L'any 1952, quan Isabel II accedia al tron del Regne Unit, Isaac Asimov publicava un relat que tenia com a base argumental la lluita per l'aigua entre la Terra i les colònies de Mart. O sigui, fa més de 70 anys, Asimov ja entenia que una crisi de l'aigua podia posar en perill un planeta sencer. O dos. I que l'aigua no és un bé que es pugui malbaratar. De fet, des de ‘Dune’ (Frank Herbert) fins als guionistes de ‘Mad Max’ (George Miller i Byron Kennedy) molts autors de ciència ficció han vist en les possibilitats de l'escassetat d'aigua una trama apocalíptica.

El 17 de maig del 2003, agents de Medi Ambient van retirar la primera serpent a Eivissa, un exemplar de colobra de ferradura que un jardiner va trobar mentre regava unes oliveres arribades d'Andalusia. Dues setmanes després n’apareixia un segon exemplar, aquesta vegada de serp blanca, i aquell mateix any tres més serien retirades. És a dir, fa 23 anys que va començar tot i, des del primer cas, l'arribada de serpents es va poder relacionar amb l'entrada d’oliveres per les vil·les de luxe. Però han passat dues dècades i les oliveres encara entren, perquè els vivers volen continuar guanyant diners i perquè els nostres polítics tenen por de posar límits al descontrol, no fos cas que el sistema mafiós neocapitalista que domina l'illa els faci fora de les cadires. La invasió de serpents és molt més que una invasió biològica, és un símptoma. El símptoma d’una illa que ha perdut el nord. És difícil trobar una metàfora més precisa del que passa, perquè, a la fi, el que hi ha darrere és un model econòmic que explota Eivissa sense control, que arracona i expulsa els eivissencs, siguin sargantanes o éssers humans.

A les Illes hem aconseguit una nova proesa administrativa, un nou truc de màgia: per poder ampliar una reserva marina hem assumit reduir la protecció de totes. I ho explic. Ens situam als Freus, entre Eivissa i Formentera, la primera reserva marina declarada a les Balears, el maig del 1999. L'any passat, el Govern, després de presentar el seu ambiciós Pla de conservació marina, va anunciar l’ampliació de l'àrea protegida. I, per a sorpresa de ningú, els pescadors recreatius es van alçar en armes amb les seves ja conegudes tàctiques per pressionar els polítics: referències a la tradició, a “les reserves són vedats per als professionals” i allò que sona tan sicilià d'amenaçar de retirar els vots al PP. Per cert, la tradició com a al·legat per frenar la protecció mediambiental mereixeria un article sencer, però serà un altre dia.