Hi hagué un temps que no eren els al·lots ni les famílies, els que triaven escola. Era l'escola, que els triava a ells. Parlam d'una Mallorca que no existeix, però que encara glateix dins les memòries dels que la visqueren i en els maresos molinats de les cases d'aquell temps que gosen romandre dretes enmig del desordre i el desfici d'avui.

En lingüística, el renou és qualsevol interferència, barrera o pertorbació que distorsiona, altera o impedeix la correcta transmissió i recepció del missatge entre emissor i receptor. De qualque manera, podem dir que el renou és una alteració del canal de comunicació, de manera que el missatge no pot arribar correctament de l’emissor al receptor. Una porta enmig de dues habitacions és renou. La falta de cobertura telefònica quan som a Son Macià és renou. Una conversa paral·lela a una taulada de gent que sopa i que sona més forta que la pròpia és renou. Unes cataractes als ulls que ens dificulten llegir un missatge a una pantalla fins i tot podrien ser considerades renou.

Tota l'illa de Mallorca acabarà sent una gran ciutat. Ho vaig sentir per primera vegada fa una trentena d'anys, i no podria precisar de qui. Qualque portaveu del GOB? Qualque professor del departament de Ciències de la Terra de la Universitat? Qualque militant del PSM? Tant és, ara.

“Solo Vox puede limpiar lo que hay. Vox farà net”. Així, amb tota naturalitat, emprant dues llengües dins la mateixa frase, una per satisfer els caporals que venen de Palma i l’altra per recordar un poquet la que parla cada dia, Esteve Sureda, portaveu del partit ultradretà a Manacor es referia a la necessitat de neteja que té el municipi. No parlava, però, ni de papers, ni de pots de Coca-Cola, ni de males herbes a les voreres, ni de contenidors que vessen, ni de mobiliari abandonat a la via pública. Parlava de persones.

Aquests dies passats, els capricis de l’algorisme han volgut fer aparèixer en el meu feed d’Instagram el fenomen dels therians. Es tracta d’una gent que senten una “connexió interna amb animals reals”. Dit d’una altra manera, se senten animals. Si són cans o moixos, caminen de quatre grapes. Si són serps, s’arrosseguen amb l’elegant ondulació escatada d’aquests bífids que tanta de gent troba poc agradosos. Es veu que el fenomen és viral a l’Argentina. Potser es tracta de gent que ha vist que intentar ser persona dins el règim de la motoserra és un impossible. Però no cal anar tan lluny: a algun institut de Mallorca ja hi ha famílies que empatitzen amb aquestes peculiars necessitats identitàries dels seus fills.

“Aquests papers d'aquí deuen ser vostres...”, em va dir l'altre dia una companya de l'institut dins la sala de professors. De tot d'una vaig interpretar que aquell ‘vostres’ volia referir-se a tots els companys de departament i no només a mi sol. Avui mateix he anat a comprar i a la caixa, que és l'únic lloc on solem interactuar amb qualcú de la casa a les grans superfícies, una al·lota m'ha dit, tota agradosa: “Voleu bossa, rei?”. Ja m'ha quedat clar, aquí, que potser la companya de claustre de l'altre dia es referia exclusivament a mi...