<![CDATA[Ara Balears - Miquel Àngel Llauger]]> 10 <![CDATA[Una conversa de quaranta anys: en record de Joan Manuel Pérez i Pinya]]> Amb en Joan Manuel ens vàrem conèixer quan tots dos teníem divuit anys i fèiem primer curs de Filologia, però més endavant vàrem descobrir que en realitat ja havíem coincidit abans. Va ser ni més ni menys que en una mateixa pàgina del diari Última Hora, que aleshores dedicava una secció a la vida escolar. Devíem tenir tretze anys. Jo hi publicava una entrevista que, amb un altre amic, havia feta a Francesc de Borja Moll, i ell hi treia un poema. Naturalment, va ser en Joan Manuel, que era el bo guardant i ordenant coses, qui ho va descobrir. Vàrem voler creure en la il·lusió que en el guió ja estava escrit que coincidiríem en l’amor a les lletres. Des d’aquell primer curs de carrera, hem mantingut una amistat que no sé definir d’altra manera que com una conversa de quaranta anys sobre versos i sobre llibres.

]]> <![CDATA[Gran victòria de les ànneres]]> He de confessar que quan es va anunciar l’acord entre la Generalitat de Catalunya i el govern de Sánchez per ampliar l’aeroport del Prat no m’acabava de convèncer la manera com es plantejava l’oposició al projecte. M’incomodava la insistència en la preservació de l’estany de la Ricarda com a motiu principal del rebuig. L’impacte territorial immediat, el renou i la massificació turística de Barcelona són, tots, bons arguments per no voler l’ampliació, però el principal, a aquestes altures del col·lapse climàtic i ambiental, és que l’any 2021 ja no és any per a operacions que pretenen que hi hagi més avions que van i venen.

]]> <![CDATA[Passaport sanitari, cartilla d’emissions]]> A França està a punt d’aprovar-se una llei que no estableix la vacunació obligatòria però s’hi acosta molt. La vacuna serà forçosa per a tot el personal sanitari, i caldrà un 'passaport sanitari' (vacuna o PCR recent) per accedir a llocs tan diversos com les activitats de lleure on es reuneixin més de cinquanta persones, els restaurants, els transports públics de llarga distància, les fires professionals i els grans centres comercials. O et vacunes o quedes a casa. No crec que es pugui dubtar de l’efectivitat: l’anunci del president Macron ha anat seguit d’una allau de sol·licituds de cites per vacunar-se. També em fa l’efecte, encara que no en tingui proves, que una enquesta d’opinió donaria com a resultat un ampli suport a la norma, també entre nosaltres. Un altre tema, naturalment, són les escasses possibilitats que tindria de rebre el vistiplau del Tribunal Voxtitucional. I les objeccions filosòfiques són bones de superar: si hem decidit, en nom del bé comú, que la gent pot estar obligada a pagar impostos o a no passar dels 120 quilòmetres per hora, també podem decidir que la gent sense punxar no pot circular gaire.

]]> <![CDATA[François Arago, mesurador del blau]]> La gent que tresca per la muntanya sap que al cim de la Mola de l’Esclop, a Andratx, hi ha les restes de la caseta de François Arago, o Francesc Aragó. Els que en tenen les idees bàsiques saben que era un matemàtic que feia càlculs geodèsics i que la Guerra del Francès el va aplegar a Mallorca. Les seves estranyes activitats, que incloïen l’encesa de senyals lluminosos, li varen valer l’acusació d’espia al servei de Napoleó. Alertat que un escamot havia partit a cercar-lo, va davallar de l’Esclop desfressat de pagès, i va enganyar els seus perseguidors gràcies al seu perfecte mallorquí: Arago era de Perpinyà, i el català no li era una llengua estranya. Després va poder fugir de la indignació antifrancesa fent-se tancar a Bellver, fins que va poder partir cap a Algèria.

]]> <![CDATA[Un àngel i un futbolista]]>

Vaig llegir no fa gaire el llibre Alguien camina sobre tu tumba, de Mariana Enríquez, narradora argentina que us recoman si teniu tirada a la cosa fantàstica i, també, si us agrada la bona literatura. En aquest cas es tracta d’un llibre d’aquells que ara en diuen de no-ficció: una volta al món en 24 cementeris, d'Austràlia a l'estret de Magallanes passant pel Highgate de Londres, les catacumbes de París, el cementeri jueu de Praga i el cementeri monumental de Gènova. I amb aturada al Poblenou. Té alguns dels tocs macabres que el lector de Mariana Enríquez pot esperar, però més aviat és un llibre que veu els cementeris com a llocs on recordar amb afecte el pas per la vida d'homes, dones, pobles i comunitats. L’autora mira als difunts amb més tendresa que fascinació mòrbida. Hi trobareu històries tan bones com la del periple post mortem d'Evita, o la dels gal·lesos emigrats a la Patagònia per poder viure en la seva llengua. Us ho passareu molt bé.

