Un embarbussament és una oració que es fa difícil de pronunciar. Habitualment, els embarbussaments són usats com a jocs, sobretot per entretenir els infants amb poca cosa més que les paraules. Tots hem provat de dir, com més aviat millor, embarbussaments com ‘Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat, si el penjat fos despenjat es menjaria els setze fetges dels setze jutges del jutjat’, i ‘Un plat pla blanc ple de pebre negre està’. Si ens fixam en les característiques d’aquestes oracions ens trobarem amb un element compartit: la repetició d’un so. La repetició d’un so és un recurs estilístic que anomenam al·literació i que també es dona en poesia, com en aquell vers de Josep Maria de Sagarra, “Vinyes verdes vora el mar”. Però a diferència de l’al·literació, l’embarbussament consisteix en la repetició, habitualment a gran velocitat, de seqüències de sons alternants. Amb aquest sistema, la dificultat sorgeix quan apareix un so diferent però semblant. Si pensam en ‘Un plat pla blanc ple de pebre negre està’, l’error en què solem caure és arribar a ‘pebre negre’ i pronunciar ‘peble negle’ o, si ens volem prevenir, pronunciar ‘pre’ i no ‘ple’. En aquests casos la ‘l’ i la ‘r’ són consonants que es pronuncien col·locant la llengua al mateix punt de la boca, abans de les dents de dalt. En un embarbussament com ‘De genollons collia codonys, de genollons codonys collia’ el canvi d’ordre de la paraula ‘codonys’ i la semblança de la primera síl·laba amb el mot ‘collia’ pot provocar que diguem “de genollons codonys codia’” o, per la semblança de la darrera síl·laba de ‘genollons’ i ‘codonys’ dir “de genollons collons collia”. La segona de ben segur és la que farà riure la persona que ens ha desafiat a pronunciar l’embarbussament.

Dia 25 d’abril és Sant Marc, una de les festivitats més preuades pels amants de la ingesta de mol·luscs gasteròpodes, coneguts generalment com a caragols. Com diu la dita popular, “qui menja caragols per Sant Marc, gaudeix de bona salut de franc” i és que és costum menjar-ne aquest dia. N’hi ha que diuen que menjar caragols per Sant Marc evita ésser tocat, és a dir, malaltejar d’alguna o altra manera. La meva repadrina se’n menjava un de cru cada any i bé li va anar, fins a 93 anys. En el meu poble no es fan caragolades per Sant Marc, sinó que són típiques de la Creu, dia 3 de maig, un poquet més endavant. Aquest dia és festa grossa al barri de Camarata i tots els selvatgins que hi tenen almanco una cama fan de baixar-hi a menjar caragols amb la família i els amics.

Un dels titulars que sempre es repeteix amb l’entrada al nou any és la dels primers naixements. Els pares afortunats, amb el nin d’uè en braços, solen respondre la mateixa pregunta: què nom? I és que el nom és un element lingüístic, una simple paraula, que pareix que se’ns enganxa a l’ADN. Hi ha gent que considera que els noms poden vincular-se a la personalitat de la persona: “Les Maries són tranquil·les, els Joans són moguts”. Per manca d’evidències, emperò, ens limitarem a parlar dels noms des d’un punt de vista (socio)lingüístic.

Ben segur que heu topat alguna vegada amb un company d’un altre poble que no diu les coses com vosaltres. No és que faci servir paraules estranyes o que pronunciï les coses molt diferents de com ho feis, però té alguna cosa que sona diferent. Una de les possibles causes que el vostre veí parli distint pot ser el tancament condicionat. Aquest fenomen consisteix a pronunciar mots com ‘profit’, ‘conill’, ‘collit’ com ‘prufit’, ‘cunill’ i ‘cullit’. És a dir, a fer que la ‘o’ seguida de ‘i’ sigui dita com una ‘u’. Així, els parlants que ho fan pronuncien ‘mulí’, ‘cusí’, ‘bucí’, ‘prufit’ i, fins i tot, ‘cumunió’, ‘cumú’ i ‘turtuga’, a diferència dels qui ho pronuncien tot amb ‘o’.