Fa gràcia que Jurassic World: el renéixer arrenqui amb la premissa que els dinosaures han passat de moda. Com si la setena entrega de la franquícia de Jurassic Park fos conscient que el cinema de dinosaures… també ha passat de moda. A la primera entrega, el 1993, Steven Spielberg va reinventar amb èxit el concepte de blockbuster familiar, el sentit de la meravella i les possibilitats dels efectes especials (les beceroles del CGI). Ara ja fa una pila d’anys que la saga juràssica ha esdevingut una xurreria de pel·lícules cares sense suc ni bruc, un catàleg d’entregues previsibles amb inexistent capacitat per deixar bocabadat i un exemple d'imatges generades per computadora en el pitjor dels sentits: sense la capacitat d’imaginació o somni de l’ésser humà.

No te l’imagines. I això és bo, boníssim, tenint en compte que estem parlant d’una seqüela tardana de 28 dies després del 2002, que ja va tenir una segona part el 2007 i que, des de llavors, hem vist milions de films i sèries i hem jugat a centenars de videojocs sobre zombis infectats (si fins i tot hem viscut una pandèmia, què carai!). És a dir, que com a espectadors viciats, la nostra capacitat de sorpresa pot estar totalment anestesiada. Però llavors arriba Danny Boyle i, patapam, s’inventa, a 28 años después, una pel·lícula d’infectats caníbals ultraviolents que sembla, en molts moments, nova. D’entrada, perquè en bona part és un relat… d’aventures infantils! És un ritu de pas d’un nen de 12 anys que viu sobreprotegit i literalment aïllat en una reserva autosuficient de supervivents de la quarantena gore i que, un dia, son pare se l’emporta a la intempèrie perquè aprengui a matar salvatges. A partir d’aquí, el film evoluciona amb girs argumentals i tons inesperats. No sempre acaben de funcionar, eh! De vegades, Danny Boyle es fica de peus al rec amb alguns trams del relat sentimentals certament desconcertants. Però, uns altres cops, s’empesca, juntament amb Alex Garland al guió (hi ha fragments que recorden Civil war, de fet), algunes propostes dins aquest subgènere força insòlites i gratificants: el personatge de Ralph Fiennes (un coronel Kurtz humanista?) o el pròleg i l’epíleg capicuats del film en serien bons exemples.

De vegades passa que, tot i que el cinema és un art essencialment audiovisual, algunes pel·lícules adquireixen qualitats sinestèsiques i les acabem percebent també per altres sentits, a més del de la vista i de l’oïda. Aquest seria el cas de La receta perfecta, un film que estimula gairebé des del primer moment el nostre olfacte. Aquest debut en llarg de la directora francosuïssa Louise Courvoisier desprèn diferents olors: fa ferum de dièsel de tractor i fems; s’ensuma la carn coent-se a la graella i la suor després d’una nit d’alcohol i sexe improvisat arran d’una botellada rural; i, òbviament, tot està dominat per una fortor de formatge amb DO Comté. D’aquest darrer aroma va, en bona part, la pel·li: un jove de la falda del massís del Jura que, després de la mort sobtada del pare, es responsabilitza de la seva germana petita, però, sobretot, s’encaparra a guanyar un concurs de formatges per a petits productors de la regió.

“Que el món sigui sempre dels aficionats!”, deien Antònia Font. Doncs mira, potser sempre no; i tot, tot, tot el món tampoc caldria. Però als anys noranta, el món de la música alternativa va ser de cinc joves californians que feien precisament bandera del seu amateurisme: Pavement, el grup adalil de la filosofia slacker. És a dir: defensar que el millor que pots fer en aquesta vida i en l’art és… passar l’estona. Sense obligacions de cap mena. De fet, les millors coses de l’existència sovint no tenen guió: una sobretaula que s’allarga, una nit que sorties una estona i acabes de matinada, un partidet de costellada en què no importa el resultat o una carrera musical en què, sense buscar-ho ni forçar-ho, de cop i volta ets l’ídol per accident de tota una generació.

Potser per suggestió del títol, La buena letra convida que ens fixem en la seva cal·ligrafia. Estem davant d’un relat d’escriptura fílmica equivalent a la lletra lligada d’aquells temps en què hi havia més gent que sabia escriure amb ploma que no pas amb teclat. És a dir, que la directora sevillana Celia Rico Clavellino escriu amb imatges des de la pulcritud i l’elegància, des de la sobrietat i el classicisme. Però, ai, també escriu com si ho estigués fent amb una llibreta de ratlles. És a dir, sense sortir de les pautes marcades per moltes altres obres anteriors. Així que, voluntàriament, La buena letra és una pel·lícula que opta per un realisme clàssic, entenedor i prosaic, però també despersonalitzat.

