Hi ha una situació molt concreta que potser heu viscut alguna vegada: escriviu un missatge de correu electrònic en català, el rellegiu just abans d’enviar-lo i, gairebé sense pensar-hi, canviau un‘som’ per un ‘soc’. O un ‘pensàssim’ per un ‘penséssim’. Potser ni tan sols teniu gaire clar els motius del canvi, però ho modificau igualment, perquè hi ha una intuïció estranya (però molt més estesa del que sembla) que associa determinades formes a una idea de català més formal, més neutre o, simplement, més “correcte” quan la situació es posa una mica seriosa.

Què passaria si, dins una paraula, no totes les vocals fossin igual d’autònomes? Si una decidís com han de sonar les altres? Si escoltam atentament com pronuncien paraules com ‘dona’ o ‘cosa’alguns parlants del País Valencià, o bé ‘conill’o ‘sortir’ en certes zones de Mallorca o de les Terres de l’Ebre, hi ha alguna cosa que es desplaça respecte del que esperaríem. D’una banda, allà on esperaríem una a final, podem sentir una vocal que s’acosta a la tònica: ‘c[ò]v[ò]’en lloc de ‘c[ò]v[a]’. De l’altra, una vocal que esperaríem més oberta es tanca per influència d’una altra: ‘c[u]nill’ en lloc de ‘c[o]nill’.

Amb l’arribada de la Setmana Santa, a moltes cases de les Illes s’ha repetit una escena ben coneguda. La cuina s’ha convertit en el centre de tot, amb safates acumulades i fornades de panades que s’han anat succeint fins al punt que, sovint, la producció ha acabat superant qualsevol previsió inicial. Enmig d’aquest ritme, pot ser que hagi arribat un moment en què algú, mig de broma, mig seriosament, ha formulat aquesta pregunta: “Per (a) qui són totes aquestes panades?”. Oralment, la frase no genera dubtes. Ningú no s’hi encalla ni hi veu cap problema. Però quan s’ha d’escriure, encara que sigui en un WhatsApp, potser sí que vacil·lam una mica: ‘per qui’ o ‘per a qui’?

Entre els verbs més freqüents de la llengua catalana hi ha, sens dubte, ‘fer’i ‘donar’. Tots dos tenen usos plens i ben clars, com ‘fer un treball’(en què el verb ‘fer’significa “realitzar”) o ‘donar un llibre’(en què el verb ‘donar’ té el significat ple de “transferir a algú altre”), però també participen en moltes expressions en què el significat principal recau en el substantiu que els acompanya. Quan deim, per exemple, que volem ‘fer una pregunta a algú’, el nucli de l’acció és ‘pregunta’. El mateix passa a ‘fer una visita’, ‘fer feina’ o ‘fer una anàlisi’. El verb ‘fer’ aporta l’estructura verbal de la frase (marca el temps, la persona i la concordança), però el contingut semàntic principal (és a dir, el significat) el posa el nom.

Quantes vegades heu sentit, pensat o fins i tot dit allò de “sí, el català està molt bé, però per a què serveix realment”? Quantes vegades la conversa ha acabat en un recompte de parlants, en una comparativa amb l’anglès o en una llista de suposades sortides professionals?

Us heu aturat mai a pensar per què, abans que comenci una funció, ens demanen “apagueu els vostres mòbils”? De debò cal precisar que els mòbils són nostres? Hi ha cap possibilitat real que, en aquell moment, algú entengui que ha d’apagar el telèfon d’un desconegut assegut tres files més enrere? La fórmula no és estranya ni ‘incorrecta’, és clar. Ara bé, el possessiu hi aporta cap informació que no sigui ja evident?

Com s’organitza el llenguatge al cervell humà? Què fa possible que una criatura adquireixi una llengua en pocs anys, que aquesta capacitat es mantingui al llarg de la vida o que, després d’una lesió, el sistema trobi maneres de reorganitzar-se? Aquestes preguntes, que fa molts anys que lingüistes, psicòlegs, metges i neurocientífics intenten resoldre, no són només pròpies de l’àmbit acadèmic: interpel·len qualsevol persona interessada a entendre com funciona una de les capacitats més bàsiques i, alhora, més complexes de l’espècie humana.

Deixau-me fer-vos una pregunta: quantes vegades heu començat, o reprès, l’aprenentatge d’una llengua amb la sensació que, aquest cop sí, ho faríeu bé? Potser heu recorregut a una aplicació nova, a un curs intensiu, a vídeos a internet o a un mètode que, suposadament, us permetria aprendre-la en tres mesos “sense esforç”. Al cap d’un temps, però, torna a aparèixer una pregunta que ja us havíeu fet abans: ‘això que faig serveix realment?’

Acomençament d’any proliferen les llistes: les de coses que farem, les de coses que començarem o les de coses que, aquest cop sí, mantindrem. Aquestes llistes, però, també poden incloure coses que no farem: per exemple, no tornarem a arribar tard, no repetirem segons quins hàbits, no acceptarem determinades rutines o, simplement, aprendrem a dir que no a propostes que no ens convinguin prou.

La tradició gramatical catalana ha estat força coherent a l’hora de descriure aquests verbs. Així, ‘desdejunar’, ‘esmorzar’, ‘dinar’, ‘berenar’ i ‘sopar’ s’han classificat com a verbs intransitius, és a dir, verbs que no agafen complement directe. Dit amb exemples concrets: segons aquesta descripció, en català no ‘dinam canelons’ ni ‘sopam peix’; el que feim és ‘menjar canelons per dinar’ o ‘menjar peix per sopar’. El verb que introdueix l’aliment és ‘menjar’, mentre que el verb d’àpat serveix per indicar el moment o el tipus d’àpat. A Mallorca, a més, aquesta estructura conviu amb una altra solució molt habitual: ‘dinam de canelons’, ‘sopam de peix’, amb un complement introduït per la preposició ‘de’. Aquesta construcció permet especificar el contingut de l’àpat sense que sigui un complement directe, cosa que encaixa, també, amb la classificació tradicional d’aquests verbs com a intransitius.

