Aquests dies fa 15 anys de l’eclosió del 15-M, aquell moviment que ja ens sembla prehistòria, com gairebé tot el que va succeir abans de la pandèmia, i que molts dels meus estudiants ni tan sols recorden, bé perquè no ho varen viure i també perquè els llibres d’història triguen massa temps a incorporar els fets realment rellevants. I fins i tot quan s’hi incorporen, cercam subterfugis per passar de puntetes pels episodis incòmodes, com ha passat amb l’enterrament sistemàtic de la memòria democràtica. Aquell 15-M ho va ser, rellevant, per diversos motius.

Quan un any abans de la pandèmia l’amic Àlex Dioscórides va dirigir el magnífic documental ‘Overbooking’, que ja evidenciava alguns dels indicadors que ens converteixen en una illa col·lapsada, crec que ni ell ni totes les persones que el vàrem veure érem capaços d’imaginar que arribaria un dia, talment aquest inici de temporada, on no sols els polítics no haurien fet res per revertir la situació, sinó que ens trobaríem amb una situació d’overbooking de l’overbooking.

Fa uns dies, la majoria parlamentària va decidir derogar la llei de memòria democràtica, de la qual vaig tenir l’honor de ser ponent en els meus darrers dies com a diputat. Un text que va disposar en el seu moment d’un consens molt ample en el seu articulat, inclòs el suport del PP en molts dels seus punts, com ja havia passat abans amb la Llei de fosses. Costa de pair que normes que arriben tard, però que en tot cas miren d’aportar veritat, justícia i reparació, com sempre ha reclamat el moviment memorialista, puguin ser tombades amb aquesta facilitat. També em costen de pair aquests canvis de posició de partits que aspiren a governar per a una majoria social, en menys d’una dècada. 

En les darreres setmanes, un dels mantres racistes de les extremes dretes europees –moltes vegades comprat fins i tot per una part de les esquerres, com el laborisme britànic– de defensar “feina per als d’aquí” ha estat reiterat per la màxima autoritat de la nostra comunitat, la presidenta Prohens, en diferents contextos.

Una de les millors notícies d’aquests dies ha estat l’anunci del govern estatal d’obrir, vint anys després del darrer, un nou procés de regularització de les persones migrants ‘sense papers’ residents a Espanya. És una notícia excel·lent en termes de drets humans i ciutadania, encara que avui dia s’hagi acceptat socialment la negació dels drets humans, fins i tot dels genocidis. 

En el debat sobre l’estat de la comunitat, la presidenta va situar fa uns dies la qüestió demogràfica en el centre del debat polític. El creixement poblacional –en la pràctica, un subterfugi per no apuntar directament a la immigració– ha passat a estar en el centre del debat, perquè una part de la classe política és especialista a crear problemes nous en lloc d’aportar solucions efectives als problemes que ja tenim. De fet, només recordaré que fa just un mes el govern autonòmic va quedar en evidència quan el Fòrum de la Societat Civil va destapar les dades del sondeig de l’Agència d’Estratègia Turística del mateix govern que apuntaven al fet que allò que en realitat molesta bona part de la ciutadania és la quantitat de turistes que tenim.

Fa uns mesos, quan es començava a intensificar l’arribada de pasteres procedents d’Algèria a les costes de les Balears, em telefonaren de Ràdio Illa, de Formentera, per entrevistar-me sobre el tema. La primera pregunta ja definia el sentit de l’entrevista: està consolidada la ruta migratòria entre Algèria i les Balears? La meva resposta va ser una mica rampant: i tant que sí! De fet, fa gairebé dos segles aquesta ruta està consolidada.