10 Amb La cultura a Mallorca: Estudis, semblances, reflexions, Damià Pons torna als aparadors amb un llibre de cultura i política miscel·lani com altres que havia confegit. És de mida grossa, prou llarg, lletra petita, plana atapeïda, paràgrafs més aviat extensos i notes nombroses al peu.

]]> Pla i Estelrich mantingueren al llarg de la seva vida una relació una mica tibant, de vegades força intensa, d’altres més freda, que s’estengué fins a la mort del darrer el 1958. Periodisme i llibertat enceta la relació epistolar quan ja existeix certa confiança entre ells i Estelrich actua com a mà dreta de Cambó. El felanitxer comença demanant a Pla que, de París estant, interactuï per a ells i treballi per a Catalunya. És una operació interessant per a ambdues bandes que implica que un jove i bellugadís Pla podrà fer-s’hi un nom i guanyar-se el pa, cosa gens fàcil en una capital cara com la francesa en temps d’entreguerres. Pla hi acabava d’arribar com a corresponsal del diari La Publicitat, mitjà que finalment l’estabilitzarà.

]]> En el categòric i adjectivable Jaume C. Pons Alorda sempre tot és orgiàstic, immens i multitudinari i el que no ho és se n’acaba infectant per mor de les ones expansives. Parem esment, en primer lloc, en el títol, aquest cop: Mil súmmums. I quan encetes les pàgines d’aquest darrer poemari seu, adreçades “a qui el vulgui”, el que sobta, assalta i xoca més al lector és l’horror vacui de la pàgina gairebé immaculada i el vers tallant i de mètrica variada. El final d’aquest com el precipici d’un espadat pronunciat. Si li rota, com un demiürg, no s’està de llançar la paraula síl·laba avall pel penya-segat sense ni tan sols parar la corda del guionet de salvament mitjançant el qual ens ho indiqui. N’hi ha força de juganers i humorístics, n’hi ha de monosil·làbics. Paradoxes i sinestèsies arreu.

]]> El Caire Formentera de Carles Rebassa s’enceta al camí Vell de la Mola, travessat el Caló, a un extrem de la Pitiüsa sud, on creu que pot menar una existència més autèntica. Esdevé el refugi de l’animal foragitat, un lloc on poder desplaçar-se amb bici i connectar millor amb la natura, com la candidesa rousseauniana del bon salvatge que vol saludar 'bon dia' en l’idioma de Josep Pla. Som en El bell país on els homes desitgen els homes de Biel Mesquida, on Rebassa aprova “la llei del cos, que és lliure i viu i es mou”. Tot lo dia se la remena amb els ous pengim-penjam, fa brutors, boixa o embotona algú. És clar, Formentera el devia empeltar amb els hippies, dels quals ja no s’albira ni rastre al poemari.

]]> Joan Veny és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Premi d’Honor de les Lletres Catalans i una autoritat lingüística sobretot en el camp de la dialectologia. Això li permetrà a Memòries d’un filòleg norantí prendre’s certes llicències lingüístiques ja de la primera plana –com una declaració intencions, perquè no ho torna a fer– sense que ens atrevim a esmenar-li la plana. O també és agosarat quan avala l’autoria del Curial per part d’Enyego d’Àvalos.

]]> Les altures de Sebastià Portell no arranca amb el començament habitual a què estam avesats a la literatura catalana. Ens situam el 1962 a Irvington, prop de Nova York, amb el matrimoni de Peggy i Harry. A la dècada dels anys quaranta, els seus veïns europeus, els Marí Smith, hermètics i misteriosos, procedents de Manhattan, s’hi plantaren a viure al davant. Tenen un fill artista que pinta, l’històric Ismael Smith (Barcelona, 1886-White Plains, 1972), protagonista d’aquesta novel·la. Encara no ho sabem, però esdevindrà la tercera capital on cercarà establir-se artísticament. Pareix que va ser després d’una exposició seva que Portell tornà a fer gala d’un exercici de comparatisme que recorda El dia que va morir David Bowie –molt terencià altrament!

]]> Manuel Baixauli, membre del jurat del Premi Pollença, degué posar en contacte Glòria de Castro amb els editors de Periscopi, que han acabat publicant L’instant abans de l’impacte, mereixedora del Premi Llibreter 2022 de Literatura Catalana. És una història que es va acabar de confegir al bar del poliesportiu de Sineu per part d’una autora resident a Llubí d’ençà que va abandonar la feina i se’n va anar a raure al 'paradís' de Mallorca. 

