10 Durant molts anys vaig viure a la plaça de Pere Garau. Amb detalls personals a part, com que fos la meva declaració d'independència, en tenc uns records meravellosos, el d'un barri on no mancava cap servei: el mercat, el Chaplin, el Metropol, alguns restaturants, etc., mantenien activa i viva la zona on, a més, vivien bona part dels meus amics. Per què me'n vaig anar, idò? Perquè la casa se'ns havia quedat petita i, al nostre abast econòmic, no hi trobàrem res. Cap a l'octubre de 1998 partírem cap a Blanquerna, millor dit, Bartomeu Pou, cap de cantó amb Blanquerna. La barriada no em semblà malament, però no podia substituir Pere Garau, que, a poc a poc, davant la desídia municipal, s'anava convertint en alguna cosa molt diferent, no necessàriament pitjor, però sí amb un paisatge humà, urbà i comercial que corria a canviar-ne la imatge.

]]> 1. Per sort, ens queden les colles de dimonis. Quan érem nins, moltes persones de la meva generació, de l’anterior i de les posteriors han (hem) patit la luxúria desfermada d’alguns frares i capellans. Se sabia i no es denunciava per raons òbvies: dins el franquisme l’església era un poder fàctic. Quan l’afectat o la seva família no podien més se solia recórrer o solucions molt expeditives, que podien començar amb una amenaça de les que fan por de veritat. Ara, sense prejutjar-ne cap, en van sortint, quasi cada dia, de casos d’abusos eclesiàstics a menors. La institució actua ràpid per evitar que el desprestigi dels presumptes l’arrossegui, però... Però la fama corre i el nombre preocupa.

]]> Definitivament, són més vius que nosaltres. Si no fos pel perill que esclatàs una guerra civil entre ciutadellencs i maonesos, els hauríem de transferir la capitalitat de les Balears. El Pacte per l’Educació va néixer allà; ara els cremarem el fems; i, per acabar-ho d’arrodonir, la Menorca Talaiòtica és candidata a la llista de Patrimoni Mundial de la Unesco.

]]> José Ramón Bauzá ha proposat un “pacte d’Estat” a Francina Armengol. Atès el concepte d’’‘estat’, molt restringit a un nombre limitadíssim d’entitats territorials, que té el president, hem de suposar que voldria acordar coses diferents a les que un principi sembla. No parla de “política”, sinó de qüestions més importants: en quin dels tres possibles estats han de romandre les Illes Balears?: sòlid?, líquid?,gasós?

]]> El poder hoteler constituït ha trobat una nova manera d'humiliar els socialistes. D''una banda els presenta com a futurs titelles en mans dels radicals de Podem; d'una altra, no té una sola bona o dolenta paraula amb el PSIB sobre les propostes programàtiques que aquests fan. D'això, se'n diu menystenir. Ja no resulta ni cridaner que la Federació adopti sempre i per a qualsevol assumpte el mateix discurs que el PP –o dit d'una manera més realista, que el PP calqui el discurs de la federació. Ja s'ho trobaran d'aquí a uns quants mesos. Com més peguin i ataquin Podem, millors resultats obtindrà.

