<![CDATA[Ara Balears - Francesc Florit]]> 10 <![CDATA[La lliçó de l'espai públic]]> M'encanten els supermercats i no perquè m'agradi comprar-hi. Hi vaig quan en tenc la necessitat i punt. M'encanten pel mateix motiu que m'encanta per exemple l'escola, o com m'encanta el centre d'assistència geriàtrica o com m'encanta l'hospital. Per què em poden encantar llocs tan diferents? Perquè tots aquests llocs comparteixen una mateixa condició: són espais públics. Són àgores necessàries per aprendre a conviure.

]]> <![CDATA[Contribuir o imposar]]> Uns amics arriben a ca nostra i ens diuen que sa filla vol anar a estudiar a Barcelona i que ho tenen difícil per la situació econòmica. Ens demanen què val estudiar a la Universitat, fora de Menorca. Un dineral. Els menorquins, com els de les illes dites menors, tenen més costerut anar a la Universitat. Els esforços es tripliquen per a les famílies a causa del transport i els lloguers molt alts que es troben a les grans ciutats. Una família amb dificultats ho té francament difícil accedir als estudis superiors.

]]> <![CDATA[La ruta dels horrors culturals]]> D'ençà de fa un temps que ens hem anat desfent de la idea de cultura com una exhalació de l'esperit. Hereus de la sensibilitat romàntica que ha impregnat el s. XIX i bona part del XX, crèiem que les manifestacions culturals elevaven la condició humana... fins que vam saber que Hitler era un melòman. Ara impregnats d'una altra sàvia que recorre el món, el neoliberalisme, entenem la cultura com a “producció” sotmesa als dictats de la llei del mercat... és un dir. Sigui com sigui, els arguments més convincents ara per ara per defensar la cultura passen per la terminologia econòmica. Ara es parla de la cultura com un bé d'inversió, o bé parlam d'equipaments i sostenibilitat, d'infraestructures i producció, fins i tot n'hi ha qui parla d'indústria cultural. Aquesta expressió resulta més o manco sorprenent a qui veia un temps la cultura molt allunyada dels processos industriosos de producció de béns i serveis perquè en teníem una visió artesanal, una mica elitista, minoritària, per a paladars fins... és un dir.

]]> <![CDATA[Elogi de la lectura]]> Ben a prop dels llibres com s'està ben a prop de la persona estimada. Ens agraden els llibres perquè ens donen moments d'intenses emocions. És un dels plaers més vius que acompanyen la intel·ligència sensible. Heus-ne aquí les raons i les passions. És un acte de rebel·lia. És una confrontació amb la realitat i un qüestionament de les idees establertes. Un llibre ha capgirat la vida de moltes persones i el rumb del món. És un espai de llibertat. És desfer-se de lligams i de prejudicis. És un diàleg amb nosaltres mateixos. És la manera d'accedir a altres realitats, inventades, creades, recreades o fabulades que eixamplen els horitzons del nostre coneixement. És un acte heroic contra la por i el silenci que ens amenacen.

]]> <![CDATA[L'enquesta endimoniada]]> M'he estrenat. Per fi ja no som verge en les enquestes d'opinió. Alguns dels meus amics em comentaven que els havien telefonat per a una enquesta. Ara m'ha tocat a mi. Ha estat espectacular. Per primera vegada podré contribuir a difondre les tendències d'opinió, que tant erren. Ha esta un moment breu, no crec que hagi passat de cinc o sis minuts, però intens. M'han demanat per na Clara i sa filla. M'han dit que era per a l'empresa Metroscopia. Ja em sonava aquest nom. Són els que donen la raó a qui paga. Tenen la intenció de fer un sondeig, una d'aproximació a les opinions de la gent, sobretot per “endevinar” posicions preelectorals. Llavors cada partit polític en fa les seves particulars i a vegades peculiars lectures.

