Els dos edificis del Terreno Club Hotel

Estudi OHLAB: Paloma Hernaiz i Jaime Oliver

Hi ha una Mallorca que no surt a les postals, que queda lluny de la mar i sobretot de les imatges amb què l’illa s’ha projectat al món. És la Mallorca de l’interior, dels vells camins entre pobles, dels camps i les petites finques que durant generacions varen sostenir una manera de viure. El fotògraf Tomeu Coll (Sant Jordi, 1981) fa almenys 20 anys que fotografia aquest univers que pràcticament s’ha esvaït. El resultat és Fauç. Illa interior, 2004-2024, una exposició que es podrà visitar a l’Espai Passatemps de Santa Maria del 21 d’octubre al 30 de novembre.

A mallorca els arbres morts ja són una part important del paisatge agrari. Allà on abans hi havia ametllers que donaven flors i fruits, ara hi ha esquelets de branques seques que es mantenen drets, al mateix lloc, durant anys i anys. Les figueres també acusen el cop, i fins i tot els garrovers, que semblaven més resistents, tenen símptomes de malaltia. La Xylella i altres plagues han fet estralls al camp, castigat també per la sequera, el canvi climàtic i l’abandonament progressiu de l’activitat productiva. La mort dels arbres s’ha convertit gairebé en part del paisatge quotidià.

“Això és pur Mèxic”. Ho diu Aurelia Álvarez Urbajtel, filla de Manuel Álvarez Bravo, mentre recorre les sales de la Fundació Toni Catany (FTC) de Llucmajor on acaba d’inaugurar-se Cuerpos, almas, calles, una selecció de més d’un centenar de fotografies de qui és considerat un dels grans representants de la fotografia mexicana del segle XX. Ella ho diu davant unes imatges que, més que explicar Mèxic, semblen contenir-lo: la gent dels carrers, els cossos, els rostres, la religió, la mort, els símbols i els silencis. “Semblen fotos molt senzilles, però tenen molt de misteri”, apunta el comissari de l’exposició, Horacio Fernández.

La Nit de l’Art sempre omple Palma d’exposicions i de gent que s’hi acosta per fer-hi festa. Però s’acaba i les galeries continuen obertes. Les mostres que s’hi inauguren aquests dies ofereixen una bona ocasió per tornar-hi amb calma, mirar les obres sense presses i descobrir propostes que mereixen una visita més enllà de la Nit. Tot seguit, feim un recorregut entre els molts possibles per algunes de les exposicions més destacades que mostren les galeries de Ciutat.

No són gaires les iniciatives culturals que, al nostre voltant, puguin presumir d’haver fet 30 anys. La Nit de l’Art ho ha aconseguit, i això no és poca cosa. Nascuda el 1997 com a iniciativa d’alguns galeristes de Palma com Pep Pinya (Pelaires), Xavier Fiol i Joan Guaita, entre d’altres, es va concebre amb la voluntat d’unir forces –potser pensant que com més són, més renou es fa– i, sobretot, amb el propòsit d’apropar l’art a la ciutadania. Ja fa molts d’anys que la Nit de l’Art ha assolit bona part d’aquests objectius. Però què ens deixa i què podria deixar la Nit de l’Art, amb la força que ha reunit en aquests 30 anys? Potser és un bon moment per demanar-s’ho.

A principis dels anys seixanta s’inaugurava a Palma l’aeroport de Son Sant Joan, que substituïa el de Son Bonet, i els mallorquins rebien els turistes a peu de pista amb rams de flors. La porta d’entrada a l’illa era això, una porta. Avui aquella porta s’ha convertit en una maquinària que té molt, o tot, de trituradora. No és una metàfora gaire exagerada. Perquè Aena ja no es conforma a gestionar un aeroport: l’engrandeix, l’omple, el ven, el lloga, l’explota i en treu tot el suc que pot. No oblidem mai que Aena és una empresa de majoria pública. És a dir, que aquest gran negoci té molt de públic, però molt poc de nostre.

Aquest estiu m’he fixat que els joves van a la mar amb una cadira. I no em referesc a joves que hagin deixat de ser-ho, sinó de joves ben joves. Alguns duen una gandula, però la majoria, una cadira plegadissa. Els veus amb la cadira, però també amb el para-sol, una gelera grossa, una senalla amb el pícnic, carmanyoles i amb roba penjada del para-sol. S’instal·len a les roques o a la platja com qui ho fa a ca seva. M’agrada l’actitud.

Hi ha moltes maneres d’explicar com hem crescut a les Balears. El reportatge de Mercè Pinya sobre el patrimoni arqueològic assetjat, engolit o encaixonat per la construcció en mostra una de les més explícites: hem arribat a menystenir allò que, al mateix temps, declaràvem Bé d’Interès Cultural. És a dir, un patrimoni que, per definició, té un mandat de protecció, també del seu entorn.

Hi ha esdeveniments que duren només uns minuts, però que es viuen durant mesos. L’espera també forma part de l’experiència. De vegades, fins i tot més que el moment mateix. Per això les grans celebracions no comencen el dia que arriben sinó molt abans. Es preparen, es comparteixen, s’alimenten d’expectatives. Les institucions ho saben prou bé, i per això cada Cap d’Any, per Sant Joan, a les festes patronals o en tantes altres dates assenyalades, organitzen activitats perquè la celebració es converteixi en una experiència col·lectiva.

Què passa quan una protesta està tan justificada i és tan àmplia, transversal i pacífica que no es pot desacreditar pels seus propis actes? Potser passa això que veim amb les actuacions policials contra el moviment que clama a Mallorca contra la massificació turística i pel dret a l’habitatge.

Ja sabem què volen aquesta gent, com ho sabem a la gran cançó de denúncia del feixisme de Maria del Mar Bonet, que en aquests temps ens ressona al cap massa sovint. Ara volen que la fotografia d’una jove amb un hijab pesi més que un expedient acadèmic, que el prejudici s’imposi al mèrit i convertir una graduació universitària en un camp de batalla identitari, perquè és on se senten més còmodes, atiant pors encara que siguin les més infundades.