<![CDATA[Ara Balears - Sabrina Vidal]]> 10 <![CDATA[És en el centre que volem el carril bici]]> Un pic em vaig plantejar si fer-me el carnet del Bicipalma. Per sort, se’m va espassar tot d’una. Anys després vaig treure la meva pròpia bici de la balconada de casa per posar a prova els quilòmetres i quilòmetres de carril que es va dir que farien. Vaig aturar a les Avingudes. Ara m’he sumat a la darrera moda, la del patinet elèctric. A qui em vulgui escoltar, li cont tots els avantatges d’un vehicle no contaminant, que no ocupa espai, que et trasllada amb rapidesa i amb el qual no arribes pertot suant. Però, tanmateix, amb el patinet elèctric, per bé que ho facis, tothom t’increpa. Els vianants i els cotxes. I resulta difícil volar, tal com proposa l’Ajuntament de Palma, que per ordenança ha decretat que només poden circular pel carril bici. El regidor de Mobilitat de l’Ajuntament, Joan Ferrer, deia a principis de legislatura:“S’ha d’ampliar la xarxa de carrils bici, connectar-los entre si i millorar el transport entre les diferents barriades i entre aquestes i el centre”. Gràcies. Jo he de fer dos quilòmetres de més si vull arribar de casa a les Avingudes. I després? Després, res, perquè no hi ha manera de circular pel centre de Palma amb harmonia amb els altres vianants. “Arribarem a tots els barris i pobles de Palma en bicicleta amb una xarxa segura”, deia. La intenció és que hi arribem des de la Seu sense haver de fer cada vegada el Tour de França. De poc serveixen els deu quilòmetres de més d’aquesta legislatura. És a dir, a Palma tenim un total de 84 quilòmetres de carril bici perquè al final, a les nou del matí, ens trobem bicicletes, patins i vianants en el carrer de Sant Miquel junts però no mesclats, intentant no caure mentre ens deim el nom del porc.

]]> <![CDATA[Premsa de SFM: 3.600 euros al mes]]> Està l’administració allunyada de la realitat? Aquesta setmana he passat unes hores a la mateixa sala que l’oblidat Jaume Matas. Massa poc es parla de l’expresident que més va invertir en projectes megalòmans perquè ens recordàssim d’ell. Massa poc es parla del cas Over Marketing. Potser per això el que més em va cridar l’atenció del judici no fou ell, sinó María Luisa Duran, una de les acusades. Explicà que era periodista i que, abans de les eleccions de 2003, ocupava la plaça de premsa de Serveis Ferroviaris de Mallorca fins que demanà una excedència per treballar en el gabinet de comunicació de la Conselleria de Salut, llavors dirigida per Aina Castillo. María Luisa Duran era tan, tan bona en la seva feina que Serveis Ferroviaris li abonava 3.600 euros mensuals. Parlam de l’any 2003. Bé, potser no era bona, perquè només es qualifica amb el sou a l’empresa privada. Fou la mateixa Duran qui explicà que aquell era el seu sou i adjuntà nòmines per demostrar-ho. A partir d’aquí entenc que mai, almanco en aquella època, acceptàs una feina per un import inferior... fa més de quinze anys que som periodista i mai n’he conegut cap altre amb un sou net de 3.600 euros mensuals, si més no que no treballi a l’administració pública. Els salaris de l’administració pública són un 55% més alts que els de l’empresa privada, excepte –supòs– quan es tracta de col·locar un exministre a través d’una porta giratòria. La bretxa salarial no només afecta els homes i les dones, també és profunda entre la pública i la privada. L’Estat té menys funcionaris que la mitjana europea, però hi inverteix més que la mitjana. Potser basta veure el cas de Marisa Duran.

