10 De vegades sent enveja de tothom qui va tenir ocasió de conèixer personalment, poc o molt, Josep Maria Llompart. Aquest sentiment envers Llompart ha anat augmentant aquests mesos, perquè he tingut l’oportunitat de parlar amb persones que hi varen tenir relació. Especialment, em varen cridar l’atenció unes memòries d’una persona que tingué un tracte breu i fugisser amb el gran poeta, però que en conserva un record nítid, quasi gravat amb foc, als racons més endinsats de la seva memòria. Em parlà d’aquell posat senyorívol, un punt aristocràtic, de la parla lenta, cerimoniosa i tan entenent de l’eximi home de lletres; un home cabdal per entendre la poesia catalana de Mallorca, referent indiscutible de la Transició, ara tan malmenada. El meu contertulià, madurat en una vida ordida entre l’amor a la nostra llengua i la formació d’una dura crostera sobre la ferida del desencant, em contà algunes anècdotes llompartianes. Recordà quan, en ocasió de concedir-nos el règim preautonòmic, primera i incerta passa cap a l’Estatut, Josep Maria Llompart li comentà que “és poc més o menys com la Prohomenia de la Sang, però, al mateix temps, es tracta del primer reconeixement de la sobirania d’aquest poble des del Decret de Nova Planta”.

]]>