]]> <![CDATA[La mà que pensa]]> Els meus alumnes protesten amb tota la raó del món perquè fan moltes hores a classe, asseguts. Amb la reforma de la LOMQE, els dic, la cosa empitjora. Els faig la reflexió que estan cansats no per les hores que passen a les aules, sinó per les hores que passen sense 'fer'. Si en lloc de tant escoltar fessin alguna cosa amb les mans o amb el cos, les hores no serien tan feixugues. A part que fan dues hores més a la setmana, 32, que la resta dels alumnes espanyols de Secundària i, per tant, els nostres alumnes surten dos dies a les tres postmeridianes. Unes hores molt desaprofitades perquè ja no en poden dur més. Es veu que en termes d'horaris escolars, els illencs no són tampoc gaire espanyols, o no ho són prou. Els dic també que els millors alumnes del món, els finlandesos, fan més poques hores a classe que ells i fan molt més descansos que ells. La LOMQE redueix la formació plàstica, la musical i la tecnològica, i crec que també l'educació física, és a dir aquelles matèries més susceptibles per moure's, bategar, manipular, 'fer'.

]]> <![CDATA[Autonomia i independència]]> Molts volen la independència, però són ben poc autònoms. Alguns altres que diuen ser autònoms no saben qui els encalça. Si realment fóssim autònoms, tal vegada no faria falta la independència. Jo crec que qui vulgui ser independent, que ho sigui. De fet és molt millor que la gent sigui independent, és a dir que no depengui sempre dels altres. El món seria més senzill, no? Però no, ca! Açò de ser independent, o fins i tot autònom, és un pecat gros.

]]> <![CDATA[Històries obreres verídiques]]> Les pel·lícules del neorealisme italià dels anys 40 i 50 ens mostraven les condicions lamentables dels obrers. Aquells arguments són molt semblants al relat que m'ha contat avui capvespre la meva tia. Ja jubilada de fa uns anys, cultiva un hortalet a prop de Ciutadella. No és cap activista ni s'ha manifestat mai com a persona especialment preocupada per la política. Açò sí, pateix amb els qui pateixen, estima els que necessiten amor i ajuda els necessitats. Aquí teniu transcrites les seves paraules. “Sembla mentida –m'ha confessat– que en tres anys haguem perdut els drets que tant d'esforç va costar de guanyar. Amb l'excusa de la crisi, és a dir de la gran estafa, els rics i els empresaris han trobat la coartada perfecta per fotre de nou els assalariats. La meva filla va perdre la feina fa prop d'un any i tot perquè un dia es va plantar davant el 'quefe' per reclamar els 3.000 euros que li devia l'empresa on treballava. Tot aprofitant l'ocasió, la meva filla i dues al·lotes treballadores més van ser despatxades i al seu lloc en van contractar unes altres. Quan durant mesos la meva filla reclamava el que li devien, sempre se la mal miraven com si demanés un favor i li donaven llargues. De tant en tant li amollaven 200 euros per fer-la callar. Quan la meva filla es va posar ferruca, que ja era hora que li paguessin el seu sou com tocava, l'empresari li va dir per què es preocupava tant si tanmateix tenia un marit amb sou. El seu marit guanya 800 euros i està malalt, de fet guanya una pensió d'invalidesa. La meva filla li va contestar que volia el que és seu pel simple fet que ho necessitava, ja que tenia una hipoteca de més de 600 euros a pagar cada mes al banc, el mateix banc que el govern de Rajoy va salvar amb els doblers de tots i que encara no han tornat i que molt probablement no tornaran mai a la caixa comuna. L'empresari ciutadellenc en va amollar una altra a la meva filla: 'Que no tens els teus pares que et poden ajudar?'. Jo i el meu home tenim una pensió per viure, no per fer préstecs perquè no dóna per ajudar els fills i encara que donés, uns pares jubilats no s'han de veure en la situació trista d'haver de socórrer els fills perquè no els arriba a final de mes. La meva filla va respondre a l'empresari que molts de dies menjaven arròs bullit amb el tomatigat que jo faig cada estiu de l'hortet. L'empresari, va dir la filla, va callar. Al cap de sis mesos la meva filla va ser acomiadada. Va trobar feina a un bar, on va treballar durant tres mesos, els tres mesos de feina que hi ha a Menorca, la resta tocs pels morros. Li van fer un contracte de mitja jornada, a sou mínim. El problema era que en lloc de fer les sis hores que li pertocaven, des de les dues del capvespre a les nou del vespre, en feia cada dia dues o tres més que mai no li van pagar. I no pots dir res. Fins i tot has de donar les gràcies perquè t'han agafat. Ara fa una altra feina i està una mica millor. Sort que va trobar feina prest, perquè és una al·lota que val molt”.