]]> <![CDATA[La factura ha sortit cara a l'OCB]]> La vergonya de l’OCB és que es parli de les seves vergonyes. No es duen bé. Discrepen. Hi ha una forta escissió interna i està bé que se sàpiga perquè, a força de tapar-ho, fa més mal. L’Obra Cultural Balear fa un seguit d’activitats setmanals, des de fa anys, que bé valen un altre tipus de publicitat, però a la direcció se’ls escapa de les mans. Com quan no vols que una cosa no se sàpiga, que no l’has de contar; quan no vols tenir un problema intern, no has de passar factures de viatges personals a l’entitat que representes. Quan ja hi ha tensions internes, no fa falta encendre espurnes dins una casa de focs artificials. La dimissió silenciada de Pepi González no l’honra més per ser silenciada. En el capítol 1 de com resoldre un conflicte, es parla de ben segur de transparència, de comunicació fluida: de donar la cara. Estam tan poc acostumats que els rostres coneguts donin la cara per actuacions dubtoses, les justifiquin o demanin disculpes –si escau–, que potser no sabem que és precisament això el que ens reconciliaria amb els nostres socis, companys o votants. El silenci davant un problema el torna més morbós. I dins l’OCB, s’ha optat pel silenci i per donar assumptes per tancats en fals. No parlen. Ni el seu president, Josep de Luis, autor del viatge que va fer amb la seva família per visitar el seu homòleg català, Jordi Cuixart, per valor d’uns 600 euros. Ni Pepi González, qui no va voler signar el pagament per part de l’entitat cultural. I aquí és on al final fa llàstima, perquè cada mes corre la tinta pels diaris més interessats per aclarir si ja s’han fet net els pedaços que per quina serà la nova acció de país que promogui la llengua i la cultura catalanes.

]]> <![CDATA[El pitjor president de la història]]> Hi ha moviments ciutadans que marquen un abans i un després. Per sort, els ciutadans no estam tan anestesiats com ens fan creure. Record el 15 de febrer de 2003 a Madrid. Gairebé dos milions de persones sortírem al carrer a cridar “No a la guerra!” de l’Iraq. Però hi ha dirigents que encara es pensen que les majories s’equivoquen. Per sort, els ho podem fer veure cada quatre anys. Aznar ja no va optar a la derrota a les urnes, un any després. En el seu lloc hi deixà Rajoy. Deu anys després, un dels seus deixebles, José Ramón Bauzá, es marcava un ‘Josemari’ a Balears i la ciutadania, de nou, sortí al carrer a recordar que per damunt dels petits dictadors hi ha la voluntat d’un gran poble. La manifestació del 29-S, la marea verda, si no la que més, va ser una de les més nombroses que ha viscut la nostra comunitat, fou un crit de ‘prou’. Prou a l’antidemocràcia, al totalitarisme, a les prohibicions a la llibertat d’expressió. Molts intentaren capitanejar aquell prou de color verd, un crit que no responia a cap lema electoral sinó que aturava una manera d’imposar política. Molts han vist després que contra Bauzá es vivia millor perquè va tenir aquella capacitat, de mal governant, de sumar tothom al mateix costat. Record amb gran empatia les paraules del llavors líder de MÉS per Mallorca al Parlament. Biel Barceló va intervenir en el debat de política general del 2014 amb una sentència per a la posteritat:“Senyor Bauzá, vostè haurà estat el pitjor president de la història de les Illes Balears, i això que n’hi ha un que és a la presó”. Probablement hi ha manifestants del 29-S, simpatitzants del Partit Popular, que també subscriuen aquestes paraules.

]]> <![CDATA[La Nit de l’Art o la nova Feria de Abril]]> Quan érem joves hi havia cites imprescindibles en el calendari. Els 'must' de la societat illenca jove passaven per una Alborada a Pollença o una Feria de Abril en el nonat parc de la Riera. Sí. La Feria de Abril no era per vestir-se de 'faralaes' i anar a ballar Rocío Jurado. Eren quinze dies de marxa boja i desenfrenament en unes casetes prefabricades on trobaves tothom. De fet, ja hi anaves amb l’expectativa de veure qui et toparies. En el mateix s’ha convertit la Nit de l’Art de Palma. Fins i tot, al veïnat adolescent, fanàtic d’'Hombres y mujeres y viceversa', li ha sonat l’alarma de l’Smart Watch perquè aquest dissabte és la Nit de l’Art. S’ha posat les plataformes per inaugurar el Casal Solleric. Tant és així que la Nit de l’Art ja no és només un dia, sinó tres. Divendres, experts, especialistes i gent del sector ja hi feia la passejada prèvia. Aquells que gaudeixen de veure les creacions dels altres han agafat la ruta alternativa per no trobar-se enmig del macrobotellada d’anit. És una llàstima que tinguem aquesta capacitat de desvirtuar les coses fins que aconsegueixen morir d’èxit. La Nit de l’Art de Palma fou genuïna. Tan original i encertada que la idea s’ha reproduït no només a les principals ciutats de l’Estat sinó també a molts municipis de les Balears. Va néixer l’any 1997 quan les galeries del centre històric de Palma decidiren celebrar l’inici de la temporada i de les noves col·leccions. Més de vint anys després s’ha convertit en el vespre per quedar a la porta d’una galeria, perquè molts ni tan sols es molesten a entrar-hi. I això té una mala ferida, perquè d’art només en queda la feina que haurà de fer Emaya l’endemà. I què hem de fer davant la massificació? Prohibir l’entrada?

