10 El passat 23 de juliol es va presentar a Alcúdia un llibre excepcional, obra de l’arquitecte i investigador Antoni Domingo. L’autor no ha escatimat recursos per explicar les aventures i desventures de la segona murada de la ciutat, també qualificada com a moderna o renaixentista, des del seu naixement a mitjan segle XVII –amb els seus pertinents precedents– fins als nostres dies. Metodològicament, el treball respon a les més exigents premisses historiogràfiques, encara que destaca l’ingent aparell cartogràfic utilitzat. De les 301 il·lustracions, poc més de 150 són plànols i mapes de la ciutat, molts dels quals inèdits o poc coneguts, que han estat exhumats dels arxius més diversos: des de l’Arxiu del Regne de Mallorca fins al Krigsarkivet d’Estocolm, passant per la Biblioteca Nacional de França o la British Library, per posar-ne uns exemples significatius. Només per això ja val la pena tenir el llibre entre les mans.

]]> L’altre dia em vaig topar amb una foto antiga dels cossiers de Montuïri amb la respectiva dama i el dimoni. El grup s’havia traslladat a Ciutat per a participar en la celebració de les festes de la Conquesta del 1929. Però el que més em va cridar l’atenció no fou la seva descontextualització, sinó que tots els integrants fossin homes. Avui, segurament, es trobaria de mal gust anar fins a Palma per dansar fora dels espais i les dates que es consideren tradicionals, uns costums, però, que segueixen explicant el perquè un personatge tan evidentment femení com aquest el representi un home. Cosa semblant passava a Manacor, Algaida i Alaró. Als dos primers municipis es va haver d’esperar a la recuperació de la festa, el 1972 i el 1981, respectivament, perquè la dama fos una dona. Al segon, no va ser fins al 2016 per decisió de l’Ajuntament.

]]> 'Dalt del turó', el darrer llibre de Climent Picornell (El Gall Editor, 2019), és un pou de suggeriments i de reflexions sota una aparença d’intranscendència. Paradoxalment, una obra centrada en la vida quotidiana, en el pas del temps i en el que queda del costumari tradicional al pla de Mallorca, està molt lluny del costumisme que caldria esperar. Un primer punt al seu favor.

]]> Acabats els processos electorals dels mesos d’abril i maig s’ha constatat, una vegada més, que a la ciutadania li interessen més les eleccions generals que no les municipals. La diferència de participació és notable, un 68,33% a les primeres per un 55% de mitjana a les segones. És més important l’Estat que no l’Ajuntament. I, per descomptat, que no la comunitat autònoma o el Parlament Europeu.

]]> El Tribunal Suprem ha suspès cautelarment l’exhumació de Francisco Franco del Valle de los Caídos, que havia estat acordada, ni més ni manco, pel consell de ministres del passat 15 de febrer. En part ens hauríem d’alegrar del fet que els polítics no puguin fer el que vulguin. Hi ha una legislació i unes llibertats individuals que s’han de respectar. La separació de poders, suposo, hi és per això. Tanmateix, el que ja no és tan desitjable és que les decisions judicials estiguin condicionades per una determinada ideologia. En el cas que ens ocupa, el mateix Tribunal ha posat en evidència el seu biaix polític en considerar Francisco Franco el cap de l’estat des de l’1 d’octubre de 1936 fins al 20 de novembre de 1975, en contra del que diu la historiografia especialitzada en el tema i, segurament, el mateix sentit comú. Amb una sola frase les seves senyories han esborrat de la història el significat de l’alçament militar del 18 de juliol de 1936 i han obviat, entre altres coses, que fins al primer d’abril del 1939 el ‘generalísimo’, com a molt, era el màxim responsable d’un dels dos estats que hi havia a Espanya. Curiosament, el Suprem únicament ha tingut present aquell creat per la força de les armes i s’ha oblidat del que havia sorgit de les urnes. Serà casualitat?

]]> Què és el que desitja per sobre de totes les coses el poble? No és la riquesa, ni les banderes, ni tan sols la llibertat; són les històries, millor dit, una bona història. L’autor de la frase no és altre que l’incommensurable Tyrion Lannister, un dels personatges més emblemàtics de la sèrie ‘Joc de Trons’. Paradoxalment, Tyrion fa la seva afirmació en plena campanya electoral, tant en la ficció –elecció del nou rei de Ponent per part dels senyors més importants del regne– com, casualment, a casa nostra –elecció dels regidors per formar els ajuntaments. El que va dir, per tant, ens afecta directament.