]]> Al pròleg, Lluís Maicas es declara culpable d’haver empès Jaume Armengol a confegir Aquells anys, aquelles veus, “a cavall entre les memòries i les semblances”, cosa que explicaria el paral·lelisme titular. És un llibre escàs i no són malauradament les seves memòries completes, encara que contenen un tast per als qui voldríem consumir-ne el pastís sencer –més encara d’ençà que hem llegit tot el llibre!

]]> Dilema d’energies s’escindeix en diverses parts: la primera, dels poemes, s’enceta amb un programàtic Autoretrat als 40, dècada per la qual ja transita l’autor, Pere Antoni Pons. És important aquest mezzo del cammin perquè de vegades es recorda de quan era infant, però també s’imagina de vell en un viatge per passat, present i futur. Un joc constant de desdoblament i alteritat que espera possibles respostes: “Qui ara escriu aquest poema voldria / que en Pere Antoni Llobina deixàs / de banda els orgulls, les pors i les ànsies / i l’ajudàs a confegir un poema”. Però es titula Desacord, i Llobina l'hi rebat. Una poesia reflexiva d’aquest cervell nostre, “cau de veritats rebatudes”. Constata que la vida “no dura” encara que tots nasquérem creient ser déus i viure segles.

]]> Escrit en un llenguatge desimbolt, combatiu, esmolat i irònic, a Fuster i els mallorquins de Gabriel Ensenyat ves a saber si hi deu haver influït l’estil del mateix Fuster. S’enceta arran de la recepció illenca de Nosaltres els valencians (1962) d’aquest darrer. Aquell any a Mallorca també es fundà l’Obra Cultural Balear. S’inicià així una dècada prodigiosa amb l’arribada massiva del turisme, cosa que obligà a contractar mà d’obra barata del sud espanyol. Aquest fet (que diluirà el conflicte amb els xuetes) desdibuixarà la personalitat illenca per sempre més.

]]> Carmen Balcells, traficant de paraules de Carme Riera –una de les poques 'clientes' seves, val a dir-ho, que pertany al món de la literatura catalana– és una biografia de la persona i primera agent literària catalana més famosa, mitificada, novel·lada, admirada i odiada a parts iguals del món lletraferit castellà. Hem dit que va ser primigènia perquè aquest 'mèdium' entre les editorials i els escriptors representava, tanmateix, un intermediari desconegut, més propi de les terres anglosaxones. En el cas espanyol, el retrat-robot que es perfila a hores d’ara d’un agent literari és el d’una dona amb do de llengües instal·lada a Barcelona –com se sap, des de fa segles i encara ara, el hub editorial del món hispànic. 

]]> L’inici del dietari Tot el que el cor s’estima d’Agustí Colomines certifica una estada a la Universitat de Stanford a Palo Alto (Califòrnia). La feina de recerca sobre el personatge de Joaquín Maurín a les biblioteques estatunidenques el duu inevitablement a la constatació de com resolen d’aviat els entrebancs les diligents bibliotecàries nord-americanes en relació amb les catalanes –i això que no deu haver trepitjat mai les biblioteques illenques! També dona prim compte de les misèries de la vida universitària catalana i espanyola i recomana una bibliografia ben útil en el seu camp com si el llibre obrís de bat a bat al llec les portes de les aules on ensenya a la universitat.

]]> Tot i que té nombrosos treballs en línia, fins fa una dècada, els llibres publicats en paper per Gabriel Bibiloni havien estat relativament pocs. Ara els ha doblat. El 2012 edità Amb bones paraules; l’any següent, Els carrers de Palma; el seguiria El català de Mallorca. La fonètica (2016), i hi ha tornat amb Els cognoms de les Illes Balears.

]]> Fins fa no gaire encara es projectava al cinema Drive my car de Ryusuke Hamaguchi, un homenatge de primer ordre a l’ofici del qual Oriol Broggi també dona compte en El record de la bellesa. Andreu Gomila reïx a mantenir-hi el to col·loquial pretès; també vol fer-se fonedís i assoleix esborrar-se de l’autoria i la conversa perquè monologui l’altre. Els encontres s’efectuaren a la Biblioteca de Catalunya, on Broggi ha dirigit part de la setantena de muntatges de la mítica Perla 29. Troba que La Perla s’arrisca amb els espectacles duent-los al límit per eixamplar-los i tal volta per això ha piscat nombrosos guardons.

]]> El primer criteri que seguiren les compiladores de Dones, arbres i poesia consistí a iniciar la recerca de poetesses catalanes contemporànies que haguessin esmentat algun cop un arbre als seus versos. Aquestes composicions femenines les agruparen alfabèticament a partir del nom de la planta en català: àlber, alzina, ametler, avet...

