El govern de Marga Prohens creu en un nou Déu, diferent del que guia el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull. El conseller de Turisme Jaume Bauzà ha posat el crit al cel arran de l’entrevista que el prelat ha concedit a aquest diari. Era amb motiu dels 36 anys de la publicació de la punyent carta pastoral titulada Ecologia i turisme a les nostres Illes. Pautes per a una actuació cristiana. Es tractava de la primera vegada en la història que els tres representants de les diòcesis de les Balears signaven un escrit conjuntament. Llavors, Teodor Úbeda era el bisbe de Mallorca; Manuel Ureña, el d’Eivissa-Formentera; i Antoni Deig exercia d’administrador diocesà de Menorca. El 1990 tots tres s’aliaren per clamar contra les terribles conseqüències que tenien sobre el territori i la identitat insular les més de tres dècades de boom turístic.

El 1990 l’actual bisbe de Mallorca, el ciutadellenc Sebastià Taltavull, de 78 anys, era vicari general de Menorca i un gran activista del moviment ecologista. “Com a delegat dels joves de la diòcesi –assegura– vaig ajudar a organitzar moltes manifestacions en defensa del territori. També vaig escriure articles de denúncia als diaris. Tenia clar que defensar el territori era defensar les persones, la seva identitat i la seva llengua”. A final del 1973, Menorca liderà a l’Arxipèlag la lluita verda reclamant la protecció de l’Albufera del Grau, al nord de Maó, on s’havia projectat una macrourbanització de nom exòtic, Sahngri-La. No va ser fins al 1995, gairebé dues dècades després, que l’indret fou declarat Parc Natural.

El 21 de juliol del 1936, tres dies després del cop d’estat, la catalana Marina Ginestà Coloma, una jove comunista de 17 anys, es convertí per accident en la gran icona de la miliciana antifeixista. Es trobava fent de traductora a l’hotel Colón de Barcelona, convertit en seu del PSUC, el Partit Socialista Unificat de Catalunya. El seu posat decidit no passà desapercebut a Juan Guzmán, un fotoperiodista mexicà d’origen alemany que era a la ciutat comtal per cobrir per a l’agència Efe l’Olimpíada Popular, l’alternativa als Jocs Olímpics del Berlín de Hitler que, per culpa de la insurrecció militar, no es va fer. Guzmán demanà a la jove poder-li fer una sessió especial de fotos. La va fer pujar al terrat de l’edifici i li prestà un fusell. A ella li cridà molt l’atenció la proposta, ja que mai n’havia tocat cap. Arran de les circumstàncies del moment, però, acceptà fer de model vestida amb un uniforme de milicià. Davant la càmera exhibí una actitud desafiant amb l’arma penjada a l’esquena.

E l poble gitano sortí de l’Índia fa devers mil anys, assetjat per altres cultures. Ho feu amb una llengua pròpia, el romaní. A la península Ibèrica hi arribà el 1425 gràcies a un salconduit atorgat pel monarca Alfons V d’Aragó. Aleshores es pensà equivocadament que provenien d’Egipte, d’aquí que se’n creàs el gentilici a partir del llatí aegyptanus i que en anglès donaria gypsy. En temps dels reis Catòlics (1474-1504), el col·lectiu tingué prohibit exercir un ofici, de manera que s’hagué de cercar la vida com pogué.

E l capellà palmesà Jaume Alemany Pasqual, de 74 anys, és el delegat de Pastoral Penitenciària de Mallorca. Acaba de tornar de passar una setmana fent el camí de Sant Jaume amb un grup de reclusos. “És una iniciativa pionera a tot l’Estat –diu amb orgull. La vaig posar en marxa fa trenta anys quan vaig assumir el càrrec, en temps del bisbe Teodor Úbeda. Llavors la presó de Palma estava situada a la barriada de Cas Capiscol, que tancà el 1999 per traslladar-se a un complex nou de la carretera de Valldemossa. El Ministeri d’Interior va veure amb bons ulls el projecte del camí de Sant Jaume i avui ja forma part del programa de reinserció del molts centres penitenciaris. La dotzena de persones que venen amb mi han estat seleccionades per la seva bona conducta”.

