<![CDATA[Ara Balears - Antoni Riera]]> 10 <![CDATA[Un xeremier ran de mar]]> Un dissabte de Sant Bartomeu de fa una trentena d’anys, a Ca na Poeta de Montuïri vaig enamorar-me dels xeremiers. Vaig saber veure la transcendència cultural d’aquella tradició, el vincle sa que establien amb el poble aquells homes grossos, barbuts i suosos. Els vaig comprendre, que és, al cap i a la fi, la manera definitiva d’enamorar-se. No sé quants devien ser, una dotzena, per ventura. Devia fer aquella calor xalocosa pròpia d’aquells dies, dins Ca na Poeta. Els cossos amarats de suor es tocaven a batzegades, botant i ballant davant el tasser, empesos pels ritmes festius dels xeremiers. Trepitjàvem la sutja enfitosa dels dies de festa als cafès. L’olor de suc begut i de suc vessat s’entremesclava amb l’aroma de l’alfabeguera cossiera. Cantàvem i rèiem dins un bar on el poble es redimia dels pecats de no voler ser el que és. Sense pensar-hi, sense voler. Natural i autèntic. Lliure, que és com han de ser els pobles. Hi havia el jovent montuïrer en ple. I un grapat de granats irreductibles, com sempre sol passar. Els externs érem només quatre amics dels pobles del redol. I Montuïri, amb una quarta part de la gent que hi va ara, estava estibat.

]]> <![CDATA[Joan Roca, les muntanyes, els hotels... una campana]]> “La tristesa dorm en terra”, aquests dies. Com una cussa cega i vella, exhausta d'anys i de calor, “la tristesa es despenja com el cel per les estrelles”. No coneixia en Joan Roca, jo. Vaja, que no havia parlat mai amb ell, ni era tan sols un saludat per a mi, ni jo per a ell. Tanmateix, va formar part sempre de les nostres vides. Hi ha posat ritme i compàs, amb el seu baix discret i amable, amb aquella rossor seva gairebé escandinava i la trossada vikinga. Sense ell, Antònia Font no haurien estat el que han estat. I sense ell, nosaltres no seríem qui som, tampoc.

]]> <![CDATA[El Trenc no es toca... a cop de ‘like’]]> El passat diumenge 5 de juliol visquérem un altre dia històric. El Trenc no es toca. Ni abans, ni ara, ni mai. De camí cap allà, passat Son Catlar se succeeix una teringa devastadora de xalets cada dues quarterades, tots tallats amb el mateix patró. Ja a la Ràpita, les cases adossades s'encadenen de manera tan cíclica que semblen infinites. Les grues estan en marxa. I entre i entre, solars en capella que esperen pacientment l'arribada dels promotors mentre veuen destruir tot el seu voltant immediat. Però es veu que ni això basta.

]]> <![CDATA[‘Saint Jordi, la noche del fuego en Mallorca’]]> Com s'usa de dir avui en dia, la frase que dona títol a l'escrit d'avui “és real”, “literal”, si voleu. Escrita un 23 de juny a vespre, i no un 23 d'abril davant una foguera de llibres encesos. I el “sant” és clar, transposat a l'anglès, que de vegades és la manera que un té de sentir-se pròxim a la diferència de la llengua catalana.

]]> <![CDATA[La llengua dels Nadal]]> Sí. Jo també he vist Rafa a Netflix. I m’ha agradat. És possible que als qui no em coneguin de prim compte els vengui de nou, que m’hagi empassolat en dues tongades aquest ‘reality manacorí’. Tant per èpica esportiva com per èpica xafardera, no me’l podia perdre. La minisèrie se centra en el darrer any de calvari físic del tennista manacorí, alhora que aprofita per fer un repàs per la mala salut de ferro del ja extennista, una mostra preclara de com l’esport d’elit du els cossos dels competidors al límit.

]]> <![CDATA[Moha]]> No fa gaire dies vaig tenir una topada amb el cotxe. Res de gaire importància, més que una porta una mica aclocada i el tragí documental i de gestió que du la cosa els dies posteriors. Aquesta setmana he anat al taller que m'ha assignat la casa asseguradora per fer el peritatge. Un taller d'una gent manacorina d'aquesta que avui en diuen ‘de tota la vida’. “Hauràs d'esperar un poquet, perquè el jove que se'n cuida comença a les nou”, i me'n vaig anar a dins el cotxe i vaig fer-hi un poc de temps tot culejant el mòbil.

]]> <![CDATA[Sí, que demanin perdó]]> Avui s'usa molt parlar de relacions, de zones i de societats tensionades. No hem d'oblidar que la ‘tensió’ és un fet connatural a la convivència humana. La lluita entre els qui tenen la paella pel mànec i els qui se senten com l'oli que l'amo fa anar allà on vol és una tensió, tornem-hi, que s'allarga enllà del temps més antic.

