Fa vint anys, a Eivissa era tema de debat què és o què no és una autopista. I no només de debat: de discussió, de disputa acarnissada. El macroprojecte d’ampliació de les carreteres de l’aeroport i de Sant Antoni, que va impulsar Jaume Matas en el seu segon mandat al Govern balear (2003-2007), va aconseguir que els eivissencs ens convertíssim en experts en mobilitat, carreteres i medi ambient. També va aconseguir que més de 20.000 persones, el 17 de febrer del 2006, sortissin al carrer en contra del macroprojecte. Ara, vint anys després, clubbers i residents travessen les autopistes blaves que Matas va encarregar (o autovies o desdoblaments o carreteres ampliades, com li vulgueu dir) per quedar-se igualment embossats a l’entrada de Vila. Ara, vint anys després, quasi ningú es recorda dels ‘antiautopistes’. Quasi. Ha volgut l’atzar o el destí que la dramaturga i filòloga Carme Planells guanyi el premi de teatre La Carrova (que es concedeix fora de les fronteres balears, a Amposta) amb l’obra Enlloc, una peça de teatre documental que vol retre homenatge a la històrica mobilització eivissenca entre els anys 2003 i 2006. La mobilització no va aturar les autopistes, però va tenir conseqüències polítiques: l’any 2007, tant Jaume Matas com Pere Palau (que llavors presidia el Consell d’Eivissa) varen perdre les eleccions.

No només les sargantanes s’extingeixen a Eivissa. També la família, com a unitat bàsica de consum turístic, és ràpidament substituïda a la major de les Pitiüses pels grups de clubbers i els ‘rics-de-veritat’. Dins dels rics de veritat també hi ha famílies, és ver –no són infreqüents els pihippies a zones com Santa Gertrudis: vesteixen teles naturals, contracten mainaders per als fills i es traslladen en Land Rover. Però, quan dic famílies, em referesc a famílies normals, aquelles que, tant si venen de Liverpool com de Múnic o de Burgos, tenen un poder adquisitiu mitjanet i unes vacances en unes dates determinades. No són ni expats ni clubbers, no són ni rics ni pobres: són famílies. Encara que no ho paregui, no fa tant de temps aquestes famílies constituïen la base del turisme a la major de les Pitiüses: famílies espanyoles amb dos fills i hipoteca, sorolloses famílies britàniques en les quals fins i tot beu cervesa la sogra; amb estades a hotels bastant més perllongades que les actuals: d’una, dues, de vegades, tres setmanes.

No ve ni de pop, ni de polp. ‘Pulp’ ve de polpa, de la polpa de fusta que es gastava en la primera meitat del segle XX als Estats Units per imprimir els relats de terror o ciència-ficció absolutament passats de rosca que són propis del gènere. El paper era bast, marronenc, lletgíssim, molt barat. El contingut, també: marcians que abdueixen una família en una solitària propietat rural, una ciutat esfondrada al mar i governada per robots, un cometa que transporta guerrers espectrals d’una altra dimensió...

Divendres 24 d’abril, Pacha i Amnesia; dissabte 25, Hï Ibiza; diumenge 26, Ushuaïa i UNVRS; dilluns 27, DC-10... Si sou clubbers experts haureu reconegut el calendari d’openings de les discoteques eivissenques, una autèntica marató per a acròbates de la festa. Impossible ser-hi a totes. O no. “La millor part de gent va, com a mínim, a dues festes o tres”, explica el gerent de l’associació Ocio de Ibiza, José Luis Benítez. S’ha d’amortitzar el viatge a Eivissa. La millor part de les entrades ja fa setmanes que s’ha venut; en total, uns 30.000 tiquets, xifra que és també el còmput global dels aforaments dels clubs eivissencs. Sí, a Eivissa pot haver-hi unes 30.000 persones –legalment– de festa cada dia. Enguany, els clubs han tornat a anticipar els openings –tradicionalment havien estat sempre el mes de maig– conscients que són qui donen el tret de sortida de la temporada eivissenca. I funciona: Iberia Express ha hagut de posar 12 vols addicionals entre Madrid i Eivissa per mor dels openings. La màquina de ballar ja no pararà fins a la primera o segona setmana d’octubre; per si n’estau interessats, les entrades dels closings ja son també a la venda.

