10 Ja els avanço que no és el propòsit d’aquest article analitzar el despropòsit generalitzat que s’ha comès i es comet amb IB3, indistintament de qui faci ostentació de poder en aquest invertebrat país nostre. N’hi ha prou de constatar que els reiterats colps que pateixen els mitjans de comunicació públics de Balears en les drassanes parlamentàries, des de la seva creació, és una lamentació col·lectiva prou estesa. I les audiències alguna cosa indiquen. Per tant, resulta sobrer posar l’èmfasi en les vies d’aigua obertes que presenta a simple vista el casc de l’embarcació, que a aquestes alçades de la travessia ja té poca massilla per escopir. No m’interessa, idò, parlar de les fases d’un procés que encara no ha culminat, en què es parla de models, candidats, canvi de llei, etc., episodis tots propis de la lògica parlamentària que s’ha de respectar i en els quals no entraré. Quan estigui acabat, serà l’hora de les opinions. Sí que hi ha un aspecte, emperò, que em crida molt l’atenció des de l’inici d’aquesta última legislatura, comandada –dir-ne liderada seria una inexactitud incòmoda– per les forces... D’esquerra? De progrés? Progressistes? Es tracta d’un detall molt bàsic i que tal vegada sigui una de les causes de les dificultats manifestes per desfer l’embull que tenim: volen un mitjans públics despolititzats. Des-polititzats! És difícil trobar un verb més invocat en una legislatura que ja és massa vella com per morir tan jove. Confesso que tanta candidesa m’ha arribat a commoure, en algun moment molt incipient, i que passats els mesos se’m revela molt i molt preocupant que tres partits d’esquerres parlin de “despolititzar”. Sobretot, perquè denota tres coses greus: a) que som en el terreny idoni del Partit Popular –que ho vol tot despolititzat, amb una graella de programació farcida d’apòstols de la despolitització–; b) la immensitat de la candidesa política de les esquerres, i c) que el debat sobre els mitjans públics es mou encara, en termes evolutius, en el fangar dels éssers unicel·lulars. Seguint aquest fil, s’ha de dir que en altres indrets amb un recorregut històric més evolucionat la reivindicació no és la despolitització dels mitjans públics, sinó la seva progressiva “despartidització” i “desgovernalització”. El matís és més important i té les arrels més profundes del que pareix. I, en aquest sentit, la dramàtica experiència valenciana de la consellera Esperança Camps hauria de servir-nos de tallafocs, perquè estirant estirant del fil, podem començar preguntant-nos de què ens serveixen uns mitjans públics despolititzats i acabar preguntant-nos de què ens serveixen uns partits d’esquerres despolititzats. En el meu cas, que em considero un ciutadà d’esquerres, vull una societat com més polititzada millor i uns mitjans de comunicació públics com més despartiditzats i desgovernalitzats millor. I els mitjans públics són una eina de politització extraordinària, en el sentit que poden proporcionar eines de debat a la societat perquè sigui cada dia més rica i més madura des d’un punt de vista democràtic. No hi ha democràcia sense mitjans públics, però tampoc no hi ha democràcia sense societat polititzada. I això és en els fonaments mateixos del servei públic audiovisual. Ara bé, realment volen insistir en la despolitització dels mitjans públics? Idò comencin vostès per la despolitització del Parlament balear. Trobaran experimentats assessors en les nostàlgiques files del PP, amb una llarguíssima tradició en això de “no ficar-se en política”.

]]> El moment històric que vivim els ciutadans de les Illes Balears i Pitiüses –canvi polític a l'Arxipèlag i procés sobiranista de Catalunya–, ens obliga a actuar en diversos eixos amb l'objectiu de bastir una identitat balear moderna, basada en la superació de les mancances de la insularitat. Un d'aquests pilars fonamentals és sens dubte l'associatiu, en general, i el de caire lingüisticocultural, en particular. Ens movem, per concretar encara més, en una constel·lació formada per l'Obra Cultural Balear (OCB) de Mallorca i de Formentera, l'Institut d'Estudis Eivissencs (IEE) i Acció Cultural de Menorca (ACM). Tres entitats sense vinculació institucional pública. En aquest sentit, provaré alguna resposta a la pregunta de l'encapçalament a partir de les diagnosis concretes que inclou el llibre 'I si passa, què ens passa?', publicat recentment per l'Editorial Arrela.

]]> L’estratègia anticatalanista i antipedagògica -limítrofa amb el fracàs escolar- de José Ramón Bauzá s’ha demostrat una patologia altament contraproduent, digna d’un Darwin Award polític, aquells premis nord-americans lliurats ‘post mortem’ als babaus que desafien la ciència i la raó fins al punt de deixar-hi la vida. Caure en la temptació de la síndrome de l’estúpid assimilat portada a l’extrem ha acabat tan malament que ja no és apte ni per ser reciclat dins la secta; justet justet, material de compostatge abocat en un tancó de figueres de pic. Trist final, que el destí sol reservar als més cretins de la tribu. La fi de la fatalitat històrica viscuda els últims quatre anys havia d’acabar en l’esclat d’alegria que ha seguit al rebatàs electoral que s’ha fotut. Estava escrit. La il·lusió que tenia la bona gent que lluita per la dignitat del país -i del món- per veure com el Partit Popular més postfranquista dels últims temps perdia la majoria absoluta s’havia de desfermar en eufòria desbocada. Una eufòria que, vistos els resultats electorals, ben prest ens retornava el somni ràpid i fàcil en què les esquerres governen i arrien aviat la bandera de la ignomínia. Ara bé, tota aquesta fantasia, tan humana i tan saludable, la gent la viu amb pressa i en comunió des de la seva zona de confort: el carrer. I quan arriba l’hora dels pactes i l’única política que els mitjans de comunicació posen sota els focus és la dels despatxos, la cosa tendeix a refredar-se una mica i transmuta, ara en perplexitat, ara en emoció, ara en desconfiança, ara en incertesa, ara en dubtes, ara en incredulitat, ara en ràbia, ara en suor freda, ara en vertigen, ara en un ai ai! I ja tenim servida la ciclotímia que enfosqueix, dia rere dia, aquella eufòria primigènia i que col·loca la il·lusió de la gent i els interessos dels partits polítics en compartiments estancs. No és aconsellable, en aquest tram obligat de la travessia, encadenar estats d’ànim negatius basats en futuribles, tan vàlids com les previsions meteorològiques. És preferible romandre en l’eufòria inicial, provocada pel raig de llum que segueix a la desaparició d’aquell nevolat negre i lleig que ens sobrevolava, i dosificar-la. Deixeu els partits que treballin amb les seves lògiques i no els entregueu les vostres il·lusions tan fàcilment. Lliureu-vos a una serena eufòria sostinguda, que la festa per la victòria perduri una estoneta més, i no us allunyeu de la vostra zona de confort. Ja vindran. I vindran, ja ho veureu. Tanmateix són ells els qui han de traslladar als despatxos la generositat amb què heu sortit al carrer, entre d’altres coses, a votar-los. I no a l’inrevés.

]]>