Pau Arbona (Palma, 1986) és el director del Parador d’Eivissa, el primer que es construeix a les Balears i el número 99 en l’amplíssima xarxa que conforma Paradors Nacionals. Segurament, cap parador ha tingut una història tan tortuosa, des que es va decidir construir-lo, el 2004, fins a l’obertura aquest mes de març. Durant la construcció, el passat dels morts i els projectes dels vius han topat en més d’una ocasió: davall de l’actual edifici dorm la llarga història de la ciutat d’Eivissa, des que els primers fenicis varen fundar Ibosim fa uns 2.600 anys. Ara, part de les restes arqueològiques que s’han trobat estan exposades i es poden visitar lliurement. Abans de rebre l’encàrrec de posar en marxa el parador eivissenc, Arbona ha estat als paradors de Benicarló, la Seu d’Urgell i Plasència. A més d’hoteler, és músic: violinista i especialista en instruments tradicionals balears. Està segur que sabrà afinar el funcionament del Parador fins que sigui acollit tant per turistes com per residents.

Com la selecció espanyola, en el darrer moment. Els milers de persones que varen triar aquest dimecres la zona de les Variades, a Sant Antoni de Portmany, per veure l’eclipsi, varen témer durant vint minuts llargs que els niguls espatllassin l’experiència. Fins i tot, algun dels frustrats assistents va començar a xiular, seguint la lògica de qui també aplaudiria una posta de Sol, com si el Sol hi pogués fer alguna cosa. Però just en el darrer segon, la mescla de calitja i niguls es va esvair i almenys es va poder contemplar el clímax del fenomen astronòmic: l’efecte ‘anell de diamants’ just abans de l’ocultació completa; l’halo de llum quan la Lluna tapa el Sol completament... Un moment màgic, fins i tot pertorbador, si no fos que anava acompanyat de la inevitable banda sonora eivissenca. I a tot volum. El disco house que punxava un DJ al Café Mambo s’escoltava amb claredat ben bé a 400 metres de distància.

Resulta que la influencer Mercè Molinas va arribar a l’aeroport d’Eivissa un dia de juliol i es va trobar amb un DJ punxant en ple duty free. Com que és influencer i es dedica a això, a influenciar, l’al·lota va fer un vídeo que s’ha fet viral i acumula més de 210.000 visionats només al seu compte d’Instagram (@mercemolinas). La publicació és del 13 de juliol passat. Això del DJ ha aixecat certa polseguera. L’aeroport d’Eivissa ja fa dies que està venut a les discoteques en forma de publicitat –si pensau que exager, visitau l’àrea d’arribades o de recollida d’equipatges–, però que a damunt hi posin un DJ!... Vull suposar que el fet haurà provocat certa perplexitat, incomoditat si més no, entre els polítics i prohoms eivissencs que, només un parell de dies abans, rebien les explicacions d’Aena sobre l’ampliació del Codolar; un projecte que, virtualment, podria quasi doblar la capacitat de l’aeroport.

Comencem per la conclusió: la protecció de la sargantana pitiüsa ha fracassat; la invasió de serps –detectades a Eivissa per primer cop el 2003– ha resultat fatídica per a l’espècie animal més emblemàtica de les Pitiüses. A Eivissa, la sargantana ha desaparegut en el 90% del territori; li queden “dos o tres anys”, segons la doctora en Biologia Antònia Maria Cirer, pionera en l’estudi d’aquest rèptil i principal veu crítica amb les polítiques de protecció que ha adoptat el Govern. A la Llista vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, la sargantana pitiüsa apareix ara mateix com a espècie “en perill d’extinció” i en ràpid declivi, amb una distribució de població “marginal” i “fragmentada”. Sobre el terreny, quasi qualsevol pagès d’Eivissa us dirà que fa anys que no veu cap de les sargantanes que, temps endarrere, poblaven les tradicionals parets de pedra seca, una simbiosi centenària entre els humans i aquests animals.

Diuen que el dimoni, quan és vell, sap més per experiència que per consell. No és el cas d’Eivissa; aquí el dimoni és igualment malvat, però bastant jovenet. La colla de dimonis Es Mals Esperits va néixer fa 20 anys dins de l’àmbit de l’Associació 8 d’agost, creada a la Pitiüsa major per impulsar la cultura popular, amb un sentit identitari i entre el públic més jove. La passada nit de Sant Joan, al municipi del Cubells –el mateix dia i lloc on s’havien estrenat l’any 2006– els dimonis eivissencs varen celebrar les dues dècades. Un dels pares de la criatura, que encara hi col·labora, és el professor de l’IES de Sant Agustí Pep Prats. “En aquell moment vàrem muntar una escola d’estiu, es va organitzar un festival de música del qual han sortit Projecte Mut i Quin delibat!, vàrem fer uns gegants… I una de les coses que vàrem pensar que més enganxaria els joves va ser una colla de dimonis. Vaig reclutar uns quants alumnes del meu institut i la cosa ja va anar sola”, relata Pep Prats.