]]> <![CDATA[La Grossa passa de llarg per a Balears]]> Miràvem el debat de política general que s’ha celebrat aquesta setmana com si fos dia 22 de desembre. Per Nadal esperam que els nins de Sant Ildefons cantin els cinquens premis així com dimarts passat esperàvem els anuncis del Govern. “El REB es tancarà per novembre”, va dir la presidenta en el que fou gairebé un lapsus en el seus discurs. “No”, pensàrem, “això no és la Grossa”. A més, havia sortit massa prest. Els cartutxos de Son Dureta ja els disparà l’any passat i tenint en compte que a hores d’ara no hi ha cap tràmit visible al respecte, l’exigència a l’hora de fer un anunci era gran. Però la Grossa passà de llarg. Fou un dia d’autocomplaença, de repàs, amb pocs deures pendents i menys autocrítica per al Govern. Algun reintegrament, però poca cosa més. Per això l’expectació es traslladà a l’endemà. El líder de l’oposició encetà un discurs a les nou del matí dels que et fan ganes d’apagar el despertador i fer la volta dins el llit. Les rèpliques a la presidenta s’allargaren fins entrat l’horabaixa en un dia llarg, soporífer, que no ha canviat gens el dia a dia dels ciutadans. Poca gent que va pel carrer sap que aquesta setmana hi ha hagut un debat sobre l’estat de la comunitat. A molts menys ens importa qui dels partícips l’ha guanyat. Sí que sabem, però, que puja el dièsel i la factura de la llum; que el tren pateix incidents, i retards dia sí, dia també;que hi continua havent precarietat laboral o una llista d’espera sanitària que tot i les xifres que ens conten ens manté a casa més del que pareix lògic. La vida de la gent corrent no s’ha alterat significativament en quatre anys. “Estam millor que abans”, defensava la presidenta en darrera instància. Supòs, segons qui...

]]> <![CDATA[Una Oficina, un director, cap reglament]]> Per tenir un funcionament òptim i no sortir gaire car a l’erari públic, el director de l’Oficina Anticorrupció calculà que necessitaria uns dos milions i mig d’euros anuals perquè funcionàs. Jaume Far, qui va assumir el càrrec el gener passat, pel juny ja avisava que esperaria un any abans de tirar la tovallola. Aquesta setmana, el Ministeri d’Hisenda li qüestiona un reglament que el mateix pacte esmenarà amb 15 al·legacions. Segons la portaveu del Govern, Pilar Costa, i contra tots els indicadors: aquesta Oficina no és cap fracàs. Cal veure si Far n’opina el mateix. El pobre va començar amb un ordinador portàtil i una taula a l’edifici del Parlament, on ni tan sols trobaren apropiat ubicar-lo; per compensar-lo, cobra 95.000 euros anuals. “La posada en marxa de l’Oficina posarà fi a la corrupció a les administracions de les Balears?”, li demanaren un pic. “Des que existeix l’Agència Tributària, s’ha erradicat el frau fiscal?”, va contestar amb una altra pregunta. Potser és hora de retre alguns comptes que ens facin pensar que aquest senyor pot posar a la pràctica les seves ganes de fer feina i que d’aquesta feina en surti algun profit, perquè fa mig any que cobra un sou que molta gent al carrer no entén per treballar sense tenir aprovat un reglament indispensable. El president del PP a les Balears titllava l’Oficina Anticorrupció de “política de postureig” aquesta setmana. Company, com Jaume Far, ja ha parlat també sobre la continuïtat d’una Oficina que, per cert, ja va néixer amb cert desinterès per part de la Fiscalia. Recolliran els pressupostos de 2019 els 2,5 milions que demana Far? Quant de temps es continuarà treballant sense reglament? És l’Oficina Anticorrupció una política de postureig?

