10 Comença a ser tan regular i previsible, que quasi esperava el folklore habitual en altres ocasions cícliques o periòdiques de la cosa nostrada, jo què sé, la roda de premsa del regidor o la consellera de torn –hi ha departaments d’immobilitat?-, les preguntes parlamentàries de l’oposició, aquests senyors i senyores que sempre parlen com si s’aguantassin les ganes de rapinyar algú, els auguris de la colla hotelera, qui sap si recorrent a l’insult sexista i ‘cutre’ si no troben millor argument, en fi, tot això, fins i tot una festeta amb batucada, paella vegana d’autor, maridatge vitivinícola i criatures psicopedagògiques fent dibuixos de coloraines mentre la pobra senyora Arrimadas plora davant tant d’adoctrinament.

]]> 'Águas de Março', d’Antonio Carlos Jobim, és una d’aquestes cançons que freguen la perfecció, i probablement la més que frega en la versió que es va fer més famosa, la que enregistraren el 1974 el mateix Jobim i Elis Regina. A Brasil algú la va elegir la millor canço brasilera, i mira que tenen per triar.

]]> 'El loco de la colina' va ser un programa d’èxit a la ràdio espanyola dels anys vuitanta, un títol que es va acabar convertint en una mena de nom de guerra del seu presentador, Jesús Quintero. Era un programa d’entrevistes que ben sovint aconseguia que els convidats acabassin mostrant el llautó i fent l’ullastre esbrancat. Va introduir el silenci i la pausa com a mètode, però també vaig sentir el mateix Quintero explicar un altre recurs, amb una frase que mereix sortir als manuals: "Si vols penjar algú, dona-li corda". L’adulació com a mètode davant aquesta tan general flaquesa que és la vanitat.

]]> Fa un temps que la veig cada dia en baixar de la feina a pegar un rosec i no puc evitar dedicar-li uns segons de mirada. Ella és jove, no tant com les nines de vint anys que anuncien cremes antiarrugues que no necessiten, però prou per semblar preceptivament jove amb un matís de maduresa que, jo diria, es manifesta entre el coll i la barbeta. Sembla que inicia un bot, o s’alça com les ballarines sobre les puntes d’uns peus calçats amb esportives. Seguint el moviment, la vista puja per unes cames llargues, escultòriques, enfundades en uns ‘leggings’ que acaben subratllant la rodonesa matemàtica de les anques i mostrant tres dits de pell d’un ventre llis que deixa a la vista la dessuadora verda, estirada pel gest dels braços, que s’obren en creu, un poc cap enrere, com subratllant aquell gest de quasi prendre el vol, amb la cabellera com agitada per aquells ventiladors que encara posen al Festival d’Eurovisió quan les baladistes d’antiga República Soviètica fan la pujadeta de mig to que prepara el gran final. Té la cara alçada com per rebre el sol, o l’energia que sigui que l’estira per amunt, com una mena de santa Teresa moderna a punt d’elevació mística.

]]> Mercadet és una d’aquestes paraules que em deixen a la boca la mateixa sensació desagradable de presa de pèl que et deixa el darrer pistatxo del platet quan és alís. No em fa aquest efecte quan s’usa com el que és de bon començament, un diminutiu de mercat; només quan s’usa de manera que queda clar que es pensa 'mercadillo' en castellà, però es fa el 'paripé' d’incapaciat lingüística i traducció literal i es vol produïr l’efecte de parlar en català. Preferesc un honest castellanisme de tota la vida com ara 'baratillo', que, si més no, té la 'solera' de sortir a l’Alcover-Moll, i sempre ens permet recordar que Espriu usa la forma 'baratilli' en un d’aquells poemes seus més titellaires i expressionistes.

]]> Això era un pis a Son Gotleu, propietat, com tants d’altres, d’un banc (o d’una entitat bancària, que és una expressió de connotacions més solemnes i ectoplàsmiques que ara s’usa en argot periodístic o microfonaire). Aquest pis havia estat ocupat fa una temporada per, diguem, els ocupes A, que se’n varen anar uns dies de viatge i en tornar trobaren que aquell pis (el seu habitatge, com s’usa dir en argot microfonaire), havia estat ocupat, o reocupat per, diguem, els ocupes B.

]]> “…Perquè el dimoni vos cerca, / dins un pou vos vol tirar…”. Em volta dins el cap la cançoneta, una de les poques que pot ser que encara tingui present una part important d’aquest país que ha estat a punt de romandre sense repertori.

]]> Havia pensat un article sobre la florida dels ametlers, que aquests dies comença als camps de l’illa. Un article amb un punt elegíac i un esment a un poema xinès del segle IX, un punt joiós per l’ampliació del Parc de Cabrera i la llei que en pocs anys no permetrà que circulin vehicles dièsel per la flamant autopista de Campos, i un punt crític, amb gir final amb la nina de 'Poltergeist'.

]]> “…Llegia papers antics / amb sos peus dins un ribell…”. Record haver llegit que la poesia serveix per a romandre en les penombres de la memòria a fi que hi puguem acudir quan la necessitem per explicar-nos el món, o per fer-nos companyia. I em deman quina associació o quin moviment dels estrats submergits de la memòria ha fet aflorar aquests dos versos, que no tenc manera de continuar.