Algú a l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany va tenir una idea: i si pintam de coloraines el carrer principal del West End? La idea era combatre amb art el turisme de borratxera –el West és una zona coneguda sobretot pels seus bars–, o, en paraules del batle portmanyí, Marcos Serra: “Un projecte de reconstrucció integral de tota aquesta zona, per fer el salt de qualitat turística que sempre hem buscat”. I així es va fer. L’artista encarregat va ser Okuda San Miguel, pintor càntabre de fama internacional, autor versàtil –responsable entre altres de la polèmica transformació del far d’Ajo, de la falla de l’Ajuntament de València de l’any 2018 i de l’interior de l’Església Internacional del Cànnabis, a Denver. El 21 de maig del 2025 l’obra d’Okuda a Sant Antoni es va presentar en societat: el terra del carrer de Santa Agnès completament pintat amb acolorides formes geomètriques, més una plaça on s’aixeca el principal emblema d’Okuda, l’anomenada Estrella del Kaos. En total, 371.000 euros, amb una aportació de 220.000 euros de fons europeus.

El pròxim 21 d’abril cau en dimarts; dia feiner normal per als habitants d’Eivissa, dia marcat en roig als despatxos de l’Ajuntament, dia crític per als habitants de l’assentament irregular de la Joveria. El campament es troba entre el recinte firal i el primer cinturó de ronda d’Eivissa, a només 20 minuts a peu del centre de la ciutat. En les darreres setmanes la Policia ha visitat totes les tendes del poblat i ha lliurat als habitants, un per un, l’avís: dia 21, a les 10 del matí, està prevista “l’entrada i desmuntatge de l’assentament, previ llançament de les seues persones ocupants”. El batle d’Eivissa, el popular Rafa Triguero, ha parlat dels assentaments ‘il·legals’ amb contundència en les darreres setmanes; la paraula ‘fermesa’ ha sonat en diverses ocasions.

L’exoesquelet no és el títol d’un llibre de zoologia. O sí. És el títol del darrer poemari de Jèssica Ferrer, obra guanyadora del premi Maria Mercè Marçal i que acaba d’arribar a les llibreries. Al seu primer llibre, Som aquí, Ferrer descrivia unes matances des del punt de vista del porc; ara, en un exercici que està entre l’entomologia i la metafísica, parla dels límits del ‘jo’ i del ‘nosaltres’ servint-se de l’exoesquelet com a metàfora; l’exoesquelet és l’esquelet extern que tenen, per exemple, les formigues. Entre Som aquí (2022) i L’exoesquelet (2026), Ferrer també ha tingut temps de publicar Fissures (2023), que constitueix una de les carreres més fulgurants de la poesia en català dels darrers temps. Jèssica Ferrer va néixer a Eivissa el 1993; a més d’escriure, actuar amb Ses Honorables Virtuts Il·lògiques i impulsar la publicació de la Revista 078, a l’estiu cultiva l’hort i recull garroves.

“A molts treballadors ja no els val la pena venir a Eivissa”. Qui s’expressa amb aquesta contundència és Guadalupe López, secretària general de Serveis i Consum d’UGT a les Pitiüses, sindicat majoritari als hotels. Les seves oficines atenen entre 15 i 20 consultes diàries de treballadors del sector, la majoria per veure si poden tramitar una excedència. “La gent ja no pot venir a Eivissa perquè no troben lloc on estar, o no el poden pagar, i, com que són fixos discontinus, pregunten com demanar l’excedència”, explica la sindicalista. Segons el conveni d’hoteleria, un fix discontinu es pot acollir a un període màxim d’excedència de dos anys. “En alguns casos, el treballador que consulta és perquè ha trobat una feina millor a la Península; potser no tan ben pagada com a Eivissa, però amb un cost de la vida molt menor; en altres casos, simplement, no troba lloc on estar-se”, precisa Guadalupe López. El conveni d’hoteleria de les Balears és “el millor d’Espanya”, segons el seu criteri, amb salaris que superen en qualsevol cas els 1.700 euros bruts, per a cambrers, personal de cuina o cambrera de pis; salaris que augmentaran enguany un 4%.