E l 2015, havent-se jubilat com a director d’hotel, l’artanenc Guillem Garau Amorós, de 75 anys, va tenir la necessitat de preservar la Mallorca preturística de la seva infància en el llibre A foravila antany (El Tall Editorial). “Amb un mal de cor terrible –diu– vaig entrevistar pastors, amos de possessions, amitgers i altres testimonis d’un món que estava desapareixent”. Un d’aquests testimonis de paraules, eines, costums i oficis perduts va ser la seva mare, Magdalena Amorós Ginard, que avui, a 104 anys, encara manté el cap ben clar. “Jo –recorda sota la mirada atenta del fill– vaig néixer el 1921 a Artà, a foravila, a la finca de Can Capblanc. Som pubilla. Els meus pares eren pagesos”.

Durant la Segona República, la Internacional Comunista, coneguda com a Komintern en rus, envià a Espanya un personatge misteriós que tingué un paper destacat a les Balears. La seva trajectòria es pot resseguir en el llibre de l’historiador David Ginard titulat Heriberto Quiñones y el movimiento comunista en España(1931-1942), publicat el 2000 per Documenta Balear. “D’ell –assegura–, Dolores Ibárruri, la dirigent del Partit Comunista d’Espanya (PCE), digué que ‘tot, fins i tot el nom, era fals’”.

El 1892 el menorquí Francesc F. Andreu impulsà la primera central elèctrica de les Balears, Eléctrica Mahonesa. La primera de Mallorca s’inaugurà a Alaró el 1901 per iniciativa dels germans Gaspar i Josep Perelló Pol, comerciants locals de sabó i oli. El 1902 l’electricitat arribà a Manacor amb la companyia Servera i Melis. I el 1903 seria el torn de Palma gràcies a la Compañía Mallorquina de Electricidad, que construí una central prop de la platja de Can Pere Antoni amb disseny de l’arquitecte Gaspar Bennàssar. Com a infraestructures pioneres, també hi hagué les centrals hidroelèctriques del Gorg Blau (1905) i de la Costera (1908). A Eivissa, la primera central elèctrica data del 1907 i el seu artífex fou l’empresari Abel Matutes Torres.

A principi del segle XX les Balears tenien prop de 370.000 habitants. D’aquests, uns 300.000 vivien a Mallorca i uns 100.000 s’aplegaven a Palma. Eren una de les comunitats amb la taxa d’analfabetisme més elevada. El 77% de la població no sabia ni llegir ni escriure –en el cas de les dones la xifra era superior. Va ser a partir del 1926, amb la dictadura de Primo de Rivera, quan s’ideà un pla de construcció d’infraestructures educatives per revertir la situació. La majoria de les que hi havia aleshores ocupaven construccions antigues reutilitzades com a escoles i tenien unes penoses condicions de llum i de salubritat.

A 82 anys, el pobler Joan Pons Gost es mira els calls de les mans i repassa les seves cinc dècades fent de picapedrer. “Vaig aprendre l’ofici el 1957, a 13 anys. Havia perdut mon pare de ben petit i, per ajudar a l’economia familiar, vaig començar de manobre en diferents reformes que es feien dins el mateix municipi de sa Pobla. Amb un carret, m’enviaven per amunt i per avall a cercar material. Després ja m’ensenyaren a fer ciment i a posar blocs”.

Des de fa 60 anys la gegantina torre d’una fàbrica de ciment presideix el cor del Raiguer, als peus de la serra de Tramuntana. L’emblemàtic complex industrial de Lloseta recorda la fumejant central nuclear de Springfield, on fa feina el personatge de Homer de la mítica sèrie de dibuixos animats Els Simpson. La inauguració de la infraestructura l’agost del 1966 se celebrà com una gran fita del progrés. El mateix havia passat el 1958 amb la posada en funcionament de la central tèrmica d’Alcanada (Alcúdia), amb què Gesa dugué electricitat a bona part de Mallorca –el 1981 li agafaria el relleu la del Murterar, situada a uns 10 quilòmetres de distància, a prop de l’Albufera.

