Ja fa temps que les Balears s’han convertit en una postal de consum. A l’aeroport de Palma s’hi pot trobar un ‘enginyós’ anunci d’una empresa de lloguer de cotxes que diu: ‘It’s pronounced ‘MA-YOUR-CAR’’. Fa tres setmanes, a la façana del recinte, també hi havia una gegantina lona publicitària del grup financer alemany Sparkassen-Finanzgruppe. S’hi promocionava Wero, una aplicació de pagaments immediats semblant a Bizum. El lema utilitzat tenia un doble sentit: ‘Was auf Malle passiert, wird auf Malle beglichen’ (‘el que passa a Mallorca, es liquida a Mallorca’). La frase remetia al famós eslògan de la ‘ciutat del pecat’ dels EUA: ‘el que passa a las Vegas, queda a las Vegas’. ‘Malle’, el succedani de las Vegas, és una denominació col·loquial molt estesa a Alemanya per referir-se a Mallorca com a emblema del turisme d’excessos.

A ntoni Gaudí Cornet, nascut a Reus el 1852, tingué en la naturalesa la seva principal font d’inspiració. “L’originalitat consisteix a tornar a l’origen”, deia. A final del segle XIX les muses el dugueren fins a Mallorca. Ho feu com a soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, fundada el 1876. L’entitat solia organitzar viatges a l’illa, aleshores famosa pels paisatges incòlumes. El reusenc quedà corprès sobretot per les coves d’Artà i les del Drac (Manacor). Així ho assegura l’investigador japonès Tokutoshi Torii en un treball titulat Mallorca en las obras de Gaudí –fou publicat el 2002 en el marc d’unes jornades internacionals d’estudis gaudinians.

Durant el boom turístic, hi hagué suecs que no es deixaren entabanar. Alguns intentaren dissuadir els seus compatriotes d’anar de vacances a un país que era una dictadura i que, amb el suport econòmic dels EUA, havia convertit el turisme en la seva salvació. Els més activistes es manifestaren amb lemes com ‘Boicot als viatges a Espanya!’ i ‘Els viatges a Mallorca són una vergonya’. Des d’altres països, aquelles protestes també serien secundades per anarquistes espanyols a l’exili organitzats al voltant de Defensa Interior (DI). Coordinant l’entitat hi havia el menorquí Octavi Alberola Surinach (1928-2025).

Entre el 1960 i el 1980, en només dues dècades, la població a Palma es va duplicar. Passà de 150.000 habitants a 300.000. El boom turístic, amb epicentre a l’Arenal, convertí la capital balear en una mena de terra promesa no només per a peninsulars, sobretot d’Andalusia i Múrcia, sinó també per a famílies de la Part Forana, que fugien de la duresa del camp. Un dels barris de l’extraradi que de sobte fou colonitzat va ser Son Gotleu, situat al districte de Llevant, entre el carrer d’Aragó i la Soledat. La seva transformació es pot resseguir en l’exposició Son Gotleu, més enllà del titular. Els orígens d’un barri d’acollida (1960-1980). Fins a la segona setmana de juny serà a l’ambulatori del barri i després es traslladarà al centre Mater. És un projecte de Palma XXI i Arquitectives, coordinat per la historiadora pollencina Leyla Dworkin amb el suport de Caixa Colonya i Fundació Iniciatives del Mediterrani.

De la seva casa de Bunyola, als peus de la serra d’Alfàbia, Miquel Canals Canyelles Moro, de 93 anys, exhibeix amb orgull una foto emmarcada dels seus anys de joventut. No és una foto qualsevol. Hi apareix amb el trofeu que el 1956, a 23 anys, l’acredità com el millor tallador de pins de tot l’Estat. A final de novembre del 2019 l’investigador local Biel Mateu Batle rescatà de l’oblit la seva història i la dels seus companys. Fou en el marc de la fira de Muntanya que organitzà al poble i que passaria a dir-se Fira de Santa Catalina.