La saturació del centre de menors d’Eivissa va sortir a la llum el passat 2 de març, després d’una baralla multitudinària entre 28 menors, amb migrants implicats i en què va resultar ferida lleu una monitora que els va voler separar. El Consell d’Eivissa en va informar amb celeritat i transparència, però això no va evitar que, a xarxes, i algun partit, s’aprofitàs per atiar l’odi contra els immigrants. Al centre de menors d’Eivissa hi ha, amb data de dijous passat, 139 menors de més de 12 anys; això representa més de sis vegades més que fa set anys, el 2019, quan va entrar al Consell l’actual equip de govern, del PP. Una part important dels qui es troben al servei de primera acollida són menors que han arribat en pastera des de les costes algerianes. És un número variable, volàtil, que es pot situar al voltant de 70; se’n desconeixen les circumstàncies particulars, excepte que han travessat en pastera 160 milles marítimes per trobar una vida millor. Òbviament, els menors que són de les Illes també fan front a circumstàncies personals molt complicades. Una autèntica bomba de rellotgeria, si no es disposa dels mitjans adequats.

A Eivissa hi ha dos cines comercials en actiu, el cine Regio de Sant Antoni de Portmany, de propietat familiar, i el conegut com a ‘multicines’ de Vila, propietat d’Aficine, l’empresa més gran i quasi l’única d’exhibició de les Balears. És un balanç magre, alineat amb la reducció de sales i aforaments que es registra a Espanya des de fa anys. Totes dues empreses resisteixen com poden l’actual mediocritat de Hollywood i la pressió de les plataformes com Netflix. En canvi, si us posau a comptar festivals de cine, es diria que els eivissencs són uns fanàtics del setè art: Ibicine, Ibizacinefest, Ibiza Halloween Festival, Festival mal del cap, Mostra de curts de les festes de Sant Bartomeu... Sense incloure alguna altra mostra nascuda fora de l’illa, com el MECAL Air Ibiza, germanet petit del Festival internacional de curtmetratges i animació de Barcelona MECAL.

Al món hi ha dos coses eternes: Roma i el parador d’Eivissa. La decisió de construir un parador a Dalt Vila es va anunciar el 2004, el 2008 es va posar la primera pedra, el 2012 es va parar perquè s’hi trobaren restes arqueològiques –com? A Dalt Vila? Increïble!–, es va refer el projecte i es va reprendre el 2019, i, finalment –22 anys i 47 milions d’euros després–, dilluns 23 de febrer de 2026, s’inaugurarà.

Juanjo Ferrer va néixer a Sant Antoni de Portmany, té 55 anys i és advocat. Gràcies a una coalició de tots els partits d’esquerra pitiüsos és l’actual senador per Eivissa i Formentera; potser en serà el darrer, perquè s’ha començat a tramitar d’urgència el senador propi de Formentera, l’única illa espanyola que no disposa d’aquesta representació al Senat. Progressista i independent, Ferrer defensa la unió de les esquerres per fer front a un moment “molt perillós” i critica la picabaralla constant entre el PP i el PSOE.

Resulta que hi ha alemanys que no somien en alemany: somien en el català més genuí de la Mallorca interior. No somien amb els Alps bavaresos, amb els seus poblets ordenats i perfectes, ni amb els boscos impenetrables de la Selva Negra: clouen els ulls i el que apareix a la seua ment és el perfil abrupte de la serra de Tramuntana. Aquests són els seus somnis. Només això explica que la ‘casa dels somnis’ d’un alemany es trobi 1.560 quilòmetres més avall de Berlín, a l’hospitalària illa de Mallorca.