]]> El principi de Misteri a Deià de Xavier Moret no tindria per què ser novel·lístic si no sabéssim que és ficció. Es veu que Moret apama bé el que porta entre mans (el mapa de Mallorca, sense anar més enfora) i s’ha amarat prèviament de tot el nostre patrimoni històric, musical, pictòric, literari o culinari illenc per confegir aquesta novel·la negra/llibre de viatges que recorre els pobles de Deià, Sóller, Alcúdia, Pollença, Selva o el santuari de Lluc. El protagonista és Max Riera, un detectiu atípic que havia viatjat a Deià a l’estiu per descansar amb la seva parella, Alba, però li ofereixen feina. Un poeta ucraïnès admirador de Robert Graves ha desaparegut en estranyes circumstàncies sense dir ase ni bèstia. Entram en una segona part quan ella parteix a Barcelona i arriba a Mallorca Roc, un jornalista, personatge pla i hiperactiu, el seu segon de bord, per acabar de reblar el clau. Els quatre ulls del detectiu i el reporter hi veuran millor que dos. És forçós imaginar-los dos goranots que campen a pler, grassos i ventruts, sovint davant uns fogons en què Roc desgracia tots els plats.

]]> "El fantasma soc jo i només jo sé que jo soc el fantasma". El principi de La malaltia del cor, la darrera novel·la del ferrerienc Joan Pons, escrita en primera persona, ja és incert, enigmàtic i inquietant. Els paràgrafs els fa curts, les oracions són simples i no va escindida per capítols. El lèxic és ric i prou precís en una novel·la breu, tot i que densa. Inclou les metàfores justes i es percep un esforç reeixit per incorporar l’utillatge propi en una novel·la històrica del segle XVIII posterior a la guerra de Successió, quan Barcelona estava delmada i Menorca vivia sota la dominació britànica.

]]> Llum de cançó, títol extirpat d’un vers espriuà, s’incorpora a una de les darreres composicions de l’aplec. La primera l’adreça al sogre difunt, record a partir del qual trena un poemari del passat, de quan entram en una època de maduresa on es conjuga més aviat el pretèrit. Tal volta per això molts dels poemes tirin cap als crepuscles, horabaixes, vespres i nits fosques o estrellades. O justifica que es traslladi a una illa del cercle polar àrtic privada de sol durant dos mesos sencers.

]]> Don Gaspar, un dels personatges principals d’Estimada Mirta, aconsella sempre als seus socis de l’empresa continuar pedalant perquè, si no, caus. És un dels nusos temàtics (n’hi ha diversos) de la tercera i, de moment, darrera novel·la de Maria Escalas. Un llibre cridat a vendre’s prou bé. Es tracta d’una novel·la de rerefons històric que entronca amb els republicans que abandonaren l’Estat espanyol arran de la desfeta a la Guerra Civil i que empeltaren amb aquella llarga tradició d’illencs famolencs i afamats que havien partit a provar fortuna a les Amèriques. Sa mare, en temps de la Segona Guerra Mundial, tractà d’evitar que una altra contesa li pogués matar el fill, Francisco; si a Amèrica reeixia, hi viatjaria tota la família. Ell duu el nom en castellà perquè visqué mig segle al Nou Món i és, amb un altre nom, la persona que conegué ella i que donà peu a confegir tota la ficció.

]]> El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc de Josep M. Miró, monòleg polifònic a set veus interpretat per un únic actor, s’estrenà el passat desembre al Festival Temporada Alta de Girona amb Pere Arquillué. Sostindreu el llibre a la mà mentre potejareu amb el peu en terra lamentant no haver assistit a l’estrena. En qualsevol cas, sense tenir-lo davant, no podeu fer-vos càrrec de l’envit que suposa per a l’intèrpret. Els canvis d’espai o temps els marcarà mitjançant un asterisc i encara gràcies, perquè a l’espectacle no es permet ni el tall a fosc per ressituar-se. Així d’inclement és el teatre mironià. La frase és sistemàticament breu i telegràfica, si pot ser, monosil·làbica. Si no es talla, Miró guarda a la recambra l’estri amagat de la barra inclinada, que modernament escapça abrupta la frase dramàtica. Abel González, al pròleg, destaca que l’autor gasta un llenguatge excels i curós que acobla alhora "fulgors col·loquials i altura poètica" per volar amunt. El llibre es clou amb unes notes de Miró gens menyspreables. El seu coqueteig amb el gènere memorialístic ofereix algunes claus amb vista a l’escenificació i sobre tota la seva producció.

]]>