]]> <![CDATA[Titulitis cum laude]]> Asseguren que ens ve a sobre una nova crisi. Ho diuen els experts i també la mateixa inèrcia de l’economia, que és cíclica. I mentre l’esperam, ja pagam la llum a preu de canari jove, la benzina més cara de l’Estat amb cèntim sanitari inclòs –què és exactament això?– i molts joves somien a tenir accés a un habitatge digne perquè de possibilitats reals, gairebé no en tenen. Són només alguns exemples d’un estat que encara no ha sortit de la crisi anterior. Amb un govern fluix, gairebé en funcions, el debat al Congrés dels Diputats se centra en els estudis i les tesis doctorals de diputats, ministres i presidents. Les dels uns i les dels altres, perquè a l’hora de mentir en el currículum no distingim entre partits polítics. En aquest estat sempre s’ha patit de titulitis. En certa manera, hi crec, en els títols; m’agradaria que per arribar a dedicar-se a la política s’hagués de cursar una llicenciatura o un grau; vaja, almanco uns estudis mínims. Seria un detall que fossin acreditats i s’hi aprengués qualque cosa perquè els polítics arribassin a la gestió millor preparats i no gràcies al seguidisme dins el seu partit. Amb tot, tenim un sistema que permet que qualsevol es pugui presentar a unes eleccions. Així doncs, senyors polítics, no es posin el llistó tan alt. Per què engreixar un currículum si no hi ha cap clàusula que ho requereixi? Màsters? Quan jo estudiava, ningú es treia un màster, teníem una educació pública universitària de molta qualitat que no ho requeria. Però generàrem aquesta necessitat. I ara s’han de tenir màsters per tenir renom, i aquí entra el clarobscur joc de les universitats i les connivències i els amiguismes que s’hi donen, com a l’Església: tant 'vox populi' com silenciat. Mentrestant, el nivell del debat al Congrés, igual que al Parlament de les Illes Balears, no ha estat mai tan pobre.

]]> <![CDATA[IB3, la promesa del dia de la marmota]]> Llegia aquesta setmana que el grup parlamentari Podem vol incloure una partida en els pressupostos de l’any que ve per tal d’internalitzar la producció dels informatius d’IB3 una vegada acabi el contracte de concessió a Liquid Media, empresa filial de Mediapro. I és inevitable pensar: ja tornam a estar atrapats en el temps, és el dia de la marmota. Sonen les campanes de les eleccions i es torna a parlar del model audiovisual i d’IB3 després de quatre anys d’immobilitat. Record quan, a principi de legislatura, una vegada elegit el nou director, Andreu Manresa, el Govern parlava de la internalització dels serveis, cosa que promet sempre que no governa. Llavors, però, hi varen arribar tard segons els terminis contractuals i es va haver de prorrogar la concessió dos anys. Aquell temps havia de bastar per fer una nova proposta, presentar un model i executar-lo. Fins i tot hi va haver reunions dins el sector. Però aquí som de nou, any preelectoral i la promesa de sempre. Què tindrem abans: un nou emissari a la Platja de Palma o la internalització dels informatius d’IB3? Què serà abans: un nou ús per a l’edifici de Gesa o el tramvia fins a l’aeroport? Podem escriure un llibre d’eternes promeses electorals i tindria gràcia si no fos perquè el director de l’ens públic cada any reclama un major pressupost que no té, perquè els treballadors subcontractats perden drets adquirits amb cada canvi laboral que els altres executen. Tanmateix no hi ha voluntat política per millorar les condicions laborals dels treballadors d’IB3. I, paradoxalment, sempre m’ha fet gràcia la persecució del conseller de Treball, Iago Negueruela, a les empreses infractores de drets laborals. El Govern hauria de començar per mirar dins casa seva, potser s’endurien més d’una sorpresa, o potser ja els va bé continuar mirant cap a un altre costat.

]]> <![CDATA[La Llei de fosses bé val una legislatura]]> Ara resulta que enterrar els familiars assassinats en la Guerra Civil o durant la posterior repressió feixista és anar a la recerca de crispació. Això deia el líder del PP, Pablo Casado, a principis de setmana, quan proposava fer una llei de la concòrdia. Haurem de sentir dois abans de treure el cadàver del dictador d’un mausoleu sagnant que ordenà que li construïssin. Hi ha gent que mai no sabrà on estan ubicats els ossos dels seus familiars que un dia, o un vespre, varen desaparèixer forçosament. I això no és cap “interpretació sectària de la història” que, segons Casado, fan l’esquerra i els nacionalistes. Ell proposa derogar la Llei de memòria històrica –que el seu partit al govern no va dotar econòmicament– per aprovar una llei de la concòrdia. El súmmum del postureig, o de l’eufemisme. Perquè, segons els populars, hem de venerar la Transició de fa quaranta anys, de la qual no ens hem de moure ni havent canviat de segle. Hem d’acceptar una Constitució que no es reforma per molt que la societat evolucioni; hem de deixar que els morts continuïn a les cunetes, a les fosses comunes o als peus d’un dictador ben enterrat i llorejat per grups feixistes considerats legals per ells tancar ferides. I el contrari, diuen, no és justícia, sinó remoure el passat. Si no escarrufàs, faria gràcia que el Partit Popular parli ara de la Llei de memòria històrica, que gairebé no devia saber ni que existia quan era al govern. Tots els governs tenen bones i males actuacions. Tots. Però l'exemple de la Llei de fosses del Govern balear bé val una legislatura. Les Illes Balears han estat valentes en donar resposta als familiars de les víctimes. La repressió franquista es manifestà amb afusellaments, treballs forçats, expropiacions patrimonials, empresonaments… La recuperació de la memòria és el deure d’una societat que vol tancar ferides, i això sí que és essencial per posar fi a la crispació.