]]> Un cop més, la passada campanya electoral i la que està ara mateix en curs han desvirtuat, si no han fet desaparèixer de l’escenari polític, els conceptes clàssics d’esquerra i dreta, sobretot aquest segon. Ningú és de dretes i manco encara d’extrema dreta. Recordem com s’ho varen agafar de malament els de Vox quan Pablo Casado, finalment, els va qualificar d’aquesta manera. Podemos i Ciudadanos han dit en més d’una ocasió que no eren ni de dretes ni d’esquerres. El PSOE s’amaga manco, encara que s’afanya a afegir la paraula “centre” a continuació. Per suposat, hi ha altres partits als qui no els fa nosa l’etiqueta, com és el cas d’Esquerra Republicana.

]]> Guillem Bestard Cànaves (1881-1969) no va ser un home qualsevol, fou un personatge excepcional que representa una modernitat de Mallorca que ens hem entestat a ignorar. Elsa Seeger, una turista alemanya que s’allotjà juntament amb el seu marit a la fonda dels pares de Guillem al voltant del 1907, s’adonà, amb gran sorpresa de la seva part, de l’existència d’aquesta Mallorca inesperada. No havien fet més que arribar quan sentiren les notes de la 'Fuga' de Bach interpretada pel propi fill del taverner. Més se sorprengueren encara quan aquest els dirigí la paraula en francès per parlar de música clàssica, una de les seves passions. Finalment quedaren bocabadats en assabentar-se que aquell jove pintava i es guanyava la vida com a fotògraf. Ràpidament els visitants s’adonaren que Pollença (i Mallorca) era alguna cosa més que aquell lloc exòtic i aïllat, lluny del cosmopolitisme de les grans ciutats europees que havien esperat trobar, en bona part gràcies a la (des)informació que els havien fet arribar els creadors del turisme illenc. Com ara que interessa el sol i la platja, llavors només se cercava la ruralia endarrerida o, si es vol dir així, autèntica.

]]> El republicanisme a l’Estat espanyol ha estat un anhel i una frustració. Dues experiències històriques mutilades per la força de l’exèrcit i altres poders fàctics, la primera entre 1873-1874 i la segona entre 1931-1936/39, crearen un trauma per la derrota directament proporcional a les esperances dipositades en la república. Segurament per aquest motiu encara perdura una concepció gairebé mítica de la mateixa. Lògicament, ni totes les repúbliques són idíl·liques, i ara penso en els EUA, ni totes les monarquies són deplorables, com ens ho demostren els Estats escandinaus; però ningú no pot posar en dubte que conceptualment representa un punt de partida universal i ineludible per constituir una veritable democràcia.

]]> El president de Mèxic, Andrés M. López Obrador, ha fet enfadar els polítics i els mitjans espanyolistes per haver reclamat una disculpa al rei Felip VI pels abusos comesos per Espanya als indígenes del seu país. Uns li han retret la responsabilitat dels seus propis avantpassats en totes les malifetes perpetrades a Llatinoamèrica. Altres han continuat cantant les alabances de la conquesta i el posterior procés civilitzador hispà, molt més tolerant racialment que no l’anglosaxó. A Amèrica del Nord, argumenten, els indis són marginals perquè varen patir un veritable genocidi durant els segles XVIII i XIX a diferència d’Amèrica del Sud on, a més, es crearen societats caracteritzades pel mestissatge. També se li ha retret que aquesta gran regió s’ha continuat empobrint després de 200 anys d’independència, per tant, quan s’havia deslligat d’Espanya.

]]> Durant la segona meitat del segle XIX s’elaborà a Mallorca un renovat discurs catòlic que es pot definir com a regional-patriòtic, inspirat en l’obra de Josep Torres i Bages. En foren protagonistes clergues i seglars, poetes, historiadors i folkloristes. El 1898, fins i tot, es convertí en hegemònic gràcies al nomenament de Pere Joan Campins com a bisbe de la diòcesi. El regionalisme, estretament relacionat amb la Renaixença i el romanticisme, s’havia imposat a l’Església mallorquina, encara que fos temporalment i deixant de costat sectors molt poderosos de la mateixa institució.

