de les festes, senyal que havíem jugat amb foc; un temps que l’anècdota de la dent escantellada o l’estigma d’una vacuna o malaltia donaven caràcter al cos i color al discurs; que ens posàvem samarretes i braçalets de la sort, esfilagarsats per teixir-se amb la història; i fins i tot a casa, hi hagué un temps que taques i esquerdes i trastos representaven vivència, sentit. Avui el que hi ha són anuncis que asseguren que “no cal que la vida deixi marca”: que podem i hauríem de voler evitar el record resseguible, significat, de les nostres accions.

]]> <![CDATA[Amb les estrelles que han apagat]]> M’arriba una mala notícia. Si escric que és trista ho trobo un eufemisme acomodatici, perquè la notícia anuncia l’assassinat d’una dona de vint-i-tres anys sense afiliació a cap grup violent, amb uns quefers molt com els meus; si dic que és una notícia horrorosa em sento tirant a hipòcrita, perquè jo no coneixia la seva obra abans que la matessin, ni sabia que existís com a persona. Amb tot, un cop he llegit una cosa que m’horroritza i m’entristeix, no puc desllegir-la. L’he de traduir –compartir-la, en una altra llengua o llenguatge: sentir-la.

]]> <![CDATA[Infants per sempre]]> La mare recorda sovint, més sovint que no fora bo, de com plorava en silenci –les llàgrimes avall fins al davantal– mentre es mirava les notícies d’amagat, quan el meu germà i jo érem canalla, i la televisió passava imatges de l’horror de la guerra a Bòsnia: de nens i nenes com nosaltres aleshores, però exiliats, afamats, perduts, ferits o morts; i de mares joves, com ella en aquell temps, que ploraven pels fills i pels marits –o que, igualment, havien estat torturades i mortes. En silenci, la meva mare demanava a unes veus que sempre callen per què aquell mal; i a la pròpia entranya, a la natura, preguntava com era que li havia permès d’engendrar-nos en aquella mena de món. Les seves dues criatures van créixer sanes i sense que els faltés res important, amb força penes i treballs (val a dir-ho); i, de gran, la filla ha conegut algun d’aquells nens i nenes bosnians que sobrevisqueren, els que foren enviats als països del costat per mares que no sé si ploraven a crits o també sense soroll, però que segur, seguríssim, devien maleir els qui mai no responen i llurs entranyes destructores. Les nenes i els nens que van sobreviure i que la filla va conèixer ara fan poemes.

]]> <![CDATA[Roselles i recitals]]> Enguany per Sant Jordi vaig reconnectar amb Nekane Aramburu, l’exdirectora d’Es Baluard, que ara s’ocupa del Museu Fenosa al Vendrell. D’entre la meravella d’aquella casa, jardí i col·lecció, que aplega l’obra de Nicole (dedicada al gravat i l’escriptura), i del seu marit Apel·les (escultor), va seduir-me la manera de tots dos d’incorporar la vegetació a la quotidianitat i creativitat humanes. I, com sempre, les fotos precioses que Jean Marie del Moral va anar fent del seu procés de viure artísticament. Apel·les Fenosa aconseguia, amb les mans, la metamorfosi de les divinitats i mites antropocentrats en éssers i històries arrelades, verdes; i Nicole Florensa treballava al paper uns paisatges en què la bellesa és feréstega i natural, gens emmirallada en els conceptes estètics de l’humà “modern”.

]]> <![CDATA[Subsistir sense substància]]> Reprendré el fil de l’últim article, on parlava de llegir amigues genials i escoltar les plantes, perquè l’altre dia una veïna, na Cèlia Riba, neboda i marmessora de Josep Maria Llompart, em va comentar que encara té cura de cintes, falgueres i escopòlies amb les quals la família ja convivia cinquanta anys enrere. No vaig dubtar a assignar-me’n esqueixos i temptar l’alquímia: del brot d’un vegetal “vell”, fer-ne créixer un ésser “jove”.

]]> <![CDATA[Amigues genials]]> Del quartet d’Elena Ferrante m’agrada que incideixi en els conflictes que acostumen a sorgir entre dones intel·ligents: divergències en l’aproximació a la lluita de classes, el nyic-i-nyac que mou la competitivitat (en el cas de les seves protagonistes, del sector literari) i les bregues i raons pels homes. I el que no m’agrada és l’exasperació que em produeix reflexionar que tots tres conflictes són a causa d’una societat patriarcal que no hem remenat prou, a causa d’un sistema de pensament antropofal·locèntric del qual tot just hem endevinat la soca.