]]> No, no ho seran, tan anodines, però hi ha el risc que s'acabin semblant molt a les eleccions de sempre. Tant d'enrenou, tant de cop de mà intern, tanta triangulació, tanta oferta de pacte... I, sobretot, tanta i tanta porcor que s'acumula a l'espera de la bugada dels jutjats. Sí, qualsevol diria que som el 1995, a les portes del Túnel de Sóller o de tants altres comicis solcats per Mapaus, Can Domenges, Maquillatges... Mira que, sense deixar de creure que tot això també hi seria, pensava que hi arribaríem amb els anunciats plantejaments novells i renovadors de la nova política, els nous agents convidats a prendre-hi part. L'efecte de les europees desincrustants ha estat molt més fort del que s'havia calculat. Pareix que el rei vell, que cobrarà més que el jove, i el gran mestre de les ombres, viu, intel·ligent com ell tot sol, Rubalcaba, es belluguen, com tota la cohort. I, al Principat, no s'estan quiets els bellugadors nacionals. Tot, molt exemplar. Fa dies que llegint diaris tenc la impressió que això acabarà com unes 'mani pulite' de pacotilla. I qui seria el nostre Berlusconi, Mare de Déu del Sant Roser? Per sort, tenc també la convicció que, en això, fet a l'hispànic mode, hi ha més poc control que planificació i, per tant, només sensació que es vol que passin moltes coses i redolin caparrots i caparrins. "Que tot canviï perquè no res canviï, això és un país de merda... I entre els fragmentats i capitidisminuïts que entrin a les institucions ja s'encarregaran que tot segueixi conforme segons les ordenances i repartiments". Els vents de Grècia han caigut pitjor que les europees. Aquesta és la lliçó que ens volen ensenyar.

]]> 1. El Pacte per l'Educació ha entrat en la recta final després de molt de temps de feina. Si es pretén que sigui un èxit, ha de ser un acord per al progrés de l'educació, una mena de constitució que fixi els marges, les línies vermelles com es diu ara, des de les quals es pot legislar en aquest camp governi qui governi. Des del començament, s'ha volgut aconseguir aquesta estabilitat normativa que ens tragués dels entorpidors canvis realitzats cada quatre anys per la força política guanyadora de les eleccions. El Pacte ha de contenir uns principis i uns valors clars i compartits per una aclaparadora majoria política i social, però no pot convertir-se tampoc en una cotilla. Les majories democràtiques encarregades de gestionar l'educació han de tenir marge per aplicar els projectes que les diferencien de les altres sense sortir del marc acordat. És absurd pretendre un pacte que obligui el PP, per exemple, a potenciar tant el català com ho faria ERC; a reforçar l'ensenyament públic tant com ho faria Esquerra Unida; etc. Prendre per aquest camí és la millor manera per no assolir un Pacte per l'Educació digne d'aquest nom. Seria el programa electoral d'un grup de persones, diguem-ne, el Pacte de Progrés de l'educació, amb garantia de rebuig militant per part del centredreta balear. Aquesta identificació ideològica esquemàtica faria les delícies de Bauzá i dels seus acòlits i els donaria arguments potents per oposar-s'hi. No els aïllaria, sinó que els reforçaria. Ningú amb seny pot pensar que totes les persones que han participat en el moviment educatiu són homogènies ideològicament. Si ho fossin, hauria estat un moviment molt minoritari i no la immensa gamma de colors verds que ha representat. Si es vol acabar amb el desbarat educatiu de l'era Bauzá, la resposta no pot ser-ne la imatge invertida en el mirall, el negatiu fotogràfic. Tampoc conduirà enlloc si no incorpora les millores comprovades en altres països i les exigències socials detectades, a més d'una enorme capacitat d'autocrítica per part del professorat. Encara som optimista i pens que tot això és possible. Seria una pena que, després de tant d'esforç, José Ramón Bauzá pogués afirmar “aquests tan sols són capaços d'unir-se per oposar-se a la política del PP i no per plantejar alternatives globals i inclusives, en una paraula som com jo però a l'inrevés”.

]]> 1. Catalunya no és Escòcia; el Regne Unit no és Espanya; Irlanda no és el País Basc; la condonació del deute a Alemanya el 1951 no és el mateix que condonar el deute als grecs. Grècia no és tampoc Espanya, tot i que, llevat de Pedro Sánchez, els dirigents polítics estatals s’han implicat en la campanya electoral com si fos una primera volta de les espanyoles, una cosa que no deixen de negar de manera insistent, com que Syriza no es Podem ni Iglesias és Tsipras. Pareix com si una part d’aquest país estigués posseïda per un obsessiu culte a la lògica de la identitat al qual repugna en extrem fins i tot la constatació de similituds. De l’’Spain is different’ s’ha passat a l’’Spain is absolutely different’. Però, ja en poden fer, de bots, el que a partir de diumenge succeeixi a Grècia tendrà, per bé o per mal, incidència aquí. O, per bé, per a alguns i per mal i per a uns altres.