E l canvi de paradigma que provocà el boom turístic en la societat agrària espanyola queda reflectida en la pel·lícula El turismo es un gran invento (1968). El seu protagonista (Paco Martínez Soria) és un batle d’un poblet d’Aragó que vol convertir el municipi en un gran centre turístic modern. El seu model a seguir és Marbella, on viatja amb el seu secretari (José Luis López Vázquez) per prendre’n nota. Tots dos queden bocabadats no només per les sueques en biquini, sinó també pels monumentals hotels de la costa andalusa, la gran icona del progrés del moment.

A Mallorca, un dels grans aliats del boom del turisme varen ser les anomenades cançons turístiques. Les lletres elogiaven les meravelles paisatgístiques de l’illa. La llavor ja fou sembrada als anys 40 del segle XX pel músic palmesà Pere Bonet Mir (1917-2002), més conegut com a Bonet de Sant Pere i professionalment Bonet de San Pedro. En plena postguerra, a la cançó Bajo el cielo de Palma, clamava als quatre vents “paisajes lindos tiene Mallorca”. La mateixa temàtica tractaria a Un viejo hogar en la isla, Juntito al mar, Cala d’Or i Canto a Mallorca. Aquestes composicions del tot naïfs contrastaven amb el famós tema Raska-yú, que el 1943 l’artista illenc va escriure com a paròdia de la mort en temps de molta misèria (el franquisme l’arribà a censurar, perquè sospitava que contenia una crítica implícita a la dictadura).

Els inicis de la humanitat estigueren marcats pel Sol. La gent treballava ‘de sol a sol’ per poder guanyar-se un jornal, paraula que deriva de l’adjectiu llatí ‘diurnus’ (‘diari’). En fer-se sedentàries, diverses cultures de l’antiguitat ja es proposaren seguir els moviments de l’astre rei per tal d’organitzar-se millor. Ho feren mesurant les seves ombres amb un pal clavat a terra. En grec, aquest pal es coneixeria com a gnòmon, d’on prové el terme ‘gnomònica’, l’art de construir rellotges de sol. S’iniciava així el procés per domesticar el temps. A nosaltres aquell invent astronòmic ens arribaria amb el nom de rellotge també a partir d’una altra veu grega, ‘horológion’ (‘indicador d’hores’).

Quan demanes a la IA que elabori un dibuix sobre la Mallorca de d’aquí a 50 anys, el resultat és una illa contaminada i plena d’edificis, talment Hong Kong. El 1978, quan només existia la intel·ligència natural, aquest mateix escenari ja fou descrit pel dibuixant palmesà Pere Joan Riera, més conegut com a Pere Joan. “Jo–rememora avui a la setantena– tenia 22 anys i encara estudiava a Barcelona. Un dia em va venir a veure Basilio Baltasar. Era un dels líders de la formació anarcoecologista Terra i Llibertat que l’estiu anterior, el juliol del 1977, havia ocupat l’illot andritxol de la Dragonera per evitar-ne la urbanització. Em demanà un cartell que reflectís la deriva que prendria Mallorca si no s’aturava la febre constructora iniciada amb el boom turístic”.

Tomeu Penya, de 77 anys, se sincera per a l’ARA Balears: “Vull que quedi ben clar el meu actual estat d’ànim. Estic molt trist. De jove mai m’hauria imaginat que el futur de Mallorca seria com el d’ara, una illa plena de ciment i turistes, amb carreteres saturades i amb residents que no poden accedir a un habitatge. Per als concerts d’aquest estiu m’estic plantejant tornar a cantar ‘Trenc’, que fa quatre dècades vaig dedicar a l’emblemàtica platja de Campos que ara, per desgràcia, està de nou amenaçada”. ‘Trenc’ va ser el debut del cantant country de Vilafranca com a activista ecologista a 35 anys. És una de les cançons més destacades del seu tercer disc Coverbos (1984).

