10 Observar els ocells i que et distreguin una bona estona. Anar a la muntanya sobretot perquè ara ja és una moda i el mateix puig de l'Ofre, per posar només un exemple, ja sembla el Born. Podem signar tots els manifestos que es fan i sortir al carrer cada cop que ens convoquen. Fins i tot, podem navegar a la xarxa i anar posant m'agrada a tort i a dret com si els animalons i les bestioles en general haguessin començat a existir tot just fa dos dies. Podem, convençudament, estar indignats amb el patiment animal, és legítim i és just, però contrasta com miram cap a un altre lloc quan les imatges i les xifres de persones mortes dins la mar omplen les pantalles. Podem anar i signar perquè no mori el camp mallorquí i després la mateixa tarda omplir el carro en una gran superfície amb tomàtigues ves a saber d'on i ben sospitoses de no arribar a tenir descendència. Podeu caminar per na Borges i les seves dunes plenes de vida accelerant l'erosió i acabar asseguts a un sofà des d'on els altaveus liquiden els últims exemplars de tiruril·los residents que quedaven i fingir que vos agrada la natura i que tot és molt guai quan surt a les xarxes i omplir de renou la primera línia del litoral mentre observau a la pantalla del 'chill out' com mor una guarda de balenes a no sé quina badia. I encara us indignau, mentre per altra banda sembla afectar-vos poc el xivarri i trastorn que suposa la vostra festa als pobres éssers vius que queden a la contrada, inclòs l'amo en Miquel, que de matinada hauria de partir amb el seu botet i ja, potser, fins i tot, ho deixarà córrer. Decibels i grans pantalles espurnejant llum a les totes, festes solidàries amb les balenes no se sap d'on mentre ens fulminam en un grapat d'anys tot un ecosistema que a algú li sembla de molt poca rellevància.

]]> Els hauria agradat poder dedicar- se a condicionar la política present i futura d’una manera totalment sistemàtica i depredadora. Els darrers mesos han cultivat amb bastant desencert una campanya fatxenda, arrogant i més pròpia dels ‘hooligans’ que queden per aferrar- se enmig del carrer. Les necessitats han fet que en alguns aspectes irrellevants modelassin un poc els seus arguments per allò de mimetitzar- se amb la normalitat. El seu engranatge és curiós i confirma com glatien sota les cendres uns calius d’un foc encara viu tot i que cada cop més proper de ser apagat ni que sigui per la petjada ferma de la gent que sí que s’ha mobilitzat, i és que fins als comicis i el seu escrutini han comptat amb una propaganda gratuïta fins i tot provinent dels seus detractors o opositors, que n’han fet un gra massa, indirectament, donant-los credibilitat. La dispersió periodística els ha ajudat en la seva etapa infantil, i això que la seva innocència s’ha basat a fer apologia dels crims de guerra a tort i a dret, girant el cap a banda i banda: ho heu vist, el que soc capaç de dir i de proposar? Cap jutge no els ha amonestat o advertit, cap junta electoral ha sabut recordar els centenars de milers de morts que recorden les polítiques que defensen, encara avui, aquesta gent, i no hi ha hagut cap línia democràticament vermella a l’hora de posar uns mínims per part d’aquells que tant piulen a favor de la Constitució que, com ara, i no abans, és tan clar que es vulnera cada cop més per part d'aquells que se l’atribueixen.

]]> Quasi a cel post, però anirem a votar amb un peu davant l'altre en acabar el Sant Jordi 2019 que enguany acaba diumenge 28 d'abril; mai no acaba a Ciutat el 23, fa molts d'anys que l'acabam fent pobles. Ciutat no ho és tot. Barcelona no és el millor de Catalunya, n'és la capital, i a Mallorca podem fer el mateix raonament, però llàstima que al Principat sumin un escrutini de vendes global a totes les llibreries i no de manera aleatòria com aquí, aquesta petita vall de llàgrimes.