Ai, quina és aquesta d’espies nova que surt Michael Fassbender per Londres? Sí, home, que la seva vida sentimental es converteix en una arma per als seus enemics en una missió internacional de tràfic d’informació? Més pistes, va: el seu cap és un actor veterà, amb cabells blancs, però encara guapot. Amb aquestes dades, poden ser dos títols: o bé la sèrie The agency (i el silver fox seria Richard Gere), o bé la nova pel·lícula de Steven Soderbergh, Confidencial (black bag), que té pràcticament els mateixos elements (i Pierce Brosnan fa de director de l’oficina d’espionatge britànica). De fet, les dues obres podrien mirar-se cara a cara, assenyalant-se com el famós mem de Spiderman.

Quentin Dupieux és el mitjó desaparellat del cinema francès. Les seves pel·lícules no s’assemblen a cap altra, i sovint no s’assemblen ni entre elles. El segundo acto, per exemple, podria rimar amb Yannick, el film que va fer el 2023 sobre un espectador que intervé en una obra de teatre i la dinamita, una gamberrada enginyosa sobre una representació de la realitat, ehem, interruptus. Aquest cop, la ficció a batzegades seria el rodatge d’una seqüència d’una pel·lícula en què els actors (i quins actors! Léa Seydoux, Vincent Lindon, Louis Garrel i Raphaël Quenard, la crème del cinema francès) entren i surten del relat esborrant les fronteres entre mentida i veritat.

Com que Misericordia va guanyar l’Espiga d’Or al darrer festival de Valladolid i va quedar la primera a la llista de millors pel·lícules de 2024 de la prestigiosa revista Cahiers du cinema, sembla que hi hagi carta blanca per regar de cites i referències cultes qualsevol conversa o text sobre ella. Que si sembla una adaptació d’una novel·la perduda de George Simenon que Claude Chabrol mai va fer, que si Buñuel segur que hauria rigut de gust veient-la, que si sembla un remake sorneguer de Teorema de Pasolini, que si el personatge de Félix Kysyl podria compartir consanguinitat amb el Tom Ripley de Patricia Highsmith… En realitat, tot és molt més senzill i no cal invocar el record d’aquestes grans noms per entendre i gaudir del darrer film d’Alain Guiraudie.

La cara que posa durant gran part del metratge de Secretos de un crimen l’agent de policia a l'Índia rural Santosh és d’estupor. L’actriu Shahana Goswami obre els ulls com taronges davant les diferents realitats que es troba en la investigació del cas d’una jove desapareguda. Se’n fa creus que el sistema de castes, suposadament eliminat, continuï tan fermament implementat al seu país. També comprova amb impotència el masclisme sistemàtic que domina gran part de les dinàmiques de la societat on viu. I, per acabar-ho d’adobar, queda astorada davant les dinàmiques viciades i la brutalitat de certs mètodes policials, molts dels quals practicats per la seva cap, una inspectora que prenia com a model inspirador de dona empoderada.

Les maratons no estan fetes per als velocistes. O dit d’una altra manera: el format de llargmetratge no és la distància ideal per als esprínters de l’animació, acostumats a sintetitzar tota la seva inventiva i humor en un pot petit de 5 o 6 minuts en clau de curtmetratge televisiu. Potser per això els títols per al cinema de la llegendària franquícia animada de Warner Bros sovint barrejaven imatge real i animació, com Space Jam. Però El día que la tierra explotó. Una película de Looney Tunes no: és la primera pel·lícula per a sales d’aquests personatges mítics completament animada i, precisament per aquest motiu, la que pateix més de ritme.

S’equivoca la sempre risible turba conspiranoica antiwoke assenyalant Nickel boys com la quota afroamericana de les 10 nominades a millor pel·lícula a l’Oscar d’enguany: és, més aviat, l’excepció experimental. De llarg, el film més arriscat formalment de tots els que competeixen. Està filmada tota ella en càmera subjectiva, va alternant els punts de vista dels protagonistes sense sobreexplicacions, té una estructura complexa amb flashforwards i escenes de vegades repetides, desplega un reguitzell d’imatges de caràcter molt més sensorial i impressionista que narratiu… Tot plegat fa que aquesta valenta adaptació de la novel·la de Colson Whitehead que va guanyar el Pulitzer el 2019 encaixi molt millor dins d’un ideal de cinema-poesia que de cinema-prosa. Gens malament (de fet, molt bé!) per a una pel·lícula que rebrà una exposició pública tan massiva.

Imaginem una persona que té en Capitán América: Brave New World el seu primer contacte amb l’univers Marvel. Entra net al cinema sense saber que aquesta és la pel·lícula número 35 de l’UCM, en plena fase 5, la quarta entrega de la saga del Capità Amèrica, la continuació de la minisèrie Falcon i el Soldat de l'Hivern i una obra abans de la qual, per acabar de situar-te a lloc, va bé haver vist totes les de The Avengers, Hulk i potser fins i tot Black Panther. Bufa! Vols dir que un espectador neòfit entendrà res si puja a aquest tren en marxa? Per espantar la sensació d'"Ai, mare meva, on soc?", Capitán America: Brave New World ofereix poqueta cosa, però amb bons ulls (tot i que la pel·lícula és en general lletjota) sempre se'n pot treure algun profit: una trameta de thriller polític conspiranoic sobre el perill d’un president dels Estats Units colèric, un Harrison Ford que actua una mica xino-xano però que no deixa de ser Harrison Ford, un Anthony Mackie que realment es creu el seu paper d'heroi i de vegades sembla tenir carisma i tot, un parell de seqüències d’acció que insinuen aquell “sentit de la meravella” que abans era marca de la casa…

