Així són, per desgràcia, moltes paraules d’amor. Des de la mitologia grega al cinema o la música contemporanis, els nostres referents culturals acostumen a relacionar el desig, la passió o l’amor amb una llarga cadena d’humiliacions, venjances i morts. Així de fosques són també les Paraules d’amor que Núria Güell va portar al TNC l’abril del 2024 i que ara es poden veure a la Tecla Sala en format vídeo. Nou històries que parteixen de les nocions d’amor que l’artista ha buscat prèviament a les presons: l’amor romàntic (de la víctima al botxí), l’amor a la guerra o a les armes, l’amor a Déu, a la llibertat, a la revolució social, a la pàtria, al poble i al pare. Nou relats escrits i llegits sense filtres ni censura pels seus protagonistes, set dels quals han estat condemnats a entre 4 i 2.111 anys de presó per violència de gènere, pertinença a organització terrorista o antifeixista, tinença d’armes i explosius, assalt a mà armada, atemptat moral, homicidi i/o assassinat d’una o més persones. Les dues excepcions són la supervivent d’una relació de maltractament i el franctirador, que ha estat remunerat i condecorat. Güell ho acompanya amb un seguit de cançons que en nom de l’amor parlen de bogeria, addicció, possessió i anul·lació... Recorden allò de "Amores que matan nunca mueren"?

¿El context patriarcal anul·la o condiciona la capacitat de decisió de les dones? ¿Si ho fa, com i per què? Aquesta incapacitat –si és que l'assumim– ¿és inherent en totes les dones, o hi ha diferències? ¿On es poden començar a posar límits? ¿Com ha contribuït la ficció a distorsionar la idea de consentiment? En aquesta peça coral, sis opinadores exploren la (im)possibilitat o la dificultat de dir que no de les dones i les escletxes obertes a través de les quals es pot operar per revertir aquesta desigualtat.

Durant deu anys, al recinte de la Fabra i Coats hi ha hagut una escola bressol, dues escoles i un institut, en total uns 1.300 alumnes que han conviscut amb el soroll d’unes obres que encara duren. Jo hi vaig treballar quatre anys. També vaig viure de petita davant d’una escola-institut i sé que pot posar dels nervis. Però res comparable amb el pis on soc ara: tres gossos, una tele a tot drap fins ben entrada la nit, un nen acabat de néixer i uns aficionats a la música experimental. Alguna nit d’estiu he estat temptada d’anar a suplicar que abaixessin la música. I ho podria fer. El que no puc demanar-los és que canviïn de disc. La convivència va d’això, de franges horàries. No de gustos. Perquè qui diu que el que escolten és soroll?

Cada any la revista Time escull una persona de l’any i la posa en portada. El 2024 va ser Donald Trump. Sí: 2024. Ja ho havia estat el 2016, quan va guanyar les eleccions presidencials als EUA per primera vegada, de la mateixa manera que el 1936 l’home de l’any (llavors eren homes, clar) va ser Adolf Hitler. El que estranya no és que destaquin a un personatge com ell (ens agradi o no, és història), ni tan sols que repeteixin cromo (ho van fer amb Stalin el 1939 i el 1942). No és que Trump estigui massa vist, que també, el que realment sorprèn és que una revista que està a l’ordre del dia dediqui aquest reconeixement a algú que l’any passat no va sorprendre amb res (que ja és d’estranyar, de fet acaba de demostrar que ve decidit a fer-ho el 2025).