]]> Havia aparcat la moto just davant el lloc on havia sabut que oferien la feina. M’ho havia rumiat una estona, però era realment allò que més m’interessava. Els ocells no canten per estar contents, canten perquè si no ho fan moren. Servidor havia començat a escriure devers els deu anys i amb continguts ornitològics i dietaris de camp que avui no venen al cas. Volia entrar-hi i vaig fer l’entrevista de selecció l’últim dia d'abril del 1990. Estar afectat per l’escriptura no era un aspecte que reforçàs el candidat, l’hàbit de la lectura i la passió pels llibres ja era, i és, tota una altra cosa en un món regnat pel postureig. Ahir i avui. Mentrestant, havia tornat a desaparcar i quasi no havia sortit del meu barri: 'San Catalanito'. Feia dies que m’havia lliurat de la xacra infame de l’exèrcit i volia tornar a recuperar la meva independència econòmica. No havia tornat que ja m'havien contestat que m’agafaven. Hi havia un dia de festa pel mig, un dia reivindicatiu i sagrat per a molts de nosaltres.

]]> Dones un petit consell. Presenta’t. L’autor, totalment desconegut, passarà de l’anonimat a pegar potada i entrar per la porta d’un gran premi. Altres persones també l’aconsellen igual. Guanya. El jurat és de prestigi, no hi ha hagut pas cap mangarrufa. Un intel·lectual inqüestionable, un exconseller de Cultura de conegut prestigi era al jurat i no coneixia ni sabia res del premiat. És la tormenta perfecta després d’anys de solana i sequera, després de lustres de terra cremada i rostolls socarrats. Més tard, a l’hora de triar, les clàusules ofereixen obligacions, el parany està servit. No posaré l'import que s’obliga regalar a l’editor, tanmateix els polítics no han confegit les bases perquè algú s'autoobsequiï amb un suculent dècim de loteria. Plouen calerons i, per anar abreujant, només explicaré que entre tot el brogit armat al voltant d'una obra potent, una primera obreta que ha fet solc davant altres obres ben bones, es comença a liar la pipa dels grans caps que mai la fumen per la pau. Comença el ‘tour’ i enmig d'aquest venen les exigències dels mediocres, d’aquells que han escampat durant anys la metàstasi al món cultural, d’aquells que encara exigeixen i han mamat als braguers del pujolisme però encara hi són, i encara gosen fer declaracions contra la classe política quan són els seus tumors, són els seus càncers arrecerats rere qualsevol teixit cultural que han anat dominant des d'una estudiada clandestinitat massa ben remunerada amb els nostres doblers, els públics.

]]> Porta calada una gorra i una jaca pujada. Camina lent però decidit, la vitalitat del seu esguard no ens preveu d'estar davant d'un dels últims mohicans. Va néixer al carrer Vidrieria l'any 1943 un denou de gener. No hi ha gaire gent de la seva quinta que seguesqui el costum del seu redol amb tanta perseverança. Són ben pocs. Cada matí berena al Bar Plata, hàbit que inicià en aquesta parròquia als cinc anys. Un dels primers cops d'entrar-hi fou un dia que la seva mare el feu anar a cercar son pare, arribaven tard al cinema. El Plata en aquelles hores del segle passat vivia fervoroses partides de truc i de dòmino i gairebé només hi entraven els homes. En Joan ho conta tot recordant com “bullia el carrer de l'Argenteria”, “bullia fins als vuitantes i, fins i tot, els norantes, quan ja va anar mancavant”. “Ses màquines ho han fotut tot, així com internet fotrà el petit comerç”. “No hi havia altre lloc de joieries com el carrer de l'Argenteria, tot es concentrava aquí”. Aquest home que parla ho fa des del seu taller, avui ja jubilat, des d'on ara pinta a l'oli. Veig una hermosa tela de la Seu, una altra de Valldemossa i, fins i tot, unes coves de Portugal. Als onze anys havia entrat a Can Mariano Pomar i fou mosset al seu taller, que és com realment s'aprenien els oficis d'un temps. Aquest home gran, ho és en estatura i en moltes altres coses. No sap estar a casa i pinta al seu antic taller, des d'on molts cops aconsella els que queden quan sorgeixen els dubtes. Clar. “Avui un anell fet a ordinador és perfecte, però és fred”, “fet a mà sempre té un què que mai no tindrà fet a màquina”: l'ànima del seu autor, sigui menestral o sigui artista com en Joan Aguiló, sense cap dubte. Avui l'aprenentatge desapareix i a la vegada també desapareix l'ofici. “La màquina ho fot tot”, “si saps d'ordinador saps fer anells i polseres però ja és tota una altra cosa”, “hi ha alguna escola de joieria subvencionada i d'alguna manera anirà per aquí el futur, però l'ofici desapareix com els meus col·legues”, “en queden alguns com en Jaume Piña, que encara és viu, o en Segura”.

