La Nit de l’Art sempre omple Palma d’exposicions i de gent que s’hi acosta per fer-hi festa. Però s’acaba i les galeries continuen obertes. Les mostres que s’hi inauguren aquests dies ofereixen una bona ocasió per tornar-hi amb calma, mirar les obres sense presses i descobrir propostes que mereixen una visita més enllà de la Nit. Tot seguit, feim un recorregut entre els molts possibles per algunes de les exposicions més destacades que mostren les galeries de Ciutat.

No són gaires les iniciatives culturals que, al nostre voltant, puguin presumir d’haver fet 30 anys. La Nit de l’Art ho ha aconseguit, i això no és poca cosa. Nascuda el 1997 com a iniciativa d’alguns galeristes de Palma com Pep Pinya (Pelaires), Xavier Fiol i Joan Guaita, entre d’altres, es va concebre amb la voluntat d’unir forces –potser pensant que com més són, més renou es fa– i, sobretot, amb el propòsit d’apropar l’art a la ciutadania. Ja fa molts d’anys que la Nit de l’Art ha assolit bona part d’aquests objectius. Però què ens deixa i què podria deixar la Nit de l’Art, amb la força que ha reunit en aquests 30 anys? Potser és un bon moment per demanar-s’ho.

A principis dels anys seixanta s’inaugurava a Palma l’aeroport de Son Sant Joan, que substituïa el de Son Bonet, i els mallorquins rebien els turistes a peu de pista amb rams de flors. La porta d’entrada a l’illa era això, una porta. Avui aquella porta s’ha convertit en una maquinària que té molt, o tot, de trituradora. No és una metàfora gaire exagerada. Perquè Aena ja no es conforma a gestionar un aeroport: l’engrandeix, l’omple, el ven, el lloga, l’explota i en treu tot el suc que pot. No oblidem mai que Aena és una empresa de majoria pública. És a dir, que aquest gran negoci té molt de públic, però molt poc de nostre.

Aquest estiu m’he fixat que els joves van a la mar amb una cadira. I no em referesc a joves que hagin deixat de ser-ho, sinó de joves ben joves. Alguns duen una gandula, però la majoria, una cadira plegadissa. Els veus amb la cadira, però també amb el para-sol, una gelera grossa, una senalla amb el pícnic, carmanyoles i amb roba penjada del para-sol. S’instal·len a les roques o a la platja com qui ho fa a ca seva. M’agrada l’actitud.

Hi ha moltes maneres d’explicar com hem crescut a les Balears. El reportatge de Mercè Pinya sobre el patrimoni arqueològic assetjat, engolit o encaixonat per la construcció en mostra una de les més explícites: hem arribat a menystenir allò que, al mateix temps, declaràvem Bé d’Interès Cultural. És a dir, un patrimoni que, per definició, té un mandat de protecció, també del seu entorn.

Hi ha esdeveniments que duren només uns minuts, però que es viuen durant mesos. L’espera també forma part de l’experiència. De vegades, fins i tot més que el moment mateix. Per això les grans celebracions no comencen el dia que arriben sinó molt abans. Es preparen, es comparteixen, s’alimenten d’expectatives. Les institucions ho saben prou bé, i per això cada Cap d’Any, per Sant Joan, a les festes patronals o en tantes altres dates assenyalades, organitzen activitats perquè la celebració es converteixi en una experiència col·lectiva.

Què passa quan una protesta està tan justificada i és tan àmplia, transversal i pacífica que no es pot desacreditar pels seus propis actes? Potser passa això que veim amb les actuacions policials contra el moviment que clama a Mallorca contra la massificació turística i pel dret a l’habitatge.

Ja sabem què volen aquesta gent, com ho sabem a la gran cançó de denúncia del feixisme de Maria del Mar Bonet, que en aquests temps ens ressona al cap massa sovint. Ara volen que la fotografia d’una jove amb un hijab pesi més que un expedient acadèmic, que el prejudici s’imposi al mèrit i convertir una graduació universitària en un camp de batalla identitari, perquè és on se senten més còmodes, atiant pors encara que siguin les més infundades.

Vaig créixer amb la platja davant. Abans de saber gairebé res del món ja sabia com agafar un gambaner de mans del padrí, com l’arena banyada s’aferrava als peus (també el vernís) i com els castells que fèiem amb ma mare i el meu germà, amb un poal o només amb les mans, tenien els minuts comptats abans que la mar se’ls endugués. Més endavant arribaren els estius llargs de l’adolescència: hores i hores amb els amics asseguts damunt l’arena sense fer res més que xerrar, riure i tornar a botar d’aquella roca que vèiem des de ca nostra. Matins, horabaixes i vespres. La platja era el nostre lloc natural. No hi anàvem, hi vivíem.

La Companyia Mariantònia Oliver acaba de rebre el premi Toni Catany ARA Balears de Cultura, però qui li dona nom fa més de tres dècades que obre camins a través de la dansa, a les Balears i a l’exterior. Mariantònia Oliver, coreògrafa i ballarina imprescindible, ha convertit el cos en un llenguatge i la dansa, en una eina de pensament i transformació social.

M’agrada Joan Cortés perquè és un artista que no necessita parlar fort per fer-se escoltar. En un temps en què sovint sembla que l’art competeix per captar l’atenció a qualsevol preu, ell continua treballant des de la discreció, des d’una honestedat que no és una estratègia ni una posa, és una manera de ser. Qui el coneix sap que l’home i l’artista comparteixen atributs com la serenor, la coherència, la netedat i la fidelitat a allò que creu.

El lingüista Joan Veny i Clar (Campos, 1932) ha rebut les màximes distincions acadèmiques i civils. Entre altres reconeixements, és Doctor Honoris Causa per les universitats de València i de les Illes Balears; ha rebut la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats, la Creu de Sant Jordi, el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el premi Pompeu Fabra, la Medalla d’Or de les Illes Balears. També és Fill Il·lustre de Campos (on també l’escola d’Infantil i Primària du el seu nom). Ara que ha culminat la magna obra que per a la llengua catalana és l’Atles Lingüístic del Domini Català, el dialectòleg ha rebutel premi Especial ARA Balears.

Si no m’expliquen què vol dir, quins avantatges té i què pot representar viure dins una gran àrea metropolitana de Palma, així, d’entrada, jo no hi vull viure. No en vull fer part.

ARCA ha aclarit públicament que no és responsable que els ultres hagin convertit el monument feixista de la Feixina en el seu altar sentimental. I la veritat és que costa decidir si és més extraordinari que una entitat patrimonialista consideri necessari justificar-se o que afirmi –com ha fet a l’ARA Balears– que “preservar la Feixina no ha contribuït a fer que esdevingui el punt de trobada ‘ultra’”. Potser la part extrema de l’extrema dreta continuaria pels segles dels segles celebrant davant el no-res. No ho veig.