Llucia Serra Ferre (Eivissa, 1992) acaba de guanyar el premi Ciutat de Manacor de poesia amb Et dibuix un portal in media something (i tu t’hi ajoques). Establerta a Mallorca des de l’adolescència, és filòloga, professora d’institut a Son Servera i té una editorial de jocs de taula en català, Dino Ludens. Perquè el lector es faci una idea de la seva escriptura, a Et dibuix un portal..., cita i parafraseja un poema d’Antonina Canyelles que diu: “Tu pots dir la meva barca, però les veles sempre són del vent”. La versió de Llucia Serra queda així: “Tu pots dir casa meva / però les terres / sempre són del banc”. El poema es titula ‘Idealista’.

A Formentera els provoca recel el mar en calma. Un sentiment estrany en un destí de sol i platja. El mateix anticicló que anima l’arribada de turistes i embarcacions recreatives aviva l’arribada de pasteres. I n’arriben cada cop més. Les xifres ho corroboren: només en el darrer cap de setmana de maig varen arribar a la Pitiüsa del sud 15 embarcacions amb 236 persones a bord, 17 de les quals eren menors d’edat. Les dades de la Delegació del Govern a les Balears en confirmen la tendència: fins al 31 de maig han arribat a Formentera 63 pasteres amb 1.056 persones, un 49% més que el 2025. Altres 156 persones han arribat a Eivissa. Ja no queda ningú que discuteixi els fets: la via entre Algèria i les Balears –i molt especialment Formentera– és una ruta migratòria massiva i consolidada. Encara no fa un any, el govern d’Espanya no ho tenia tan clar.

El sofrit pagès sofreix com mai. Sí: és un joc de paraules molt dolent. La situació de la gastronomia pitiüsa tampoc no és bona. El sofrit i altres especialitats eivissenques s’ofeguen entre l’allau de pizzes, tacos, sushi, pollastre tikka masala i rotllets de primavera. Sense comptar la competència dels restaurants amb estrella Michelin, els establiments de cuiners famosos i les franquícies de fast food. És un combat desigual. Una recerca ràpida a Google Maps revela la diferència de forces: només a la capital de la Pitiüsa major el cercador ofereix 23 restaurants de cuina japonesa, 16 de cuina xinesa, 24 restaurants classificats com a cuina italiana, 21 només de pizza i 23 de cuina mediterrània. No hi ha una pestanya específica per a la cuina local, però hem de suposar que deu estar inclosa en la categoria de ‘cuina mediterrània’. Sense haver d’anar a internet, qualsevol eivissenc sap que tindrà multitud d’opcions si vol menjar sushi o pizza i pràcticament cap si li ve de gust un sofrit pagès, el principal plat de carn de la cuina tradicional eivissenca.

El Molí Rocks no és el que un turista espera d’Eivissa. L’escenari, en efecte, és de postal: la punta del Molí, a la badia de Sant Antoni de Portmany, un lloc idíl·lic per al dia més llarg de l’any –el festival té lloc el pròxim 20 de juny. Però la música no és chill en absolut. Si la cosa més dura que heu escoltat a la vostra vida és una balada d’Aerosmith, això us pot agafar per sorpresa. El públic del Molí Rocks tampoc s’assembla gens al clubber o al turista mitjà; sol anar de negre, portar els cabells llargs i vestir samarretes amb noms tan optimistes com Sepultura, Black Sabbath i Megadeth. El públic reacciona a la música de dues maneres: o bé fa headbanging (sacseja amunt i avall el cap al ritme de la música) o bé fa pogo, una forma de ball molt més animada que el vals, freqüent en concerts rock o punk, i que consisteix –molt resumidament– a espitjar-se en grup.

Eivissa constitueix una oferta turística sense competència. Sona exagerat però no ho és. El que marca la diferència són les discoteques, les millors del món, segons han reconegut diversos guardons en el darrer parell d’anys (els Golden Moon Awards i el rànquing anual de DJ Mag). Els clubs sempre han estat l’element distintiu eivissenc, però el seu pes en el conjunt de l’oferta s’ha disparat a partir de l’entrada del Grup Matutes en el negoci amb tres grans sales: Ushuaïa, Hï i des de fa dues temporades UNVRS. Ara mateix a Eivissa pots estar de festa de nit o de dia, sota els llums estroboscòpics d’un club o en una platja, tant se val.