]]> <![CDATA[Els talaiòtics d'ara mateix]]> Al Consell Insular de Menorca se li acumulen els problemes. No m'estranya, perquè tard o d'hora la mala gestió sol treure els nyaps. El desastre mediambiental en la gestió dels residus a la planta de reciclatge de Milà; l'estira-i-arronsa amb la UTE d'ampliació del tram de la carretera entre Maó i Alaior que demana més doblers i redueix l'activitat; la pèrdua del plet i la indemnització dels hotelers de Gesgarden; la desavinença amb l'associació hotelera ASHOME per la promoció turística; el flicot amb la concessió de llicència per a la construcció d'un parc aquàtic a Sant Lluís; l'aprovació de la Norma Territorial Transitòria sense consens i abocada només a la recepta de sempre, la construcció. I finalment el transport aeri de l'illa, tan mal atès com sempre, sense resoldre. Per no parlar de l'enfrontament amb diversos col·lectius ciutadans. Resulta curiós que els problemes acumulats són protagonitzats per les grans empreses constructores, hoteleres i companyies de vol. Els grans maldecaps de la nostra institució són els rics. Bon exemple. Sembla que el Consell Insular governa amb l'ai al cor sota les exigències de promotors urbanístics i negociants del turisme barat.

]]> <![CDATA[Per un himne nacional]]> D'aquí a dos dies serà Sant Antoni Gloriós, patró de Menorca. D'ençà de fa uns pocs anys es va declarar Diada de l'illa. Quan governa l'esquerra més o menys nacionalista l'anomenen Dia Nacional, igual que totes les altres Nacions estat d'Europa, faltaria més. Tenim diada, però no tenim himne, gran error, una mancança terrible. A Mallorca en canvi van decidir, per un consens donat per fet, que l'himne seria 'La Balanguera', el preciós poema de Joan Alcover, i amb música soporífera d'Amadeu Vives. Però en canvi no es posen d'acord amb el dia. Tenen controvèrsia per un parell (mallorquí) de dècades. Per celebrar el Dia de les Balears no tenim ni dia ni himne ni un llamp de foc. Perquè no em direu que el festiu de dia primer de març és cap diada, justament pel fet que no passa de ser un dia sense feina amb un parell (menorquí) de discursets flacs. Quan l'1 de març de 1230 es va crear el Regne de Mallorca, l'illa menor encara era mora per molts d'anys. No celebram res, ni una batalla perduda.

]]> <![CDATA[Les ciutats precioses i víctimes]]> Arreu de la Mediterrània, que és el tros de món que conec una mica, hi ha ciutats, grans i petites, que han llegat una meravella. Palma mateix, en el seu nucli històric, és una de les trames urbanes més precioses, malgrat l'abandonament que va patir durant dècades. La monumentalitat de Roma, la joia del turó de Girona, l'artística Florència, la preservada Urbino, la perla d'Avinyó, i l'adorable Venècia, i Istanbul, Atenes, Barcelona i València, la patrimonial Eivissa, la petita meravella de Cefalú i les polides ciutats de les illes gregues. I tantes altres, hereves d'una rica tradició. Hi afegiré Ciutadella de Menorca, una agradable sorpresa per a qui no la coneixia.

]]> <![CDATA[Poètica de la vellesa]]> La vellesa és lletja, m'ha dit ma mare. Té mal aquí, té mal allà, però està contenta. Malgrat que hi veu poc, li agrada veure els vídeos casolans on surten els néts. Al seu voltant, al geriàtric on s'està els dies feiners, el paisatge resulta entre divertit i trist, una rara mixtura del bo i millor de la vida. Els vells, entre la queixa i el somriure, deixen passar les hores, es fan bromes entre ells i s'animen. Alguns ho passen molt malament. Uns perquè no saben on són, altres perquè les malures són greus. Ara tenim tres cuidadors més, els que els usuaris i els familiars reclamaven perquè estiguin ben atesos. Va costar, però la pressió, la feina i sobretot la raó han acabat doblegant la consellera de la cosa. Al geriàtric hi ha un ambient reconfortant a pesar de tot. Els familiars entren i surten a visitar els avis i els petits de cada casa donen la mà a l'àvia que ja no hi és. Els interns –així els anomena l'administració– són molt feiners: sempre tenen coses a mostrar, com fan els escolars dins les seves aules. No tots, és clar, perquè n'hi ha d'altres que, rendits al llit, tan sols esperen el final del dia. Una vegada hi van anar els joves del Fotoclub a mostrar-los fotografies antigues de la ciutat, de quan eren jovenets i els cotxes no feien por. També n'hi ha que hi van a cantar les cançons més conegudes. Entre tonada i tonada, els records s'esfumen, desdibuixats. Enyoren el menjar de casa.

