10 D'ençà de l'accés a l'autonomia, les Illes Balears hem mantingut una lluita constant pel finançament autonòmic. Ja a l'hora de fer els primers pressupostos autonòmics de 1983, quan encara les competències eren minses i el Govern de les Illes Balears era poc més que una agrupació d'antigues delegacions dels ministeris de l'Estat, les partides pressupostàries que va preveure el govern central per assignar directament a les Illes Balears no quadraven amb els imports reconeguts en els decrets de transferències de les competències ja assumides. Se'ns donava menys doblers que els que fins aleshores havien rebut les antigues delegacions ministerials. Com era lògic, rectificaren l'error, però podem dir que des del primer minut d'accés a l'autonomia el govern central, via pressupostos de l'Estat, ja ens feia mangarrufes. Era el començament d'un camí que mai hem pogut redreçar i ens ha portat a una insuficiència financera crònica, que al meu parer no té solució dins el marc de l'Estat espanyol.

]]> Els illencs som gent molt complicada (almenys pels qui no ens volen entendre). Cada illa té la seva diada i, a més a més, des de 1985, cada primer de març celebram el Dia de les Illes Balears, data que coincideix amb l'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears de 1983.

]]> El president del govern en funcions acabava d’arribar a l’edifici de la seu central del partit, al carrer Pisa de la capital. A la darrera planta, la de Presidència, només hi havia acudit els darrers anys en acabar les reunions del comitè executiu nacional, gairebé cada dilluns. El despatx de Presidència, insonoritzat, l’havia utilitzat per parlar amb algun dels responsables provincials. Ja se sap, temes de tràmit, alguna petició de favor al president del partit i del Govern nacional. Les audiències no duraven gaire temps, alguna no donava ni per fer quatre calades al cigar havà. Tot i que la legislatura havia estat força complicada i les enquestes no pintaven bé, els visitants li transmetien confiança. Havien fet els deures i el poble els ho reconeixeria. Tot i això, el que li donava més seguretat era que el seu partit es visualitzava com l’únic capaç de mantenir la unitat territorial de l’Estat, sempre en tensió des de temps immemorials. A més a més era ben sabut que un possible partit crossa encara defensava aquesta qüestió amb més passió que ell mateix, si és que això era possible. Només uns núvols enterbolien el paisatge, “això de la corrupció” podia passar factura al partit. Mai fins ara havia succeït, però allò que els tècnics anomenaven dificultats microeconòmiques interaccionant amb uns espais de corrupció galopant el tenia un poc inquiet. Abans d’abandonar la seu, pensà uns instants en els personatges de la tresoreria del partit, algunes plantes més avall: els calfreds li recorregueren les espatlles. Ben aviat partí cap al palau de govern sense fer aturades.

]]> Hi havia un temps en què formar grup parlamentari al Congrés de Diputats era molt més fàcil que avui en dia. Per posar-ne un exemple, el socialistes espanyols (PSOE) tenien tres grups parlamentaris: el propi, tradicional i clàssic, que incloïa els diputats provinents dels territoris que no tenien la consideració d'històrics –els de les Illes Balears anaven dins aquest grup–, i els grups parlamentaris socialistes basc i català, que estaven constituïts pels diputats socialistes d'aquests dos territoris específics, que per fer ombra a allò que un temps es deien minories basca i catalana (o sigui PNB i CiU) formaven grups diferenciats de la matriu, amb personalitat pròpia i sobretot amb veu pròpia. Això no molestava a ningú i, per dir-ho d'una manera més senzilla, reflectia la personalitat pròpia d'aquests territoris que es consideraven nacionalitats històriques.

