Europa és avui un espai on compartim un mateix paraigua institucional i legislatiu, on paguem amb la mateixa moneda, on podem viatjar sense passaport i amb una targeta sanitària comuna i on, fins i tot, és possible trucar sense sobrecàrregues. En canvi, Europa és avui encara un espai on un laberint burocràtic i poc coordinat pot impedir a un estudiant complementar els seus estudis amb una estada a l’estranger, a una investigadora buscar noves oportunitats professionals a escala local, estatal o europea, o a diverses universitats crear conjuntament un programa acadèmic transfronterer. En tots aquests casos, l’obstacle és el mateix: la manca d’interoperabilitat real en el sistema europeu d’educació superior. Aquest absurd posa a prova no només les més sofisticades capacitats digitals, sinó la més bàsica de les virtuts: la paciència.

En un món cada cop més interconnectat, el concepte d’intel·ligència col·lectiva ha guanyat rellevància, ja sigui per la seva creixent necessitat en la presa de decisions complexes o per la seva preocupant absència en alguns àmbits polítics, econòmics i socials. Segons el MIT Center for Collective Intelligence, fa referència a la capacitat d’un grup per resoldre problemes i generar coneixement de manera més eficient que els seus membres per separat, i igual que succeeix amb les intel·ligències individuals, també pot ser objecte de mesura. Els estudis sobre el quocient d’intel·ligència col·lectiva (CIQ) han identificat diverses variables que influeixen en la capacitat d’un grup per resoldre problemes de manera eficient. Entre aquestes variables hi ha el nivell de col·laboració i comunicació entre els membres, la diversitat cognitiva, la sensibilitat social i el grau d’inclusió i igualtat en la participació de les persones dins del grup. Aquests mateixos estudis han demostrat que la presència de dones augmenta significativament el CIQ, ja que afavoreix, entre d’altres, la sensibilitat social i la cooperació, factors clau per a una presa de decisions grupal més eficient.

En un recent editorial, s’alertava des de l’ARA contra el procés de privatització del nostre sistema universitari arran de l’eclosió d’institucions educatives online amb ànim de lucre. Aquesta proliferació té una causa i una conseqüència evidents. La primera és causada per la irresponsabilitat política de renunciar a fer prescriptius els informes de les agències de qualitat universitària. La segona amenaça amb gripar l’ascensor social, un dels encàrrecs més rellevants atorgats a la universitat per part de la ciutadania. Hi ha massa en joc.