]]> <![CDATA[Dissabte em vaig emocionar]]> Amb les paraules, i tota la càrrega que porten. Va ser un acte senzill però molt entranyable, de les entranyes. A estones tendre, a estones dolgut, a estones trist i compungit i sempre amb un fil d'esperança per estirar cap a la llum enmig de tanta foscor. Va ser al recital per la llibertat, que sota el nom de 'Rompre barrots' van organitzar cinc entitats de Menorca, compromeses amb la defensa dels drets humans, lingüístics i culturals: el PEN Català, Amnistia Internacional, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Justícia i Pau i Acció Cultural de Menorca. Ha ajuntat esforços per fer present a Menorca la tasca de protecció dels escriptors que arreu del món han patit o actualment pateixen persecució i a vegades presó pel simple fet d'opinar.

]]> <![CDATA[El corc]]> En Miquel Maria Ballester i un servidor som els articulistes que miram de donar veu a Menorca en aquestes pàgines de l'ARA. I com que tenim prou afinitats i ens preocupen més o manco els mateixos problemes, sovint coincidim en els temes i en les visions dels nostres escrits. Em passa a vegades que el meu admirat amic em treu les paraules de la boca perquè diu allò que tenc pensat de dir en el meu article. Així ha passat ara.

]]> <![CDATA[Escriptors a la recerca de lectors]]> De moment encara es manté la cita anual de la Fira del llibre en català a Menorca. Encara? Malgrat la política lingüicida empresa pel govern del PP al Consell Insular de l'illa, aquesta deu ser l'única, la darrera?, actuació que fa a favor de la llengua i la cultura pròpia. Es farà els dies 7 i 8 de novembre a la plaça del Born de Ciutadella per més senyes. M'han enviat el programa perquè com a professor hi pugui anar amb les classes del meu institut. Per anar-hi faig una pregunta als alumnes: per quins motius creus que se celebra una fira d'aquestes característiques? La resposta correcta és que es tracta d'un suport genèric que fa la màxima institució pública a la lectura en català perquè l'edició en llengua catalana es troba en una situació de desavantatge a causa de la minorització sociolingüística. Efectivament fa prop de 40 anys que estam batallant per fer de la nostra llengua una llengua normal, d'ençà que vam recobrar les llibertats democràtiques. No han bastat ni fer-hi prop. També els faig una altra pregunta: coneixes cap editorial menorquina? La pregunta és difícil, perquè n'hi ha poques i d'una activitat més aviat escassa. Tal vegada els hauria de demanar si saben res de l'Editorial Moll, ja que va ser fundada per un ciutadellenc. De la visita a la fira en podem aprendre moltes coses. M'han encarregat que en faci el pregó amb els alumnes d'Arts Escèniques. Encantats de fer-lo, amb el compromís que el Consell ens pagui els tiquets del bus que necessitam per fer la visita que tenim programada al teatre Principal de Maó. A veure.

]]> <![CDATA[El triple esforç del premi Born de teatre]]> El premi Born de teatre arriba a la XXXIX convocatòria. És un premi a un text escrit, per tant a la dramatúrgia, prestigiós i dels més veterans que es donen a Espanya. També és el premi millor dotat en quantia econòmica, enguany amb 14.000 euros, però que en convocatòries anteriors havia arribat a la xifra de 18.500 euros. Té un palmarès envejable, perquè tots els grans dramaturgs actuals s'han endut el guardó. La nòmina és llarga: des dels històrics Joan Mas, Alexandre Ballester i el xilè Jorge Díaz fins a les firmes més actuals de la renovació escènica com Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé i l'actualíssim Josep M. Miró, que passeja la seva obra 'El principi d'Arquimedes', premi Born del 2011, pels escenaris de mig Europa. Creat el 1970, amb el seguiment dels premiats es podria fer la crònica de la dramatúrgia espanyola, en llengua catalana i castellana, de les darreres dècades.