]]> <![CDATA[La tolerància, còmplice de l’alcoholisme]]> Fa poc vaig visitar per feina Projecte Home per primera vegada. Primer per conèixer els efectes del programa de desintoxicació per a heroïnòmans que, segons la memòria anual de la Fundació IRES, el seu consum ha tingut un augment per part de nous perfils. Posteriorment, per conèixer que cada vegada més dones s’apunten al programa Ítaca contra l’addicció a l’alcohol. Cada deu segons mor una persona al món per problemes de salut relacionats amb el consum nociu d’alcohol; en un any, 3,3 milions de persones. Per això és important la tasca d’organitzacions com aquestes, sobradament professionalitzades, en què l’ingredient principal és la passió dels qui hi treballen. Projecte Home va néixer fa 31 anys per donar resposta a l’epidèmia de l’heroïna dels anys 80, després contrarrestà la cocaïna dels 90 i ara ha arribat fins i tot als ciberaddictes del segle XXI. Avui dia el 30,3% dels usuaris es rehabiliten d'alcoholisme que, juntament amb els enganxats a la cocaïna, suposen dos terços dels usuaris del centre. Quan, el dia del seu aniversari, l’organització de Tomeu Català fa una crida a les institucions perquè passin “de la preocupació a l’ocupació”, no hi hauria d’haver altra prioritat. L’alcoholisme, juntament amb la complicitat de la tolerància social, és causa no només de pròpies morts, també d’alienes. Parlin, si no, amb els pares de les víctimes de les carreteres. No només han de canviar una llei i endurir el Codi Penal. El problema és la impunitat amb què la gent agafa un cotxe amb copes de més; el 25% dels accidents de trànsit hi tenen relació. Quan professionals amb més de 30 anys d’experiència ens assenyalen un focus de conflicte perquè els crida especialment l’atenció, que sonin les alarmes. De segur que tots els que llegeixen aquest text coneixen algú que podria sol·licitar l’ajuda de Projecte Home.

]]> <![CDATA[Un periodista vestit de color groc]]> Com s’atreveix a provocar d’aquesta manera? Un grup de gent violenta insultà, copejà i finalment pegà a un càmera de televisió durant una concentració dels condrets Ciutadans a Barcelona. Els de Rivera escenificaven una retirada de llaços grocs perquè encara no poden fer cap llei de símbols per prohibir-los, com el PP ja va fer a les Balears. Els agressors pensaven que estaven tupant un treballador de TV3 perquè duia una camiseta dels Planetas amb un signe de color groc. Quin disgust per a aquests cranis privilegiats saber que era de Telemadrid. Ciutadans ràpidament condemnà els fets, però no els denuncià i se'n desvinculà. Què vol dir? Era “un infiltrat d’un grup radical” que no té res a veure amb l’organització d’un acte que només volia provocar; ara bé, no era cap delicte d’odi. Tanmateix, això és el que passa quan es té com a estratègia electoral l’increment de la tensió social a un territori. Que és de feixuc per als periodistes haver d’aguantar tot això, sigui del mitjà que sigui. I ara amb el plus afegit de no poder vestir-te del color de moda, ni quan el teu grup de música treu un nou disc. És com anar a un acte de la Casa Reial, que t’has de mirar abans al mirall i adreçar el nus de la corbata. Haurem de passar un càsting per cobrir actes d’Albert Rivera, o de l’espanyolisme. Perquè al cap i a la fi, també els molesta IB3, com ho denota l’agressió verbal a una periodista que passà davant del palau de l’Almudaina entre banderes 'rojigualdas'. “Habla en castellano”, exclamen tots aquests infiltrats radicals, cada vegada més, esperonats per tendències polítiques que no fan res, però generen tant d’odi. A cap i a la fi, a punt de complir un any des del passat primer d’octubre, poques coses han canviat excepte l’increment d’odi.