]]> Tot el relatiu a la població és terreny abonat al debat apocalíptic. La qüestió ve de lluny, posem des del 1798, quan Thomas Robert Malthus va publicar el seu famós 'Assaig sobre la població', en què alertà dels perills catastròfics que suposava el creixement demogràfic. Tanmateix, la població mundial ha augmentat molt més del que mai hauria imaginat Malthus, cosa que demostra que, fins ara, estava equivocat. Però no per això el debat es va tancar. És més, a principi del segle XX s’havia invertit, com va fer palès Oswald Spengler en el seu famós llibre 'La decadència d’Occident', preocupat per la desaparició dels europeus a causa de la caiguda de la seva natalitat.

]]> El dimarts dia 12 de febrer es va iniciar el judici pel referèndum de l’1 d’octubre de 2017 al Tribunal Suprem. Com és de sobres conegut, són acusats de rebel·lió per la fiscalia i per Vox (i ara de sedició per l’Advocacia de l’Estat) els polítics amb responsabilitat de govern a la Generalitat de Catalunya en aquells moments, així com els presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural.

]]> Abans de començar, una advertència: no som un neoluddita. No estic en contra del progrés tecnològic i crec fermament en les seves immenses possibilitats per al futur de la humanitat. Feta constar aquesta premissa, sí que crec fermament que no ens hem d’abocar als avenços tècnics acríticament i, molt manco, ens hem de posar al seu servei com si d’una llei natural es tractàs.

]]> S’ha dit que les festes ja no són el que eren. El procés de modernització que experimentaren les societats europees, amb la consegüent secularització i desaparició de la pagesia com a sector socialment significatiu, va suposar la seva desvirtuació, la pèrdua de l’essència. Fins i tot la desaparició. Per tant, la suposada revitalització de les tradicions els anys setanta del passat segle no seria genuïna, més aviat falsa, desconnectada del passat, abocada al consumisme i a l’hedonisme com a úniques excuses de la seva existència.

]]> Els mallorquins batallam amb els jocs d’atzar durant tota la nostra existència. Qui no ha sentit a parlar d’aquella fortuna esvaïda o d’una empresa entrada en fallida per l’addicció a les cartes, al bingo, als jocs de taula dels casinos o, fins i tot, a les màquines escurabutxaques? De fet, avui sabem que la ludopatia és una malaltia que requereix un tractament especialitzat.

]]> Aquests dies en moltes llars de Mallorca compareix el pare Noel per deixar regals sota un arbre, ara normalment de plàstic, guarnit amb bolles de colors i altres brillantors pròpies d’aquestes festes. Ningú recorda quan va començar tota aquesta parafernàlia. Per exemple, durant la meva infància els principals elements ja hi eren. L’arbre, llavors una branca de pi, contenia el personatge en qüestió, com si fos una bolla més, vermella i amb barbes blanques. La diferència amb l’actualitat és que no portava regals.

]]> L’edició a càrrec d’El Gall Editor del llibre d’Àngel Aparicio ‘El port de Pollença i la Fortalesa d’Albercuix’ m’ha fet reflexionar, un cop més, sobre la dicotomia que històricament s’ha enfrontat Mallorca. Aquesta no és altra que la d’aprofitar els avantatges de la seva situació geogràfica i configurar-se com una societat oberta a l’exterior i, alhora, posar tots els mitjans per salvaguardar-se de les externalitats negatives que això pogués provocar. Les torres de vigilància i les fortaleses defensives de la costa eren el primer graó d’aquesta salvaguarda.

]]> La darrera pandèmia patida a Occident en termes clàssics ha estat el grip de 1918, del qual enguany fa cent anys. Pel que fa a la resta del món, l’última ha estat la d’ebola declarada a l’Àfrica occidental el 2014. Iniciada a Guinea-conakry, es va estendre ràpidament a Libèria, Sierra Leone, Nigèria i Senegal, i va arribar a afectar alguns ciutadans del Regne Unit, els Estats Units i Espanya. El brot actual d’aquesta malaltia a la República Democràtica del Congo es considera “només” una epidèmia, atès que afecta un sol país.

]]> Matteo Salvini, Donald Trump, Viktor Orban i ara Jair Bolsonaro són noms propis que demostren que la ultradreta no només influeix en la política actual, com va ocórrer, per exemple, a la Gran Bretanya amb el Brexit, sinó que també pot arribar al poder. Em refereixo a països amb procediments democràtics homologables internacionalment. No parlam, per tant, de la Xina o de Rússia, que també sumen a l’hora de valorar cap on va el món.

]]>