Els inicis de la humanitat estigueren marcats pel Sol. La gent treballava ‘de sol a sol’ per poder guanyar-se un jornal, paraula que deriva de l’adjectiu llatí ‘diurnus’ (‘diari’). En fer-se sedentàries, diverses cultures de l’antiguitat ja es proposaren seguir els moviments de l’astre rei per tal d’organitzar-se millor. Ho feren mesurant les seves ombres amb un pal clavat a terra. En grec, aquest pal es coneixeria com a gnòmon, d’on prové el terme ‘gnomònica’, l’art de construir rellotges de sol. S’iniciava així el procés per domesticar el temps. A nosaltres aquell invent astronòmic ens arribaria amb el nom de rellotge també a partir d’una altra veu grega, ‘horológion’ (‘indicador d’hores’).

Quan demanes a la IA que elabori un dibuix sobre la Mallorca de d’aquí a 50 anys, el resultat és una illa contaminada i plena d’edificis, talment Hong Kong. El 1978, quan només existia la intel·ligència natural, aquest mateix escenari ja fou descrit pel dibuixant palmesà Pere Joan Riera, més conegut com a Pere Joan. “Jo–rememora avui a la setantena– tenia 22 anys i encara estudiava a Barcelona. Un dia em va venir a veure Basilio Baltasar. Era un dels líders de la formació anarcoecologista Terra i Llibertat que l’estiu anterior, el juliol del 1977, havia ocupat l’illot andritxol de la Dragonera per evitar-ne la urbanització. Em demanà un cartell que reflectís la deriva que prendria Mallorca si no s’aturava la febre constructora iniciada amb el boom turístic”.

Tomeu Penya, de 77 anys, se sincera per a l’ARA Balears: “Vull que quedi ben clar el meu actual estat d’ànim. Estic molt trist. De jove mai m’hauria imaginat que el futur de Mallorca seria com el d’ara, una illa plena de ciment i turistes, amb carreteres saturades i amb residents que no poden accedir a un habitatge. Per als concerts d’aquest estiu m’estic plantejant tornar a cantar ‘Trenc’, que fa quatre dècades vaig dedicar a l’emblemàtica platja de Campos que ara, per desgràcia, està de nou amenaçada”. ‘Trenc’ va ser el debut del cantant country de Vilafranca com a activista ecologista a 35 anys. És una de les cançons més destacades del seu tercer disc Coverbos (1984).

A les Balears, la Guerra Civil és plena de petites grans històries que mereixerien una bona pel·lícula. Una és l’odissea que protagonitzà el músic maonès Deseado Mercadal Bagur. El periodista alacantí Tomás Andújar, delegat de l’agència Efe a l’Arxipèlag, l’acaba de rescatar de l’oblit en el llibre On s’acaba l’aigua. L’exili de Deseado Mercadal, editat per Dolmen. Ho ha fet a partir del testimoni de Celeste, la neta del menorquí, i dels dos llibres que escrigué anys després de tornar a la seva illa: Yo estuve en Kenadza: nueve años de exilio (1983) i La Guerra Civil en Menorca 1936-1939: relato histórico de un testigo (1994).

A principi del 2011 el dissenyador gràfic palmesà Jaume Vich, de 26 anys, s’encarregà de coordinar l’exitosa campanya de lipdub ‘Mallorca m’agrada’ de l’Obra Cultural Balear (OCB). Ja el 2008 l’entitat havia encetat la de ‘Cafè per la Llengua’ amb cares conegudes com la del tennista Rafel Nadal. Segons el comunicat oficial, la nova iniciativa pretenia “promoure el rearmament moral de la gent que estima Mallorca”. Molts pobles s’implicaren en l’elaboració de vídeos col·lectius que reivindicaven elements d’identitat propis. Al juny, aquella injecció d’autoestima derivaria en frustració. El popular José Ramón Bauzá guanyà les eleccions autonòmiques. Els seus quatre anys de legislatura estarien presidits per una actitud clarament hostil envers la llengua i la cultura catalanes.

