En una obra estrenada fa poc al La MaMa Experimental Theater Club, a l’East Village de Nova York, un grup d’actors dirigits per un home jove, ambiciós i d’una ingenuïtat encantadora està a punt d’acabar l’assaig de La gavina, d’Anton Txékhov, al famós Teatre d’Art de Moscou. I aleshores Rússia envaeix Ucraïna. Gràcies a les xarxes socials, senten les sirenes i veuen les bombes caure sobre Khàrkiv i Kíiv.

La universitat més famosa del món ha fet el que calia fer i resulta que és una gran notícia. No ho hauria de ser. Però encara no fa ni tres mesos que ha començat el segon mandat de Trump i ja ens sorprèn un simple acte de dignitat. Una capitulació hauria donat peu a titulars més petits.

El primer mes de la segona presidència de Donald Trump ha desmuntat l’opinió generalitzada que no té ideologia ni idees, sinó només una set insaciable de poder i diners. Ha demostrat que sí que té idees. Moltes idees. El que passa és que són unes idees dolentíssimes.

El 1978 els meus pares van anar a Polònia, el primer viatge a l’estranger de la seva vida. Quan van tornar a Moscou, la meva mare no parava de parlar del que hi havien vist: no un lloc sinó una pel·lícula, Cabaret, de Bob Fosse. Sobretot li va quedar gravada una escena. Tres amics tornen d’un viatge de cap de setmana. Gairebé sense dormir, amb ressaca i capficats pels seus embolics sexuals i romàntics, es paren en una cafeteria al costat de la carretera. Un adolescent amb l’uniforme de les Joventuts Hitlerianes comença a cantar. Se’l veu molt formal i alhora pueril, amb els pantalons marrons ficats dintre d’uns mitjons blancs fins als genolls. Però, al cap d’un minut, s’hi uneixen altres nois uniformats i de seguida s’aixequen i comencen a cantar tots els clients menys un. Els protagonistes del film s’escapoleixen. Han procurat apartar el nazisme dels seus pensaments, però en aquest moment s’adonen que són minoria i que s’ha acabat la vida que han conegut fins ara. La cançó que canta tothom és Tomorrow belongs to me.

El dia de la segona investidura de Donald Trump, durant una bona part de la tarda, es va produir un atac aeri sobre Odessa. La gent feia la seva. Els venedors ambulants continuaven venent cafè. Els tramvies continuaven circulant. A Pryvoz, la mastodòntica fira agrícola (i tota la resta), l’electricitat es va apagar durant una estona, però no semblava que això tingués cap efecte en el ritme del comerç; si era lent, era perquè era dilluns. En els dos anys i onze mesos que han passat des que Rússia va llançar la invasió a gran escala d’Ucraïna, Odessa ha viscut diverses etapes: mesos de xoc i por, seguits d’una cosa semblant a la negació i, finalment, l’adaptació.