Hi ha esdeveniments que duren només uns minuts, però que es viuen durant mesos. L’espera també forma part de l’experiència. De vegades, fins i tot més que el moment mateix. Per això les grans celebracions no comencen el dia que arriben sinó molt abans. Es preparen, es comparteixen, s’alimenten d’expectatives. Les institucions ho saben prou bé, i per això cada Cap d’Any, per Sant Joan, a les festes patronals o en tantes altres dates assenyalades, organitzen activitats perquè la celebració es converteixi en una experiència col·lectiva.

Què passa quan una protesta està tan justificada i és tan àmplia, transversal i pacífica que no es pot desacreditar pels seus propis actes? Potser passa això que veim amb les actuacions policials contra el moviment que clama a Mallorca contra la massificació turística i pel dret a l’habitatge.

Ja sabem què volen aquesta gent, com ho sabem a la gran cançó de denúncia del feixisme de Maria del Mar Bonet, que en aquests temps ens ressona al cap massa sovint. Ara volen que la fotografia d’una jove amb un hijab pesi més que un expedient acadèmic, que el prejudici s’imposi al mèrit i convertir una graduació universitària en un camp de batalla identitari, perquè és on se senten més còmodes, atiant pors encara que siguin les més infundades.

Vaig créixer amb la platja davant. Abans de saber gairebé res del món ja sabia com agafar un gambaner de mans del padrí, com l’arena banyada s’aferrava als peus (també el vernís) i com els castells que fèiem amb ma mare i el meu germà, amb un poal o només amb les mans, tenien els minuts comptats abans que la mar se’ls endugués. Més endavant arribaren els estius llargs de l’adolescència: hores i hores amb els amics asseguts damunt l’arena sense fer res més que xerrar, riure i tornar a botar d’aquella roca que vèiem des de ca nostra. Matins, horabaixes i vespres. La platja era el nostre lloc natural. No hi anàvem, hi vivíem.

La Companyia Mariantònia Oliver acaba de rebre el premi Toni Catany ARA Balears de Cultura, però qui li dona nom fa més de tres dècades que obre camins a través de la dansa, a les Balears i a l’exterior. Mariantònia Oliver, coreògrafa i ballarina imprescindible, ha convertit el cos en un llenguatge i la dansa, en una eina de pensament i transformació social.

M’agrada Joan Cortés perquè és un artista que no necessita parlar fort per fer-se escoltar. En un temps en què sovint sembla que l’art competeix per captar l’atenció a qualsevol preu, ell continua treballant des de la discreció, des d’una honestedat que no és una estratègia ni una posa, és una manera de ser. Qui el coneix sap que l’home i l’artista comparteixen atributs com la serenor, la coherència, la netedat i la fidelitat a allò que creu.

El lingüista Joan Veny i Clar (Campos, 1932) ha rebut les màximes distincions acadèmiques i civils. Entre altres reconeixements, és Doctor Honoris Causa per les universitats de València i de les Illes Balears; ha rebut la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats, la Creu de Sant Jordi, el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el premi Pompeu Fabra, la Medalla d’Or de les Illes Balears. També és Fill Il·lustre de Campos (on també l’escola d’Infantil i Primària du el seu nom). Ara que ha culminat la magna obra que per a la llengua catalana és l’Atles Lingüístic del Domini Català, el dialectòleg ha rebutel premi Especial ARA Balears.

Si no m’expliquen què vol dir, quins avantatges té i què pot representar viure dins una gran àrea metropolitana de Palma, així, d’entrada, jo no hi vull viure. No en vull fer part.

ARCA ha aclarit públicament que no és responsable que els ultres hagin convertit el monument feixista de la Feixina en el seu altar sentimental. I la veritat és que costa decidir si és més extraordinari que una entitat patrimonialista consideri necessari justificar-se o que afirmi –com ha fet a l’ARA Balears– que “preservar la Feixina no ha contribuït a fer que esdevingui el punt de trobada ‘ultra’”. Potser la part extrema de l’extrema dreta continuaria pels segles dels segles celebrant davant el no-res. No ho veig.

El Govern de Marga Prohens crearà un Batxillerat de l’Excel·lència –nom triat per ells mateixos, amb tota la càrrega ideològica que implica– i aixecarà un institut específic per reunir-hi els alumnes “excel·lents”. Costa trobar una iniciativa més antipedagògica. O pitjor encara, més profundament reaccionària.

La història del comerç de l’art a Mallorca no es pot entendre sense la irrupció, a finals del segle XIX, d’una societat que va convertir la pintura en objecte de desig i en un negoci amb capacitat de moure capitals importants. Parlam del Foment de la Pintura i Escultura, una entitat social activa a Ciutat entre el 1876 i el 1904, però de la qual fins ara gairebé no s’ha parlat. El restaurador d’obres d’art José María Pardo Falcón reconstrueix ara aquella aventura col·lectiva en el llibre-assaig La sociedad del Fomento de la Pintura y Escultura. Palma 1876-1904, editat per Ensiola i prologat per la catedràtica Catalina Cantarellas. El volum es presentarà el 7 de maig a la llibreria Quars, en una conversa entre l’autor i la mateixa Cantarellas.

Fa 40 anys, el Parlament balear aprovava la Llei de normalització lingüística. Quaranta anys després, si bé és ben cert que no s’ha normalitzat la situació del català com a llengua pròpia i cooficial de les Illes, també ho és que massa sovint l’anormalitat s’acompanya de diagnòstics apocalíptics. Hi ha motius perquè la situació preocupi: el català perd presència en molts d’àmbits i els joves, sobretot en les relacions informals, es comuniquen cada vegada més en castellà. Ara bé, si només miram el tassó mig buit, deixam de veure una part de la realitat que és igualment significativa.

Sempre s’ha dit que els bombons són un regal segur, que no fallen mai, que agraden a tothom i que no comprometen gaire. Excepte, és clar, quan a dins la capsa no hi ha bombons sinó bitllets. Llavors ja no és un detall, és una declaració d’intencions. I bastant vintage, per cert.

“Algunes persones diuen que és possible arribar a ser vertaderament espanyol/a si una persona s’hi esforça. Altres, en canvi, pensen que per ser realment espanyol/a s’ha d’haver nascut espanyol/a. Amb quina d’aquestes opinions està més d’acord?”.