]]> Fa un bon grapat d’anys, en un dels meus primers viatges a l’illa de Còrsega, l’île de beauté, que diuen els francesos, per participar en una reunió de feina sobre la insularitat, d’aquestes que organitza la Comissió de la Unió Europea, que et tenen tancat a pany i forrellat des de les vuit del mati fins que ja fa fosca, un grupet de funcionaris corsos, naturals de l’illa, em van convidar a fer una volta per la ciutat. Com era normal vaig dir que sí sense pensar-m’ho, em feia ganes conèixer bé Ajaccio, la capital, i per aquests quefers, si vas acompanyat de gent del país, et trobes mes còmode i a gust i coneixes els indrets que realment s’ho paga conèixer.

]]> Quan encetam la darrera setmana de campanya electoral cap al 20-D és de preveure –seria la primera vegada que no fos així– que els partits estatals multiplicaran les seves crides a la recerca del vot útil. Com és lògic, i amb això coincideixen tots ells, el vot útil és l'únic que pot satisfer les nostres necessitats de finançament, reconèixer la insularitat, millorar les nostres infraestructures i tot un enfilall de promeses que tenen un denominador en comú: els únics que poden donar aquestes garanties, que ben aviat obliden, són els partits estatals, siguin els vells PP i PSOE i, fins i tot, els emergents Podemos i Ciudadanos.

]]> A mesura que passen els dies, els partits polítics comencen a fer passes, a deixondir-se i intentar mobilitzar la gent cap a les que seran sens dubte unes eleccions legislatives estatals que des d'una òptica sobiranista cada vegada veig amb més escepticisme.

]]> Imaginau-vos per uns moments un estat democràtic, dels democràtics de bon de veres, on el dirigent màxim, president o primer ministre, davant un conflicte sigui de la mena que sigui, surti en públic bravejant (traient pit, com deia un titular d'aquest diari fa uns dies) d'haver mantingut un NO a tot, un NO reiterat durant quatre anys, una actitud intransigent al diàleg i brandant dia sí i l'altre també tots els instruments de l'Estat com a única resposta a la contrapart en conflicte.

]]> Fa setmanes que hi faig voltes i, la veritat, em fa molta vessa escriure sobre aquesta televisió pública que ens toca patir, més que gaudir, sobretot aquests darrers anys. La inèrcia –qui dies passa, anys empeny– de l’actual govern sobre aquesta qüestió em fa experimentar un sentiment d’impotència i, com amb altres temes, hi ha un moment que dius “prou i anem-hi”.

]]> Quan arriben aquestes dates i comprovam quins són els recursos que rebran les Illes Balears, tant pel que fa a les previsions ordinàries que estableix l’actual sistema de finançament autonòmic com les previsions inversores territorialitzades que el govern central estableix a l’hora de presentar els Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any vinent, per cert aquestes cada vegada més esquifides, ens quedam tots els illencs amb un pam de nassos: ens posen al davant gràfiques, dades, rànquings diversos, de despesa per habitant, d’inversió per càpita, comparacions amb altres comunitats autònomes i el resultat sempre és el mateix, som els coers en tot!

]]> Aquesta setmana que ja acabam ha estat farcida d’anàlisis postelectorals i fins i tot estudis sociològics d’urgència intentant esbrinar el que realment ha passat al Principat. No pretendré en aquest article fer una altra anàlisi opinable o discutible, com totes, sobre els resultats de la contesa electoral. Només em limitaré a ressenyar que els resultats permeten anar avançant amb el denominat procés català i a constatar un fet indiscutible: per primera vegada en la història al Parlament de Catalunya hi ha una clara majoria independentista.

]]> La setmana vinent el procés català entra en la recta final. Des de fora del Principat som molts els que seguim amb l'ai al cor els esdeveniments, el dia a dia de la campanya electoral.

]]> Aquesta setmana passada, un altre batle mallorquí, en aquest cas el d’Inca (la meva ciutat), Virgili Moreno, ha tornat a donar carabasses a la Comandancia General de Baleares, com ja va fer contundentment el de Manacor, Miquel Oliver, a qui hem de reconèixer el mèrit d’haver obert camí en aquesta qüestió delicada, amb relació a la qual, al meu parer, la Comandancia no ha actuat amb la discreció pròpia d’un exèrcit d’un estat democràtic.