]]> 1. Catalunya no és Escòcia; el Regne Unit no és Espanya; Irlanda no és el País Basc; la condonació del deute a Alemanya el 1951 no és el mateix que condonar el deute als grecs. Grècia no és tampoc Espanya, tot i que, llevat de Pedro Sánchez, els dirigents polítics estatals s'han implicat en la campanya electoral com si fos una primera volta de les espanyoles, una cosa que no deixen de negar de manera insistent, com que Syriza no es Podem ni Iglesias és Tsipras. Pareix com si una part d'aquest país estigués posseïda per un obsessiu culte a la lògica de la identitat al qual repugna en extrem fins i tot la constatació de similituds. De l''Spain is different' s'ha passat a l''Spain is absolutely different'. Però, ja en poden fer, de bots, el que a partir de diumenge succeeixi a Grècia tendrà, per bé o per mal, incidència aquí. O, per bé, per a alguns i per mal i per a uns altres.

]]> 1. No sé si estau cansats que us recomanin Sàpiens. Una breu història de la humanitat, de Yuval Noah Harari. En tot cas, una recomanació més tampoc no farà gaire mal. Hi ha moltíssimes raons per llegir aquest llibre, per rellegir-lo, per anotar-lo, per anotar-lo, per discutir-lo, per comprovar la seva relació amb el Borges de Ficciones, perquè ens faci notar les esquerdes d'un pensament que fins ara crèiem coherent i sòlid, per aprendre històries i recordar-ne d'altres que ja sabíem ara contades des d'una nova perspectiva, per quedar-vos amb la impressió que heu llegit la Història, la de sempre, però que no us l'havien organitzada mai d'aquesta manera, sense tares eurocentristes, sense determinisme providencials, sense les periodificacions tòpiques, sinó amb altres que, almanco d'entrada, pareixen molt més ajustades al que han estat les evolucions de les cultures. I perquè, a més que hi gaudireu, Sàpiens us tornarà sempre a l'ara i aquí, a la qüestió immediata d'ordre moral i d'ordre moral. No conté cap promesa de salvació, ni perdició, ni tampoc ens engana dient que tot és en les nostres mans. Sí, en canvi, que convida a traçar un mapa d'allò que coneixem i allò que desconeixem.

]]> Hi haurà primer unes plebiscitàries a l'estat espanyol que a Catalunya? Amb el ritme que Mas i Junqueras estan imprimint a l'assumpte, no m'estranyaria. Algú dirà que a Espanya ningú no ha parlat de convocar unes plebiscitàries, però això, com ens recordava ahir Joan B. Culla, no depèn tant de qui convoca com del significat que li vulguin donar els electors. Esmentava l'exemple de la victòria socialista de 1982, que fou interpretada com una aposta decidida pel canvi i per la ruptura amb el passat. També escrivia sobre les municipals de 1931, que conduïren a l'abdicació del rei i a la proclamació de la II República. En principi, tant uns comicis com uns altres tenien un caràcter més aviat ordinari, almanco en la intenció dels responsables de la convocatòria.

]]> 1.Els experts en demoscòpia detecten una mobilització sense precedents de l’electorat d’esquerres simètrica a la desmotivació de la base social de la dreta. Dins aquesta mobilització progressista pareix que Podem és l’organització que més votants acumula, però, no obstant això, els enquestadors cuinen molt els resultats -els donen a la baixa- per prudència, perquè és la primera vegada que han d’acarar un fenomen sociopolític similar -per ventura l’antecedent més comparable seria l’onada socialista de l’any 1982. Semblant en potència i en capacitat de centrifugar sufragis de tot l’espectre. D’aquí a cinc mesos escassos començarem a saber si aquesta mobilització detectada cristal·litza i té una traducció real en paperetes. També, i depenent dels resultats, sabrem si és cert que existeix un pacte entre MÉS i Podem per, si sumen més escons que ells, no atorgar la presidència als socialistes.

