Tur i Marí són dos dels llinatges més abundants a Eivissa, n’hi ha una escampadissa que els fa quasi inevitables al camp; com els pins, el romaní o com (abans) les sargantanes. La fusió dels dos llinatges ha servit per titular el segon disc del duo L’arannà, integrat per la catalana Anna Sala i l’eivissenca Lara Magrinyà. Turmarí es va publicar el passat 30 d’octubre i és un homenatge a Eivissa, a la seva tradició musical, però també al present i a totes “les Eivisses” que conviuen a l’illa. Els sintetitzadors i la tradició folklòrica eivissenca s’hi mesclen amb una naturalitat sorprenent, en un experiment pop carregat d’intenció i de sensibilitat. Ignor com es deu rebre el disc si no ets eivissenc o formenterer, però, si resulta que ho ets, Turmarí constitueix un viatge molt emocionant. L’arannà, després de la presentació de l’àlbum el dissabte 7 de novembre a l’Auditori de Barcelona, serà el divendres 13 a Can Balaguer, a Palma, dins el festival Open House. No us ho perdeu: Turmarí és al segle XXI el que Cançons d’Eivissa –el primer disc d’UC– va ser al segle XX.

Què està passant a Eivissa amb l’extrema dreta? Històricament, Vox ha registrat a l’illa uns resultats bastant fluixos: tant a les generals del 2019 com a les del 2023, Vox es va situar un 2,5% per davall de la mitjana balear. Però el passat 24 d’octubre el partit va fer a Eivissa una demostració de força. Dels tres mítings que va encapçalar Santiago Abascal a les Illes entre el 23 i el 24 d’octubre (Maó, Palma i Eivissa), el d’Eivissa ha estat el més nombrós segons diverses fonts, entre 1.500 i 2.000 assistents; es va omplir el baluard de Santa Llúcia, el més gran dels set que defensen les murades de Vila. És molta de gent.

S’han de prohibir les danes a Eivissa. Trob que no ens convenen poc ni mica. Deixen aigua, sí. L’aigua fa falta? Segurament –amb xampany només ja no m’arriba per omplir la banyera: s’ha posat caríssim. Però, si falta aigua, que facin més dessaladores. Les danes són de tot punt inoportunes: l’any passat ja varen posar en risc els closings de les discoteques i enguany quasi ho tornen a fer. Ha anat de poc. No podrien passar al febrer, que no hi ha ni Déu? És obvi que les danes són contràries al progrés, a l’oci i a qualsevol intent d’ordenació. A mi m’agafen sense paraigua cada octubre –un dia d’aquests vaig a un ‘xino’ i me’n compr tres o quatre. Així estan les coses. Adam –així es deia la dana en qüestió– va deixar diumenge 18 a l’aeroport d’Eivissa 173,8 litres per metre quadrat. En un sol dia. Rècord absolut. Un cas palmari d’intrusisme en l’activitat de les dessaladores. Per què ningú no hi fa res? De qui és la culpa?

Mecagondéu és el tercer disc de Sr. À, després de Fil per randa (2019) i Ordint la trama (2016). Sr. À és el nom artístic d’Adrià Rubio, nascut a Barcelona fa 31 anys, eivissenc d’adopció des dels 14; actualment resideix a Camarasa (La Noguera), perquè li fa “molt de mal el que s’està fent amb Eivissa”. Justament, el primer single de l’àlbum ha estat ‘E.I.V.I.S.S.A.’, una invectiva contra la degradació social i mediambiental de l’illa. A Mecagondéu, Sr. À combina lletres punyents i rap amb aire clàssic, amb la producció del Jove Cirurgià del Sample, que hi ha introduït fragments de sardanes o cant redoblat. Sr. À també és el cantant de la banda Malaka, és integrador social de professió i restaurador de cadires pageses. Si estau embafats del pop sense substància ideològica, Mecagondéu és just el que esperàveu.