]]> El fum emboira l'ambient i no parlo dels munts de brossa vegetal que cobreixen amb un vel hermós la blavor de les nostres muntanyes, a certa distància, com recordant de forma perpètua els versos de Rosselló-Pòrcel, no. El fum i els seus venedors. L'abundor de venedors de fum no confon només la política i altres àmbits. Els venedors de fum, que ja fa temps que tenim inserits al sector, suposen, ni que sigui a la llarga, una greu amenaça per al mateix sector i per a tot allò que envolta el món del llibre. Mentrestant s'intenta navegar per un espai líquid, lent, llefiscós i sense rumb on l'element per sobre del qual ens desplaçam ho és tot menys transparent. Podem passar d'un dia silenciós i de jornada àtona al frenetisme d'una activitat ben concreta o d'un esdeveniment que precipita la gent fins i tot a la tertúlia. Se'n parla arreu, el mercat no segueix, actualment, cap tipus de lògica i potser va del bracet del circ polític al qual ja ens anam avesant. Enmig de la falsa calma no sembla que bufi cap vent que ens porti les conclusions pertinents. Un d'aquests venedors ens llança blavós i a glopades el seu reafirmament advertint que les dades oficials no són del tot clares ni fiables i que potser no és cert que l´e-book no superi, encara, el quatre per cent de mercat estatal. Compensam tot advertint que, si no fos fiable, els llibreters seríem abocats a oferir el producte als nostres mostradors. Un sector que ho sembla, però que no descansa i viu en permanent i angoixant transformació. El venedor de fum consent, dona marge a aquesta raó i ambdós reconeixem que la clau és al teulat dels editors i les seves xifres reals i l'estreta col·laboració, o no, amb el botxí del sector. Aquesta és la clau. La clau mateixa del futur dels editors i la de tots nosaltres al sector, sense aquests no hi ha xifres realment oficials i haurem de seguir, de moment, fidels a les dades del quatre per cent fins que aquests es dignin, recorda el nostre venedor enmig de la boira. Per ara no s'ha creat pas un nou client, no existeix. Un percentatge petitíssim de lectors ha abandonat l'hàbit del paper, ínfim. Es parla d'una franja d'esnobisme bastant reduïda i que en el millor dels casos ha fet un poc més estables algunes parelles. L'e-book ha posat fi a algunes discussions a l'hora d'apagar el llum de la tauleta de nit, l'e-book ha portat això: l'autonomia entre els llençols i la lectura i poca cosa més. Algun arqueòleg o cirurgià ha vist en aquest suport avançar els avantatges de no dur pes a les excavacions o de poder atendre a distància dubtes de darrera hora i altres consultes, d'aquí no hem passat prou. Ben al contrari, països com la Xina o amples regions on l'islamisme radical dominen el carrer, el suport electrònic fa possible la censura més total tot controlant l'aixeta d'internet. El llibre mai no s'ha pogut aturar en el seu format. D'aquí ve la inaturable evolució de Gutenberg i l'amenaça que viuen molts de llibreters a diversos països àrabs.