La política ha esdevingut a Espanya una activitat de risc, una carrera permanent per sostenir majories improbables, tasca més pròpia d’acròbates i especialistes de cine. Gent que no pateixi en cap cas problemes vasculars. Fins i tot a Andalusia la majoria del PP no ha aguantat el desgast. Ansietat i equilibris: aquesta és també la situació en general a les Balears. Excepte a Eivissa. A l’illa més agitada del Mediterrani, tan moderna com febril, els polítics viuen en un benèfic oasi: és la màgia de la majoria absoluta. Falta un any per a les pròximes eleccions locals i autonòmiques (les darreres varen ser el 28 de maig del 2023) i aquí no es mou ni una fulla en un arbre. Certament, en les darreres setmanes Aena ha animat un poc el patí amb la seva delirant proposta d’ampliació de l’aeroport. Però ca! Aquí anam al que anam; d’aquí a dos dies ningú se’n recordarà, d’Aena i dels seus somnis megalòmans –que no dubteu que s’executaran en un percentatge elevat. Que comença la temporada i s’ha de fer caixa per a tot l’any.

Aena té els seus propis plans per a l’aeroport d’Eivissa i no són els que voldrien els eivissencs. Almenys, no són els que voldria el Consell eivissenc, que defensa oficialment que l’illa ja ha tocat sostre en qüestió de visitants. Tant és així que, a Eivissa, igual que passa a Formentera, el nombre de vehicles que hi poden accedir per mar durant l’estiu està limitat i regulat. Però a Eivissa els visitants arriben sobretot per aire. I n’arriben molts. Només fins a l’abril ja han passat per l’aeroport del Codolar 1.374.000 passatgers. Quasi el triple dels que han passat per Menorca en el mateix temps; serveixi la comparació per fer-se una idea de l’impacte que té l’aeroport eivissenc. I encara no ha començat la temporada forta, a final d’any seran més de 9 milions segurament.

Fa vint anys, a Eivissa era tema de debat què és o què no és una autopista. I no només de debat: de discussió, de disputa acarnissada. El macroprojecte d’ampliació de les carreteres de l’aeroport i de Sant Antoni, que va impulsar Jaume Matas en el seu segon mandat al Govern balear (2003-2007), va aconseguir que els eivissencs ens convertíssim en experts en mobilitat, carreteres i medi ambient. També va aconseguir que més de 20.000 persones, el 17 de febrer del 2006, sortissin al carrer en contra del macroprojecte. Ara, vint anys després, clubbers i residents travessen les autopistes blaves que Matas va encarregar (o autovies o desdoblaments o carreteres ampliades, com li vulgueu dir) per quedar-se igualment embossats a l’entrada de Vila. Ara, vint anys després, quasi ningú es recorda dels ‘antiautopistes’. Quasi. Ha volgut l’atzar o el destí que la dramaturga i filòloga Carme Planells guanyi el premi de teatre La Carrova (que es concedeix fora de les fronteres balears, a Amposta) amb l’obra Enlloc, una peça de teatre documental que vol retre homenatge a la històrica mobilització eivissenca entre els anys 2003 i 2006. La mobilització no va aturar les autopistes, però va tenir conseqüències polítiques: l’any 2007, tant Jaume Matas com Pere Palau (que llavors presidia el Consell d’Eivissa) varen perdre les eleccions.

No només les sargantanes s’extingeixen a Eivissa. També la família, com a unitat bàsica de consum turístic, és ràpidament substituïda a la major de les Pitiüses pels grups de clubbers i els ‘rics-de-veritat’. Dins dels rics de veritat també hi ha famílies, és ver –no són infreqüents els pihippies a zones com Santa Gertrudis: vesteixen teles naturals, contracten mainaders per als fills i es traslladen en Land Rover. Però, quan dic famílies, em referesc a famílies normals, aquelles que, tant si venen de Liverpool com de Múnic o de Burgos, tenen un poder adquisitiu mitjanet i unes vacances en unes dates determinades. No són ni expats ni clubbers, no són ni rics ni pobres: són famílies. Encara que no ho paregui, no fa tant de temps aquestes famílies constituïen la base del turisme a la major de les Pitiüses: famílies espanyoles amb dos fills i hipoteca, sorolloses famílies britàniques en les quals fins i tot beu cervesa la sogra; amb estades a hotels bastant més perllongades que les actuals: d’una, dues, de vegades, tres setmanes.

