Ferran Pi (Palma, 2001), Vicenç Calafell (Esporles, 2001) i Àngel Exojo (Santa Eulàlia de Ronçana, 2001) es van conèixer estudiant filologia catalana a Mallorca i de la seva amistat en va sorgir Fades, un grup musical de pop queer i català. Irreverents i sense pèls a la llengua, Fades reivindica la cultura catalana i els drets del col·lectiu LGTBIQ+ a través d'una música festiva i desacomplexada que els ha valgut el premi Enderrock 2024 a artista revelació. Després del disc Amigues i Autotune (2023) i Metallix (2024), ara el grup continua la festa amb Metallix: Afterparty, (Satélite K, 2025) una revisió de l'anterior àlbum més electrònica i gamberra que compta amb les col·laboracions de Samantha Hudson, SVSTO i Papa Topo. La gira de Fades passarà el 6 de juny pel Primavera Sound, l'11 de juliol per l'Acampada Jove (Sant Sadurní d'Anoia), el 25 de juliol pel Mobofest (Mallorca) i el 26 i 27 de setembre pel Cranc Festival (Menorca).

Després de guanyar tres premis Gaudí i el Goya a millor direcció novella per La hija de un ladrón (2019), Belén Funes (Barcelona, 1984) estrena aquest divendres Los Tortuga, un drama expressiu i amb diferents capes sobre la relació d'una mare i una filla després de la mort del marit i pare, el Julián, i l'amenaça a què s'enfronten de ser desnonades. A cavall entre Barcelona i el camp de Jaén, la segona pel·lícula de Funes corona la directora barcelonina com una de les grans cineastes del cinema social i intimista del país.

Perdre la veu va ser alhora una de les millors i pitjors coses que li han passat a Raquel Andueza (Pamplona, 1980) a la vida. Arran d'un accident de trànsit que va dislocar-li la laringe el 2016, la soprano navarresa es va veure obligada a deixar de cantar durant gairebé mig any, fins que dues professores d'Itàlia, Lisa Paglin i Marianna Brilla, la van ajudar a recuperar la veu. “Quan perds la veu, perds la manera de comunicar-te amb el món —diu Andueza—. Tanmateix, vaig aprendre que cantar podia ser més fàcil i que la veu és un instrument que t’ha de durar tota la vida”. Ara la cantant de música barroca se sent “més lliure que mai” i enguany és una de les protagonistes de la vuitena edició del festival Espurnes Barroques, que se celebra a la Catalunya central durant cinc caps de setmana a partir d’aquest divendres i fins al 8 de juny.

Ricard Viñes (Lleida, 1875 - Barcelona, 1943) i Maurice Ravel (Ciboure, 1875 - París, 1937) es van conèixer durant l’adolescència i, des dels primers anys a París, van compartir inquietuds artístiques i una gran afinitat personal. Quan un jove Ravel va escriure el Menuet antique (1895), Viñes va decidir estrenar-la el 1898, encetant així una trajectòria molt compromesa amb els nous llenguatges musicals. “Ravel no estava tan dotat per al piano i el van expulsar del conservatori, però gràcies a això vam guanyar un gran compositor”, relata el comissari de l’Any Viñes, Màrius Bernadó. Aquella estrena, a part de suposar el debut públic de Ravel, va consolidar Viñes com a impulsor incansable de la música moderna del segle XX.

Considerada una de les obres del repertori operístic més difícils de tots els temps i una insígnia del bel canto, La sonnambula, de Vincenzo Bellini, torna al Gran Teatre del Liceu després d'onze anys. La soprano nord-americana Nadine Sierra i el tenor basc Xabier Anduaga són els protagonistes d'una nova versió realista de la peça dirigida escènicament per Bárbara Lluch, centrada en la vivència d'Amina. Després de passar pel Teatro Real de Madrid i el Nou Teatre Nacional de Tòquio, l'òpera serà a Barcelona del 22 d'abril al 8 de maig, amb una funció addicional Under35 (per a menors de 35 anys) el 16 d'abril, interpretada per la soprano Caterina Sala i el tenor Omar Mancini en els papers principals.