]]> Torna després d'una pausa de cinc anys i amb creixent expectació amb el seu nou 'Les millors vacances de la meva vida' i la seva editora Empúries compara la seva veu, o l'agermana, amb Natalia Ginzburg. Potser fa curt. Neus Canyelles és a hores d'ara la veu més sòlida del nostre panorama narratiu illenc i un referent als Països Catalans. Amb 'Mai no sé què fer fora de casa' havia guanyat el premi Mercè Rodoreda 2013 i començat a consagrar la seva manera d´interpretar el món. Amb les paraules comptades suggereix i desplega tot un univers narratiu ben personal i irrepetible. A 'La novel·la de Dickens' o a 'Vidres nets i altres contes' ja ens havia fet un avanç formal del que esdevindria més tard. Servidor no preten fer un repàs ni valorar des del punt apassionat del lector amatent l'estilàs que desborda Canyelles. Com a llibreters sí que podem ratificar l'autora com una escriptora de culte a casa nostra i una figura importantíssima en la narrativa catalana. No fa gaire Sebastià Alzamora, en aquestes mateixes planes, li feia una entrevista i deixava constància del que representa l'autora mallorquina en l'àmbit literari. L'autora deixà caure en aquesta, i en alguna altra, la seva opinió dels efectes d'un premi literari en l'esdevenir d'aquella persona que escriu. Neus és elegant, escriu i camina per aquest món sense perjudicar ningú, però deixant clara la seva manera de viure la literatura, la dels grans que com J. Pla poden donar quaranta-sis volums definitius a una obra, però quasi en cap ocasió gosen satisfer el circ de les presentacions. El mateix Pla que ja advertia fa mig segle llarg del centralisme patètic de Barcelona, del seu provincianisme, centralisme que marginava els empordanesos, tarragonins, menorquins... Res no ha canviat a la nostra capital en alguns aspectes aparentment rellevants. A Ciutat, a Palma, passa avui exactament el mateix. Pecam de centralistes davant el talent i la producció menorquina o pitiüsa i tot això quan hauríem de tenir en compte que la nostra Euroregió Catalana ja compta quasi el milenar d'anys d'existència i la demanda que genera entre territoris no és proporcional a l'oferta que s'exhibeix institucionalitzada.

]]> Aquest projecte engrescador, que ho és, però encara al començament (així ho creuen algunes persones), és un moviment que no ha sorgit en dos dies, potser s'ha resargit en tres. Un autèntic greuge des del principi dels temps. Una força potent i ascendent només en aquest costat del món, però que ja tengué el seu punt d'inflexió en l'anomenada revolució espanyola.

]]> El diàleg de les portades de les novetats als mostradors diu molt de nosaltres i ens ha portat moltes amigues i amics nous, alguna situació complicada també, els llibreters ja sabem a quin país vivim i això de la intolerància i el totalitarisme com a taca social que no marxa mai del tot ja ho tenim ben assumit.

]]> Al centre de la controvèrsia, el gran poeta en castellà. Amic i company de diversos autors catalans i coneixedor de la nostra cultura. La bandera republicana, la tricolor, representa l'exili antifeixista en general, el català inclòs per si algun ignorant vol tergiversar la història. Hi hagué uns instants de la història d'Europa que l'antifeixisme no tenia banderes, ni religions, era tot un mateix esperit de lluita. Machado parteix a l'exili com moltes persones de les nostres famílies, tants i tants catalans i espanyols escapant del mateix. Amb tots els errors i desencerts que tan bé retratà Joan Sales a 'Incerta glòria' (Villaronga també ha fet una gran feina, i no era fàcil). Anys enrere al cementiri, un conegut indepe de Ciutat. mentre escoltàvem el parlament d'un familiar d'Emili Darder. es queixava que amollàs algun barbarisme i es queixava també de la bandera. Així anaven i així anam. Abans érem una vintena de persones i avui tot un èxit de gernació i també, en algun moment, tot un circ polític, què hi farem!