En la Mallorca del tardofranquisme, la revolució va començar a la Calatrava, un petit barri de Palma situat entre la catedral i el Baluard del Príncep. Antoni Rotger Martínez en va ser l’alma mater. “Ja no reconec –lamenta a 80 anys– els carrers on em vaig criar i jugar amb altres nins. Per tot hi ha turistes i, per culpa de la gentrificació, molts dels meus antics companys de lluita han hagut de partir. Aquest era un barri degradat, de classe treballadora, i ara és carn de l’especulació immobiliària que pateix tota l’illa”. El 1975 aquest calatraví de pedra picada tenia 32 anys i, amb un Franco agonitzant, ja liderà la mobilització veïnal contra la construcció d’un gran aparcament per a autocars de turistes davant la Seu. El crit de protesta fou ‘Parc SÍ, pàrquing NO’. A causa d’aquella pressió, el maig del 1976 l’Ajuntament rectificà i donà pas a un concurs d’idees per a la projecció de l’actual parc de la Mar, que quedà inaugurat el 1984.

Ja fa temps que les Balears s’han convertit en una postal de consum. A l’aeroport de Palma s’hi pot trobar un ‘enginyós’ anunci d’una empresa de lloguer de cotxes que diu: ‘It’s pronounced ‘MA-YOUR-CAR’’. Fa tres setmanes, a la façana del recinte, també hi havia una gegantina lona publicitària del grup financer alemany Sparkassen-Finanzgruppe. S’hi promocionava Wero, una aplicació de pagaments immediats semblant a Bizum. El lema utilitzat tenia un doble sentit: ‘Was auf Malle passiert, wird auf Malle beglichen’ (‘el que passa a Mallorca, es liquida a Mallorca’). La frase remetia al famós eslògan de la ‘ciutat del pecat’ dels EUA: ‘el que passa a las Vegas, queda a las Vegas’. ‘Malle’, el succedani de las Vegas, és una denominació col·loquial molt estesa a Alemanya per referir-se a Mallorca com a emblema del turisme d’excessos.

A ntoni Gaudí Cornet, nascut a Reus el 1852, tingué en la naturalesa la seva principal font d’inspiració. “L’originalitat consisteix a tornar a l’origen”, deia. A final del segle XIX les muses el dugueren fins a Mallorca. Ho feu com a soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, fundada el 1876. L’entitat solia organitzar viatges a l’illa, aleshores famosa pels paisatges incòlumes. El reusenc quedà corprès sobretot per les coves d’Artà i les del Drac (Manacor). Així ho assegura l’investigador japonès Tokutoshi Torii en un treball titulat Mallorca en las obras de Gaudí –fou publicat el 2002 en el marc d’unes jornades internacionals d’estudis gaudinians.

Durant el boom turístic, hi hagué suecs que no es deixaren entabanar. Alguns intentaren dissuadir els seus compatriotes d’anar de vacances a un país que era una dictadura i que, amb el suport econòmic dels EUA, havia convertit el turisme en la seva salvació. Els més activistes es manifestaren amb lemes com ‘Boicot als viatges a Espanya!’ i ‘Els viatges a Mallorca són una vergonya’. Des d’altres països, aquelles protestes també serien secundades per anarquistes espanyols a l’exili organitzats al voltant de Defensa Interior (DI). Coordinant l’entitat hi havia el menorquí Octavi Alberola Surinach (1928-2025).

Entre el 1960 i el 1980, en només dues dècades, la població a Palma es va duplicar. Passà de 150.000 habitants a 300.000. El boom turístic, amb epicentre a l’Arenal, convertí la capital balear en una mena de terra promesa no només per a peninsulars, sobretot d’Andalusia i Múrcia, sinó també per a famílies de la Part Forana, que fugien de la duresa del camp. Un dels barris de l’extraradi que de sobte fou colonitzat va ser Son Gotleu, situat al districte de Llevant, entre el carrer d’Aragó i la Soledat. La seva transformació es pot resseguir en l’exposició Son Gotleu, més enllà del titular. Els orígens d’un barri d’acollida (1960-1980). Fins a la segona setmana de juny serà a l’ambulatori del barri i després es traslladarà al centre Mater. És un projecte de Palma XXI i Arquitectives, coordinat per la historiadora pollencina Leyla Dworkin amb el suport de Caixa Colonya i Fundació Iniciatives del Mediterrani.

