Després dels newtons i les prunes clàudies de la setmana passada, podem continuar cercant noms propis amagats dins el vocabulari quotidià. Un cop més, només cal mirar una mica al nostre voltant. Podem posar-nos unes vambes per sortir a córrer o unes xiruques per anar d’excursió. Si en aquestes activitats ens refredam una mica i ens agafa mal de cap, potser ens haurem de prendre una aspirina. I, si el mal de cap passa i decidim sortir a sopar, potser farem servir rímel per arreglar-nos una mica més.

Aquests dies, quan tornen les classes, és fàcil que tornin també els ‘newtons’, els ‘watts’ i els ‘pascals’. Són paraules que formen part del vocabulari habitual de la ciència i que, de tan conegudes, ja no ens semblen noms de persona. Un newton és una unitat de força; un watt, una unitat de potència, i un pascal, una unitat de pressió. Quan les feim servir, difícilment pensam en Isaac Newton, James Watt i Blaise Pascal.

Quants de vosaltres heu començat una conversa en català i, al cap de poca estona, heu acabat parlant en castellà? Potser l’altra persona us havia contestat en castellà però us entenia perfectament. Potser no sabíeu si parlava català. Potser era una persona que acabàveu de conèixer i no la volíeu fer sentir incòmoda, o potser, senzillament, us va sortir així.

Imaginau-vos que sou a una terrassa, amb la calor enganxada a la pell, un tassó amb gel davant i demanau als vostres acompanyants si volen anar a nedar. N’hi ha un que respon: “No, gràcies. En conseqüència, procediré a abandonar l’establiment”. Segurament el mirareu estranyats, i no perquè no hàgiu entès la frase ni perquè hi hagi cap problema amb la sintaxi, sinó perquè és difícil imaginar que algú parli així en aquella situació. El més probable hauria estat que hagués dit “No, me’n vaig a casa” o simplement “Jo me’n vaig”.

Fa unes setmanes hi va haver una manifestació històrica a Palma contra la saturació turística. Més enllà dels lemes i les reivindicacions, hi havia una idea de fons que crec que gairebé ningú no discuteix: a les Balears hi ha massa turistes. O, si més no, això és el que diria la majoria de mallorquins. Ara bé, i si qualcú afirmàs que hi han massa turistes? Hauríem d’entendre que s’ha equivocat?

Per què deim ‘abe[j]a’ i ‘ore[j]a’ si escrivim ‘abella’ i ‘orella’? La resposta més intuïtiva seria dir que, en alguns parlars, la ‘ll’ es pronuncia com una ‘i’ (que, en aquest article, representarem amb [j]). L’explicació sembla convincent, però s’ensorra tan bon punt hi cercam una mica les pessigolles.

Una pera és una pera, o almenys això sembla. La fruita és la mateixa tant si la compres al mercat d’Inca com si la demanes en una fruiteria de València o en una parada de la Boqueria. La paraula també s’escriu igual pertot. Ara bé, n’hi ha prou de sentir com es pronuncia perquè alguna cosa canviï. Si la compres a Inca, probablement et demanaran si la vols ben madura i sentiràs una ‘p[ə]ra’ (‘e’ neutra). Si ets a València, serà una ‘p[é]ra’ (‘e’ tancada), i, a Barcelona, ningú no dubtarà a oferir-te una ‘p[è]ra’ (‘e’ oberta). Ara ve la pregunta que potser us estau demanant davant d’això: com és possible que una paraula tan corrent soni de tres maneres? I, sobretot, quina és l’original?

Hi ha versos que entren per una orella i surten per l’altra. I n’hi ha que, un dia qualsevol, et fan aturar. L’altre dia, atrapada en un dels embossos habituals de les autopistes mallorquines, em vaig fixar en una frase de Tobogan, de Zoo: “Ell se ho va tindre que currar”. M’hi vaig fixar perquè el mateix grup, a Vull, canta: “Si ha de plorar algú, que ploren ells”. No és que el vers em grinyolàs, ni tampoc era (evidentment!) la primera vegada que el sentia. Ara bé, em va fer pensar en la vacil·lació present, encara ara, en una de les construccions més emblemàtiques de la normativa sintàctica.

Fa anys que tornam als mateixos exemples: el ‘lo’ neutre, els complements directes amb ‘a’, les preposicions que apareixen davant ‘que’ quan les gramàtiques insisteixen que no hi haurien de ser, etc. Els exemples són coneguts i els arguments també. De vegades, de fet, fa la impressió que la conversa lingüística catalana viu atrapada dins una mena de bucle en què sempre acabam discutint sobre les mateixes coses.

Si us demanassin on acaba Mallorca i on comença Menorca, probablement no ho dubtaríeu gaire. Hi ha una separació física evident, amb força aigua entremig, una frontera geogràfica clara i una certa sensació que una cosa queda a una banda i una altra, a l’altra. El mateix passaria si la pregunta fos una mica més petita i ens demanassin on acaba el Baix Camp i on comença el Baix Ebre. Potser el límit exacte no el tindríem tan present (els del Baix Camp i els del Baix Ebre segurament sí, és clar), però d’alguna manera hem assumit que els territoris es poden dividir: hi ha un punt a partir del qual deixam enrere un espai i entram en un altre.

