L’altre dia escoltava el programa Que no surti d’aquí a la ràdio. Parlaven dels llocs on havien anat de vacances algunes persones famoses i na Juliana Canet, una de les presentadores, va exclamar: "Tothom és a les Balears!" I sí, tothom és a les Balears. El que passa és que no tothom hi és de la mateixa manera.

Mentre a les Illes Balears fa setmanes que hem de testimoniar el gag protagonitzat per la Reyal Acadèmi de sa Llengo Baleá i la Casa Reial, a Catalunya s’ha aprovat un nou decret que exigirà el nivell C2 de català als docents. Aquesta decisió aspira a enfortir el català a les aules i, de retruc, és un contraatac a les mesures que pretenen incrementar la presència oficial del castellà en escoles i instituts. 

Aquest diumenge acabarà a Palma el recorregut del Correllengua, que enguany agafa més embranzida que mai atès el context de menysteniment i amenaça flagrants envers la llengua catalana que amara l’ambient amb la complicitat d’amplis sectors socials, polítics i institucionals. Més enllà de subratllar el valor simbòlic que té aquesta iniciativa per als qui estimem la llengua, crec que és interessant posar l’èmfasi en un perfil menys convençut i fins i tot reaci a aquesta mena d’esdeveniments. Estic pensant, per exemple, en els pares i mares d’infants nascuts aquí; progenitors que, de fet, es troben ara en la conjuntura de decidir –de cara a la segregació lingüística que s’instal·larà a les aules– si volen que els seus fills integrin o no el català a l’escola.

Bones tardes,

Fa uns dies, Najat El Hachmi escrivia un article a l'ARA en què reivindicava la rellevància de les escriptores pioneres i posava d’exemple el cas de Carme Riera, que recentment ha tret una novel·la nova. L’article em va semblar honest i ple d’encerts: més enllà de les preferències literàries de cadascú, és important reconèixer el paper de les predecessores en aquells àmbits que tradicionalment han arrossegat estereotips, prejudicis i discriminacions de caràcter masclista. És evident que Carme Riera és un bon exemple d’autora que va trencar sostres i que va fer-se un lloc en un gremi extremadament masculinitzat, en el qual la presència femenina era, com a mínim, residual.

Fa dos mesos que he tornat a mirar Friends amb la meva parella. Al llarg dels darrers disset anys –en tenia tretze quan vaig descobrir la sèrie–, potser l’he vista sencera vuit vegades. El 2020, en un visionat confinat, vaig prendre consciència que ja era més gran que els personatges a la primera temporada; per edat, jo ara em trobaria a la cinquena temporada.

Fa uns mesos que he entrat en contacte amb el món de la docència i, per tant, m’estic familiaritzant amb conceptes, sigles i dinàmiques que fins fa poc m’eren aliens. Per exemple, havia sentit a parlar del PLEC, el Pla Lector de Centre que pretén fomentar els hàbits lectors de l’alumnat, però no havia tingut l’oportunitat d’observar com funciona realment. Les sessions de PLEC que he observat consisteixen en el següent: l’alumne ha de dur un llibre i llegir-lo durant mitja hora lectiva diària mentre el docent fa el mateix.

Fa uns dies, els diaris i les xarxes es van omplir de titulars que feien referència a l’expulsió de l’entrenador de la UE Petra per part d’una àrbitra que no entenia el català. Segons l’entrenador, la qüestió lingüística fou el detonant principal de l’expulsió; segons l’àrbitra, tot i que reconeix que no entén el català i que va demanar a l’entrenador que es dirigís a ella en castellà, la causa de l’expulsió foren les males maneres de l’home. 

Em fascina la velocitat amb què s’estenen les sentències fermes quan fa pocs minuts que es coneix una notícia. A finals de gener, El País publicava els testimonis de tres dones que denunciaven haver patit violència sexual per part del cineasta Carlos Vermut. Quaranta-vuit hores després, amb motiu dels premis Feroz, el diari destacava el silenci de bona part del món audiovisual envers l’afer, i durant els dies posteriors van arribar uns posicionaments que, sobretot, posaven el focus en la importància de donar suport a les víctimes, de foragitar els abusos de poder, d’evitar la criminalització o el qüestionament de la víctima fins i tot quan la denúncia arriba al cap de molt de temps. No puc estar més a favor d’aquests pronunciaments, que ens agermanen amb els principis sobre els quals es va edificar el Me Too.

Els Cinemes Comèdia de Barcelona abaixen la persiana aquest diumenge, després de més de seixanta anys d’activitat. Se sumen, d’aquesta manera, al llarg llistat de sales que han desaparegut durant les darreres dècades: en alguns casos, les fileres de butaques s’han tret per deixar lloc a maniquins i aparadors de grans marques de moda; en d’altres, les cartelleres han quedat intactes, congelades en el temps, de tal manera que un vianant pot passar per davant de la sala tancada i fer una ullada a l’anunci d’estrenes obsoletes. Puc trobar un exemple de cada cas sense sortir de Palma: el cinema Born, actiu entre els anys 1931 i 1988, actualment és un Zara; el Metropolitan, batejat inicialment com Metropol i obert l’any 1944, va suspendre la seva activitat l’any 2011, però la seva mítica façana ha incorporat durant molts d’anys els pòsters de les pel·lícules que estaven en cartellera el dia del tancament. 

Polarització és la paraula de l’any segons la Fundéu. La Fundéu (Fundación del Español Urgente), vinculada a la RAE i a l’agència Efe, tria anualment un mot que defineixi l’any que es deixa enrere. Si en altres ocasions s’han elegit paraules com populisme (2016), confinament (2020) o vacuna (2021), des de la Fundéu han considerat que polarització és el terme de l’any 2023, una paraula que s’ha imposat a onze candidates més, entre les quals figuraven amnistia, ecosilenci, guerra, humanitari o macroincendi.