]]> <![CDATA[Peix, una vegada cada mes]]> Molts dels que llegiu aquest article heu decidit, en algun moment, menjar més poca carn. Alguns, deixar de menjar-ne. Uns altres, deixar de consumir qualsevol producte de procedència animal. I si no, segur que teniu algú de prop (una companya de feina, un nebot) que ha tirat per un d’aquests camins. Probablement, també us sona la idea que és necessari reduir la carn però no tant el peix, el consum del qual sembla cosa més benigna. Parlem-ne.

]]> <![CDATA[Diversitats]]> La lectura del llibret recent Els colors de la neu, dels lingüistes Pere Comellas i Carme Junyent, m’ha coincidit en el temps amb un parell de capítols de l’extraordinària sèrie documental Our planet, del britànic David Attenborough. Hi he trobat més punts de semblança dels que d’entrada diríeu que tenen, i miraré d’explicar-ho.

]]> <![CDATA[Vuit hores de marató]]> Publi Ovidi Nasó, Ovidi per a la història de la literatura, és l’autor d’obres tan cèlebres com les Metamorfosis, potser l’aplec de relats mitològics més llegit i versionat mai, i l’Art d’enamorar, un altre gran hit de la literatura llatina. L’emperador August va considerar que aquesta obra, que ensenya a homes i a dones els secrets de la seducció, atemptava contra el decòrum romà, i l’autor va caure en desgràcia. Sembla que s’hi va afegir algun episodi cortesà que no coneixem bé. El cas és que Ovidi va haver de partir a l’exili a Tomis, l’actual Constança, a la costa romanesa de la mar Negra, on es va consumir d’enyorança. Tristia, l’aplec dels seus poemes de desterrament, té un passatge commovedor en què el poeta es lamenta que, envoltat de bàrbars, se li erosiona allò que aprecia per damunt de tota altra cosa: el llatí. Ovidi va implorar el perdó repetidament i sense èxit, i va morir a Tomis després de deu anys d’exili. 

]]> <![CDATA[Un milió d’acabaires]]> L’any 1996 la revista Nature publicava un article en què dos investigadors, Robert Webster i Bruce Erickson, encunyaven un nou terme i el proposaven a la comunitat científica: endling. Un endling'és el darrer individu d’una espècie que desapareix, i la paraula ha anat guanyant terreny amb el pas dels anys. En català en podríem dir, per exemple, un acabaire. O un acabador, si voleu. No som ningú per proposar una cosa així si no és de manera purament recreativa, però amb aquest joc vull posar de manifest que un terme que designàs aquests individus amb brevetat i sense ambigüitat podria ser una petita contribució a la consciència de la catàstrofe de la biodiversitat. Cerquem la paraula.

]]> <![CDATA[La naturalesa ja no existeix]]> L’any 1802 Alexander von Humboldt, naturalista i viatger alemany, home de curiositat i energia inesgotables, va escalar el Chimborazo, no gaire lluny de Quito. El Chimborazo és un volcà de 6.263 metres d’altura, i llavors es creia que era la muntanya més alta del món. Humboldt hi cercava dades botàniques, zoològiques, geològiques, el que fos, però sobretot el movien l’esperit aventurer i el fervor pel món. Humboldt i els seus dos acompanyants no varen fer el cim, però quan es trobaven a prop dels 6.000 metres d’altura l’alemany va veure amb claredat que la naturalesa és una gran xarxa en què res no es pot entendre de manera separada de la resta. Amb els anys, Humboldt va esdevenir el científic més famós del seu temps, i la seva obra més ambiciosa es titula Cosmos, una vella paraula grega que va rescatar per descriure el seu univers en què tot es lliga a tot. La magnífica biografia de Humboldt escrita per Andrea Wulf es titula La invenció de la naturalesa perquè s’hi explica d’on prové una de les maneres possibles d’entendre el món.

