Més enllà de quins siguin els resultats, la Catalunya sobiranista que opta per la independència ja ha guanyat les eleccions. Crec que és així sobretot per les quatre raons següents. La primera, per la capacitat de mobilització social que ha demostrat tenir l’objectiu del sobiranisme i, en una segona fase de concreció, de la independència. Cinc anys seguits, una multitud quasi dues vegades milionària ha sortit als carrers. Entremig, un referèndum d’un gran valor simbòlic. No deu ser possible trobar un cas semblant a l’Europa contemporània. El cas d’una gran multitud, amb una composició molt transversal (tant ideològica com generacional, tant professional com de procedència), que hagi reivindicat de manera tan cívica, tan il·lusionada i tan persistent un objectiu polític. Un moviment d’aquestes característiques ja és part de l’estructura profunda de la societat i, per això, ja no pot ser desballestat ni amb promeses enganyoses, ni amb amenaces apocalíptiques, ni amb les quatre engrunes d’una mica de reconeixement o d’un poc més de finançament. Els plantejaments fonamentats en l’estratègia del peix al cove o del “más vale pájaro en mano que ciento volando” (Junqueras dixit, a l’acte final de campanya de Junts pel Sí) ja han quedat definitivament obsolets. De cara al futur són inservibles fins i tot com a excusa per esquivar la necessitat d’haver de prendre partit amb claredat en el conflicte.