Quan jo era petita, la meva padrina trobava que no hi havia res millor que ser professor. A casa seva hi tenia una petita pissarra que era la joia de la corona de les joguines: m’encantava el soroll del guix quan escrivia, gaudia d’imitar els gestos que observava en la mestra. Quan el meu cosí havia de fer deures, no l’ajudava de qualsevol manera, sinó que el feia partícip d’aquella escenografia on ell era l’alumne i jo li ensenyava coses. 

La decisió de l’artista Alicia Framis de casar-se amb un holograma creat a partir de la intel·ligència artificial ha suscitat moltes burles. No té gaire sentit, però, entrar a valorar aquest projecte des d’una perspectiva que esquivi la transgressió i la voluntat d’exploració artística que li és inherent. És evident que, deixant de banda els mecanismes de provocació i les excentricitats que sovint són inseparables del món de l’art, Framis cerca reflexionar sobre unes qüestions que transcendeixen l’anècdota individual per repensar conceptes com la companyia, la connexió intel·lectual i emocional, la parella.

Fa temps que llegeixo amb atenció els informes, les estadístiques i les reflexions que fan referència a l’ús que fem dels mòbils, a les hores que passem davant de les pantalles, a l’impacte de la tecnologia en quasi totes les facetes de la nostra vida. Durant la pandèmia, les pantalles esdevingueren imprescindibles. Gràcies a elles, ens vam sentir més a prop de les persones que teníem enfora. També vam poder continuar treballant o estudiant, ni que fos amb una normalitat molt relativa, i vam omplir les estones ocioses amb sèries, pel·lícules o jocs.

L’altre dia ens va deixar Matthew Perry, l’intèrpret que va donar vida al Chandler a la mítica sèrie Friends durant una dècada. La seva mort, precedida per tres dècades d’excessos etílics i drogodependències, va omplir les xarxes socials de condols, fotogrames, il·lustracions i diàlegs del seu personatge més famós. El Chandler deia: "Quan era jove vaig començar a utilitzar l’humor com a mecanisme de defensa". I, per a molts, Friends encara és això: un refugi al qual recórrer quan necessitem que l’humor ens protegeixi de la realitat o la faci més digerible. Fou entendridor observar com els usuaris de Twitter o Instagram (m’hi incloc) cercaven maneres originals de dir adeu al Chandler (més que a Perry): quan un personatge és estimat per tanta gent, la convicció que l’impacte anímic de la seva mort és únic, especial i intransferible en el nostre cas és una convicció legítima, commovedora, però també improbable. Com passa sempre, hi va haver persones que empraren la ironia o el sarcasme per remarcar l’excés de missatges, piulades o stories al voltant d’aquesta pèrdua: segurament el Chandler hauria fet justament això, així que l’homenatge funciona en qualsevol cas. 

La falta de professorat de llengua catalana no és un problema nou, ni a Catalunya ni a les Balears. Fa uns anys que les universitats palesen una reducció significativa en les matriculacions als graus de Filologia Catalana, així que el relleu de docents en aquesta matèria no està garantit a curt termini. Per si això no fos prou, l’especialitat de llengua catalana és la que té més places sense cobrir després dels resultats de les oposicions a docent de Catalunya, amb un percentatge d’aprovats insuficient.

Rita Hayworth va dir: "Els homes se’n van al llit amb Gilda i es desperten amb mi". A finals dels anys noranta, Julia Roberts també citava la mítica actriu pèl-roja davant Hugh Grant a la comèdia romàntica Notting Hill. En tots dos casos, la frase posa de manifest el temor que la realitat no estigui a l'altura de les expectatives. El cinema clàssic, en el qual es va desenvolupar professionalment Hayworth, ens va mostrar que les dones s’aixecaven del llit radiants: no és d’estranyar, doncs, que la intèrpret tingués por de decebre els acompanyants en traslladar l’escena al món real, amb cabells despentinats i sense pintallavis. 

Fa pocs dies, aquest diari es feia ressò de la decisió d’instaurar un nou uniforme femení a les vuit escoles que la Institució Familiar de l’Educació, vinculada a l’Opus Dei, té repartides per Catalunya. El canvi en la manera de vestir de les alumnes se circumscriurà a les peces inferiors: a sota de la clàssica faldilla de quadres, amb una llargària per davall dels genolls, s’hi incorporaran uns pantalons curts. A més, també es redissenyarà l’actual faldilla per tal que la part superior sigui prou ampla per evitar que les noies puguin doblegar-se-la amb vista a mostrar un tros més gran de cama. La decisió ja ha estat comunicada a les famílies, que tenen un marge de temps de dos cursos per implementar la novetat en el vestuari de les filles. Tanmateix, el més destacat de la notícia transcendeix la moda, i cal posar l’èmfasi en el detonant del nou uniforme. 

Aquesta setmana, l’ARA es feia ressò d’un increment d’agressions sexuals entre adolescents al nostre país: un 45% més de casos amb relació a l’any 2022. Fa uns dies, Natza Farré enumerava diversos casos de violència masclista en un article que, entre altres coses, esmentava la violació, aquest estiu, de dues menors de 13 anys per part de sis adolescents i la d’una noia de 19 anys a mans de set joves a Itàlia. Que aquest panorama no se circumscriu únicament a Espanya és més que evident, de la mateixa manera que els comentaris que cerquen atenuar la responsabilitat dels agressors i culpabilitzar les víctimes són també internacionals: n’hi ha prou de llegir les declaracions de la parella de la primera ministra italiana, que va dir que si les noies no s’emborratxessin evitarien problemes en trobar-se amb "el llop".