]]> <![CDATA[“No som màquines, som persones”]]> És collonut que les úniques veus que denuncien aquest estiu la sobreocupació de places hoteleres siguin les kellys. “Per tal de vendre, tenen entre un 20% i un 35% de sobreocupació”, expliquen. Les conseqüències d’aquesta mala praxi són terribles, començant per elles, que han d’assumir més feina de la que hom està disposat a reconèixer, amb les seves conseqüències per a la salut. Tot, pel mateix preu. És a dir, una explotació laboral en tota regla consentida dins el que es considera el motor econòmic de les Illes. Les kellys han cridat tan fort que tothom ha fet com que les escolta, però aquest dissabte hagueren de sortir de nou al carrer perquè escoltar no vol dir actuar i, tot i les “petites fites”, les cambreres de pis continuen sent víctimes d’una sobrecàrrega de feina que sobrecarrega la seva salut. Potser la seva veu sigui l’única que enterboleix el panorama després de signar un conveni col·lectiu amb un increment del 17% que ha mantingut a retxa el govern pel que fa a qualsevol altra crítica al sector hoteler. O pot ser que, amb l’anunci del Grup Barceló del mes de maig passat de cercar “alguna solució” per a aquest col·lectiu laboral, les institucions ho trobin suficient. Paraules, paraules, paraules… “Les cambreres de pis no som màquines, som persones”, recordava una de les representants en recollir el premi de l’ARA Balears de l’edició d’enguany. Explicà que, malgrat el debat generat i el renom de les seves actuacions, no s’ha fet cap canvi significatiu a lleis com, per exemple, l’Estatut dels Treballadors. I, mentrestant, continuen demanant una jubilació anticipada, la fi de l’externalització de les contractacions i la regulació de la sobrecàrrega de treball. I els altres les miram com un referent, perquè darrere d’elles hi podríem afegir molts altres sectors laborals que esperen una mica més de dignitat.

]]> <![CDATA[Regulin, no gemeguin]]> Només una persona que ha estat autònoma pot entendre l'esforç i la correguda d'obstacles que suposa ser un autònom. Hi ha moltes maneres de canviar el món. Facilitar la vida del petit empresari –també conegut com a supervivent– en podria ser una. Per això és difícil d'entendre que un regidor de l'Ajuntament de Palma titlli de racista qui va contra el top manta, perquè contra els qui no paguen impostos hi van tots els que a finals de mes paguen totes les factures. I això és gairebé heroic. Potser Aligi Molina hauria de demanar disculpes al petit i mitjà comerç que ha aconseguit aixecar la barrera cada dia després d'una de les pitjors crisis econòmiques que es recorden. O potser ens hauria d'aclarir que les seves paraules van destinades a Ciutadans, com està fent el seu partit arreu de l'Estat, i deixar al marge els comerciants, cosa que no s’intueix en cap dels tuits en què s'ha hagut de justificar. N'hi ha que estan en campanya electoral, lògic; però que ho deixin clar, perquè el que resulta més irònic és que la regulació de la venda ambulant il·legal és a les mans dels responsables municipals i alça la veu un regidor que no ha fet res per posar-hi solució. Regulin, no gemeguin. A mi també em preocupa la vida d'aquell que es passa hores al sol esperant vendre bosses d'imitació, possible víctima d'una màfia, i perseguit perquè realitza una activitat no legal. La diferència és que jo no som regidora a l'Ajuntament de Palma i no és a les meves mans solucionar-ho. Si el top manta només és gent que cerca sobreviure, proposin un pla per ajudar-los a la inserció i persegueixin els qui s'hi amaguen darrere. No ataquin el gremi que afecten directament, que bastant té a pagar el lloguer, la quota, les factures i els seus models d'Hisenda.

