A banda del Barça, l'Europa és l'únic club català de les quatre primeres categories del futbol espanyol que no és una societat anònima esportiva (SAE). Amb totes les limitacions que això comporta, s’estructura com una entitat sense ànim de lucre i propietat dels seus socis, que “competeix contra transatlàntics: clubs que tenen com a màxims accionistes multimilionaris japonesos, suecs, grecs o americans”, segons va declarar aquest dimarts el seu president, Hèctor Ibar.

Aviat farà deu anys que Rastar Group va desembarcar a l’Espanyol. Ha estat una dècada d’alts i baixos, marcada per una classificació europea, dos ascensos i dos descensos, i que li ha costat més de 240 milions a Chen Yansheng, propietari del conglomerat xinès que controla el 99,6% de les accions del club blanc-i-blau. L'última inversió es va oficialitzar aquest divendres, durant la junta general extraordinària d’accionistes que va aprovar una ampliació de capital –la quarta de Rastar– per valor de quasi 32 milions d’euros.

L'Espanyol celebra aquest divendres una junta general extraordinària d'accionistes on s'hauria d'aprovar una ampliació de capital de quasi 38 milions, que sanejarà l’equip periquito i permetrà que torni a la regla 1:1 del fair play de la Lliga. Com ja és habitual a l’entitat blanc-i-blava, serà telemàtica, i els precs i preguntes dels accionistes, enviats prèviament a través d’una plataforma en línia, es llegiran i respondran en veu alta pel club. Això vol dir que no es reviuran intervencions com les de l’il·lustre Quimet Cañellas, que va popularitzar el "Bones tardes, amics meus tots". Ni tampoc episodis violents, com el que va patir Ernest Vilches l’any 2012, un 19 de novembre, quan un grapat d’aficionats van intentar agredir-lo després de mostrar una estelada amb els colors de l’Espanyol durant el seu torn de paraula a la Fira de Cornellà.

El futbol català no és aliè al drama de l'habitatge, i especialment els clubs modestos, de més avall de Segona, ho pateixen. Els més afectats són els secretaris tècnics, sobretot d’equips de Barcelona i voltants, que treballen per fer plantilles que rendeixin amb pocs diners i jugadors locals. “Ens condiciona molt. Els recursos són limitats, i cal racionalitzar-los. Per regla general, apostem per fitxar futbolistes catalans que no necessitin allotjament, perquè posar pis és una despesa molt important”, diu Josep Maria Gené, director esportiu de l’Europa, que ha pujat a Primera RFEF, la tercera categoria estatal, amb un dels pressupostos més baixos de Segona RFEF.

A mig camí entre Logronyo, Vitòria, Sant Sebastià i Bilbao hi ha Miranda de Ebro, un municipi de poc més de 35.000 habitants reconegut per ser un pol industrial -ara en declivi- i un nus de comunicacions, sobretot ferroviàries. “Forma part de la província de Burgos, però ni se t’acudeixi dir-los que són burgalesos. Tampoc se senten bascos. Ells són de Miranda. Els nens van a l’escola amb la samarreta de l’equip del poble, el Mirandés, no pas amb la del Barça o la del Madrid. És com la Gàl·lia d’Astèrix i Obèlix”, sentencia Pablo Alfaro, exjugador del Sevilla i el FC Barcelona, entre altres equips, i entrenador del Mirandés entre 2017 i 2018.

Encara no és oficial, però ben aviat ho serà: Javi Puado renovarà amb l’Espanyol. Després de molts mesos d’incertesa i de rumors, el segon capità blanc-i-blau, que finalitza contracte el 30 de juny i que ha estat lliure per negociar el seu futur des de l'1 de gener, continuarà vinculat al club de la seva vida. D’ofertes, no n’hi han faltat, però ni Sevilla ni Reial Societat ni els petrodòlars de l’Aràbia Saudita han convençut el màxim golejador de l’Espanyol, heroi de l’ascens del curs passat i de l’agònica permanència d’enguany, segellada amb una diana i una assistència del punta barceloní contra el Las Palmas.