]]> <![CDATA[Triar escola? O segregar l'elit del cabrum?]]>

Hi hagué un temps que no eren els al·lots ni les famílies, els que triaven escola. Era l'escola, que els triava a ells. Parlam d'una Mallorca que no existeix, però que encara glateix dins les memòries dels que la visqueren i en els maresos molinats de les cases d'aquell temps que gosen romandre dretes enmig del desordre i el desfici d'avui.

]]> <![CDATA[Qui fa més renou a les xarxes: qui crida o qui diu mentides?]]>

En lingüística, el renou és qualsevol interferència, barrera o pertorbació que distorsiona, altera o impedeix la correcta transmissió i recepció del missatge entre emissor i receptor. De qualque manera, podem dir que el renou és una alteració del canal de comunicació, de manera que el missatge no pot arribar correctament de l’emissor al receptor. Una porta enmig de dues habitacions és renou. La falta de cobertura telefònica quan som a Son Macià és renou. Una conversa paral·lela a una taulada de gent que sopa i que sona més forta que la pròpia és renou. Unes cataractes als ulls que ens dificulten llegir un missatge a una pantalla fins i tot podrien ser considerades renou.

]]> <![CDATA[Tot Mallorca serà una ciutat: el model que està destruint l’illa]]>

Tota l'illa de Mallorca acabarà sent una gran ciutat. Ho vaig sentir per primera vegada fa una trentena d'anys, i no podria precisar de qui. Qualque portaveu del GOB? Qualque professor del departament de Ciències de la Terra de la Universitat? Qualque militant del PSM? Tant és, ara.

]]> <![CDATA[Hooligans que fan oi al rei Porc]]>

“Solo Vox puede limpiar lo que hay. Vox farà net”. Així, amb tota naturalitat, emprant dues llengües dins la mateixa frase, una per satisfer els caporals que venen de Palma i l’altra per recordar un poquet la que parla cada dia, Esteve Sureda, portaveu del partit ultradretà a Manacor es referia a la necessitat de neteja que té el municipi. No parlava, però, ni de papers, ni de pots de Coca-Cola, ni de males herbes a les voreres, ni de contenidors que vessen, ni de mobiliari abandonat a la via pública. Parlava de persones.

]]> <![CDATA[Ansietats en un món que va per enrere]]> Els mems i paròdies sobre una determinada manera de reaccionar davant els problemes quotidians per part del jovent d'avui estan a l'ordre del dia. Especialment ocurrent és l'influenciador valencià Ignacio Gil Conesa, més conegut a les xarxes com Nachter. Aquest home, amb més de deu milions de seguidors a TikTok, ha deixat la seva feina anterior i ara es dedica a “crear contingut”, que és com es diu ara la feina de generar vídeos i altres elements audiovisuals amb l'objectiu d'entretenir i, sobretot, de fer likes i seguidors.

]]> <![CDATA[Entre therians i antivacunes: fins on estam disposats a deixar-nos enganar?]]>

Aquests dies passats, els capricis de l’algorisme han volgut fer aparèixer en el meu feed d’Instagram el fenomen dels therians. Es tracta d’una gent que senten una “connexió interna amb animals reals”. Dit d’una altra manera, se senten animals. Si són cans o moixos, caminen de quatre grapes. Si són serps, s’arrosseguen amb l’elegant ondulació escatada d’aquests bífids que tanta de gent troba poc agradosos. Es veu que el fenomen és viral a l’Argentina. Potser es tracta de gent que ha vist que intentar ser persona dins el règim de la motoserra és un impossible. Però no cal anar tan lluny: a algun institut de Mallorca ja hi ha famílies que empatitzen amb aquestes peculiars necessitats identitàries dels seus fills.

]]> <![CDATA[Qui barata el cap se grata]]> Aquesta setmana passada, el professor Gabriel Bibiloni, de qui guardam fonda estima els qui el coneguérem quan estudiàvem Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears, va ser protagonista d'un succés que, més enllà de la molèstia que li va suposar a ell, a la dependenta que el va atendre i als responsables de l'establiment on es va esdevenir, és el reflex de l'agonia humiliant i el menyspreu escandalós que hem de viure els catalanoparlants quan sortim del nostre redolet tribal, d'allò que avui en diuen “la zona de confort”.

]]> <![CDATA[El ‘vós’ i la pèrdua del respecte]]>

“Aquests papers d'aquí deuen ser vostres...”, em va dir l'altre dia una companya de l'institut dins la sala de professors. De tot d'una vaig interpretar que aquell ‘vostres’ volia referir-se a tots els companys de departament i no només a mi sol. Avui mateix he anat a comprar i a la caixa, que és l'únic lloc on solem interactuar amb qualcú de la casa a les grans superfícies, una al·lota m'ha dit, tota agradosa: “Voleu bossa, rei?”. Ja m'ha quedat clar, aquí, que potser la companya de claustre de l'altre dia es referia exclusivament a mi...