Silenci a la disco. Els clubs varen apagar els llums el cap de setmana passat i, així, la temporada turística es pot donar per liquidada a Eivissa. La gran notícia dels closings d’enguany no ha estat cap nou rècord d’assistència, ni cap sessió de DJ memorable, ni tan sols la sisena declaració de David Guetta com a millor DJ del món. No: la notícia ha estat que la model i presentadora Cristina Pedroche s’ha fet DJ. Aprofitant que el seu marit, el superxef Dabiz Muñoz, ha obert restaurant a Eivissa, la superpresentadora es va estrenar com a DJ al closing del nou StreetXO de platja d’en Bossa. Perquè, sí: a Eivissa els restaurants també fan closings. A Eivissa aviat farà un closing el camió dels fems quan acaba la jornada. Pedroche s’ha fet DJ i li ha plogut hate a poalades. A xarxes li han dit de tot i poca cosa polida. I la presentadora s’ha estranyat. No sé per què; a Kiko Rivera també li cauen tones de hate en la seva fulgurant carrera com a cantant i punxadiscos. Ben segur que també varen ser objecte de befa Paris Hilton i Pocholo Jiménez-Bordiú quan es varen posar als plats.

Es deia Valentín Cabrera Zaracho, tenia 48 anys i era del Paraguai. Feia feina a la construcció de dilluns a divendres i com a vigilant de seguretat els caps de setmana. Estava "molt content" perquè havia pogut legalitzar la seva situació al país en la recent regularització del govern d’Espanya; planejava dur el seu fill a viure amb ell a Eivissa. La mort, en forma d’incendi, el va atrapar al seu infrahabitatge a la finca de Casa Lola, al municipi de Sant Josep de sa Talaia, diumenge, 27 de setembre, passades les 7 del dematí. Amb cremades al 90% cel cos, encara conscient i víctima d’un dolor extrem, va ser evacuat en ambulància. Va morir a Can Misses el mateix dia a les 5 de l'horabaixa.

Aena és avui el dolent de la pel·lícula. Pitjor encara: és aquell secundari de pel·lícula de gàngsters, amb un trau a la cara i mirada desafiant, que ningú vol tenir devora. Ara mateix, cap polític eivissenc en bon seny es voldria fer una foto amb un representant d’Aena al costat. La veritat és que l’operador aeroportuari s’ho ha guanyat a pols: terminal venuda a les discoteques, reiterats abocaments contaminants a ses Salines i una avarícia sense límits. És així que Aena s’ha convertit en el catalitzador de la indignació popular per tota una diversitat de problemes, des dels preus de l’habitatge fins a la saturació turística; a la manifestació del 20-S a Eivissa –cinc mil persones segons la Delegació del govern–, el cartell de protesta més abundant era la silueta de cartó d’un avió. Sí: una simple silueta d’un aeroplà s’ha convertit en el símbol de la protesta. Amb això és suficient, no fa falta cap eslògan: com ens arriben els turistes, si no és en avió?

L'objectiu és donar un bon toc d'atenció a les administracions, un de gros, que no es pugui obviar ni desatendre. "Esperam milers de persones", assegura la presidenta de Joves d’Eivissa, Marga Torres. La manifestació partirà diumenge a les 18 h de Vara de Rey i, amb una mica més d’un quilòmetre de recorregut, passarà per davant del Consell i finalitzarà al parc de la Reina Sofia, on es llegirà un manifest. La difusió a les xarxes ha estat molt intensa els darrers dies, feta en coordinació amb les plataformes contra l’ampliació dels aeroports de Barcelona i Mallorca. "Va ser quan vàrem saber que s’anava a fer una convocatòria contra l’ampliació del Prat, que vàrem decidir que era el moment; després s’hi va afegir Mallorca", explica Marga Torres. "Crec que hi ha un context social propici i que els pitiüsos rebutjam clarament l’ampliació de l’aeroport", raona la presidenta. 

“New York, New York!”, cantava Frank Sinatra amb la seva veu de baix baríton i exaltant entusiasme. Amb la mateixa alegria, o més, ha estat rebuda pel sector turístic eivissenc la notícia del nou vol directe entre el Codolar i Nova York, exactament amb l’aeroport de Newark, a uns 24 quilòmetres de la ciutat. “Una gran notícia per a Eivissa”, ha dit el Consell eivissenc; una valoració que ha estat replicada per Foment del Turisme, els hotelers i les agències de viatges. Certament és un fet notable, que un aeroport que duu el nom d’una platja de còdols s’uneixi directament amb una ciutat de 8,8 milions d’habitants, una de les capitals culturals del món; a l’àrea metropolitana de Nova York hi viuen uns 22 milions de persones, xifra que ens serveix per calibrar el potencial de la destinació. La nova ruta començarà el juny del 2027 amb quatre vols setmanals; els bitllets ja es poden adquirir al web d’United Airlines a partir de 587 euros, preus que escalen ràpidament cap als 1.000 euros o més així com avança la temporada.