]]> Ens havíem quedat amb el dubte sobre què volia dir José Ramón Bauzá quan proclamà que aquesta seria la legislatura de les autopistes de l’educació. Una autopista de l’educació consisteix en una via molt ràpida que condueix una persona des la inexperiència docent absoluta i una destinació a Menorca a ser el número tres de la candidatura popular a Lloseta, passant per una assessoria a la Conselleria. L’autopista es construeix digitalment. És a dir, amb el tradicional sistema de la digitació: un dit assenyala sobre la llista d’interins qui és l’afortunat amb una plaça. Això és la modernitat, vi novell en bots vells, o viceversa, perquè d’això el president, com a antic gestor d’una vinoteca, en deu saber molt. Segur que aquesta broma no haurà fet molta gràcia als directors i a les famílies de centres que han d’esperar setmanes perquè la baixa d’un professor sigui coberta per un interí. Les runes, ben reals, de les escoles indiquen també la ruïna moral dels gestors del sistema. Autopistes de la degradació construïdes amb amiant cerebral.

]]> Amb una participació (57,6%) pràcticament idèntica a la de fa quatre anys, el mapa sindical del professorat de la pública ha experimentat una profunda transformació. L’STEI i UGT han perdut gairebé un terç del vot que obtingueren el 2010 i CCOO i AMPE, més d’una quinta part. Emergeix amb moltíssima força Alternativa i irromp amb discreció, amb resultats equiparables als tres sindicats d’implantació estatal, Unió Obrera, que és un sindicat nou en educació, però, de cap de les maneres, un nou sindicat. Entre tots dos sumen un 30,02% del vot. Hi ha qui els ha atribuït un sorpasso respecte del vell sindicalisme, però la realitat és que STEI, UGT i CCOO acumulen el 54,63%; 62,26%, si hi afegim els resultats d’AMPE. Aquestes addicions es fan tenint en compte només la distinció entre nou i vell, perquè ningú no ha demanat permís a cap de les parts per sumar els seus sufragis als dels altres.

]]> Per què l’educació no pot tenir un sentit utilitari? Darrerament, com a reacció a la LOMQE i el TIL sovintegen respostes més o manco furioses a qualsevol plantejament que justifiqui un canvi en el model educatiu en raons de caràcter laboral. El més curiós és que solen provenir de persones que, a continuació, argumentaran que els titulats universitaris tenen una taxa d’atur inferior a la mitjana. O que et defensaran la permanència de les llengües clàssiques en els programes d’estudi quan la seva introducció inicial va tenir més de sentit pràctic que d’amor desinteressat per les civilitzacions de Grècia i de Roma. O que, després de defensar-te el dret a la diversitat, et donaran a entendre que uns estudis universitaris són l’única culminació digna de l’itinerari d’un jove. Com si el pensament abstracte fos l’únic mereixedor de ser potenciat. Per davall s’hi intueix una concepció aristocràtica de l’existència que privilegia les arts liberals davant oficis pretesament servils.

]]> Podem ja ocupa la centralitat que desitjava. De fet, és el centre de totes les mirades mediàtiques. Ara, si no ho tenien previst, hauran comprovat que això no sempre és dolç per al qui queda enmig. Ho saben, per exemple, MÉS i Joan Lladó, que són el focus d’atenció per uns estrepitosos efectes col·laterals de les seves primàries. I ho sap també José María Rodríguez, encara que ell és més d’evitar els focus i les càmeres. Per cert, Rodríguez, acaba d’atribuir un delicte a Isern: ocultar altres delictes.