Conxita Badia i Millàs (Barcelona, 1897-Barcelona 1975) va ser una de les sopranos catalanes més rellevants del segle XX i una “primeríssima figura de la cançó”, segons l'escriptor Joan Alavedra. Deixeble d'Enric Granados, Pau Casals i Manuel de Falla, la seva veu i la profunda passió per la música, però també el seu caràcter somiador, va captivar tothom. “Era la música feta dona”, va dir una vegada el compositor Narcís Bonet. “Tenia una manera especial de dir les paraules, de fer-te sentir la música”, recorda Montserrat Bonet, neta de la soprano. Tanmateix, la interrupció de la seva carrera per la guerra i l'exili, el seu caràcter discret i el fet de ser dona, van enterrar en l'oblit la figura i llegat de Badia, que ara recupera la Generalitat en l'Any de Conxita Badia, mig segle després de la mort de la soprano.

El fet que l’Orfeó Català canti la Simfonia núm. 2, Resurrecció, de Gustav Mahler no és cap novetat. Ara bé, haver-la interpretat a Estocolm i amb un públic eufòric i dempeus és una fita que ara suma orgullós a una trajectòria imparable. Després d’actuar amb les prestigioses orquestres d’Hamburg i Berlín, el cor vocacional del Palau de la Música va debutar divendres passat a la sala Berwaldhallen, acompanyat de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca i sota la batuta del director britànic Daniel Harding. “La veritat és que el cor està en un moment molt dolç; és una obra que coneixem molt i que hem interpretat sovint”, diu el director de l’Orfeó, Pablo Larraz. El concert es repetirà al Palau de la Música el 26 de maig i a l’Auditori-Palau de Congressos de Girona el 27 de maig.

Oscar D'Aniello (Barcelona, 1977) i Helena Miquel (Barcelona, 1972) tornen a ser Delafé y las Flores Azules per últim cop. Després del disc De ti sin mí/De mí sin ti (2013) van seguir camins separats fins que es van retrobar als escenaris el 2022. I ara s'acomiaden amb Amor (2025), una carta de devoció i estima als fills, l'art i la vida. Juntament amb Ramir Kulyela, Dani Vega, Chris Carmichael i el mateix fill de D'Aniello —autor de la portada del disc—, el grup emprèn un viatge sonor que flueix entre el pop, el lirisme i l'spoken word, i que culmina en un àlbum d'una sola cançó de 31 minuts de durada. La gira de Delafé y las Flores Azules passarà el 4 d'abril pel Festival Strenes de Girona i la Sala Apolo de Barcelona el 24 de maig.

Des de ben petita Marta Ros (la Roca del Vallès, 1996) va haver de conviure amb la síndrome de la bona nena. Anys més tard, i farta d’interpretar aquest paper, va néixer Ouineta, una diva popstar irreverent i festiva disposada a capgirar-ho tot. “No seré més el que se m'ha imposat ser”, va ser la reacció de Marta Ros. Coneguda per posar la sintonia al programa de 3Cat La Turra i per senzills com Bikini Kill i DMs, l’univers musical de la cantant és un viatge a l’adolescència inspirat en les icones pop de finals dels 2000 i la cultura urbana. Ouineta farà aquest any una gira que començarà el 19 d’abril al Festival Ítaca (l’Escala). Posteriorment, actuarà al Festival Embassa't de Sabadell (17 de maig), al Sónar (12 de juny), al Magnífic Fest de Lleida (13 de juny), al Festival Itaca de l’Estartit (23 de juny) i al Vida Festival de Vilanova i la Geltrú (3 de juliol).