]]> Va començar una nova forma de coneixement d'un mateix i, fins i tot, del món així com el coneixem o l'hem interpretat fins fa ben poc. Les persones grans havien estotjat el tresor en la llacor més amarada de la matèria gris: el que foren les llegendes i els mites, tot allò que segurament ens definia i diferenciava dels animals. Després, durant segles, es va tractar d'anar repetint aquells repertoris. Aquelles històries se suposa que s'anaren reinterpretant segons els corrents i l'orografia de la història de la mateixa humanitat tot reflectida en el mirall de les aigües de l'esdevenir. El curs ara mogut, ara embassat segons l'evolució o la involució en cada període. El riu encara hi és, el concepte de riu també. Hem anat modulant en cada segle, i en les seves gents, la memòria, les memòries i, fins i tot, aquestes aigües han servit per a deixar traçada la història d'algú tot salvant-lo de l'oblit definitiu. Els macs als meandres de la nostra cultura occidental van veure configurades unes maneres de contar, de relatar i d'assumir uns fets reals o no de manera que s'anaven desconfigurant els vells esquemes d'heretar dels més vells una contística fràgil i susceptible de desaparèixer quan ben a punt arribà, al bell mig del s. XV, la curolla de Johannes Gutenberg, que tot i morir en la ruïna total, trobaria temps de canviar, ell solet, de verd en blau l'ordre de moltes coses i de com han de ser transmeses i contades. Imparable tot el que vendria després en l'àmbit europeu a l'hora de difondre idees, credos i altres narracions. El temps de les nostres existències individuals no foren configurats per a poder abastar-ho i, per tant, ens atraurà la insacietat total de les nombrosíssimes varietats de reinterpretacions. Aquesta impossibilitat total ens ha anat portant fins aquí tot albirant infinitament diferents i innombrables horitzons que mai no coneixerem del tot però que es poden intuir en una sola ratlla.

]]> On acabà els seus dies qui havia estat la primera dona que va formar part d'un govern a l'Estat Espanyol. Del novembre de 1936 al maig del 1937 fou ministra de Sanitat i Assistència Social pel govern de Largo Caballero. No es coneix un cas semblant a Europa. Atengué aspectes hospitalaris i l'evacuació de refugiats, també creà espais per a persones prostituïdes, oferint-los allotjament i ajudant-los a trobar oficis alternatius. També treballà fermament per una nova llei d'avortament. Creà llars d'infants i promogué la investigació psiquiàtrica contra el càncer.

]]> D'aquests fets i d'aquesta foto que molts de vostès recordaran. Aquelles i aquells que hem tengut família a Argelers sabem què és guaitar aquella badia del Golf de Lleó una nit de Tramuntana. Els que tenim família a La Vajol tot d'una ubicam l'escultura que recorda tot plegat en un sol pas.

]]> Anys enrere vaig ser afectat de seguir l'actualitat i llegir qualsevol intervenció política del moment. Podríem dir que no és que em soni, és que conec, com molts de vostès, la trajectòria de molts individus que han afectat el dia a dia de les nostres vides o la dels nostres grans. Alguns d'ells juguen unes cartes que saben marcades per la ignorància dels més joves que no porten en la memòria l'evolució, o la involució, d'aquests personatges. Així no és d'estranyar la línia anticonstitucional de molts polítics de la dreta i de la ultradreta, però encara ho és menys de l'òrbita socialista. L'evolució dels anomenats barons, que en termes democràtics europeus no arribarien a porquerets de la pallissa. L'expresident González no és d'estranyar que critiqui i amenaci amb l'apocalipsi qualsevol intent de renovació a l'esquerra espanyola i el seu pútrid femer. És totalment lògic, la seva perpètua impunitat està en joc. A més, una línia nova, Errejón, Carmena, Sánchez..., que demostri un mínim respecte cap a Catalunya els produeix vertigen.

]]> En el projecte que potser s'engega en aquest moviment hi té molt a veure l'enrocament que viu la política catalana. Una part de la progressia espanyola esperava, en comptes de donar una mà, que la presumpta esquerra catalana vertebràs alguna cosa. Res. Si la cosa és enrocada a Catalunya, a les Espanyes les esquerres fan puta pena i la desastrosa figura del lideratge moradenc no feia més que fressar el camí a la dreta més extrema.