A les Balears, la Guerra Civil és plena de petites grans històries que mereixerien una bona pel·lícula. Una és l’odissea que protagonitzà el músic maonès Deseado Mercadal Bagur. El periodista alacantí Tomás Andújar, delegat de l’agència Efe a l’Arxipèlag, l’acaba de rescatar de l’oblit en el llibre On s’acaba l’aigua. L’exili de Deseado Mercadal, editat per Dolmen. Ho ha fet a partir del testimoni de Celeste, la neta del menorquí, i dels dos llibres que escrigué anys després de tornar a la seva illa: Yo estuve en Kenadza: nueve años de exilio (1983) i La Guerra Civil en Menorca 1936-1939: relato histórico de un testigo (1994).

A principi del 2011 el dissenyador gràfic palmesà Jaume Vich, de 26 anys, s’encarregà de coordinar l’exitosa campanya de lipdub ‘Mallorca m’agrada’ de l’Obra Cultural Balear (OCB). Ja el 2008 l’entitat havia encetat la de ‘Cafè per la Llengua’ amb cares conegudes com la del tennista Rafel Nadal. Segons el comunicat oficial, la nova iniciativa pretenia “promoure el rearmament moral de la gent que estima Mallorca”. Molts pobles s’implicaren en l’elaboració de vídeos col·lectius que reivindicaven elements d’identitat propis. Al juny, aquella injecció d’autoestima derivaria en frustració. El popular José Ramón Bauzá guanyà les eleccions autonòmiques. Els seus quatre anys de legislatura estarien presidits per una actitud clarament hostil envers la llengua i la cultura catalanes.

En la Mallorca del tardofranquisme, la revolució va començar a la Calatrava, un petit barri de Palma situat entre la catedral i el Baluard del Príncep. Antoni Rotger Martínez en va ser l’alma mater. “Ja no reconec –lamenta a 80 anys– els carrers on em vaig criar i jugar amb altres nins. Per tot hi ha turistes i, per culpa de la gentrificació, molts dels meus antics companys de lluita han hagut de partir. Aquest era un barri degradat, de classe treballadora, i ara és carn de l’especulació immobiliària que pateix tota l’illa”. El 1975 aquest calatraví de pedra picada tenia 32 anys i, amb un Franco agonitzant, ja liderà la mobilització veïnal contra la construcció d’un gran aparcament per a autocars de turistes davant la Seu. El crit de protesta fou ‘Parc SÍ, pàrquing NO’. A causa d’aquella pressió, el maig del 1976 l’Ajuntament rectificà i donà pas a un concurs d’idees per a la projecció de l’actual parc de la Mar, que quedà inaugurat el 1984.

Ja fa temps que les Balears s’han convertit en una postal de consum. A l’aeroport de Palma s’hi pot trobar un ‘enginyós’ anunci d’una empresa de lloguer de cotxes que diu: ‘It’s pronounced ‘MA-YOUR-CAR’’. Fa tres setmanes, a la façana del recinte, també hi havia una gegantina lona publicitària del grup financer alemany Sparkassen-Finanzgruppe. S’hi promocionava Wero, una aplicació de pagaments immediats semblant a Bizum. El lema utilitzat tenia un doble sentit: ‘Was auf Malle passiert, wird auf Malle beglichen’ (‘el que passa a Mallorca, es liquida a Mallorca’). La frase remetia al famós eslògan de la ‘ciutat del pecat’ dels EUA: ‘el que passa a las Vegas, queda a las Vegas’. ‘Malle’, el succedani de las Vegas, és una denominació col·loquial molt estesa a Alemanya per referir-se a Mallorca com a emblema del turisme d’excessos.