Deixeu-me començar pel final, no siga cas que la retòrica diluïsca el missatge: ens cal, urgentment, un gran pacte social per la revitalització de la llengua catalana. El no nat Pacte Nacional per la Llengua proposat la legislatura anterior responia a una crida institucional a treballar, de bracet de la societat civil, per millorar la confortabilitat del català en el seu ecosistema històric. El document d’experts –que vaig tenir l’honor de coordinar juntament amb Isidor Marí– ja va posar damunt la taula les febleses d’una llengua que no acaba de reeixir en el feixuc camí cap a la normalitat, però també posava èmfasi en les fortaleses, un vector que no hem d’obviar si volem aconseguir una adhesió ciutadana que vaja més enllà del grup etnolingüístic autòcton.