]]> <![CDATA[Depredadors sexuals en nom de Déu]]> Un adolescent fou violat repetidament entre els 13 i els 15 anys. L’aguantaven amb tanta força a terra mentre el penetraven analment que va arribar a patir danys a la columna vertebral i es va fer addicte als opiacis. Va morir d’una sobredosi. Com ell, més de mil menors han estat víctimes de violacions per part de capellans, depredadors sexuals, en sis de les vuit diòcesis de Pensilvània, en el país que presumeix de ser el més desenvolupat del món, els Estats Units. I ara que vingui algú i parli de les bonances de les religions que, durant segles, han servit d’excusa a alguns per fer i desfer la vida dels altres. Des dels anys 40 una xarxa de capellans no només abusava de menors que eren a càrrec seu amb la màxima confiança, també els fotografiaven per fer-ne difusió pornogràfica sense que ningú ho denunciàs. Què més passa entre nosaltres sense que ningú digui res? És la nostra generació. Poden ser els nostres fills. No em costa entendre que hi hagi malalts mentals arreu del món, el que m’al·lucina és que s’organitzin amb impunitat sota el nom de l’Església catòlica. Segons el Vaticà, són uns criminals. Malauradament, no són casos aïllats. El papa també va haver de demanar perdó pels capellans xilens pel cas Karadima. Trenta-quatre bisbes –“ministres de l’Església”, els defineix– varen renunciar en aquest país per encobriment d’abusos. “Xile queda sense bisbes”, vaig llegir fa poc en un titular. Tant de bo. Al final podria ser la millor solució per evitar donar empara a criminals sexuals, que sempre són una minoria, però que sempre surten d’allà mateix. A ells no els confessa ningú després d’haver violat reiteradament les ànimes dels més dèbils, als quals condemnen a morir entre els vius.

]]> <![CDATA[Ciutat Jardí, un tancament de merda]]> Una vegada vaig tenir un cap a la feina que em va contestar a una queixa amb una pregunta: “Per què solucionar això si només succeeix en un moment puntual del dia? Seria com posar un carril més a la via de cintura només perquè cada dia a les cinc es col·lapsa”. “És millor mirar a un altre costat”, vaig entendre que em volia dir. Una cosa així deu passar fa anys amb Emaya. Vagi per dit que l’actual gestió no em sembla molt pitjor que les anteriors. Només és que com que a les Illes no hi sol ploure gaire, és igual si cada vegada que hi ha dues gotes de més les depuradores no donen l'abast i ens inundam en merda. I dic merda per no utilitzar cap altre eufemisme que doni lloc a confusió. Aprovam un decret per preservar la posidònia però ja s’ha documentat el retrocés de 500 hectàrees de posidònia a Ciutat Jardí a causa d’un emissari romput. I què feim? Res. Tanmateix només passa cada vegada que plou molt. Com que la via pluvial és la mateixa que la fecal, es desborda. Basta tancar les platges en temporada alta, potser ningú no se n’adonarà. L’emissari de Ciutat Jardí ja té més de 40 anys, ha quedat petit i obsolet. En principi, el Ministeri de Medi Ambient l’hauria de substituir per un de nou l’any que ve, però amb els polítics ja se sap, això és com el nou REB. Qui dies passa anys empeny. De moment, aquesta setmana anuncien que la solució definitiva a un problema ja històric no arribarà abans de finals del 2020. Hi ha posidònia que val més celeritat que una altra. Allò inaudit, però, no és la inacció per salvaguardar la posidònia, sinó el silenci dels hotelers. On són els que callen davant el tancament de dues platges de Palma en plena temporada alta turística?

]]> <![CDATA[Natura Parc no sap si podrà pagar nòmines]]>

“La nostra situació ara mateix és haver de costejar-ho tot amb fons propis i haver hagut de demanar un préstec a una entitat bancària. Ara ja no tenim liquiditat i el banc reclama el deute. La situació és límit. Estam fent de banc per a l’administració pública”. Són paraules de Xavier Álvarez, el secretari de la fundació Natura Parc.

]]> <![CDATA[De les olives gratis al model de Ryanair]]> Quan era petita i agafava un avió, al final de cada trajecte els passatgers aplaudíem la traça del pilot. Era una altra època. Viatjàvem menys sovint i les companyies tractaven els passatgers de manera considerada, com si fóssim els seus convidats a punt de viure una experiència. La família seia plegada, podíem dur líquids a les bosses i bosses dins l’avió. Després de mitja hora de vol, ens convidaven a un beure i unes olives. Fou l’any 1987 quan la companyia American Airlines deixà de posar una oliva a les ensalades que servia en els seus vols. Una oliva per ensalada. Aquest enginy es traduí en un estalvi anual de 40.000 dòlars per avió i en el principi del final. Fou el primer Ryanair que ens feien les companyies aèries. Des de llavors hem perdut privilegis, atencions, drets i fins i tot la dignitat. Ja no se serveixen begudes gratuïtes dins els avions. Ara som bestiar que paga per elegir seient, per dur una maleta a la bodega, per dur una maleta a bord, per tenir prioritat per embarcar i fins i tot, en ocasions, per poder seure amb la família. És gairebé tan absurd com la mesura de no poder dur una botella d’aigua a la bossa si no l’has comprada en el Duty Free de pas obligatori a Son Sant Joan. I ni amb tots aquests sacrificis hem pogut sostenir una quota de mercat diversificada; ha quedat tot per a les maleïdes low cost que ens malmenen constantment. I, és clar, un té ganes de queixar-se i dir el nom del porc des de l’hostessa fins al personal de terra, que aguanten estoicament les esbroncades d’un passatger rere un altre per un miserable sou que no deu arribar a mileurista. I mentrestant, entre tots,pagam el palauet al president de Ryanair, Michael O’Leary, al centre antic de Palma.