Si qualcú hagués dit als humans del paleolític que un dia enviaríem missatges amb cares grogues, la reacció hauria estat, segurament, de desconcert. Tot i això, el mecanisme no els hauria resultat del tot estrany. Les pintures d’Altamira o Lascaux, amb animals i escenes de caça, no eren textos però sí una forma de comunicació visual compartida dins el grup. Aquest és, segons alguns, l’antecedent més antic de l’escriptura: no perquè hi hagués llengua escrita, sinó perquè hi havia signes amb intencionalitat.

Hi ha poques coses més universals que el fet de parlar. Allà on hi ha humans, hi ha llengua. Sigui al desert, a l’Àrtic o a una ciutat de milions d’habitants, les criatures comencen a parlar sense que ningú els ensenyi explícitament com fer-ho. No consulten manuals, no se’ls fan classes i, tanmateix, en pocs anys, un infant arriba a dominar una llengua amb totes les seves complexitats: fa concordances, conjuga verbs, entén matisos, crea frases que mai no ha sentit i, fins i tot, corregeix els adults. Com és possible?

Aprimer cop d’ull, els nombres semblen una evidència universal. Comptar fins a deu és un aprenentatge tan bàsic que costa imaginar que pugui haver-hi altres sistemes. Si comparam com compten diverses llengües, però, ens mostra un panorama més variat: els números, que sovint consideram un llenguatge objectiu, també són una construcció cultural, elaborada dins de cada tradició lingüística.

Potser heu dit més d’una vegada “m’agrada el cafè però odiï el te”. Són dues frases senzilles, gairebé simètriques, que serveixen per parlar dels gustos. Si hi param atenció, però, veurem que no funcionen igual.

“Però això és correcte?” és una de les preguntes més habituals que senten els filòlegs. Sovint s’acompanya d’un gest de cautela, com si la llengua fos un terreny ple de trampes en què cal moure’s amb cura per no “cometre un barbarisme”. Darrere d’aquesta inseguretat hi ha una idea molt estesa: que hi ha algú, una mena d’autoritat invisible, que sap exactament què és “parlar bé”.

Has dit mai ‘cringe’? I ‘boomer’, ‘random’ o ‘postureig’? Si la resposta és que sí, potser sense adonar-te’n has participat en el procés de renovació lèxica del català. Si la resposta és que no, segurament les has sentides igualment –a les xarxes, a la tele o en una conversa– i potser t’han fet dubtar de si són paraules ‘bones’ o ‘incorrectes’. Aquesta vacil·lació, aparentment anecdòtica, mostra que la llengua s’adapta constantment a la realitat i a les necessitats expressives dels parlants. Els neologismes, de fet, són un dels símptomes més clars de la vitalitat d’una llengua.

Les onomatopeies són paraules que imiten sons. El terme ve del grec antic (‘onoma’, ‘nom’, i ‘poiein’, ‘fer’). Des de sempre han servit per posar ordre als sorolls del món: els dels animals, els de la natura, els dels objectes i fins i tot els de les persones. Són paraules que, en aparença, escapen de la regla bàsica de l’arbitrarietat del llenguatge, és a dir, la idea que les paraules no tenen cap connexió natural amb allò que designen. Això, però, només ho fan en aparença, perquè quan les miram de prop veim que tampoc no són tan ‘naturals’ com semblen.

En català, i en general en les llengües romàniques, el verb duu incorporada tanta d’informació que no ens cal dir el subjecte. Quan deim “treballam”, ja sabem que som nosaltres. Tenim el sistema tan automatitzat que no en som conscients, però cada verb del català carrega, tot sol, informació sobre qui n’és el subjecte. Ara bé, si canviam de llengua, les coses poden ser ben diferents. Els parlants d’anglès, per exemple, necessiten sempre el pronom: ‘we work’. Sense aquest element, la frase quedaria incompleta. El verb és el mateix per a gairebé totes les persones i només la tercera persona del present hi afegeix una ‘s’: ‘he/she works’ (literalment, ‘ell/a treballa’). És per això que el pronom és obligatori.

Quan els alumnes tornen a l’escola al setembre i escriuen allò típic de “què he fet a l’estiu”, les respostes gairebé sempre són les mateixes: “he anat a la platja”, “he vist els amics”, “he fet el quadern d’estiu”. Tot amb ‘haver’. Ara bé, qui hagi fullejat textos antics o hagi parlat amb padrins d’alguns llocs sap que la cosa no sempre ha estat tan uniforme. En molts racons del territori encara hi ha gent que, en trepitjar un lloc, explica que jaés arribada, o que, en veure’ns, s’alegra que ja siguem tornats, amb ‘ser’ en comptes d’‘haver’.

Acaba l’agost, arriba el moment de retrobar gent al carrer, a la feina o a l’equip de l’esport que practicam i, sense pensar-hi, llançam la clàssica pregunta: “Què has fet aquest estiu?”. La resposta, que sembla tan trivial, ja és una decisió gramatical. No és el mateix dir “he anat a Vilaverd”, que sona com si encara hi quedàs un fil d’estiu per estirar, que “vaig anar a Xàtiva al juliol”, que tanca l’episodi i el deixa ben lluny. I encara hi ha el recurs de l’imperfet: “Abans anava cada dia a la platja (però ara ja no m’agrada perquè hi ha massa gent)” ens indica un hàbit que teníem, més que no pas un fet concret.