No ve ni de pop, ni de polp. ‘Pulp’ ve de polpa, de la polpa de fusta que es gastava en la primera meitat del segle XX als Estats Units per imprimir els relats de terror o ciència-ficció absolutament passats de rosca que són propis del gènere. El paper era bast, marronenc, lletgíssim, molt barat. El contingut, també: marcians que abdueixen una família en una solitària propietat rural, una ciutat esfondrada al mar i governada per robots, un cometa que transporta guerrers espectrals d’una altra dimensió...

Divendres 24 d’abril, Pacha i Amnesia; dissabte 25, Hï Ibiza; diumenge 26, Ushuaïa i UNVRS; dilluns 27, DC-10... Si sou clubbers experts haureu reconegut el calendari d’openings de les discoteques eivissenques, una autèntica marató per a acròbates de la festa. Impossible ser-hi a totes. O no. “La millor part de gent va, com a mínim, a dues festes o tres”, explica el gerent de l’associació Ocio de Ibiza, José Luis Benítez. S’ha d’amortitzar el viatge a Eivissa. La millor part de les entrades ja fa setmanes que s’ha venut; en total, uns 30.000 tiquets, xifra que és també el còmput global dels aforaments dels clubs eivissencs. Sí, a Eivissa pot haver-hi unes 30.000 persones –legalment– de festa cada dia. Enguany, els clubs han tornat a anticipar els openings –tradicionalment havien estat sempre el mes de maig– conscients que són qui donen el tret de sortida de la temporada eivissenca. I funciona: Iberia Express ha hagut de posar 12 vols addicionals entre Madrid i Eivissa per mor dels openings. La màquina de ballar ja no pararà fins a la primera o segona setmana d’octubre; per si n’estau interessats, les entrades dels closings ja son també a la venda.

Algú a l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany va tenir una idea: i si pintam de coloraines el carrer principal del West End? La idea era combatre amb art el turisme de borratxera –el West és una zona coneguda sobretot pels seus bars–, o, en paraules del batle portmanyí, Marcos Serra: “Un projecte de reconstrucció integral de tota aquesta zona, per fer el salt de qualitat turística que sempre hem buscat”. I així es va fer. L’artista encarregat va ser Okuda San Miguel, pintor càntabre de fama internacional, autor versàtil –responsable entre altres de la polèmica transformació del far d’Ajo, de la falla de l’Ajuntament de València de l’any 2018 i de l’interior de l’Església Internacional del Cànnabis, a Denver. El 21 de maig del 2025 l’obra d’Okuda a Sant Antoni es va presentar en societat: el terra del carrer de Santa Agnès completament pintat amb acolorides formes geomètriques, més una plaça on s’aixeca el principal emblema d’Okuda, l’anomenada Estrella del Kaos. En total, 371.000 euros, amb una aportació de 220.000 euros de fons europeus.

El pròxim 21 d’abril cau en dimarts; dia feiner normal per als habitants d’Eivissa, dia marcat en roig als despatxos de l’Ajuntament, dia crític per als habitants de l’assentament irregular de la Joveria. El campament es troba entre el recinte firal i el primer cinturó de ronda d’Eivissa, a només 20 minuts a peu del centre de la ciutat. En les darreres setmanes la Policia ha visitat totes les tendes del poblat i ha lliurat als habitants, un per un, l’avís: dia 21, a les 10 del matí, està prevista “l’entrada i desmuntatge de l’assentament, previ llançament de les seues persones ocupants”. El batle d’Eivissa, el popular Rafa Triguero, ha parlat dels assentaments ‘il·legals’ amb contundència en les darreres setmanes; la paraula ‘fermesa’ ha sonat en diverses ocasions.

L’exoesquelet no és el títol d’un llibre de zoologia. O sí. És el títol del darrer poemari de Jèssica Ferrer, obra guanyadora del premi Maria Mercè Marçal i que acaba d’arribar a les llibreries. Al seu primer llibre, Som aquí, Ferrer descrivia unes matances des del punt de vista del porc; ara, en un exercici que està entre l’entomologia i la metafísica, parla dels límits del ‘jo’ i del ‘nosaltres’ servint-se de l’exoesquelet com a metàfora; l’exoesquelet és l’esquelet extern que tenen, per exemple, les formigues. Entre Som aquí (2022) i L’exoesquelet (2026), Ferrer també ha tingut temps de publicar Fissures (2023), que constitueix una de les carreres més fulgurants de la poesia en català dels darrers temps. Jèssica Ferrer va néixer a Eivissa el 1993; a més d’escriure, actuar amb Ses Honorables Virtuts Il·lògiques i impulsar la publicació de la Revista 078, a l’estiu cultiva l’hort i recull garroves.