10 Immersos en la voràgine de les negociacions per configurar els nous pactes a les institucions, tots plegats farem bé d’abstreure’ns una mica del joc de les cadires per centrar-nos en els detalls concrets dels programes de govern que s’enuncien.

]]> El 28 d’abril ha consolidat un panorama polític complex, o com a mínim més complex que fins no fa gaire. Mai abans cinc forces polítiques s’havien repartit els escons balears al Congrés de Diputats. I tampoc mai abans la dreta s’havia presentat tan dividida, i no és poca cosa. És evident que el convuls cicle electoral 2015-16-19 ha esmicolat el bipartidisme de la Transició. Hem entrat en una era nova. PP i PSOE ja no són les úniques sigles. I això és quelcom a celebrar, per molt que tot l’espectre de la dreta hagi aconseguit la representació que les forces autocentrades no han assolit.

]]> Ja fa temps que Europa, la de la Unió, és escenari de petits episodis de revoltes descoordinades que posen de manifest el malestar d’aquells sectors que a poc a poc han anat quedant al marge d’aquest procés de concentració de riquesa. Recordau els disturbis que es varen viure a la ‘banlieue’ de París la tardor del 2005? I l’esclat de Londres l’estiu del 2011? Aleshores, els protagonistes eren els joves dels suburbis de les grans capitals europees. Aquests episodis tenen un origen comú. Les espurnes que varen encendre els focs varen ser dues actuacions policíaques fosques que varen acabar amb la mort de dos joves a París i d’un altre a Londres. Però el combustible feia temps que ja hi era: l'absència de perspectives de futur per als joves de l’extraradi.

]]> Poques coses hi ha tan efectives per arribar a mobilitzar la gent com la por i l’esperança. En tots dos casos es recorre a les emocions, a l’estómac, i no al cervell. Així ho han entès des de fa temps aquells que dissenyen les estratègies dels partits, la roda dels gurús de les vendes. I per això les campanyes apel·len, més que a cap altra cosa, a la reacció afectiva del votant.

]]> Un amic d’un bon amic em va confessar una vegada que havia votat Le Pen. Aleshores, a les eleccions presidencials franceses de 2007, el candidat encara era el pare, i no la filla. Droga dura, gens adulterada. Em vaig esglaiar. No vaig ser capaç de reparar en cap senyal, comportament o opinió que hagués pogut fer-me intuir que aquell jove del País Basc del Nord era un votant més de la ultradreta. Res no ho indicava. Sense cap remordiment, es va justificar de manera ben planera: Que se’n vagin tots a la merda. Ras i curt.

]]>