“Están puestos en balanza dos corazones a un tiempo / Uno pidiendo justicia y otro pidiendo venganza”. En aquests versos que obren les alegries Un tiro al aire que cantava Camarón ressona un sentiment atàvic de la condició humana: la lluita interna i ancestral entre l’impuls violent que demana apaivagar un dolor causat per altri tirant pel dret i la moral que aconsella correcció, lleis i, en general, superar l’estadi de barbàrie. En aquest estira-i-arronsa es mouen, doncs, els 106 minuts de La red fantasma.

El fantasma del timing comprometedor sobrevola l’estrena de Septiembre 5. Una pel·lícula sobre l’atemptat dels Jocs Olímpics de Múnic del 1972 en què van morir 11 atletes israelians ara? Tenint en compte el context actual del conflicte de Gaza, és fàcil que aquesta recreació històrica pugui tocar el voraviu a més d’un espectador. Hi ha en aquest film un subtext propagandístic sionista? Hi ha biaix? Si a Múnic de Steven Spielberg –sobre els mateixos fets– ja n’hi havia, és impossible que a principis del 2025 no apareguin grups de pressió que demanin la cancel·lació de la pel·lícula, per molt que en una de les seqüències es debati com s’ha d’anomenar, per ser rigorosos, els autors de les operacions Ikrit i Biraam: àrabs, palestins o terroristes.

Un cop va acabar la projecció de Flow, un mundo que salvar a la darrera edició d'El Meu Primer Festival, el presentador va obrir un torn de preguntes i comentaris entre els menuts. Un nen va aixecar ràpidament la mà: “La meva mare s’ha passat tota la pel·li plorant!”, va ser la seva aportació. “La meva també!”, va reblar un altre, dues files enrere, entre les rialles i els oooohs esponjosos de la platea. És molt útil aquesta anècdota, no per certificar que Flow, un mundo que salvar és un film d’animació d’ampli espectre que sedueix espectadors dels 0 als 99 anys, sinó per il·lustrar com una pel·lícula sense diàlegs i amb una trama no especialment melodramàtica ni del tot clara pot emocionar-nos profundament.

Dels resultats més inesperats que podríem haver encertat en una quiniela és que un biopic sobre Robbie Williams hauria estat interpretat per un… mico. Aquesta decisió és encara més sorprenent si tenim en compte que aquesta biografia ens arriba autoritzada, promocionada i amb la veu (compartida amb Jonno Davies, que és l’actor que aporta els moviments per generar el CGI del simi protagonista) del mateix Williams. Amb aquest recurs tan xocant, l’estrella britànica del pop d’entrada sembla que es vulgui espolsar de sobre tot rastre de vanitat (¿o és un gest per quedar com un ídol que pensa diferent, una altra mena de narcisisme?)

Hi ha un intangible a La guitarra flamenca de Yerai Cortés que costa d’objectivar. I és que és una pel·lícula en la qual es noten les ganes que l'equip tenia de fer-la. En aquest documental sobre el guitarrista flamenc que va enlluernar C. Tangana es percep passió per compartir una història, il·lusió per fer-ho amb un art que per als seus creadors és nou (Antón Álvarez, és a dir, C. Tangana, debuta com a director amb aquest film) i, en general, fam per comunicar. Tot això és molt relatiu en una disciplina tan col·lectiva i en una indústria amb tants interessos com el cinema. I, com deia abans, no deixa de ser una apreciació sobre uns actius molt eteris. Però, com el duende, si hi són, es noten.

“Això sí que és cinema, cinema”. Un pensament així, després de veure Here (Aquí), sona altisonant, maximalista i hiperbòlic, però sobretot sona inesperat. Com? ¿Sortint de veure concretament aquesta pel·lícula, rebregada per la crítica, el públic i els distribuïdors i exhibidors dels Estats Units? ¿Sobre un film de Robert Zemeckis, que fa anys que viu amb la inspiració pansida? ¿Parlant d’una adaptació d’un còmic de Richard McGuire precisament inadaptable? Vols dir?

Com s’arrapa Andrea Arnold als seus personatges! La càmera de la directora britànica s’enganxa a la noia de 12 anys protagonista de Bird (la debutant Nykiya Adams) com una segona pell. Sua amb ella. Arrenca a córrer amb ella. Es trastoca amb ella. Si una de les definicions possibles d’empatia és, precisament, posar-se a la pell de l’altre, Andrea Arnold no podria ser, doncs, més empàtica. Només així s’eviten paternalismes, judicis morals, condescendències o aquella terrible sensació de ser turista en la joventut dels altres en què cauen tantes pel·lícules sobre adolescents. La posada en imatges d’aquest film intenta transpirar el mateix garbuix d’emocions i pensaments d’una púber de la generació alfa que viu en un entorn marginal.