De la seva casa de Bunyola, als peus de la serra d’Alfàbia, Miquel Canals Canyelles Moro, de 93 anys, exhibeix amb orgull una foto emmarcada dels seus anys de joventut. No és una foto qualsevol. Hi apareix amb el trofeu que el 1956, a 23 anys, l’acredità com el millor tallador de pins de tot l’Estat. A final de novembre del 2019 l’investigador local Biel Mateu Batle rescatà de l’oblit la seva història i la dels seus companys. Fou en el marc de la fira de Muntanya que organitzà al poble i que passaria a dir-se Fira de Santa Catalina.

L a lluita ciutadana té més força del que alguns creuen. Ho saben bé els menorquins, que el 1973, a les acaballes del franquisme, foren els primers a les Balears a alçar la veu contra la destrucció del territori –quatre anys després, el juliol del 1977, a Mallorca, hi hauria la històrica ocupació de la Dragonera; i a l’octubre, a Eivissa, 2.000 persones es manifestaren al crit de ‘Salvem ses Salines’. El 1969 Menorca fou la darrera illa a abraçar el turisme de masses amb la inauguració de l’aeroport de Maó, que substituïa l’antic aeròdrom de Sant Lluís. La historiadora maonesa Laura Piris Coll explica els motius d’aquesta incorporació tardana al boom turístic: “Aquí hi havia una important estructura pròpia del calçat i la bijuteria. El sector ramader també era força rendible. A més, els propietaris estaven molt interessats a mantenir les possessions familiars per un tema de prestigi social. D’altra banda, la dictadura no havia invertit gens en infraestructures a l’illa”.

E l mariando Miquel Ferriol Estrany, de 81 anys, guarda molt bons records dels estius de final dels anys 70. “Era quan TVE començà a retransmetre en directe i en color la volta ciclista a Espanya. Amb mon pare m’asseia davant el televisor a veure-la en haver dinat. Ell tenia especial interès en els paisatges. Sempre em deia: ‘Moltes d’aquestes etapes jo ja les vaig fer de jove durant la guerra’. Era de les poques ocasions en què parlava de la Guerra Civil. Després vaig saber que a la Península havia lluitat des d’un batalló ciclista”.

Falten tres setmanes per a les Fires i Festes de Primavera de Manacor i enguany els nirvis es noten molt a la colla castellera Al·lots de Llevant. Ho assegura un dels seus integrants, Joan Llodrà Gayà, de 52 anys: “Esperam poder-hi aixecar una bona torre per celebrar el nostre trentè aniversari. Som de les primeres colles a les Balears. Naixérem el 1996, el mateix any que els Castellers de Mallorca, de Palma. Fa mesos que assajam. La nostra màxima construcció ha estat un quatre de vuit, és a dir, vuit pisos de quatre persones a cada pis. Només l’hem pogut aixecar tres vegades en la nostra història. Gairebé sempre feim set pisos”.

Llucmajor encara conserva vestigis de la Mallorca ramadera. Quatre pics a l’any, una guarda de 100 ovelles travessa el centre del poble en direcció a una finca del camí vell de Cala Pi, a nou quilòmetres. Ho fan sota l’atenta mirada de Miquel Tomàs Garau, Pastoret, de 75 anys, i del seu ca. “Tothom em fa fotos –diu amb posat rialler. És una cosa que crida l’atenció. Quan s’acaba l’herba a la meva finca, les duc cap allà”. El llucmajorer és un dels darrers pastors a l’antiga que practiquen la transhumància, una activitat que consisteix en el moviment estacional de bestiar a la recerca de millors pastures. Tradicionalment, les guardes d’ovelles de les grans possessions passaven l’hivern a les planes del Migjorn de l’illa i l’estiu, a la muntanya. En els camins hi solia haver cisternes, aljubs i basses que permetien l’abeurada dels animals i dels pastors.