L a lluita ciutadana té més força del que alguns creuen. Ho saben bé els menorquins, que el 1973, a les acaballes del franquisme, foren els primers a les Balears a alçar la veu contra la destrucció del territori –quatre anys després, el juliol del 1977, a Mallorca, hi hauria la històrica ocupació de la Dragonera; i a l’octubre, a Eivissa, 2.000 persones es manifestaren al crit de ‘Salvem ses Salines’. El 1969 Menorca fou la darrera illa a abraçar el turisme de masses amb la inauguració de l’aeroport de Maó, que substituïa l’antic aeròdrom de Sant Lluís. La historiadora maonesa Laura Piris Coll explica els motius d’aquesta incorporació tardana al boom turístic: “Aquí hi havia una important estructura pròpia del calçat i la bijuteria. El sector ramader també era força rendible. A més, els propietaris estaven molt interessats a mantenir les possessions familiars per un tema de prestigi social. D’altra banda, la dictadura no havia invertit gens en infraestructures a l’illa”.

E l mariando Miquel Ferriol Estrany, de 81 anys, guarda molt bons records dels estius de final dels anys 70. “Era quan TVE començà a retransmetre en directe i en color la volta ciclista a Espanya. Amb mon pare m’asseia davant el televisor a veure-la en haver dinat. Ell tenia especial interès en els paisatges. Sempre em deia: ‘Moltes d’aquestes etapes jo ja les vaig fer de jove durant la guerra’. Era de les poques ocasions en què parlava de la Guerra Civil. Després vaig saber que a la Península havia lluitat des d’un batalló ciclista”.

Falten tres setmanes per a les Fires i Festes de Primavera de Manacor i enguany els nirvis es noten molt a la colla castellera Al·lots de Llevant. Ho assegura un dels seus integrants, Joan Llodrà Gayà, de 52 anys: “Esperam poder-hi aixecar una bona torre per celebrar el nostre trentè aniversari. Som de les primeres colles a les Balears. Naixérem el 1996, el mateix any que els Castellers de Mallorca, de Palma. Fa mesos que assajam. La nostra màxima construcció ha estat un quatre de vuit, és a dir, vuit pisos de quatre persones a cada pis. Només l’hem pogut aixecar tres vegades en la nostra història. Gairebé sempre feim set pisos”.

Llucmajor encara conserva vestigis de la Mallorca ramadera. Quatre pics a l’any, una guarda de 100 ovelles travessa el centre del poble en direcció a una finca del camí vell de Cala Pi, a nou quilòmetres. Ho fan sota l’atenta mirada de Miquel Tomàs Garau, Pastoret, de 75 anys, i del seu ca. “Tothom em fa fotos –diu amb posat rialler. És una cosa que crida l’atenció. Quan s’acaba l’herba a la meva finca, les duc cap allà”. El llucmajorer és un dels darrers pastors a l’antiga que practiquen la transhumància, una activitat que consisteix en el moviment estacional de bestiar a la recerca de millors pastures. Tradicionalment, les guardes d’ovelles de les grans possessions passaven l’hivern a les planes del Migjorn de l’illa i l’estiu, a la muntanya. En els camins hi solia haver cisternes, aljubs i basses que permetien l’abeurada dels animals i dels pastors.

Situat als peus de la serra de Tramuntana, a 14 quilòmetres de Palma, a principis del segle XX Esporles era conegut com la ‘petita Rússia’ de Mallorca. Les seves sis fàbriques tèxtils havien aconseguit forjar una forta consciència proletària. La inauguració el 1930 de la Casa del Poble seria un reflex d’aquell orgull de classe. Ja a les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 el municipi seria dels pocs de l’illa on va triomfar l’esquerra. Al cap de dos dies el rei Alfons XIII partia a l’exili i es proclamava la Segona República.

