<![CDATA[Ara Balears - Cristina Ros]]> 10 <![CDATA[La Feixina i la lectura política]]> Quan l’associació Arca demana que es deixi de manipular políticament el monument de la Feixina, com ha fet fa pocs dies, costa saber si parla des de la ingenuïtat o des d’una forma molt concreta –i molt típica– d’intervenció política. Perquè de la Feixina, només n’hi ha una lectura possible i és la política. El monument va ser concebut políticament, aixecat políticament i inaugurat políticament. Per una dictadura.

]]> <![CDATA[L’origen del mercat de l’art a Mallorca]]>

La història del comerç de l’art a Mallorca no es pot entendre sense la irrupció, a finals del segle XIX, d’una societat que va convertir la pintura en objecte de desig i en un negoci amb capacitat de moure capitals importants. Parlam del Foment de la Pintura i Escultura, una entitat social activa a Ciutat entre el 1876 i el 1904, però de la qual fins ara gairebé no s’ha parlat. El restaurador d’obres d’art José María Pardo Falcón reconstrueix ara aquella aventura col·lectiva en el llibre-assaig La sociedad del Fomento de la Pintura y Escultura. Palma 1876-1904, editat per Ensiola i prologat per la catedràtica Catalina Cantarellas. El volum es presentarà el 7 de maig a la llibreria Quars, en una conversa entre l’autor i la mateixa Cantarellas.

]]> <![CDATA[El català 40 anys després de la Llei de normalització]]>

Fa 40 anys, el Parlament balear aprovava la Llei de normalització lingüística. Quaranta anys després, si bé és ben cert que no s’ha normalitzat la situació del català com a llengua pròpia i cooficial de les Illes, també ho és que massa sovint l’anormalitat s’acompanya de diagnòstics apocalíptics. Hi ha motius perquè la situació preocupi: el català perd presència en molts d’àmbits i els joves, sobretot en les relacions informals, es comuniquen cada vegada més en castellà. Ara bé, si només miram el tassó mig buit, deixam de veure una part de la realitat que és igualment significativa.

]]> <![CDATA[Els bombons no fallen]]>

Sempre s’ha dit que els bombons són un regal segur, que no fallen mai, que agraden a tothom i que no comprometen gaire. Excepte, és clar, quan a dins la capsa no hi ha bombons sinó bitllets. Llavors ja no és un detall, és una declaració d’intencions. I bastant vintage, per cert.

]]> <![CDATA[Et sents vertaderament espanyol?]]>

“Algunes persones diuen que és possible arribar a ser vertaderament espanyol/a si una persona s’hi esforça. Altres, en canvi, pensen que per ser realment espanyol/a s’ha d’haver nascut espanyol/a. Amb quina d’aquestes opinions està més d’acord?”.

]]> <![CDATA[En mans de tarats]]> Hi ha decisions polítiques que semblen pensades més per tranquil·litzar consciències adultes que per transformar realitats. L’anunci de Pedro Sánchez de voler prohibir l’accés a les xarxes socials als menors de setze anys té una mica d’això: sona contundent, sona protector, sona responsable. I, tanmateix, costa no veure-hi també un gest defensiu davant una angoixa col·lectiva que fa temps que creix sense que ningú sàpiga ben bé com abordar-la.

]]> <![CDATA[Tractorada i espanyolisme]]> Les tractorades que, per separat, varen fer els pagesos de Mallorca aquest passat dijous contra l’acord entre la Unió Europea i el Mercosur han deixat imatges molt eloqüents. Varen ser tan expressives que, fins i tot, van molt més enllà del rebuig a un acord que tindrà conseqüències molt greus per foravila –no només econòmiques, sinó també mediambientals– i que suposa una nova estocada a un sector, a un camp, ja prou castigat, especialment a les Balears.

