Els parlants sabem que les paraules rarament són innocents. Som plenament conscients que les empram carregades de valors i connotacions socials que hem après al llarg de la nostra experiència com a membres d’una comunitat lingüística. Per a molts de nosaltres, la paraula ‘estaca’ ja no designa únicament un pal clavat a terra i ha esdevingut, amb la cançó de Lluís Llach, un símbol de la voluntat col·lectiva de superar l’opressió. El significat social i emocional del mot ‘estaca’ va, per tant, molt més enllà del seu significat estrictament literal.

En parlar de paisatge lingüístic ens referim a la llengua –o les llengües– presents als rètols dels carrers, als aparadors dels comerços, a les cartes dels restaurants exposades a l’exterior o a la cartelleria efímera, com ara anuncis d’actes culturals o papers aferrats al mobiliari urbà oferint serveis domèstics. L’estudi del paisatge lingüístic s’inaugura l’any 1997 amb l’article en anglès de Landry i Bourhis, que en català seria Paisatge lingüístic i vitalitat etnolingüística: un estudi empíric. Aquests autors utilitzen el terme per analitzar la visibilitat i la rellevància de les llengües en comerços i anuncis, a partir de l’observació dels usos lingüístics escrits a l’espai públic del Quebec. La seva aportació fonamental fou considerar l’espai geogràfic com un àmbit d’ús lingüístic més, és a dir, com una plataforma per a l’estudi sociolingüístic de les llengües. Posteriorment, a l’estudi del paisatge físic s’hi afegia el paisatge lingüístic sonor, que amplia el concepte cap a tot allò que se sent als nuclis urbans. Qui de nosaltres no ha parat l’orella, caminant pels carrers de Palma o del nostre poble, per reparar quines llengües s’hi parlen? A vegades, somrius interiorment d’alegria quan sents jovent amb un bon català pel carrer de Sant Miquel.

Us recordau d’aquella cançó de la Trinca la tornada de la qual deia “Vaja un embolic, jo t’ho dic! Coses de l’idioma”? Estrenada l’any 1979, la peça responia plenament a l’esquema discursiu característic de les composicions del grup. La Trinca feia ús de la sàtira com a recurs estilístic per qüestionar, denunciar i desemmascarar actituds, comportaments i ideologies de la societat tardofranquista.

Fa pocs dies sortia a la premsa –i ho anunciava també la pàgina InfoCatólica– que el papa Lleó XIV havia aprovat dos textos normatius: el Reglament General de la Cúria Romana i el Reglament General del Personal de la Cúria Romana. Aquests documents estableixen el nou marc organitzatiu i lingüístic del Vaticà i, entre altres canvis, priven el llatí de la centralitat que havia ocupat durant segles. S’hi estipula que els departaments d’assumptes eclesials i administratius han d’escriure els seus actes en llatí o en una altra llengua, una formulació que deixa sense protecció el llatí davant qualsevol idioma modern. Paral·lelament, s’hi elimina el requisit de “bon coneixement del llatí” per als empleats vaticans i s’hi adopta un model administratiu que prioritza l’italià i altres llengües contemporànies. Malgrat això, es manté la tradicional Oficina de Lletres Llatines dins la Secretaria d’Estat, encarregada de redactar i traduir al llatí tota mena de documents, inclosos els tuits del Papa.

El 1972, la cantant Nina Mazzini i l’actor Alberto Lupo entonaven, a duo i en italià, la famosa cançó Parole, parole, que adaptà al català la meravellosa Núria Feliu. L’argument gira al voltant d’un clàssic del desamor. Ella ja no confia en les paraules ensucrades d’ell. Els fets han anat anul·lant la credibilitat del missatge de l’amant. És per això que la dona, a les expressions amoroses que imposta ell, senzillament hi respon: “Parole, parole, parole, parole, parole, soltanto parole”. Aquesta darrera sentència de la cançó es traduí al català com “paraules, paraules, paraules... Les teves paraules, per mi, no són res”. En l’adaptació al francès, que popularitzaren els actors Alain Delon i Dalida, la tornada final incorporà un afegitó diferent: “Paroles et paroles et paroles et paroles et paroles. Et encore des paroles que tu sèmes au vent. Al soltanto parole”, és a dir, “només paraules”, la versió francesa hi afegia: “i més paraules que sembres al vent”, traducció literal. No obstant aquestes petites variacions, les tres sentències recorden que les paraules no són allò que diu el diccionari, sinó que modulen el significat en cada acta de parla. És condició imprescindible per a l’entesa que l’emissor i el receptor comparteixin un mateix univers cognitiu. En el diàleg entre els dos amants, el terme “paraula” s’allunya del significat “donar la paraula” o comprometre’s fermament. Passa a denotar justament la cosa contrària: buidor de compromís i fum.

Quan un parlant s’enfronta a una llengua diferent de la que ha après com a primera llengua (L1), ha de superar diversos obstacles, un dels quals és el d’incorporar sons que no formen part de la seva llengua inicial. Per exemple, quan un parlant de xinès comença a aprendre català (o qualsevol altra llengua romànica, posem per cas), pot tenir problemes a l’hora de distingir entre ‘pala’ i ‘bala’, ‘teu’ i ‘Déu’ i ‘casa’ i ‘gasa’, pel fet que el xinès disposa dels sons oclusius sords (‘p-t-k’), de les paraules ‘pala’, ‘teu’ i ‘casa’, però no té els corresponents sons oclusius sonors, que són presents a les paraules ‘bala’, ‘Déu’ i ‘gasa’. Per consegüent, no copsen la diferència entre aquestes parelles de mots que sols es distingeixen per un fonema, com és el cas de ‘pala’ i ‘bala’. Per tant, quan senten “Vols aquesta pala?” o “Vols aquesta bala?”, sols perceben un únic missatge: “Vols aquesta pala?”. De la mateixa manera, en sentir “demà hi haurà una gala a la cala”, entenen que “demà hi haurà una cala a la cala”.

Fa més d’una dècada el govern finès, a través de la pàgina web del Ministeri d’Afers Estrangers, feia una pregunta, evidentment adreçada als nouvinguts (si em permeteu l’ús eufemístic que s’ha fet d’aquesta paraula per aquestes contrades nostres, i properes). Hi deia: “Qui té por del finès?”. Tanmateix ja podeu endevinar que la pregunta era ben retòrica, perquè tot seguit hi llegíem la resposta, per cert, ben didàctica. El text deia així: “El finès té una reputació coneguda de ser una llengua difícil. És veritat, que és una llengua difícil? Tots aprenem una llengua materna de manera automàtica quan som infants. Els infants finesos aprenen el finès, així com també ho fan els infants d’altres països. En aquest sentit el finès no és més difícil que cap altra llengua. Però, evidentment, quan la gent parla d’una llengua difícil el que vol dir és que aquesta llengua és difícil d’aprendre per als estrangers adults”.