10 Amb l'experiència d'Uber hem après que amb la tecnologia digital podem aconseguir que qualsevol cotxe de cinc places també pugui ser transport públic. Per transport públic em refereixo a la contraposició del privat: que el pugui usar gent que no n'és propietària.

]]> A internet està gairebé tot per fer. Per fer coses cal arriscar-se, i per això és d’admirar que aquest diari hagi decidit llançar-se a la cosa digital fins al punt d’abandonar el paper de dilluns a divendres.

]]> M’han demanat que escrigui un article sobre els perills del núvol, i he pensat que ja hi tornem a ser: els perills. Ara se suposa que he de dir coses que us facin por. Com sol passar en aquests casos, miro el diccionari per saber com puc treure punta al concepte. A l’Alcover-Moll mateix, que de vegades té ocurrències divertides. A l’entrada ‘perill’, hi diu “Possibilitat pròxima que s’esdevingui un mal; situació o cosa en què existeix la dita possibilitat”. Sí, ja és això, un mal. Indefinit. En suspens. Fa por. Hi vaig:

]]> Tot va començar per mor de les sessions per la desintoxicació digital. Na Cati i en Joan hi volien anar perquè un sentiment de culpabilitat els envaïa cada cop que miraven el mòbil o contestaven un avís en presència de parents, amics, coneguts i saludats. No passava res si estaven sols, però es posaven nerviosos quan els enxampaven llegint articles a la tauleta. Es demanaven si algú podia pensar que estaven enganxats perquè passaven prou hores davant el Kindle. Més que no pas quan llegien en paper, i això els feia sentir malament.

]]> Cal que ens ho fem mirar quan sentim rebuig davant els usos quotidians de la tecnologia, però no sé ben bé com dir-ho sense ofendre a ningú, car gairebé tots hi hem caigut.

]]> -Avui en Mateu ha tornat a arribar tard a la feina.

]]> En parlar de les xarxes socials, sovint hi ha algú que troba ridícul això d'anar explicant coses personals per aquests internets. L'experiència diu que, per donar força al seu parer, possiblement deixarà anar quelcom tipus "i a mi què m'interessa què has sopat, saber on ets de vacances o les fotos dels teus peus". I aquí et quedes sense saber què dir, mentre el cervell fa una mena de pel·lícula dels tuits i facebookejades de la teva vida. Passen tots, en segons, tipus allò que (diuen) succeeix quan et mors. Trobo inquietant aquesta producció premortuòria que presumptament tots portem dins a l'espera d'una data d'estrena, diguéssim, perquè ha de ser un pal morir contemplant com de malament t'ho has muntat al llarg dels anys. I és exactament això el que t'avança qui et diu que no li interessen gens les coses de la teva vida; sí, t'està dient que la teva pel·lícula, aquesta que veuràs segons abans de morir, és dolenta.

]]> Aquests dies s'ha parlat molt del Gran Germà , de George Orwell, perquè gràcies a The Washington Post i The Guardian hem sabut que la National Security Agency (NSA) ens vigila. La realitat pràctica és que podeu estar tranquils si no sou presumptes terroristes ni teniu a la CIA cap exparella, cunyat, veí o ressentit en general. Però que no ens vigilin no vol dir que hàgim de fer els ulls grossos, car ens afecta viure en un entorn poc respectuós amb els nostres drets fonamentals. Tot i que és més fàcil que el Gran Germà orwellià sovint sigui notícia, a l'hora de defensar la privadesa també hem de fixar-nos en el germà gran. I el petit. Què tal els cosins?

]]>