L’arribada de pasteres a les illes Balears s’ha disparat com mai. Així ho va reconèixer aquest dimarts el delegat del govern espanyol en funcions, Ramon Morey, en una roda de premsa en què va admetre que des de l’agost han arribat 31 pasteres a les Balears: una intensitat sense precedents. Va explicar que abans del 5 d’agost, durant tot el que portàvem d’any, la Guàrdia Civil només havia detingut dos immigrants que havien arribat en una sola pastera, però ara ja són 359. Només en els últims dos mesos, doncs, el cos policial ha arrestat 357 immigrants.

Mentre que a Barcelona aquest estiu s’ha endurit l’estratègia contra el top manta amb dispositius policials, a Palma continuen sense activar la mesura de canviar les multes als manters per cursos de formació. Si bé una novetat que introdueix l’ordenança municipal de Palma, aprovada fa nou mesos, és aquesta possibilitat, fins ara cap dels venedors ambulants sancionats ho ha pogut aplicar, segons fonts policials. L’Ajuntament de Palma assegura que la mesura encara no està en marxa, però que hi ha la intenció d’activar-la.

Només la punta de l’iceberg es pot veure de les retallades en salut. 402 persones han denunciat a Metges del Món que no varen rebre atenció o se’ls va demanar firmar un compromís de pagament. Una xifra petita, només el 2,5% si la comparam amb les 19.000 que, segons va admetre el conseller Martí Sansaloni, havien quedat sense targeta sanitària. Però és molt significatiu que entre els casos recollits per aquesta ONG que lluita per la sanitat universal hi hagi un 8% de menors i també de pacients que varen entrar per urgències, és a dir, casos que el Decret RD 16/2012 no exclou d’atenció. “Hi ha una menor que va entrar per urgències per una operació d’apendicitis i li varen passar una factura. També han volgut cobrar a dones embarassades a les quals varen fer una cesària”, assenyala Belén Matesanz, coordinadora de Metges del Món i una de les ponents del Congrés internacional: Desafiant la desigualtat en salut, duit a terme aquesta setmana a la UIB. També Ana Pérez, mediadora intercultural, explica el cas d’una al·lota de sa Pobla que ella mateixa es va llevar el guix del braç per no haver de pagar, “com que ja no era una urgència”, comenta sense amagar indignació. També han vist que entre els centenars de persones que han traslladat i que han estat rebutjats del sistema sanitari hi ha un 10% de majors de 65 que són malalts crònics.

“‘Vull que el meu fill sàpiga que jo no el vaig abandonar’, deia una dona víctima de tràfic, la qual es lamentava que els Serveis Socials de Madrid s’havien quedat el seu nadó”, explica Helena Maleno, especialista en tràfic de persones. Maleno assenyala que hi ha casos de nins desapareguts per efecte del control de les màfies de les xarxes de tràfic. Però assegura que també hi ha mares que no saben on és el seu fill perquè, quan travessen la frontera, l’administració ha decidit que el nin o nina està en situació de desemparament. L’activista i membre del col·lectiu Caminant Fronteres critica durament les conseqüències emocionals i vivencials d’aquest tipus d’intervenció.

No puc explicar amb paraules com em vaig sentir quan Esperanza Aguirre va dir que els sense sostre no havien de dormir al carrer perquè espantaven els turistes. Em supera la seva manca de sensibilitat i la xenofòbia que mostrà parlant de màfies i d’estrangers. Les seves manifestacions només tenen dues possibles explicacions: o té el cor de pedra o un desconeixement total. També podrien ser les dues coses. Però, per si és la segona possibilitat, jo li vaig enviar un tuit dient-li que feim un micromecenatge per acabar SOS3, un documental sobre la problemàtica de l’habitatge que crec que li seria de molta utilitat. De fet, ja tenim pensat enviar-li’n una còpia.

“Així heu de continuar! Així, lluitant!”, diu a unes joves estudiants de Filosofia de la UIB Nazanin Armanian. Aquesta dona iraniana que viu a Espanya des de l’any 1983 i que és professora de Relacions Internacionals a la UNED, Llicenciada en Ciències Polítiques, pràcticament doctora en Filosofia -pendent de llegir la tesi- i que ha escrit una dotzena de llibres, no atura ni un segon de parlar, ni per respirar. Com si el seu combat amb les paraules significàs la pèrdua de la guerra de les idees, com si volgués compensar tota la desinformació i manipulació mediàtica, que denuncia amb passió. I ho fa de manera didàctica, amb preguntes.

Són les 9 del matí de dijous. Jaume Santandreu comença el seu encadenament. Arriba a sa Casa Llarga Catalina Cirer, amb cara de preocupació. La presidenta de l’IMAS no vol que l’excapellà quedi argollat. “‘Digueu-me com us puc ajudar’, em va dir Cirer”, assegura Santandreu, qui li va transmetre la urgència d’aconseguir un espai on els residents de Can Gazà puguin continuar fent feina. “Ella es va mostrar disposada a ajudar-nos segons les nostres necessitats”, hi afegeix. Quan arribi la solució, que podria ser d’aquí a poc, ja no quedarà encadenat, com pensava el primer dia. I és que la seva lluita té com a objectiu mantenir l’estabilitat de feina de les trenta persones que han sortit de l’exclusió i que han format un nou model de família autogestionada. Cirer s’ha mostrat discreta i no ha fet declaracions públiques, però ha posat el seu equip a fer-hi feina. Cort també hi està implicat. La regidora de Benestar Social de Palma, Aina Ferriol, assenyala que “quan en vàrem tenir coneixement ens vàrem interessar per si hi podíem intervenir, però, com que és un conveni entre particulars, no hi hem entrat”. L’Ajuntament va contactar amb el Consell de Mallorca, que té les competències d’exclusió social. Es descarta que l’espai sigui de titularitat municipal. Ferriol diu que “se cerquen alternatives per llogar un espai i que ells -els ‘gazanencs’- continuïn fent feina”.

Al principi, fa uns cinc anys i mig, vivien a sa Casa Llarga sis homes, després d’habilitar-la mínimament, però al cap de poc es va fer evident que hi mancaven condicions per viure-hi tanta gent. “Només hi poden viure dues persones, perquè no hi ha aigua corrent en condicions i tampoc no hi ha clavegueram. Només hi ha un pou clandestí que va fer un alemany, però l’aigua està malament”, assenyala Jaume Santandreu, ànima i impulsor de Can Gazà, projecte que cerca l’autogestió dels “marginats”, com ell els anomena. Els darrers anys han estat José Antonio Serrano i Ramón Polanco els que han quedat a la finca per guardar-la. A causa de les mancances d’aigua, han de rentar els plats davall d’un arbre i posar la rentadora a Can Gazà. Tot i això, tots dos diuen: “Això és ca meva”.