]]> <![CDATA[Excel·lències malgrat tot]]> Immergits en el tupit de la informació crítica, astorats de la situació malaltissa, desanimats amb els projectes malaguanyats, desenganyats de tantes trampes i travetes, sovint perdem el nord i ens rebolcam en el miserable present. Els doctors de les ciències mèdiques no es posen d'acord si l'actitud influeix o no en el procés de les malalties i la seva sanació. Hem sentit a dir que els malalts de càncer tenen una recuperació més ràpida si tenen la predisposició a curar-se. També hem sentit a dir que les coses passen quan s'esperen que passi. No ho sé. I tanmateix sovint es fa difícil de veure-hi clar. Escoltar la ràdio, llegir la premsa i mirar la televisió només ens porta a una desesperació continguda. Hi ha res que vagi bé? Tot i que els governs ens volen fer creure que sortim del forat negre, la veritat és que la percepció al carrer no és aquesta. Hem perdut qualitat de vida, ha augmentat la població de risc, d'exclusió, de pobresa, hem perdut drets i ara els treballadors són més explotats, les manifestacions culturals funcionen sota mínims, molts creadors en la indigència. La sanitat empitjora, l'educació empitjora, la gestió pública empitjora, la confiança també. En fi, la llista és llarga.

]]> <![CDATA[Sense ganes de governar]]> La vida és una paradoxa. Té sentit, però és plena de contradiccions, aparents o flagrants. Una d’aquestes contradiccions em causa tribulacions: per què ens governa una gent que no creu en el govern? La ideologia neoliberal imperant al país (posau-li l’adjectiu escaient) es caracteritza per desconfiar de la gestió pública i té tendència a privatitzar tot allò que ha estat mancomunat pels ciutadans en èpoques més glorioses. Si la política és l’art de conduir la vida pública, aleshores per què dimonis el PP es presenta a les eleccions? Per què vol governar un partit si no creu en la política? Em direu, és clar, que el PP vol governar precisament per fer minvar l’àmbit d’actuació de la política. Hi té tot el dret. Però no em direu que no és contradictori i sospitós.

]]> <![CDATA[Líthica com a exemple]]>

Líthica farà prest 20 anys, una joveneta que encara té molta vida per endavant. Va néixer la tardor del 1994 de l’amor d’uns entusiastes per recuperar un dels patrimonis aleshores més oblidat. Per celebrar-ho, s’inaugurarà dia 5 de setembre la construcció d’un laberint, una de les velles idees que des de l’inici ja s’havia proposat. Als menorquins tot això no els vindrà de nou, perquè coneixen Líthica, l’han visitada i molts han contribuït al seu desenvolupament. Però per als mallorquins i eivissencs, Líthica és una perfecta desconeguda. Però farien bé de conèixer-la perquè per mi és un dels projectes i una de les realitats més atractives que ha sabut engendrar la societat civil d’aquestes illes.

]]> <![CDATA[Sentiment de pèrdua]]> A ple estiu, tota cuca viu, especialment els al·lots, que la campen. És el seu temps, com ho va ser el meu quan trescàvem les tanques rostides i arribàvem a la mar, ben prop de casa. Els estius llavors eren llargs. Nedàvem tot lo dia. Cada dia arribàvem tard a dinar. Ningú no ens cridava, només quan la calor era insuportable i la gana ens menava cap a casa. Ara tot passa depressa, ara són dos mesos precipitats. La platja, al final d’una cala estreta i llarga, era plena de gent. L’aigua era transparent i l’arena fina. Hi havia molts peixos, i vogamarins, vergamanses, cornets, i estrelles d’un vermell llampant. Fins que les autoritats van decidir construir un emissari submarí d’aigües fecals i tot es va empastifar. La contaminació de la mar era tan visible, que no va quedar més remei que prohibir el bany a la platja, la més propera del poble, la més concorreguda. I això va durar un parell de dècades. Ens van robar la nostra platja per la deixadesa, per la inconsciència, per l’estupidesa de les autoritats. Encara ara, després de 40 anys, quan hi ha una mica de mar, l’empastifada del fons es remou i l’aigua es fa tèrbola. Fa poc que una avaria de l’estació de bombeig de les aigües residuals va tornar a contaminar la platja, en plena temporada turística. Jo ja no hi vaig. Hem perdut la platja.

]]>