]]> <![CDATA[No era el català]]> A les Illes Balears falten metges. I infermeres. I anestesistes. I pediatres. I ginecòlegs. Falten mans, falten caps i torns coberts. Hi ha hospitals públics on no es garanteixen guàrdies d’algunes especialitats, on no hi pot haver certes especialitats; hi ha centres on els parts es deriven perquè no hi ha personal suficient, i ara hi ha una vaga mèdica anunciada que, més enllà de les raons laborals legítimes, acabarà engreixant unes llistes d’espera que ara ja desesperen els pacients. El diagnòstic comença a ser greu, però el tractament està pendent.

]]> <![CDATA[La Mallorca buida]]> Cada setmana, entre 2021 i 2024, a Mallorca s’han construït cinc nous xalets en sòl rústic. No és una metàfora ni una percepció subjectiva, són dades. Dades aportades per Terraferida, un col·lectiu que torna a l’esfera pública amb una feina rigorosa, pacient i incòmoda, com ho són sempre els números quan desmunten relats oficials. En temps de renou sovint confús, cal celebrar que algú torni per posar xifres damunt la taula i ho faci per reforçar reivindicacions assenyades.

]]> <![CDATA[El ‘kit’ i la supervivència]]> Mentre observam quina fan els anomenats líders mundials –ara mateix egòlatres amb interessos espuris, obsessionats a repartir-se el pastís internacional–, assistim, gairebé anestesiats, a un espectacle obscè. Hi ha països atacats, n’hi ha altres d’amenaçats, genocidis comesos a plena llum del dia, com el de Gaza. Això, amb un dret internacional que es trepitja amb arrogància mentre, a més, els qui estan molt interessats a vulnerar-lo comencen, òbviament, per desacreditar-lo davant micròfons d’abast mundial. Sí, tot això passa davant nostre, retransmès, comentat, banalitzat fins a dir basta.

]]> <![CDATA[La mar d'idiotes]]> Passejar pel Front marítim de Palma ja no significa veure la mar –sí, aquella que algun dia en va ser la protagonista. De Porto Pi al moll Vell, ara el que es veu són barques amarrades i amarradíssimes. ‘Un port amb més de 2.000 amarraments!’, braveja una web. I sí, el que veus són milers de barques, petites, mitjanes i moltíssimes d’escandalosament grosses, amb noms com ‘Libertà’, ‘Eterna Primavera’, ‘Sweet Dreams’ o ‘Goldene Meerjungfrau’, que ofeguen la línia de l’horitzó.

]]> <![CDATA[Ni regals ni hòsties]]> En aquests dies en què ja podem començar a fer balanç del primer quart de segle, m’arriben dues històries que, juntes, expliquen un dels grans canvis socials que hem experimentat en aquest temps. No tenen a veure ni amb pantalles, ni amb algoritmes, ni amb cotxes elèctrics. Van de coses més elementals: d’actituds, de respecte i també d’un cert sentit de la convivència.

]]> <![CDATA[La plaça de Patrimoni]]> El consell de Mallorca ha tret a concurs una plaça de Tècnic de Patrimoni amb una singularitat alarmant: és l’única plaça del departament que tradicionalment estava pensada per a un expert en art i, tot i això, ho fa amb un temari que ha eliminat totes les referències a la història de l’art. La Universitat de les Illes Balears s’hi ha pronunciat de manera contundent, i el mateix rector ha demanat oficialment a la institució insular que ho rectifiqui. No és un tema menor, perquè qui ha de protegir i valorar els béns artístics necessita formació específica. Sense això, l’art a Mallorca queda orfe, vulnerable.

]]> <![CDATA[Palma contra Sánchez]]>

Si no fos perquè passa de veres, semblaria un guió d’El Intermedio en hores especialment inspirades. En el pròxim ple, l’Ajuntament de Palma –amb els vots del PP i Vox– declararà Pedro Sánchez persona non grata. Sí, al ple municipal. Sí, al president del govern espanyol. Sí, en un moment en què Palma té sobre la taula problemes tan greus com l’habitatge, la massificació turística o la desertificació del comerç local. Però no, la prioritat de l’equip de govern de Cort és fer una mena d’exorcisme institucional contra Sánchez.