]]> <![CDATA[Amorificar la llengua]]> Es despertà tota niuejada. Era una dona de caràcter ubícul que, malgrat selvastrada d’un poble massa petit i estrany, l’odiestimava com a part de la seva identitat. Va telefonar un amic, disposada a convidar-lo a una caferrada per a xerrar-ne i treure’s de sobre aquell casaenyor: al capdavall, casa seva eren aquella altra gent i aquella ciutat, ara. Però l’amic no tenia temps: estava massa ‘enjouat’. Aleshores va encetar a rumiar sobre les coses que trobava a faltar i no (uns altres ocells, uns altres arbres, uns altres sons); i li revingué la propilor de la mare i el gust del pa que li encarregava d’anar a comprar els dissabtes. Tanta sort que, quinze anys després, ja sabia un forn d’aquí on el pastaven i coïen semblantment. Va vestir-se i va fer-hi cap. Demanà una barra de quart, i li embolicaren amb el trosset de paper que cobreix just l’espai de la mà que ha de traginar-la. De tornada al seu pis, escalfant-se sota un sol protoestiuenc (per mor del canvi climàtic) i amb el pa desprenent la deliciosa aroma, irresistint-s’hi, va paniscar la barra. Tocar el crostó les seves papil·les i posar-se ella a risoplorar, fou tot u. De sobte, arrencà a contracaminar en direcció a la seva terrassa de bar predilecta. Allà, amb l’obrigaudi d’una cervesa, es posà a geollegir el Diccionari il·lustrat de paraules inventades que havia ficat dins la senalla abans de sortir.

]]> <![CDATA[Estrangers pertot]]> En un temps i uns llocs que ara sembla que no hagin existit mai, l’art servia als que no tenien cap altra traça (o mitjà) per aconseguir el mateix que la majoria de persones aconsegueixen amb capacitats i ocupacions de les que sí que es consideren essencials o, com a mínim, útils. L’artista, un animal humà estranger entre els animals humans, generava una obra que li permetia d’acostar-se als altres, i igualment convidar-los al seu univers. A la Biennal de Venècia d’enguany, el lema era ‘Estrangers a tot arreu’. Un punt de partida molt camusià, i molt pertinent per al moment del nostre món: després de mil·lennis d’existència racional, de pensament documentat, l’ésser humà encara no se’n surt de combinar l’instint individual de supervivència amb l’empatia que possibilita la convivència i l’entesa amb els altres.

]]> <![CDATA[… i sols la natura salva la natura]]> Com sempre al llarg del temps que hem endreçat com a espècie, només el col·lectiu d’animals humans que es consideren poble salven el Poble. Com sempre a través dels espais que hem anat habitant, els individus possessius, àvids de riquesa i delerosos dels béns del proïsme (que no s’identifiquen com a part d’aquest col·lectiu) s’erigeixen en Poder i subjuguen els altres membres de la pròpia espècie i les altres espècies que conformen la Natura.

]]> <![CDATA[Paisatge amb ocells morts]]> Ja havia recorregut els carrers en obres de Belgrad, les seves noves avingudes endreçades i els carrerons (encara) atapeïts d'un altre temps, quan vaig adonar-me que el que m'estranyava de la ciutat no era ni que hi hagués un Zara o uns quants Starbucks, ni l'abundància (encara) de llibreries precioses, sinó el fet que la meitat dels rètols institucionals i comercials, dels cartells publicitaris i de les cartes de restaurant, no estaven escrits en ciríl·lic. Ho esperava perquè la capacitat de llegir un altre alfabet sempre m'ha excitat moltíssim: fa sentir-me que tinc la possibilitat d'endinsar-me en un altre sistema de pensament, en una realitat alternativa a la que m'han explicat i en la qual existeixo.

]]> <![CDATA[I els amors errats, on van?]]> Aquella sensació tan angoixant de ser un animal que es mossega la cua; de viure a la constant recerca de la resposta a una eterna pregunta que ni tan sols podem formular sense la presència o consciència d’uns Altres, tant se val la forma que tinguin o que els donem; la terrible i alhora esperançadora certesa que un de sol mai no pot ésser (ni desésser), i que la resolució de totes les incògnites significaria el silenci, buit absolut; fan que ens sumem a l’exigència d’una resposta que no voldríem sentir, al prec de la darrera novel·la d’Antònia Vicens: Crideu la mort errant, digueu-me on va. 

]]> <![CDATA[Per fat i fat]]> Un passatemps que em relaxa tant com submergir els peus cansats en un bon salt d’aigua rajant font avall o contemplar les microerrupcions que se succeeixen en la vermellor d’un bon sofregit és llegir rondalles, contarelles, llegendes. Siguin geogràficament d’on siguin i de qualsevol temps, al bessó dels contes populars sempre hi ha –entre altres– aquella idea grossa del destí de cadascú. També soc molt de resseguir constel·lacions i de deixar-me resseguir els palmells.

]]>