]]> L’informe de Càritas sobre la pobresa i l’exclusió social desmunta, un altre cop, els discurs planglossià sobre les Balears: no, no tot va bé en aquest, el millor dels mons possibles. Amb un terç de la població en l’exclusió social ens aproximam a aquells paradisos turístics que tant agraden als nostres hotelers, tot i que encara no arribam a la perfecció de, per exemple, República Dominicana. L’estrany és que tot això no tengui conseqüències polítiques o, millor dit, que no les tengui molt més accentuades. L’explicació, la podem trobar al mateix estudi: “Aproximadament 3 de cada 10 persones a Balears es troba allunyada de l’espai de participació política i social... La creença que el vot en les eleccions municipals no serveix per a res és un fre per a la participació política d’algunes persones, concretament a les Balears les persones excloses que no participen per aquesta raó (38,6%) són 6 vegades més que les persones integrades (6,6%)”. No creuen en la política. No creuen que la política pugui canviar les seves vides i, en conseqüència, tenen una gran propensió a abstenir-se. No costa gaire imaginar-se per què ha arribat a aquesta conclusió. Segurament, no en coneixen cap, de polític en actiu. Els discursos sobre el dèficit fiscal, el lloguer turístic, la insularitat, la necessitat d’aprendre anglès, la major o menor presència del castellà en el sistema educatiu, els deuen semblar pronunciats per éssers d’una altra galàxia. Més que qualsevol participant en el 15-M, ells sí que poden exclamar amb raó “No ens representen”. Per ventura, algun d’ells ha tengut la sort de trobar-se amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o té tracte assidu amb els treballadors socials que fan feina a peu de carrer, cada dia menys, per les retallades. Però, amb polítics que estiguin quotidianament al seu costat... Segurament trobaríem alguna excepció, que jo ara desconec. Així, és lògic que pensin que el canvi serà un canvi d’ocupants de les cadires i tant els faci qui governa o deixa de governar. Ni ells tenen capacitat d’autoorganització ni l’esquerra és capaç d’incorporar-los. I, és ben curiós, perquè elecció rere elecció es confirma que l’eix esquerra/dreta és absolutament predominant en la confrontació política de les Illes Balears.

]]> Tot acaba tenint antecedents encara que les situacions idèntiques no es repeteixin mai. A les primeries dels anys 90 del segle passat Espanya patia una crisi econòmica -no equiparable a l’actual- i assistia escandalitzada a un reguitzell de casos de corrupció -un conte per a infants comparat amb el que hem viscut després. Aznar es fregava les mans i s’endugué dos disgusts: un a les generals de 1991, quan el PSOE el guanyà clarament, i un altre el 1996, quan derrota González pels pèls. Anguita visqué una experiència similar. El profetitzat ‘sorpasso’ no es produí. Un any abans, el 1995, tot i tenir uns bons resultats que no ha repetit mai, el PSM tampoc no aconseguí convertir-se en el segon partit de les Illes Balears en unes autonòmiques, tal com li havien pronosticat algunes enquestes. Ahir, Iñigo Sáenz de Ugarte va fer un tuit genial: “En un context de tanta incertesa, te’n vas al llit amb una enquesta i t’aixeques amb una venèria de les grosses”.

]]> José Ramón Bauzá ha volgut evitar que Mateu Isern perdés les eleccions municipals, que és el que pronostiquen les enquestes publicades al llarg del darrer any. Però amb el batlicidi, José Ramón Bauzá tampoc no ha volgut evitar que el PP perdi la batlia de Palma, si el cap de llista és un titella manejat a dues mans per Rodríguez i ell. Pobre Isern, que li va legalitzar l’edifici fora d’ordenació on el president té un modest piset. És fàcil entendre que l’apotecari, abans dels comicis, no hagi volgut deixar cap altre perdedor viu per quan arribi l’hora de passar comptes amb el responsable del desastre. Gràcies a ell, l’ERO de polítics que voldria practicar a la resta de partits per decret llei afectarà bàsicament el PP i serà resultat del vot dels ciutadans. Si, almanco, fos imaginatiu. Les seves rebaixes fiscals recorden massa un intent de compra massiva de vots. Per aquí, tot això està molt vist.

]]>