Quan un jugador canvia d'equip, inicia un procés d'adaptació a la nova realitat que l'envolta. En alguns casos triga menys, en d'altres més. I fins i tot hi ha futbolistes que no arriben mai a acostumar-se a l'equip que l'ha fitxat. La majoria de canvis també posen a prova la capacitat del jugador d'ajustar-se a canvis socials: club nou, ciutat nova en la majoria dels casos i, potser, la necessitat d'aprendre una nova llengua i aclimatar-se a una lliga diferent. En el cas que ens ocupa, Nico Williams, l'extrem que vol el Barça, podríem pensar que aquest procés serà bufar i fer ampolles.

El Barça ja és campió de Lliga. Ho és per 28a vegada gràcies a un equip que ha reconnectat amb la seva afició. Ho és, també, gràcies a un entrenador alemany que ben pocs coneixien més enllà del 2-8 a Lisboa. Hansi Flick ha tancat aquelles ferides fent competir el Barça a Europa per primera vegada en molts anys i, recollint el llegat de Johan Cruyff, ha sabut construir un equip valent, desacomplexat, atractiu i guanyador.

El Barça no va poder guanyar l'Inter de Milà a casa (3-3), però es va carregar d'arguments per pensar que ho pot fer perfectament al Giuseppe Meazza. A continuació, n'enumerarem alguns, començant pels individuals i acabant pels col·lectius.

L'Inter de Milà, vigent campió d'Itàlia i líder de la Serie A aquest curs, serà el rival del Barça a la semifinal de la Copa d'Europa. El club va néixer d'una escissió de l'AC Milan el 9 de març del 1908. Va ser al Ristorante Orologio de la capital llombarda, i la voluntat era clarament cosmopolita: "Aquesta nit meravellosa ens atorga els colors del nostre escut: negre i blau sobre un fons daurat d'estrelles. Es dirà Internazionale perquè som germans del món". Ha passat més d'un segle i l'Inter és, per mèrits propis, un dels clubs més grans d'Itàlia i d'arreu del continent. Avui dia, a nivell futbolístic parlem del projecte més estable i potent del país transalpí. Simone Inzaghi n'és l'entrenador des de l'estiu del 2021 i, més enllà dels títols, ha establert unes bases molt sòlides.

Quan l'estiu del 2017 Ernesto Valverde es va convertir en nou entrenador del Barça, la seva idea era incorporar Iñigo Martínez a l'equip. Aleshores, el central esquerrà d'Ondarroa encara jugava a la Reial Societat. El fitxatge no es va arribar a fer perquè el conjunt blaugrana tenia jugadors amb jerarquia, també a l'eix de la defensa, que desaconsellaven l'operació. Mesos més tard, Iñigo va acabar a l'Athletic Club. Finalment, la temporada passada va ser la de la seva arribada al Barça. Condicionat per les lesions, el defensa no va tenir la continuïtat desitjada amb Xavi Hernández a la banqueta. Ha sigut aquesta temporada 2024-2025, i sota les ordres de Hansi Flick, quan s'ha convertit en un pilar del Barça.

El Bayern de Múnic del 2020 tenia trets tàctics molt marcats, jugadors de gran nivell tècnic i també notables capacitats condicionals. Era un equip ben entrenat, però sobretot va impressionar per la seva mentalitat. Era un conjunt que jugava com si no tingués por de perdre o com si la derrota, simplement, no fos una possibilitat. Els futbolistes de la plantilla, els mateixos que estaven fent un futbol ben pobre amb Niko Kovač, van creure a cegues en la idea de Hansi Flick i la van aplicar amb un punt de fanatisme que va sorprendre a molts.

Ara la cantarella és que Lamine Yamal fa mesos que no marca en partit de Lliga amb el Barça. El comptador segueix en marxa perquè no fa gol des del 26 d’octubre, en aquella gran victòria al camp del Reial Madrid. I què? Reduir els futbolistes a números és una possibilitat, però acostuma a ser l’elecció dels que no entenen el joc. De la mateixa manera que el futbol s’ha omplert d’estadístiques supèrflues que no diuen absolutament res, és ridícul explicar Lamine Yamal a través dels gols que marca o deixa de marcar.

El Barça torna a ser líder del campionat de Lliga. La victòria contra el Rayo, per la mínima i farcida de polèmica arbitral, no amaga que el conjunt de Flick ha recuperat certs elements del joc que va enlluernar a tothom en les primeres setmanes de la temporada. És cert que el Barça va perdre el fil en determinats partits, però la sensació actual és que la idea ha anat madurant i que ara l'equip que entrena el tècnic alemany té les coses molt clares.

Quan Hans-Dieter Flick va aterrar a Barcelona, els amants del futbol vam començar a cavil·lar sobre quin encaix tindrien els futbolistes de la plantilla blaugrana amb l'estil de joc habitual de l'entrenador alemany. De Ronald Araujo s'apreciaven les seves capacitats condicionals i s'apuntava que aquestes podrien ser de vital importància tenint en compte que l'equip jugaria amb la línia defensiva molt alta.

Deia Johan Cruyff que preferia guanyar 5 a 4 que 1 a 0. Hansi Flick és l'entrenador del Barça més cruyffista des de Guardiola. No només pel resultat d'ahir a Lisboa, sinó per tot un reguitzell d'arguments ideològics i tàctics que esgrimíem a principi de temporada.

Pablo Martín Páez Gavira, Gavi, és un nervi. El futbolista andalús, com diu una de les cançons de Bola de Drac, lluita amb amor, coratge i orgull. Segurament per això, per la seva manera d'entendre el futbol amb passió i valentia, era fàcil imaginar un bon encaix amb les idees futbolístiques de Hansi Flick. 

Després de la derrota contra l'Atlètic de Madrid no van trigar a sortir comparacions numèriques de l'equip actual amb el de les últimes temporades. Es veu que el Barça de Xavi Hernández va fer més punts que el de Hansi Flick al final de la primera volta, i que el tècnic alemany té un percentatge més alt de derrotes que Setién, Koeman i el mateix Xavi. Molt bé, felicitats. Ara estaria bé saber quin dia, amb els entrenadors anteriors, l'equip havia fet un partit tan bo com el de dissabte davant el conjunt de Simeone.

Entre setmana el Barça havia deixat el Mallorca onze vegades en fora de joc. Un més, dotze, van ser assenyalats al Reial Madrid en el famós 0 a 4 al Bernabéu del mes d'octubre. La brillant coordinació de la línia defensiva, i sobretot la seva altura, han sigut senyes d'identitat del Barça de Hansi Flick durant aquests primers mesos de competició. Això ha servit per fer caure incomptables vegades els davanters de l'equip contrari en fora de joc, i provocar la desesperació dels contrincants. Però aquests mateixos rivals ja han tingut temps d'estudiar el parany de Flick i sembla que han trobat l'antídot. ¿És realment així o el Barça està fent pitjor les coses i, per tant, la trampa del fora de joc ja no funciona sempre amb la mateixa eficiència?