Mario Casas (la Corunya, 1986) torna al cinema romàntic amb El secreto del orfebre, opera prima d'Olga Osorio. Basada en la novel·la homònima d'Èlia Barceló (Debolsillo, 2005), el guanyador del Goya interpreta un orfebre d'èxit que, en el seu camí cap a Nova York, decideix fer parada al poble on es va enamorar per primer cop. Casas i Michelle Jenner protagonitzen la pel·lícula, que arribarà aquest divendres als cinemes.

Susana Ventura (Barcelona, 2000), coneguda com a Suu, arriba als 25 anys amb ganes de qüestionar-s'ho tot. Després dels discos Natural (2018), Ventura (2020) i Karaoke (2022), la cantant “es casa” amb el pop a Material sensible (Halley Record, 2025), un àlbum amb dotze cançons alegres i festives sobre l'amor, el desamor, la vulnerabilitat i els dubtes que planteja el futur. La gira del disc començarà el 14 de març a la Sala Copérnico de Madrid i passarà pel Mallorca Live Festival, el 15 de març; per la Sala Razzmatazz de Barcelona, el 28 de març; el Festival Strenes de Girona, l'11 d'abril, i el Festival La Prèvia de València, el 25 d'abril.

Explicar la complexitat del món als infants és sovint una tasca difícil que el director suís Claude Barras (Sierre, 1973) domina amb sensibilitat i profunditat. Primer ho va fer amb La vida d'en Carbassó (2016) —nominada als Oscars i premiada als Cèsars, els Premis del Cinema Europeu i el Festival de Sant Sebastià—, en què el director abordava temes com el maltractament infantil i l'orfandat. Ara hi torna amb el seu segon llargmetratge d'animació en stop-motion, Salvatges (2024), que s'estrena aquest divendres –en versió doblada al català– i parla de l'impacte de la desforestació en la natura i les cultures indígenes. “Cada cop hi ha més pel·lícules infantils que només volen divertir i ens hem de preguntar per què” —diu Barras—. “Potser és que els volem allunyar d'una realitat massa dura que no podem canviar”. I afegeix: “No es tracta d'exposar-los a la violència, però cal generar preguntes adaptades a la seva edat sobre la manera una mica estranya que tenim de viure”.

Quan Chicago es va estrenar el 1975 a Broadway, el públic no el va rebre amb els braços oberts. En aquell moment, el que triomfava eren les comèdies musicals, i la història de Bob Fosse i Fred Ebb, musicalitzada per John Kander, sobre fama, fortuna i venjança no va agradar. En l'actualitat, el musical acumula sis premis Tony, fa més de vint-i-cinc anys que està a la cartellera de Nova York i s'ha convertit en un dels grans clàssics d'aquest gènere. Ara Barcelona acull la producció original de Chicago –adaptada al castellà i sota la direcció de Víctor Conde– al Teatre Tívoli, on estarà fins al 2 de març.

Si Mabel Olea (Lleida, 1997) fos una bruixa, seria una “bruixa visionària”, ja que per a aquesta ballarina de cabells foscos i moviments impossibles el futur és un indret ple de possibilitats creatives susceptibles de materialitzar-se en el present. El seu nom va començar a sonar a través de les xarxes socials, però va ser com a ballarina de Rigoberta Bandini al Benidorm Fest 2022 i com a membre de les Stella Maris a la sèrie de Movistar+ La Mesías (2023), creada per Javier Ambrossi i Javier Calvo, que Olea es va donar a conèixer. Ara actua per segon cop a CÈL·LULA 4: Supermedium, de Núria Guiu i Ingri Fiksdal –l'espectacle amb què va guanyar el premi Danscat 2024 a millor interpretació–, que s'estrena aquest divendres al Mercat de les Flors, on serà només fins diumenge.