]]> Encara que aquesta afirmació es pogués fer de moltes de les actuacions que el ministre d’Hisenda d’Espanya ha fet al llarg d’aquesta legislatura, em referiré únicament al tema de ‘las Cuentas Públicas Territorializadas’ que, per cert, i això és fonamental, no té res a veure amb les balances fiscals.

]]> Després d’una trentena d’anys de democràcia i de vigència de la Constitució de 1978, cada vegada som més els ciutadans que ens trobam més incòmodes dins aquesta entitat política anomenada Espanya i que, al meu parer, no és més que Castella triomfant que es transvestí d’Espanya usurpant-ne fins i tot el nom.

]]> Des de l'inici de la nostra autonomia, una de les qüestions que més planejà sobre el procés de desplegament de les institucions autonòmiques fou el del paper del consells insulars. Ningú no dubtà mai que els consells de Menorca i Eivissa i Formentera (més endavant també el de Formentera separat del d'Eivissa) havien d’esdevenir les institucions pròpies d’autogovern de les llavors mal anomenades illes menors. Pels menorquins, eivissencs i formenterencs, allò que fins i tot justificava l’autonomia de les Illes Balears era el paper primordial dels consells respectius en l’àmbit de cada illa.

]]> Abans d’entrar en el bessó de la qüestió, vull fer una precisió que consider cabdal: en un sistema parlamentari no presidencialista, com el que tenim a tot l’Estat, els ciutadans no elegim el president del govern. Aquesta afirmació, tan elemental, sovint és emmascarada parlant que un o altre partit, pel fet d’ésser el més votat, ha guanyat les eleccions. Fins i tot quan el partit capdavanter no obté la majoria absoluta es podria dir d’entrada i amb propietat que no hi ha cap guanyador. En el nostre sistema, guanya qui guanyi, un cop constituït el Parlament, és capaç de presentar-se davant la cambra amb el major nombre de diputats amb la disposició de votar favorablement la seva investidura de president. Aquestes i no altres són les regles de joc del nostre sistema polític i cal recordar que avui en dia a Europa aquest tipus de sistema de democràcia parlamentària no presidencialista és el que té més adeptes.

]]> Vagi per endavant que el títol d’aquest article pot parèixer una mica fort, el diccionari de la llengua catalana defineix etnocidi com: destrucció premeditada de la cultura pròpia d’un grup i la seva substitució per una altra cultura. Una vegada matisat ja es poden posar les coses al seu lloc.

]]> Dissabte 25 d’abril, clareja sobre la ciutat de València, els xiulets del WhatsApp em desperten. Són dels companys de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca que es preparen per acudir al punt de trobada de la marxa verda per l’educació. El punt de trobada, l’Institut on vaig fer el batxillerat a Inca, la meva ciutat natal; ara es diu IES Berenguer d’Anoia (trobador inquer del segle XIV), abans no els posaven nom. Jo no hi compareixeré. El dissabte abans em posaven al capdavant de l’ASM i ja estava previst acudir al 25 d’abril a València, on es commemora (no se celebra) la batalla d’Almansa. Quina mena de gent som que commemoram les derrotes. Només té una explicació: ens recorden el punt de partida de la pèrdua dels nostres drets, de la nostra desaparició, si més no jurídica, de les nostres respectives nacions com a ens integrants, subjectes jurídics de dret públic, dins la Confederació Catalanoaragonesa.

]]> El passat 30 de novembre de 2014 sortia a les pàgines d’aquest diari un primer article meu dedicat al Tricentenari. Feia poc, s’havia constituït la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, nascuda des del voluntarisme més estricte aglutinant persones a títol individual i entitats encapçalades per l’Obra Cultural Balear. L’objectiu era preventiu, el Govern de les Illes Balears i altres entitats institucionals, és un dir, no es mourien per donar a conèixer un dels esdeveniments cabdals de la nostra història sense el qual no podem saber qui fórem, qui som i el que podem ser.

]]>