]]> <![CDATA[Fraternitat climàtica]]> Dissabte de la setmana passada més de cent pagesos varen ser assassinats en un atac que porta el segell del grup islamista Boko Haram. L’atac va tenir lloc al nord-est de Nigèria, un d’aquells racons del món on les persones poden morir de cent en cent sense merèixer més que titulars de tercera categoria. La notícia m’arriba el mateix dia en què llegesc unes pàgines sobre el lligam entre la violència en aquesta regió d’Àfrica i la degradació de la conca del llac Txad, deguda a la sobreexplotació i al canvi climàtic. Naturalment, parlam d’una causa entre moltes, una causa que segurament no és la principal. Però el lligam hi és. També hi és en el cas de la guerra més sagnant dels darrers anys: la guerra de Síria, que esclata en el context de pobresa i abandonament del camp provocats per la intensa sequera que el país va patir entre el 2006 i el 2012. No cal repetir que és un factor entre d’altres, però és un factor important. Ho llegesc a Refugiats climàtics. Un gran repte del segle XXI, un llibre esplèndid i necessari de Miguel Pajares.

]]> <![CDATA[Bella gent que vota Trump]]> Fa tres anys i mig, amb l’amic Jaume Subirana, vàrem tenir el privilegi de dinar amb Ted Kooser, poeta nord-americà que veneram i de qui acabàvem de traduir el volum L’ocell matiner i altres poemes. El vàrem anar a veure a Dwight, el seu poblet de dues-centes ànimes al bell mig de Nebraska, i ens hi va acompanyar Alba Girons, lectora de català a la universitat de Chicago. Ja he contat el dinar en una altra ocasió, i per tant ara n’hi ha prou que digui que varen ser tres hores bones de les que queden a la memòria amb una claror especial. Ted Kooser estava a punt de fer els setanta-vuit anys i podia presumir d’una llarga carrera poètica i d’un merescut reconeixement. Ara en té vuitanta-un i continua feliçment en actiu: acaba de treure Red Stilts, un nou recull de versos amb el seu segell intransferible.

]]> <![CDATA[Armènia, Mongòlia, Espanya]]> Amb motiu de la nova crisi entre Armènia i Azerbaidjan, alguns amics i alguns mitjans han recordat que l’any 2010 el Parlament de les Illes Balears va aprovar una proposició no de llei de reconeixement del genocidi armeni. Naturalment, la crisi actual i aquelles massacres són fets històrics molt diferents, però és impossible no sentir una esgarrifança llegint que Turquia, el país responsable dels assassinats massius que varen començar el 1915, dona suport incondicional a l’agressió azerbadjainesa d’ara. Record amb certa satisfacció l’aprovació d’aquella resolució, per l’agraïment amb què va ser rebuda per la comunitat armènia de Mallorca. Les resolucions internacionalistes d’un parlament autonòmic tenen sempre un cert aire de brindis al sol, però aquella tenia un plus de sentit. Era una modesta aportació a la campanya del poble armeni perquè hi hagués un reconeixement internacional del seu genocidi: l’assassinat d’entre un milió i mig i dos milions d’armenis per part de Turquia sense més motiu que la pertinença ètnica de les víctimes. La prova definitiva i contundent de la naturalesa d’aquells fets és una frase de Hitler: “Qui se’n recorda, avui, de l’extermini dels armenis?”, va dir el juliol del 1939. Una campanya que li va servir d’inspiració.

]]> <![CDATA[Juristes pel futur]]> M’arriba la notícia que Philippe Sands dona suport a la incorporació del dret a un medi ambient saludable a la Declaració Universal dels Drets Humans. Es tracta d’una campanya de Bird Life International i altres grups ecologistes, que demana que l’Assemblea General de Nacions Unides aprovi una resolució en favor del dret al medi ambient, com a passa prèvia a la seva inclusió a la Declaració.

]]> <![CDATA[Darwin, Linné i les vergonyes de la història]]>

El Museu d’Història Natural de Londres és un lloc extraordinari on els infants poden passar quatre o cinc hores sense cansar-se, o sense cansar-se gaire. Segons informa la premsa britànica, els directius de la institució han decidit revisar les seves col·leccions perquè passen pena que puguin resultar ofensives. Alguns lectors ja heu vist per on va la cosa: heu recordat les edicions de Mark Twain esporgades de termes que avui sonen insuportablement racistes, o la retirada recent d’Allò que el vent s’endugué de diverses plataformes, que no sé com ha quedat finalment. Però no dejectem l’anunci del museu londinenc amb una ganyota de menyspreu: al rerefons hi ha realitats tan incontestables com les opinions més aviat lletges que alguns científics varen mantenir sobre els pobles suposadament subdesenvolupats o com el lligam íntim que existeix entre la gran empresa il·lustrada del descobriment del món i el projecte colonialista. El que resulta dolorós, ai las!, és que la revisió, encara pendent de materialització, pot afectar noms tan insignes com els de Charles Darwin o Carl von Linné.