]]> En la nostra història i en el nostre tarannà hi ha alguns aspectes molt mals de trobar en altres cultures o d’identificar-ne un d’equivalent. Ara som en un atzucac històric, el qual fa molt mal preveure un desenllaç que no acabi perjudicant a tothom. Són moltes i inacabables les versions de com hem arribat fins aquí. I hem vist manipular les paraules o directament calumniar les persones amb un pensament diferent, o crític, que han gosat obrir la boca davant una rauxa ben temerària. Quantes manies a l’hora de poder fer política, poder conversar o pactar, però avançar cap a alguna banda, fet que, per altre costat, se suposa que facilitaria defensar la greu situació que pateixen els presos polítics. Si s’imposàs la política, cada cop seria més insostenible la continuïtat de la injustícia que pateixen persones amb un ideal pacífic. Ara bé, quantes manies i què estugosos que han tornat els nacionalistes sense complexos de la dretota catalana. Déu n’hi do, si miram cap enrere i observam el camí fet d’alguns. A què es deuen tantes manies a l’hora de deixar entrar la política i deixar de treure pit, sobretot quan ho tens tan complicat.

]]> Informar dels costums i la forma de vida, la llengua utilitzada, les amistats i maneres d'entendre, viure o practicar sexe. És el pensament feixista i ultracatòlic el que establia les bases del franquisme i, no es confonguin, avui presenten el seu programa gràcies a la impunitat d'aquesta anomalia europea.

]]> Vam començar les festes com un luxe total compartint estovalles la nit de Nadal amb Maria Salvo (Sabadell, 1920) i la seva família, una incansable activista antifranquista amb un sentit de l'humor i una força que fàcilment ens fan avergonyir als més joves. Ningú no es pot ni imaginar com als 98 anys desprèn energia i esperit de lluita, pocs s'atrevirien a descriure el seu periple per les presons feixistes de Franco. Va presidir l'Associació Catalana d'Expresos polítics, de la guerra civil, i va cofundar l'Associació de Dones del 36. La seva trajectòria és de vertigen i qui pugui compartir una sobretaula o una conversa amb aquesta Dona se'n fa creus, de la seva ferma dignitat i convicció. Independència i claredat en la seva ironia molt en contrast amb aquesta cosa que s'està perpetrant a poc a poc, tot creant un circ quan aquí a Mallorca sorgeixen veus d'alguns sectors de la intel·lectualitat que es van afegint a la causa justa de la reivindicació de les víctimes del feixisme espanyol però des d'un oportunisme i un espectacle que no casen amb les bases que el fundaren i que legítimament, encara, el defensen. Deixin de fer el ridícul i escoltin, observin i aprenguin. Es pot donar suport sense fer el ridícul i desvirtuar un moviment històric. Provin-ho, és possible. Alguns de vostès censuraven fa ben poc.

]]> “Per Nadal, una passa de pardal”, i és que vostè, estimada lectora o lector, no s'adona que ja s'allarguen els dies. Aquest antiquíssim mite pagà se celebrava tallant el coll a un gall la mateixa nit. L'església catòlica, que en sap un ou d'anar inserint el propi a l'aliè, i a l'inrevés, en confegí la festa amb el nom de Missa del Gall, un ritus ben mediterrani i ben nostre, ben lluny de religions. L'indiot o gall dindi ja vingué més tard. Els catalans celebràvem, i celebram, amb pollastre a taula aquestes dates assenyalades. El 'guajalote' a Mèxic, l'indiot, ja ve més tard amb les patates i les tomàtigues després del presumpte descobriment d'Amèrica dels europeus, fos Colom de Gènova, de Pals o de s'Aranjassa, pot importar a algú tanta medalla eixorca? Fins i tot la porcella com a plat nadalenc arribaria més tard. A casa nostra un gall pota blava del Prat o un mascle de plomatge ben negre del Penedès i aquí, a les Illes, la pota menorquina; l'eivissenca, més propera al tronc Atlàntic i, com no, la raça autòctona mallorquina. Tanmateix, tot plegat originari de l'Índia a partir del 'Gallus gallus'. Aquí, a la prehistòria de ploma i d'aquesta casta d'animals per posar als calius, només es trobaven les guàtleres (o guatlles), ni tan sols les perdius, que s'introduirien després.

]]>