]]> <![CDATA[Amb la Feixina, res a fer]]> La iniciativa del diputat mallorquí de Sumar, Vicenç Vidal, de demanar que el monòlit feixista de la Feixina s’inclogui en el catàleg estatal de símbols franquistes és, sens dubte, lloable, necessari. Com també ho és la determinació del govern de Pedro Sánchez de posar-se ferm amb la memòria democràtica i contra tota lloança de la dictadura. El problema és que tot això a la Feixina li arriba quan ja no serveix de res. Amb la Feixina, res a fer. No hi ha res a fer ara, ni demà, i em sembla que tampoc d’aquí a molts d’anys.

]]> <![CDATA[Brutors amb l’energia neta]]> A les Illes, el debat sobre l’energia renovable ha entrat en una deriva tan absurda que costa distingir on acaba la sostenibilitat i on comença l’oportunisme. Després de l’allau de parcs solars que ha envaït el sòl rústic –sense zonificació, sense cap criteri paisatgístic ni d’ordenació territorial– ara arriba la següent onada: la dels parcs de bateries de liti. Trenta-quatre projectes ja es troben a la Conselleria, en diferents fases de tramitació, segons informa Jaume Perelló. Trenta-quatre en total, fins a set només a Alcúdia.

]]> <![CDATA[Parlem de genialitat, Rosalía]]> Hi ha artistes que, quan troben la fórmula que funciona, s’hi aferren com si fos un salvavides. El mercat premia la repetició i castiga el risc. És més còmode copiar-se a un mateix que intentar obrir nous camins. Per això el nou disc de Rosalía, Lux, té un valor que va més enllà de l’obra concreta, molt més enllà d’ell mateix. La cantant catalana podria haver continuat explotant el camí que li ha donat fama, reconeixement i una pluja de milions. Però ella ha decidit fer el contrari: assumir la incertesa, prendre’s temps desconnectant-se de la dictadura de les discogràfiques, explorar llenguatges i registres desconeguts, exposar-se a errar.

]]> <![CDATA[Joves i feixisme 2.0]]> Prop de ca meva hi viu un grup de joves, molt joves, que comparteixen un pis de lloguer. No fa falta finezza sociològica per veure de quin pal van: banderes espanyoles al balcó tan grosses com la de la madrilenya plaça Colón i, de tant en tant, alguna de preconstitucional; simbologia franquista visible des del carrer; i dos cans que borden amb una agressivitat estranya, com si haguessin après de memòria la ràbia que transpiren els seus amos. L’altra nit, mentre passejava amb el meu ca, vaig topar-los al carrer, a baix de ca seva, envoltats per una patrulla de la Policia. Una agent els demanava què pensaven fer amb un ca que, segons vaig entendre, s’havia tirat des del primer pis. La Policia va demanar què nom l’animal, i un dels joves va contestar amb una naturalitat que feia feredat: “Franco”.

]]> <![CDATA[El pes (real) de la cultura]]> Que la cultura generi el 3,2% dels llocs de feina i representi un 2,1% del pes de l’economia a les Balears pot sorprendre uns i altres. Per a alguns, és molt més del que s’imaginaven en un territori que se sap de monocultiu turístic. Per altres, el tant per cent és decebedor si es compara amb la vitalitat de l’oferta cultural que hi ha arreu de les Illes. Per als primers, aquestes xifres són una porta que s’obre a l’esperança. Per als segons, només confirmen la gran precarietat d’un sector que sobreviu més per passió que per qüestions que s’assemblin a la sostenibilitat.

]]> <![CDATA[Memòria]]> Feia molts d’anys que era una anomalia, una vergonya col·lectiva, que a Espanya encara existeixin fundacions dedicades a enaltir la dictadura franquista, i que a més gaudeixin d’incentius fiscals o fins i tot de subvencions públiques, com la que va rebre de mans del govern d’Aznar. Que una democràcia mantingui viva una institució que glorifica un règim que la va negar és una contradicció intolerable. La iniciativa del govern de Pedro Sánchez d’il·legalitzar la Fundación Francisco Franco arriba tard, tardíssim, però sembla que a la fi pot arribar. Això ja és una bona notícia.

]]>