]]> <![CDATA[L'home que no estimava la nostra llengua]]> Allò bo de certa curtor és la capacitat de posar tothom d’acord per estar-hi en contra. Es podria afirmar que la política balear s’alinea contra José Ramón Bauzá, tot un expresident que a hores d’ara no és benvingut ni a les seves pròpies files. No el volia l’oposició quan era el cap de l’autonomia però, anant més enllà, va deixar enregistrada per a la història la imatge del rebuig verd de gairebé tota la societat. De vegades pens si davant la marea verda Bauzá es va envalentir com Aznar ho va fer davant el ‘no a la guerra’. S’assemblen tant... Pobre Bauzá, no l’ha volgut ni Pablo Casado, tot i que fou l’únic que li va fer campanya amb nom i llinatges a Balears, mentre els quatre nous càrrecs nomenats a Madrid es mantenien imparcials. Ni tan sols el volen a Ciutadans, on accepten qualsevol que dugui una rojigualda i on, a més, comparteixen la idea de l’autoodi. Una persona que ha presidit la nostra comunitat durant quatre anys va publicar ahir un article d’opinió d’una pàgina sencera en el diari 'El Mundo Día de Baleares' en què alertava que els infants de la Part Forana no saben parlar el castellà per culpa de “l’ànsia insaciable d’eliminar tot allò que recordi Espanya”. Malauradament, el discurs no és nou; com la nina de Rajoy, fa anys que cercam el nin que no sap castellà pel Pla de Mallorca. És un debat etern que serem incapaços de superar si s’arriba a fomentar des de la mateixa presidència del Govern. Per sort, gairebé ningú escolta el predicador si no és per mofar-se’n. Encara record el president de Ciutadans a Balears quan se’n burlava: “Bauzá es presenta a tot, no veig per què no a la presidència del PP nacional”. La llàstima o la gràcia és que no se n’adoni.

]]> <![CDATA["Habla en mallorquín, no en catalán"]]> Una de les principals funcions de la televisió pública és donar un servei al ciutadà. Si a més ho fa en un territori amb llengua pròpia, el seu deure és fer país; ensenyar, promocionar i també educar-nos en la nostra llengua. I en aquest punt partim d’un debat que no està superat per un sector cridaner de la societat. Així doncs, deixem-ho clar: la nostra llengua és el català. “¡Habla en mallorquín! ¡El mallorquín no es catalán!”, increparen en bon castellà la periodista Marga Caldentey qui, juntament amb el càmera Xavier Borrull, va haver de fer caure una connexió en directe per a l’Informatiu Vespre d’IB3. Era a la manifestació promonàrquica a les portes del palau de l’Almudaina. Massa poc es parla de les agressions als professionals dels mitjans de comunicació, una feina moltes vegades desagraïda, poc valorada, menystinguda, en què tant t’increpen uns gonelles com et pega un policia de paisà anant pel carrer. I, tanmateix, aquí continuam, perquè als periodistes, als càmeres i als fotògrafs ens agrada contar històries. Les dels uns i les dels altres. El que no es pot fer és tapar la boca si la història no és del teu gust. I això és precisament el que passa massa sovint. IB3 ha estat i ha d’estar en el punt de mira de la societat perquè és una empresa pública. És més, se li ha d’exigir un plus qualitatiu pel que fa al llenguatge. I és per la irresponsabilitat de polítics i gerents que n’han sabut més que els lingüistes i que l’òrgan consultiu com és la Universitat de les Illes Balears que s’han arribat a salar espais informatius de la cadena autonòmica. Actuacions de l’era Bauzá que carreguen de motius i envalenteixen els increpadors de parla castellana.

]]>