<![CDATA[Ara Balears - Maria Escalas]]> 10 <![CDATA[Les darreres vegades]]> Guard al telèfon la conversa amb Pilar. Són frases beneites, una selfie, un acudit, quatre rialles. Sempre ens dèiem bona nit, però aquella vegada no ho vam fer, i la comunicació s’interromp bruscament, sense cap adeu, sense cap frase transcendental, sense cap paraula d’agraïment per tot el que ha estat. Segur que hauria estat diferent, si hagués sabut que l’endemà moriria d’una manera fulminant i absurda.

]]> <![CDATA[La crisi del juny]]> Quan feia feina a l’ESO sempre em passava el mateix per primavera: la feina se’m menjava d’una manera brutal, sentia que no arribava, que no era això el que volia fer, que la meva vida s’escolava en urgències que no estimava, en burocràcies i papereig que omplien els dies de gestions que no tenien res a veure amb el que importava.

]]> <![CDATA[La tia monja]]> A ca nostra, com supòs que al 70% de les famílies mallorquines durant el segle XX, teníem una tia monja. La nostra era germana del meu padrí. Sempre li havia dit “la tia monja”, però tenia un nom civil: Magdalena Bernat Gomila, i era de la congregació de les Germanes Missioneres dels Sagrats Cors de Jesús i Maria (disculpau la pompositat del nom).

]]> <![CDATA[Quatre recomanacions i mitja d’autors illencs per a un Sant Jordi en català]]>

Tu què vols, vendre molt o escriure bé?

]]>