Raquel Guasch Ferrer és la directora insular de l’Estat a Eivissa i Formentera des del 2024. És la primera formenterera que ocupa el càrrec. El seu mandat quedarà marcat per la gestió de la ruta migratòria del nord d’Àfrica, que té les Pitiüses, i especialment Formentera, com a punt preferent d’arribada, i que ha provocat disputes polítiques recurrents entre administracions. Des que Pedro Sánchez va revelar al Congrés (el passat 3 de setembre) que hi havia hagut un “informe rutinari” sobre “les Balears i la Península”, que alertava d’una alta probabilitat d’arribada de migrants, la tempesta política no ha cessat a les Illes. L’Estat ha estat acusat des d’Eivissa, Formentera i Palma de no informar d’aquesta hipotètica arribada massiva de pasteres. En aquesta entrevista tractam de saber què hi ha de cert, i què de fals, en la polèmica, i com afronta l’Estat l’arribada de milers de migrants cada any a les Balears.

La festa egípcia de Sant Antoni de Portmany, amb piscina de 170 tones d’aigua inclosa, ha resultat la notícia de l’agost a Eivissa. Poques vegades un assumpte de tan poc calat –calat hidrològic, s’entén, perquè de polític sí que en té– ha provocat tal commoció. La carrinclonada egípcia per a 350 exclusius convidats, autoritzada a la pedrera de Can Coix, li està costant a l’Ajuntament portmanyí, del PP, un desgast sense precedents, i ha proporcionat al PSOE una munició política que ni s’esperava.

Es diuen Joves d’Eivissa i es varen presentar en societat el gener passat; en la seva curta història ja han aconseguit aixecar certa expectativa; feia temps que, a Eivissa, no es veia un col·lectiu de gent jove amb la intenció d’organitzar-se i incidir en la vida política i social. Ho volen fer des d’un projecte identitari i crític amb el model econòmic que impera a les Balears. Hem parlat amb dos dels integrants de l’associació, Sílvia Ramón Torres (21 anys, educadora social) i Marc Serra Ramis (22 anys, estudiant de desenvolupament de videojocs). S’ha dit que els membres de la generació Z demostren un compromís social més profund que no les generacions anteriors, almenys en qüestions com la diversitat, la inclusió i la igualtat. Que aquesta entrevista en serveixi de prova.

Pau Arbona (Palma, 1986) és el director del Parador d’Eivissa, el primer que es construeix a les Balears i el número 99 en l’amplíssima xarxa que conforma Paradors Nacionals. Segurament, cap parador ha tingut una història tan tortuosa, des que es va decidir construir-lo, el 2004, fins a l’obertura aquest mes de març. Durant la construcció, el passat dels morts i els projectes dels vius han topat en més d’una ocasió: davall de l’actual edifici dorm la llarga història de la ciutat d’Eivissa, des que els primers fenicis varen fundar Ibosim fa uns 2.600 anys. Ara, part de les restes arqueològiques que s’han trobat estan exposades i es poden visitar lliurement. Abans de rebre l’encàrrec de posar en marxa el parador eivissenc, Arbona ha estat als paradors de Benicarló, la Seu d’Urgell i Plasència. A més d’hoteler, és músic: violinista i especialista en instruments tradicionals balears. Està segur que sabrà afinar el funcionament del Parador fins que sigui acollit tant per turistes com per residents.

Com la selecció espanyola, en el darrer moment. Els milers de persones que varen triar aquest dimecres la zona de les Variades, a Sant Antoni de Portmany, per veure l’eclipsi, varen témer durant vint minuts llargs que els niguls espatllassin l’experiència. Fins i tot, algun dels frustrats assistents va començar a xiular, seguint la lògica de qui també aplaudiria una posta de Sol, com si el Sol hi pogués fer alguna cosa. Però just en el darrer segon, la mescla de calitja i niguls es va esvair i almenys es va poder contemplar el clímax del fenomen astronòmic: l’efecte ‘anell de diamants’ just abans de l’ocultació completa; l’halo de llum quan la Lluna tapa el Sol completament... Un moment màgic, fins i tot pertorbador, si no fos que anava acompanyat de la inevitable banda sonora eivissenca. I a tot volum. El disco house que punxava un DJ al Café Mambo s’escoltava amb claredat ben bé a 400 metres de distància.