]]> <![CDATA[Sant Antoni, rebordonir per reviscolar]]> Ara que hem tornat de les confitades i adesiara enfitoses festes de Nadal, entram a la setmana gran de Sant Antoni. Vaig aprofitar per demanar als meus alumnes de l'IES Portocristo a veure quines cançons saben... I en saberen un grapadet. “Sí, profe, 'Sant Antoni para lloves, per dins mates i clapers, per guanyar quatre doblers per fer-se sabates noves'”. “Molt bé, Yerai”, vaig assentir. La festa santantoniera ha agafat tal volada, que fins i tot a un lloc de diversitat cultural tan imponent com Portocristo, els fills dels nouvinguts se saben fil per randa les cançons. Però després deman: “I sabeu què és, una llova?”. Ningú de l'aula no en té ni la més remota idea, tot i haver sentit i cantat desenes de vegades la cançó. “I un claper?”. Tampoc.

]]> <![CDATA[Creadors de contingut... tu tries!]]> Ja sigui des de les institucions, ja sigui des de fòrums socials o d'opinions personals com aquesta que ara llegiu, se sol fer propaganda dels creadors de continguts en la nostra llengua, amb ganes de mostrar un esperit positiu i unes expectatives optimistes quant a l'estat de salut de la llengua catalana, que tantes vegades tendim a veure des del victimisme o, fins i tot, des de la ràbia. I cal fer-ho! Us recoman seguir la pàgina de Parlars Mallorquins, que va començar com una pàgina de divulgació gairebé estrictament lingüística i sobre dialectologia i altres curiositats filològiques i ha acabat sent un referent en clau nacional i diria que fins i tot anticapitalista. M'agrada seguir, també, de tant en tant què diu @CasHorrach, que té gràcia, aquest al·lot. O el president Àngel Aguiló, de verb tan eloqüent com contundent. Són casos nostres, amb molt de predicament a les xarxes i que, a més, tenen ressò també en els mitjans convencionals, com és ara IB3, que hi troba una font d'informació, creativa i de connexió amb la realitat de la xarxa, que hom ja no sap si és també la realitat del carrer o no.

]]> <![CDATA[Bullirà el mar]]> La insuportable lleugeresa de saber què pensam. Devers Manacor han estat dies intensos. Ha bullit la mar, com la cassola dins el forn, a l’apocalíptica manera ausiasmarchiana. L’OCB de la vila ha cancel·lat una conferència sobre xuetes i antisemitisme perquè qui l’havia d’impartir era la historiadora, i també declarada sionista (així s’autodenomina ella mateixa, el qualificatiu no és meu) Laura Miró. L’episodi és d’una complexitat enorme i res del que pugui dir-ne al respecte sortirà indemne de les acusacions de sionista o terrorista palestí per part dels seguidors d’una i altra part. No pretenc l’equidistància. Vull l’existència d’un estat palestí lliure i sobirà. Em repugna el genocidi que l’estat israelià perpetra al que alguns encara avui de forma gairebé cínica anomenen “Terra Santa”. No vull la colonització israeliana d’aquell territori, com no vull tampoc la colonització espanyola del nostre. Entre l’estat i el poble oprimit tenc clara la tria. Una altra cosa és la cancel·lació. Em trasbalsa que no deixem parlar qualcú, quan a més ja l’hem convidat a dir-hi la seva (no va ser aquest, l’error de partida?). Si hem arribat al punt de no poder escoltar-nos, de no poder-nos dir les coses a la cara, amb tots els matisos, amb tots els emperons, i amb totes les controvèrsies del món, és que hem perdut llençols, en aquesta bugada.

]]> <![CDATA[Cuinar per menjar, un anacronisme deliciós]]> Fa dues setmanes vaig comprar un conill a la carnisseria. Vaig demanar que me’l fessin a bocins. Vaig posar, prèviament salpebrades, les cuixes, els bracets i les parts més carnoses de la ronyonada dins la paella amb oli a voler. Quan es començaven a daurar, hi vaig afegir dues patates novelles i, al cap de pocs minuts, una ceba tallada grossa. Ho vaig corregir de sal. Ens en llepàrem els dits.

]]> <![CDATA[Caseta mia, per pobra que sia]]> “Jo tenia una caseta vora el mar, jo tenia un jardí florit i un cel de pau, jo tenia una barca i unes xarxes a la platja i una dolça matinada en despertar...”, així comença la Balada d’en Lucas, l’havanera que a Menorca va popularitzar Joana Pons fins al punt que la cançó avui forma part de l’imaginari col·lectiu menorquí, i també dels mallorquins que som afectats, de tant en tant, de pegar un bot a l’illa veïna.

]]>