Les dones han tingut un paper clau en la història de l’antimilitarisme. Quan els homes estaven obligats a anar a la guerra, mares, esposes i germanes no dubtaren a mobilitzar-se per salvar els seus éssers estimats d’una mort segura. Va ser durant l’Edat Moderna (segles XV-XVIII) que els exèrcits dels estats europeus esdevingueren permanents i cada vegada més grans. Llavors, la monarquia hispànica, seguint el que es feia a la resta del continent, tenia tres maneres de nodrir les seves tropes: amb mercenaris (professionals que lluitaven a canvi d’una paga), amb lleves forçoses (generalment de marginats, presidiaris i vagabunds) i amb les quintes.

E l cementeri de l’Havana és ple de tombes amb llinatges ben nostrats: Pujol, Roca, Moner, Ensenyat... Són el testimoni dels mallorquins que al segle XIX partiren a ‘fer les Amèriques’. Segons les cròniques, el 1889 en foren uns 10.000 (el 4% de la població). A Cuba hi anaren molts d’andritxols. Entre ells hi havia els padrins paterns i materns de Rosa Calafat Vila, professora de Filologia Catalana de la UIB. “Als anys vuitanta, durant la meva joventut –diu–, vaig gratar en la memòria oral del municipi i em vaig endur una bona sorpresa. Vaig descobrir una gran quantitat de gloses relacionades amb l’illa caribenya”.

A Mallorca, durant la Guerra Civil, un dels principals objectius dels insurrectes fou la classe benestant que donà suport a la Segona República. El símbol d’aquella repressió seria el batle de Palma, Emili Darder, metge de formació, que el 1934 havia ajudat a fundar Esquerra Republicana Balear (ERB) per fer de contrapoder al caciquisme. El 24 de febrer del 1937, després d’un consell de guerra fantasmagòric, Darder va ser afusellat. En aquell fatal destí l’acompanyaren dos companys de partit, l’empresari alcudienc Antoni Maria Ques i l’exbatle d’Inca Antoni Mateu, i el socialista palmesà Alexandre Jaume. D’ERB hi hagué vuit batles més assassinats: Joan Mas Verd Collet (Montuïri), Climent Garau Juan (Porreres), Pere Llull Fullana (Algaida), Pere Josep Cànaves Sales (Pollença), Pau Crespí Villalonga (Mancor de la Vall), Pere Vallespir Amengual (Costitx), Joan Alemany Villalonga (Búger) i Joan Guasch Juan (Santa Eulària del Riu).

E l 2021 el musicòleg palmesà Francesc Vicens Vidal descobrí una gran història dins la família de Maria de Salut de la seva dona. “Vaig rebre –recorda– una telefonada del cineasta Álex Dioscórides, que preparava el documental Pedra i oli, centrat en la cultura de les oliveres de la serra de Tramuntana. Em demanà si coneixia alguna collidora d’oliva per entrevistar, tenint en compte que moltes cantaven mentre treballaven. Jo li vaig dir que no. Un dia, però, la meva sogra em comentà que la seva mare, quan era fadrina, havia estat llogada en una possessió de Sóller. D’allò li’n deien ‘anar a muntanya’”.

Durant el franquisme, les dones tingueren el seu particular servei militar a través del Servei Social Femení (SSF). Fou una petició que el 1937 feu la Secció Femenina de la Falange a Franco per tenir més voluntàries per a l’Auxilio Social. Es tractava d’una organització d’assistència pública que havia creat el bàndol insurrecte en plena Guerra Civil. El 1939, amb la victòria feixista, es decretà que el SSF fos un ‘deure nacional’ que es presentava com el complement perfecte a les Escoles de la Llar. Sota l’empara del nacionalcatolicisme, eren centres dedicats a instruir les joves en les tasques considerades pròpies de la ‘bona muller i mare’ (cuina, puericultura, costura, infermeria...). Curiosament, la cap de la Secció Femenina, Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio, fundador de la Falange, mai no es casà ni tingué fills.

El manacorí Andreu Matamalas Fons, de 51 anys, feia tres dècades que guardava silenci. Fa uns mesos va rebre una telefonada inesperada del programa de televisió Salvados, de La Sexta. “Em proposaren –diu– retrobar-me amb quatre antics companys de la ‘mili’ a Palma. Ens feren parlar de la major fuga militar de tot l’Estat que un grup de 18 soldats protagonitzàrem el 1994 per denunciar els maltractaments que patírem. El meu cervell havia esborrat per complet aquell trauma, no sé si per vergonya o per una qüestió de supervivència”.

