Heu tractat mai amb un felanitxer? Parlam estrany, no? El subdialecte felanitxer és un dels que Joan Veny anomena ‘campanar’, aquells que destaquen per tenir característiques particulars respecte dels veïnats. Tot i això, la majoria dels trets del felanitxer són compartits amb altres varietats. Avui parlarem de vocals. En primer lloc, pronunciam la ‘a’ final de les paraules esdrúixoles acabades en ‘-ia’ (com a Artà i Capdepera), farmàcia, història o paciència; en segon lloc, abans del grup ‘lt’, [a] passa a o oberta ([ò]), deim [ò]ltre, d[ò]lt i mal[ò]lt; i, en tercer lloc, pareix que no tenim la e oberta, com també passa amb parlants de Sant Joan i Maria de la Salut. Precisament, aquest darrer tret serà el que tractarem en aquest article. La impressió no admet símbols fonètics, motiu pel qual recorrerem a l’ús de [è] per a la e oberta (cel) i de [é] per a la e tancada (vent), així com ja hem usat [ò] per a la o oberta.

Deim que algú no té escrúpols quan comet accions immorals deliberadament, sense mal de consciència. No només no se’n penet, sinó que, a més, té una actitud d’indiferència davant de les conseqüències negatives resultants. Fins i tot, podem parlar que els genera cert plaer malèfic, pervers, com un piròman que gaudeix de veure boscs sencers encesos, abrasats i devastats. Per tant, una persona que no té escrúpols no té cap tipus de mirament cap al que no és el jo ni li provoca cap angoixa el malestar d’altri. Però d’on ve aquesta expressió? Què són els escrúpols? Segons la primera accepció del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), ‘escrúpol’ és una “part molt petita d’una cosa” i, segons la segona, un “dubte, inquietud de la consciència, per cosa de poc pes”. Tot i que actualment el significat de l’expressió vagi lligat a la segona accepció, l’origen s’apropa més a la primera o, millor dit, beu de les dues.