]]> <![CDATA[Religió, escola i persones humanes]]> L’aprovació recent per part de la Generalitat de Catalunya d’un pla pilot per introduir l’ensenyament de la religió islàmica als centres educatius ha desfermat una d’aquelles tempestes de piulades tan abrandades i tan instructives. També a ca nostra, amb motiu de la firma d’un conveni entre el Govern de les Illes Balears i la Comissió Islàmica d’Espanya, hi va haver, ara fa un any, opinions de colors ben diversos. La darrera polèmica de Twitter ha aportat l’interès afegit d’haver estat també un debat sobre el lloc de la religió a la societat o fins i tot sobre la consideració que mereix la religió.

]]> <![CDATA[Illes que no hi són]]> Fa poques setmanes, a la xarxa piuladora (aquesta font inesgotable d’informació, entreteniment i batussa) vaig descobrir que al mapa del cardenal Despuig hi ha almenys una illa fantasma. El mapa en qüestió, per si em llegeix algú que no ho sàpiga, és un monument de la cartografia del XVIII, una extraordinària representació de Mallorca feta l’any 1785, amb més de 1.500 topònims i amb un preciós marc fet de dibuixos d’algunes de les millors possessions de l’illa. Una obra d’art minuciosíssima, que penja a les parets de milers de cases mallorquines. Doncs bé, al mapa, just davant la platja de les Casetes dels Capellans (a l’extrem sud del litoral de Muro, a tocar amb el terme de Santa Margalida) hi figura una illa, de nom illa Plana, que no existeix ni a Google Maps ni a Google Earth ni a la realitat. No és una illa grossa, però tampoc no és un simple faralló: al mapa cardenalici, només una mica més petita que l’illa de Formentor i més grossa que la d’Alcanada. El tuitare que me la va fer descobrir, @mescan1, planteja la pregunta que tot d’una ens ve al cap: ¿és una errada del cartògraf o és una illa que la mar ha esborrat?

]]> <![CDATA[Mamut]]> A final del passat mes de juliol, mig perduda entre les xifres pandèmiques, la notícia de la troballa d’un esquelet de mamut llanut va fer un cert forat a la premsa internacional. La carcassa havia aparegut a les voreres del llac Pechenelava-To, a la península de Iamal, a la Sibèria nord-occidental, ben passat el cercle polar àrtic. El trobareu sense dificultat si partiu de Moscou i feis uns 2.300 quilòmetres en direcció nord-est. La notícia tampoc no era cap gran novetat: fa una bona temporada que el desgel progressiu de les terres siberianes ens va donant mamuts. Però hi havia novetats interessants. L’esquelet està bastant sencer, cosa que permet somiar la seva exposició en la magnificent sala principal d’un museu de ciències naturals. També presenta fragments de teixits tous, cosa que permet somiar el seu aprofitament per fer una bèstia clonada, una atracció turística incomparable.

]]> <![CDATA[Lisbona, Xicago, Tòquio, Bons Aires]]> La capital de Rússia es diu Moscou en català, Moscú en castellà, Moscow en anglès. Moscou en francès, Mosca en italià, Moskwa en polonès, Maskava en letó i Moskvo en esperanto. Podríem fer llistes semblants per a Londres, Berlín o Roma. Els topònims adopten formes diferents en llengües diferents: per dir-ho en forma poc adequada però entenedora, “es tradueixen”. Llavors parlam d’un exònim, que és, en definició del diccionari, un “topònim usat en una llengua determinada per referir-se a un lloc situat fora de la seva àrea lingüística i que difereix de la denominació que aquest rep a l’àrea geogràfica on és situat.”. No hi ha cap instància filològica dedicada a la creació d’exònims, que han de venir donats per la tradició i l’ús. Tanmateix, decidir quan hi ha exònim i quan no, o quan s’ha d’usar, planteja més dubtes del que semblaria en principi. Aquí teniu vuit casos, presentats amb la intenció de fer de la lingüística recreativa un motiu d’entreteniment en temps de trasbals i neguit.

]]> <![CDATA[Article amb insectes]]> No fa gaire he llegit Les cuques, de Julià Guillamon, un llibre d’insectes, amb algun aràcnid i algun miriàpode com a convidats especials. No és un manual d’entomologia, a pesar de les belles làmines a color amb els dibuixos i els noms científics de les cuques. És un llibre de records d’infantesa i d’apunts de vida familiar, sempre associats a les bestioles. Guillamon no és un naturalista professional, sinó un observador d’un món que tenim al costat, esperant que ens hi fixem. Sobretot és un escriptor de raça, que brilla quan es treu de la màniga cartes sorprenents per fer la descripció exacta de les seves criatures: hi ha insectes que poden ser una sabata de ballarina o un guerrer zulu cobert amb un escut. És una molt bona lectura per a aquest estiu.

]]>