Abascal és un llinatge d’origen toponímic amb radicació al País Basc. El primer Abascal que recordam els boomers com jo mateix és en José Manuel, un migfondista espanyol que, tot i no tenir la punta de velocitat final que podien tenir altres atletes del seu temps com Sebastian Coe, Said Aouita i José Luis González, va aconseguir una agònica medalla de bronze a la prova del 1.500 metres llisos dels Jocs Olímpics de Los Angeles 1984, els mateixos de Carl Lewis, Michael Jordan i Juan Antonio San Epifanio, Epi.

—Samuel, amb sinceritat, tu als teus fills els parlaràs en català?

Les concentracions ‘en solidaritat amb Ceuta’ d’aquesta setmana han encalentit un poc més els nostres dies, si això era possible encara. A la humitadassa d’aquest setembre s’hi ha afegit la pudor àcida de la floridura més rància de l’espanyolitat tronada. Els catalans hem hagut de rebre sempre, i rebem encara, lliçons de com hem d’afrontar el nostre alliberament nacional. Mentrestant, quan Espanya es lleva la careta de xotet escorxat ben aviat guaita el llop del feixisme. 

Escoltava Catalunya Ràdio. En una tertúlia de jovenets d'aquestes que ara s'usen i que parlen de xarxes socials i d'influencers abordaven un concepte que comença a prendre força fins i tot entre allò que avui en dia s'anomenen ‘creadors de contingut’ i que altre temps es devien dir ‘gent amb figurera’ o simplement ‘genteta’. Hi deien, els tertulians, que fins i tot aquests mateixos ‘influencers’ que cobren milers d'euros per publicar posts on ens colen publicitat amagada de marques de roba, de cosmètica i de tota casta de productes, ara resulta que ja estan cansats. Pateixen ‘fatiga digital’. Hom podria pensar que parlam de picor als ulls, mal de cap, cansament físic i mental... Però va més enllà, la cosa. S'han cansat d'ells mateixos i dels seus congèneres. No poden pus. Ja hi ha creadors de contingut que estan assaciats d'haver de crear cada dia, i que cada una de les coses que viuen hagi d'esdevenir un contingut original, entretingut i destinat al gaudi tediós dels escrolistes d'avui.

Hi hagué un temps que no eren els al·lots ni les famílies, els que triaven escola. Era l'escola, que els triava a ells. Parlam d'una Mallorca que no existeix, però que encara glateix dins les memòries dels que la visqueren i en els maresos molinats de les cases d'aquell temps que gosen romandre dretes enmig del desordre i el desfici d'avui.

En lingüística, el renou és qualsevol interferència, barrera o pertorbació que distorsiona, altera o impedeix la correcta transmissió i recepció del missatge entre emissor i receptor. De qualque manera, podem dir que el renou és una alteració del canal de comunicació, de manera que el missatge no pot arribar correctament de l’emissor al receptor. Una porta enmig de dues habitacions és renou. La falta de cobertura telefònica quan som a Son Macià és renou. Una conversa paral·lela a una taulada de gent que sopa i que sona més forta que la pròpia és renou. Unes cataractes als ulls que ens dificulten llegir un missatge a una pantalla fins i tot podrien ser considerades renou.

Tota l'illa de Mallorca acabarà sent una gran ciutat. Ho vaig sentir per primera vegada fa una trentena d'anys, i no podria precisar de qui. Qualque portaveu del GOB? Qualque professor del departament de Ciències de la Terra de la Universitat? Qualque militant del PSM? Tant és, ara.

“Solo Vox puede limpiar lo que hay. Vox farà net”. Així, amb tota naturalitat, emprant dues llengües dins la mateixa frase, una per satisfer els caporals que venen de Palma i l’altra per recordar un poquet la que parla cada dia, Esteve Sureda, portaveu del partit ultradretà a Manacor es referia a la necessitat de neteja que té el municipi. No parlava, però, ni de papers, ni de pots de Coca-Cola, ni de males herbes a les voreres, ni de contenidors que vessen, ni de mobiliari abandonat a la via pública. Parlava de persones.

Aquests dies passats, els capricis de l’algorisme han volgut fer aparèixer en el meu feed d’Instagram el fenomen dels therians. Es tracta d’una gent que senten una “connexió interna amb animals reals”. Dit d’una altra manera, se senten animals. Si són cans o moixos, caminen de quatre grapes. Si són serps, s’arrosseguen amb l’elegant ondulació escatada d’aquests bífids que tanta de gent troba poc agradosos. Es veu que el fenomen és viral a l’Argentina. Potser es tracta de gent que ha vist que intentar ser persona dins el règim de la motoserra és un impossible. Però no cal anar tan lluny: a algun institut de Mallorca ja hi ha famílies que empatitzen amb aquestes peculiars necessitats identitàries dels seus fills.