El 1962 el govern de Franco va sol·licitar iniciar el procés d'integració europea mitjançant una carta del ministre Castiella oferint, com a primeres aportacions espanyoles, "continuïtat territorial" i "posició geogràfica", amb l'afegit dels coneguts "nexes amb els països americans". Resulta xocant comprovar que poc que ha canviat des del franquisme l'imaginari de l'Estat espanyol sobre el seu propi valor, bàsicament el d'un gran solar en venda al voltant de Madrid, convertida en una mena de hub euroamericà. Això del hub és un disbarat gairebé més gran en el present globalitzat i multiconnectat, però en tot cas ens revela la continuïtat del complexe postimperial de les elits de la capital de l'Estat.

Cada entrevista a Fernando Caballero sobre el seu llibre Madrid DF és una exposició descarnada de la ideologia de les elits de la capital espanyola, ideologia hegemònica a la ciutat i impregnada a tot l'espanyolisme a través de la centralitat que la mateixa capital té a l'Estat. A l'entrevista publicada a l'ARA, Caballero diu que el projecte de Madrid DF és convertir la capital en la versió positiva de Blade Runner; és a dir, una megaurbs construïda sobre l'esperança dels perifèrics de trobar-hi una via d'escapament al seu destí de ser usats com a bestiar humà global. Caballero està tan alienat amb el seu projecte que ni s'adona que el que ens vol vendre és precisament la ciutat de Los Angeles a Blade Runner, una megalòpolis miserable on tota via d'escapament està trampejada i el triomf personal és pura simulació.