La pollencina Francesca Palou Fernández, de 63 anys, recorda perfectament les eleccions generals del 3 de març del 1996 que donaren la victòria a José María Aznar, del Partit Popular, després de 14 anys de govern socialista de Felipe González. “Era amb la meva abuela materna mirant la tele. En sortir Aznar, em va dir en castellà: ‘Que tornen, Francisqueta, que tornen’, referint-se a la dreta. Era la primera vegada que sentia de la seva boca un comentari polític. En aquella època encara hi havia molta de gent viva que havia patit el franquisme i que continuava tenint por. Dia 5 de maig Aznar va ser investit president i curiosament ella va morir l’endemà d’una aturada cardíaca, a 84 anys. Per ventura no va suportar un ensurt que li va fer reviure tots els seus fantasmes del passat”.

Tal com si es tractàs d’una sibil·la de l’antiguitat, Maria Capó Navarro, de 93 anys, es concentra i es posa a cantar una de les tonades de quan, de jove, treballava a la finca familiar de Sóller. És la manera que té d’evocar un món de connexió amb la terra i de paraules precises que desaparegué amb el boom turístic dels anys 60. Qui escoltà la mateixa tonada de viva veu fa 74 anys va ser l’etnomusicòleg nord-americà Alan Lomax. “El 1952 –diu– m’havia vist actuar en un certamen internacional de folklore que es feu a la plaça de toros de Palma. Jo hi vaig cantar amb l’agrupació del meu poble, Els dansadors del ball d’or. En fórem un dels premiats. Sembla que li agradà molt la meva veu i demanà per venir-me a veure en persona. A casa érem sis germans, fills de pagesos. Jo era l’única nina”. Capó recorda perfectament aquella visita. “Feia un sol de justícia i Lomax arribà encorbat i mort de calor. Tragué el magnetòfon i enregistrà el moment en què mon pare, el meu padrí i jo cantàvem mentre batíem a l’era amb la bístia. No devia entendre res. Ell només sabia una mica de castellà”.

E l 1968 el món es regirà. Fou l’any en què s’intensificaren les mobilitzacions contra la Guerra del Vietnam, iniciada 13 anys enrere. Al maig, a París, centenars d’estudiants sortiren al carrer amb consignes tan sonades com ‘Sigues realista, demana allò impossible’. A Txecoslovàquia, les forces soviètiques reprimiren un intent de reforma anomenat ‘Primavera de Praga’, que propugnava el ‘socialisme de rostre humà’. Els Estats Units, mentre assistien a l’eclosió del moviment hippy, es consternaven amb els assassinats de dos dels defensors dels drets de la població negra, el reverend Martin Luther King i l’aspirant demòcrata a la Casa Blanca Robert Kennedy –el mateix tràgic final havia tingut cinc anys abans el seu germà John, que havia arribat a la presidència el 1961. A Mèxic, el govern metrallava universitaris que demanaven més democràcia a les vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics. En aquella cita esportiva, es visibilitzà el corrent antiracista ‘Black Power’ a càrrec de dos atletes afroamericans que recolliren les seves respectives medalles aixecant un guant negre i abaixant el cap.

Encara no em sé avenir de la mort de Margalida Capellà Soler. Tota una generació de professors de llatí i grec estam en deute amb ella per la seva gran tasca divulgativa. Nascuda a Campanet el 1965, d’adolescent na Margalida quedà fascinada pel que li explicava la seva professora de grec, Coloma Blanes i Blanes, a l’institut Berenguer d’Anoia d’Inca. Llavors ja tingué clar que, en acabar COU, partiria a Barcelona a estudiar Filologia Clàssica. No sucumbí als ‘cants de sirena’ dels seus professors de ciències que, en constatar la seva versatilitat intel·lectual, li insistiren que fes una carrera “amb més sortides”.