A l'Antiga Grècia, els homes es posaven màscares quan feien teatre per interpretar els personatges femenins i, més tard, als teatres isabelins d'Anglaterra es vestien amb roba de dona amb el mateix propòsit (les dones tenien prohibit actuar en públic). El lligam entre transformisme i teatre ve de lluny i, a casa nostra, el món de les plomes, els maquillatges extremats i els lluentons va brotar amb fervor a Barcelona a partir del segle XX –vinculat al col·lectiu LGBTIQ+– amb travestis revolucionàries com Leopoldo Fregoli, Ocaña, Carmen de Mairena i Ángel Pavlovski. Però tot i la llarga tradició, el transformisme sovint ha estat un art menystingut, reprimit i considerat de segona. Massa brillant, d'Oriol Puig Grau, i Jo, travesti, de Josep Maria Miró i Roberto G. Alonso, arriben als teatres per reflexionar sobre el llegat d'aquesta pràctica i els prejudicis que encara arrossega i per celebrar tot el que representa.

Com ja és costum, torna el Cant de la Sibil·la per Nadal, i ho fa amb una presència cada cop més consolidada als territoris catalans. Declarat patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la Unesco el 2010, el cant popularitzat a l'Europa medieval (sobretot a Catalunya, València, Mallorca i l'Alguer) i prohibit al segle XVI pel Concili de Trento, viu un bon moment. A Barcelona, la Santa Maria del Mar celebra el 40è aniversari de la seva recuperació; a Tarragona ja van per l'onzena edició i, arreu de Catalunya, la tradició s'estén i es dona a conèixer any rere any.

Nadal és sinònim de celebracions, grans àpats i retrobaments familiars. Per això el teatre sol aprofitar aquest moment de l'any per parlar –amb més humor que drama– sobre els vincles familiars i per celebrar els que estimem i ens estimen. "La manera de veure el món i les nostres decisions estan plenament condicionades per la família", afirma Lara Díez Quintanilla. Ella és autora i intèrpret de Mary, un dels tres espectacles sobre la família que coincideixen en cartell aquestes festes, juntament amb Lo nuestro, d'Eu Manzanares i direcció de Mercè Vila, i L'origen del món, escrita per Lucia Calamaro i dirigida per Guido Torlonia.

La Nora Tejerina (Buenos Aires, 1942) i l'Amadeu Gratacós (Barcelona, 1931) esperen amb candeletes, al lloc de trobada, l'arribada de la Mireia Palmer (Palma, 2003) i l'Anna Maurel (Tarragona, 2000). Han quedat per a anar a veure plegats l'obra de teatre Un matrimoni de Boston, a La Villarroel. Uns minuts després, les noies arriben i els saluden amb efusió. “T'he trobat molt a faltar”, exclama l'Amadeu en veure l'Anna. “Vas molt elegant”, diu la Mireia a la Nora. Tots quatre formen part de Grans Teatrerus, un projecte cultural del Grup Focus en què joves voluntaris acompanyen gent gran al teatre. La iniciativa, que celebra la seva segona edició aquesta temporada, té com a objectiu lluitar contra la solitud de les persones grans, propiciar vincles intergeneracionals i acostar el teatre a grans i joves.

Helena Tornero (Figueres, 1973) viu amb la il·lusió del primer dia la seva professió com a dramaturga. Aquest curs és l'autora resident de la Sala Beckett, on està preparant un nou espectacle que s'estrenarà a l'estiu i explorarà l'amor en l'actualitat. Amb una llarga trajectòria, ha estat en cartell als principals teatres de Catalunya, ha guanyat el premi SGAE per Submergir-se en l’aigua (2007) i el premi Lope de Vega per Fascinación (2015), i ha escrit l’òpera Je suis narcissiste, guardonada amb el premi Alícia de l’Acadèmia Catalana de la Música.

El teatre fa l'agost per Nadal. L'hivern arriba carregat d'espectacles atrevits i punyents. Es podran veure des de clàssics reinterpretats fins a reposicions d'espectacles de nova creació. També hi haurà adaptacions de clàssics contemporanis i molta autoficció. Sorpreses? El retorn després de catorze anys d'un dels textos d'autoria catalana contemporània més representats, El principi d'Arquimedes de Josep Maria Miró, Pere Arquillué dirigint un text de Yasmina Reza i el debut teatral del cineasta David Trueba.