Hi ha discussions lingüístiques que només interessen als filòlegs i n’hi ha d’altres que, encara que molts parlants no ho sàpiguen, apareixen constantment en converses quotidianes. Aquesta n’és una. Probablement heu sentit (o heu dit vosaltres mateixos) frases com “la sèrie ja l’he vista”, “les entrades encara no les he comprades” i “ja ens hem arreglades per sortir”. I probablement aquestes frases també conviuen, dins el vostre entorn més immediat, amb formes com ‘l’he vist’, ‘les he comprat’ i ‘ens hem arreglat’.

Hi ha una situació molt concreta que potser heu viscut alguna vegada: escriviu un missatge de correu electrònic en català, el rellegiu just abans d’enviar-lo i, gairebé sense pensar-hi, canviau un‘som’ per un ‘soc’. O un ‘pensàssim’ per un ‘penséssim’. Potser ni tan sols teniu gaire clar els motius del canvi, però ho modificau igualment, perquè hi ha una intuïció estranya (però molt més estesa del que sembla) que associa determinades formes a una idea de català més formal, més neutre o, simplement, més “correcte” quan la situació es posa una mica seriosa.

Què passaria si, dins una paraula, no totes les vocals fossin igual d’autònomes? Si una decidís com han de sonar les altres? Si escoltam atentament com pronuncien paraules com ‘dona’ o ‘cosa’alguns parlants del País Valencià, o bé ‘conill’o ‘sortir’ en certes zones de Mallorca o de les Terres de l’Ebre, hi ha alguna cosa que es desplaça respecte del que esperaríem. D’una banda, allà on esperaríem una a final, podem sentir una vocal que s’acosta a la tònica: ‘c[ò]v[ò]’en lloc de ‘c[ò]v[a]’. De l’altra, una vocal que esperaríem més oberta es tanca per influència d’una altra: ‘c[u]nill’ en lloc de ‘c[o]nill’.

Amb l’arribada de la Setmana Santa, a moltes cases de les Illes s’ha repetit una escena ben coneguda. La cuina s’ha convertit en el centre de tot, amb safates acumulades i fornades de panades que s’han anat succeint fins al punt que, sovint, la producció ha acabat superant qualsevol previsió inicial. Enmig d’aquest ritme, pot ser que hagi arribat un moment en què algú, mig de broma, mig seriosament, ha formulat aquesta pregunta: “Per (a) qui són totes aquestes panades?”. Oralment, la frase no genera dubtes. Ningú no s’hi encalla ni hi veu cap problema. Però quan s’ha d’escriure, encara que sigui en un WhatsApp, potser sí que vacil·lam una mica: ‘per qui’ o ‘per a qui’?

Entre els verbs més freqüents de la llengua catalana hi ha, sens dubte, ‘fer’i ‘donar’. Tots dos tenen usos plens i ben clars, com ‘fer un treball’(en què el verb ‘fer’significa “realitzar”) o ‘donar un llibre’(en què el verb ‘donar’ té el significat ple de “transferir a algú altre”), però també participen en moltes expressions en què el significat principal recau en el substantiu que els acompanya. Quan deim, per exemple, que volem ‘fer una pregunta a algú’, el nucli de l’acció és ‘pregunta’. El mateix passa a ‘fer una visita’, ‘fer feina’ o ‘fer una anàlisi’. El verb ‘fer’ aporta l’estructura verbal de la frase (marca el temps, la persona i la concordança), però el contingut semàntic principal (és a dir, el significat) el posa el nom.

Quantes vegades heu sentit, pensat o fins i tot dit allò de “sí, el català està molt bé, però per a què serveix realment”? Quantes vegades la conversa ha acabat en un recompte de parlants, en una comparativa amb l’anglès o en una llista de suposades sortides professionals?

Us heu aturat mai a pensar per què, abans que comenci una funció, ens demanen “apagueu els vostres mòbils”? De debò cal precisar que els mòbils són nostres? Hi ha cap possibilitat real que, en aquell moment, algú entengui que ha d’apagar el telèfon d’un desconegut assegut tres files més enrere? La fórmula no és estranya ni ‘incorrecta’, és clar. Ara bé, el possessiu hi aporta cap informació que no sigui ja evident?

Com s’organitza el llenguatge al cervell humà? Què fa possible que una criatura adquireixi una llengua en pocs anys, que aquesta capacitat es mantingui al llarg de la vida o que, després d’una lesió, el sistema trobi maneres de reorganitzar-se? Aquestes preguntes, que fa molts anys que lingüistes, psicòlegs, metges i neurocientífics intenten resoldre, no són només pròpies de l’àmbit acadèmic: interpel·len qualsevol persona interessada a entendre com funciona una de les capacitats més bàsiques i, alhora, més complexes de l’espècie humana.

Deixau-me fer-vos una pregunta: quantes vegades heu començat, o reprès, l’aprenentatge d’una llengua amb la sensació que, aquest cop sí, ho faríeu bé? Potser heu recorregut a una aplicació nova, a un curs intensiu, a vídeos a internet o a un mètode que, suposadament, us permetria aprendre-la en tres mesos “sense esforç”. Al cap d’un temps, però, torna a aparèixer una pregunta que ja us havíeu fet abans: ‘això que faig serveix realment?’

Acomençament d’any proliferen les llistes: les de coses que farem, les de coses que començarem o les de coses que, aquest cop sí, mantindrem. Aquestes llistes, però, també poden incloure coses que no farem: per exemple, no tornarem a arribar tard, no repetirem segons quins hàbits, no acceptarem determinades rutines o, simplement, aprendrem a dir que no a propostes que no ens convinguin prou.