]]> Tenia ganes avui de parlar de llonguets, aquests panets deliciosos, un luxe modest obert a companatges quasi infinits que ha estat durant dècades el pa d’entrepà per antonomàsia i que ara veig convertit en una mena de símbol identitari de Ciutat, material de neofesta local en temps global, objecte de culte de penyes i d’associacions. Cosa que té un punt preocupant, perquè generalment quan l’arada amb rodes es converteix en objecte decoratiu a l’entrada de les cases de foravila vol dir que s’han convertit en agroturisme i, si encara es llaura en algun lloc, es fa amb tractor, si no el passegen davant el Consolat de Mar.

]]> L’Alcover-Moll defineix com a tercera accepció de la paraula comèdia “acte o sèrie d’actes que fan riure”, i ho il·lustra citant un vocabulari llatí-català del segle XVII: “representar la comèdia: portar-se amb dissimulació enganyadora”. Podríem dir que és un camp semàntic de fonda arrel històrica que ens situa entre el ridícul i l’engany. En aquest sentit, abunda una deliciosa expressió de Sant Carles de la Ràpita que usa un amic d’allà: “comèdia de la placeta vella”, que fa al·lusió a l’espai on actuaven cantadors de romanços, ballacabres i altres comediants ambulants. Per referir-se a espectacles especialment xerecs i lamentables, mon pare usava “comèdia de passa tu”.

]]> Aquesta setmana l’OCB i la Conselleria de Cultura han posat en marxa un programa que han titulat Cinemacat. Consisteix a oferir cada dijous, durant un mes o dos, una única sessió de cinema en català.

]]> Ja tenia a la punta del teclat el nom d’Ana Botella “d’Aznar” i la seva defensa del constitucional dret a un habitatge digne, i el de Biel Company, que vol que em mori com a l’exili, a un hospital on no m’entenguin, i que es qualifica tant com encara faci falta, després d’haver estat còmplice d’aquell Bauzà, responent sobre Vox que “no el qualific”, com si els de Vox no es qualificassin tots sols i el tema de la pregunta no fos sobre fins on la comandera pesa més que la defensa d’uns mínims democràtics. Mínims, però mínims…

]]> “Els estornells es mengen les darreres figues de moro”. La frase sorgia, una d’entre tantes, amb estricta voluntat descriptiva, en una taulada festiva, quan la conversa es movia entre l’aviram domèstic i la fauna ornitològica.

]]> Sembla que arriba Nadal. Com si no fes dos mesos que la tele ens bombardeja amb anuncis de colònia i altres subtileses preceptives d’aquestes festes que han substituït el nin de la cova, els pastorets, els àngels i els senyors dels camells per donar la plaça d’icona oficial al grassonet barbat i vestit de vermell.

]]> Ara he recordat, amb crueltat potser innecessària, aquell mestre de la deontologia periodística, Alemany li deien, que em deia “joven batidor” quan, ja ha plogut, em renyava des d’un diari de Ciutat per les opinions que publicava en una revista de poble. Confés que he estat a punt d’anomenar “joven batidora” una companya que s’exclamava “però en quina mena de país passen aquestes coses!”.

]]> Si no fos per això d’Andalusia, la corbeta 'Infanta Elena', de l’armada espanyola ‒quasi escric invencible!‒, navegant per aigües de Gibraltar amb l’himne nacional a tot volum per la megafonia hauria estat un sus d’excepció per a aquests dies de commemoració constitucionalista, constitucionaloide o constituciolàtrica. Hom ja no sap què ha de pensar.

]]> Aquesta setmana, just quan el Consell de Mallorca anunciava un descompte de Black Friday a la desdoblapista de Campos, l’Ajuntament de Llucmajor ha aprovat l’obertura de l’expedient per proclamar Fill Il·lustre Joan Montserrat Parets.

]]> Tan entretenguts com estàvem, i tan empoderats, discutint sobre el títol de la Chochocharla, i va el mala bèstia de torn i assassina a punyalades al seu lloc de feina una al·lota de 36 anys, Sacramento Roca, en pla “meva o de ningú”, només cinc dies després que ella denunciàs a la prefectura de policia tot un mes d’assetjament… i justament el mateix dia que la màquina burocràtica començava a plantejar-se si li havien d’aplicar el protocol d’assetjament sexual. Ara, déu ens guard d’un ja està fet, no ha mancat el folklore institucional de rigor, no sé si necessari, però amb cert gust de subterfugi i excusa de mal pagador.

]]> Gairebé sempre el títol és el darrer que escric d’aquesta plana; però avui és el primer, i sé d’on l’he tret: 'Unions i desunions de fets moderns i antics' és el títol d’una plagueta que va publicar el glosador llucmajorer Antoni Garau Vidal, mestre Lleó. Enguany hem commemorat els dos-cents anys del seu naixement, i alguns dels seus versos s’incorporaren a la memòria popular mallorquina que recull el Cançoner del pare Ginard: “A Espanya hi ha un Lleó / antic i fort de barram / i som molts que l’engreixam / amb ses gotes de suor…”. Versos que sovint semblen descriure realitats prou més contemporànies: “Diners i dones mundanes / giren es to de sa llei…”. Ara em ve al cap Turmeda.

]]>