Situat als peus de la serra de Tramuntana, a 14 quilòmetres de Palma, a principis del segle XX Esporles era conegut com la ‘petita Rússia’ de Mallorca. Les seves sis fàbriques tèxtils havien aconseguit forjar una forta consciència proletària. La inauguració el 1930 de la Casa del Poble seria un reflex d’aquell orgull de classe. Ja a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 el municipi seria dels pocs de l’illa on va triomfar l’esquerra. Al cap de dos dies el rei Alfons XIII partia a l’exili i es proclamava la Segona República.

Les dones han tingut un paper clau en la història de l’antimilitarisme. Quan els homes estaven obligats a anar a la guerra, mares, esposes i germanes no dubtaren a mobilitzar-se per salvar els seus éssers estimats d’una mort segura. Va ser durant l’Edat Moderna (segles XV-XVIII) que els exèrcits dels estats europeus esdevingueren permanents i cada vegada més grans. Llavors, la monarquia hispànica, seguint el que es feia a la resta del continent, tenia tres maneres de nodrir les seves tropes: amb mercenaris (professionals que lluitaven a canvi d’una paga), amb lleves forçoses (generalment de marginats, presidiaris i vagabunds) i amb les quintes.

E l cementeri de l’Havana és ple de tombes amb llinatges ben nostrats: Pujol, Roca, Moner, Ensenyat... Són el testimoni dels mallorquins que al segle XIX partiren a ‘fer les Amèriques’. Segons les cròniques, el 1889 en foren uns 10.000 (el 4% de la població). A Cuba hi anaren molts d’andritxols. Entre ells hi havia els padrins paterns i materns de Rosa Calafat Vila, professora de Filologia Catalana de la UIB. “Als anys vuitanta, durant la meva joventut –diu–, vaig gratar en la memòria oral del municipi i em vaig endur una bona sorpresa. Vaig descobrir una gran quantitat de gloses relacionades amb l’illa caribenya”.

A Mallorca, durant la Guerra Civil, un dels principals objectius dels insurrectes fou la classe benestant que donà suport a la Segona República. El símbol d’aquella repressió seria el batle de Palma, Emili Darder, metge de formació, que el 1934 havia ajudat a fundar Esquerra Republicana Balear (ERB) per fer de contrapoder al caciquisme. El 24 de febrer del 1937, després d’un consell de guerra fantasmagòric, Darder va ser afusellat. En aquell fatal destí l’acompanyaren dos companys de partit, l’empresari alcudienc Antoni Maria Ques i l’exbatle d’Inca Antoni Mateu, i el socialista palmesà Alexandre Jaume. D’ERB hi hagué vuit batles més assassinats: Joan Mas Verd Collet (Montuïri), Climent Garau Juan (Porreres), Pere Llull Fullana (Algaida), Pere Josep Cànaves Sales (Pollença), Pau Crespí Villalonga (Mancor de la Vall), Pere Vallespir Amengual (Costitx), Joan Alemany Villalonga (Búger) i Joan Guasch Juan (Santa Eulària del Riu).

E l 2021 el musicòleg palmesà Francesc Vicens Vidal descobrí una gran història dins la família de Maria de Salut de la seva dona. “Vaig rebre –recorda– una telefonada del cineasta Álex Dioscórides, que preparava el documental Pedra i oli, centrat en la cultura de les oliveres de la serra de Tramuntana. Em demanà si coneixia alguna collidora d’oliva per entrevistar, tenint en compte que moltes cantaven mentre treballaven. Jo li vaig dir que no. Un dia, però, la meva sogra em comentà que la seva mare, quan era fadrina, havia estat llogada en una possessió de Sóller. D’allò li’n deien ‘anar a muntanya’”.