Resulta que la influencer Mercè Molinas va arribar a l’aeroport d’Eivissa un dia de juliol i es va trobar amb un DJ punxant en ple duty free. Com que és influencer i es dedica a això, a influenciar, l’al·lota va fer un vídeo que s’ha fet viral i acumula més de 210.000 visionats només al seu compte d’Instagram (@mercemolinas). La publicació és del 13 de juliol passat. Això del DJ ha aixecat certa polseguera. L’aeroport d’Eivissa ja fa dies que està venut a les discoteques en forma de publicitat –si pensau que exager, visitau l’àrea d’arribades o de recollida d’equipatges–, però que a damunt hi posin un DJ!... Vull suposar que el fet haurà provocat certa perplexitat, incomoditat si més no, entre els polítics i prohoms eivissencs que, només un parell de dies abans, rebien les explicacions d’Aena sobre l’ampliació del Codolar; un projecte que, virtualment, podria quasi doblar la capacitat de l’aeroport.

Comencem per la conclusió: la protecció de la sargantana pitiüsa ha fracassat; la invasió de serps –detectades a Eivissa per primer cop el 2003– ha resultat fatídica per a l’espècie animal més emblemàtica de les Pitiüses. A Eivissa, la sargantana ha desaparegut en el 90% del territori; li queden “dos o tres anys”, segons la doctora en Biologia Antònia Maria Cirer, pionera en l’estudi d’aquest rèptil i principal veu crítica amb les polítiques de protecció que ha adoptat el Govern. A la Llista vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, la sargantana pitiüsa apareix ara mateix com a espècie “en perill d’extinció” i en ràpid declivi, amb una distribució de població “marginal” i “fragmentada”. Sobre el terreny, quasi qualsevol pagès d’Eivissa us dirà que fa anys que no veu cap de les sargantanes que, temps endarrere, poblaven les tradicionals parets de pedra seca, una simbiosi centenària entre els humans i aquests animals.

Diuen que el dimoni, quan és vell, sap més per experiència que per consell. No és el cas d’Eivissa; aquí el dimoni és igualment malvat, però bastant jovenet. La colla de dimonis Es Mals Esperits va néixer fa 20 anys dins de l’àmbit de l’Associació 8 d’agost, creada a la Pitiüsa major per impulsar la cultura popular, amb un sentit identitari i entre el públic més jove. La passada nit de Sant Joan, al municipi del Cubells –el mateix dia i lloc on s’havien estrenat l’any 2006– els dimonis eivissencs varen celebrar les dues dècades. Un dels pares de la criatura, que encara hi col·labora, és el professor de l’IES de Sant Agustí Pep Prats. “En aquell moment vàrem muntar una escola d’estiu, es va organitzar un festival de música del qual han sortit Projecte Mut i Quin delibat!, vàrem fer uns gegants… I una de les coses que vàrem pensar que més enganxaria els joves va ser una colla de dimonis. Vaig reclutar uns quants alumnes del meu institut i la cosa ja va anar sola”, relata Pep Prats.

Llucia Serra Ferre (Eivissa, 1992) acaba de guanyar el premi Ciutat de Manacor de poesia amb Et dibuix un portal in media something (i tu t’hi ajoques). Establerta a Mallorca des de l’adolescència, és filòloga, professora d’institut a Son Servera i té una editorial de jocs de taula en català, Dino Ludens. Perquè el lector es faci una idea de la seva escriptura, a Et dibuix un portal..., cita i parafraseja un poema d’Antonina Canyelles que diu: “Tu pots dir la meva barca, però les veles sempre són del vent”. La versió de Llucia Serra queda així: “Tu pots dir casa meva / però les terres / sempre són del banc”. El poema es titula ‘Idealista’.

A Formentera els provoca recel el mar en calma. Un sentiment estrany en un destí de sol i platja. El mateix anticicló que anima l’arribada de turistes i embarcacions recreatives aviva l’arribada de pasteres. I n’arriben cada cop més. Les xifres ho corroboren: només en el darrer cap de setmana de maig varen arribar a la Pitiüsa del sud 15 embarcacions amb 236 persones a bord, 17 de les quals eren menors d’edat. Les dades de la Delegació del Govern a les Balears en confirmen la tendència: fins al 31 de maig han arribat a Formentera 63 pasteres amb 1.056 persones, un 49% més que el 2025. Altres 156 persones han arribat a Eivissa. Ja no queda ningú que discuteixi els fets: la via entre Algèria i les Balears –i molt especialment Formentera– és una ruta migratòria massiva i consolidada. Encara no fa un any, el govern d’Espanya no ho tenia tan clar.