L’estiu del 2021 quedarà com una de les dates més negres de la història econòmica recent del FC Barcelona. Després d’anys de mala gestió, d’una herència funesta –acompanyada d’un impacte sever de la pandèmia sobre els ingressos– i l’entrada d’una nova junta, que va aprofitar, com és habitual en aquests canvis de govern, per depreciar i aprovisionar les màximes contingències possibles, l'entitat va presentar un patrimoni negatiu de més de 481 milions d’euros. El pitjor balanç patrimonial de la seva història. I el problema era doble: la greu crisi econòmica es combinava amb la impossibilitat de competir esportivament per la devaluació de la plantilla esportiva acompanyada per les restriccions imposades pel fair play financer de la Lliga espanyola.

Més enllà de l’espectacular i incontestable victòria d’aquest diumenge, que ens ha recordat l’orgull d’èpoques no tan llunyanes, el que ha passat aquests últims dies amb la mesura cautelar concedida pel CSD per a les inscripcions dels futbolistes Dani Olmo i Pau Víctor ha evidenciat tres realitats difícilment qüestionables. La primera, que la normativa de control de la Lliga postpandèmia ha tingut poc sentit, ha sigut arbitrària i s'ha aplicat de manera discrecional. La segona, que el Barça ha tingut, té i tindrà, pel seu fet diferencial, un estat en contra. I la tercera, que el Barça només pot superar aquests obstacles excel·lint en els tres àmbits fonamentals de la seva raó de ser: esportiu, institucional i social. Desgraciadament, en l’última dècada aquesta excel·lència no ha estat present, tot el contrari. 

El Barça pateix, des de fa uns quants anys, la crisi econòmica més greu de la seva època contemporània. Des del 2017, el club ha perdut gairebé 1.200 milions d'euros en el seu negoci ordinari, excloent guanys per la venda de jugadors i beneficis extraordinaris.