El repte tenia molt de risc. La liaison entre el teatre Principal d’Inca i l’Orquestra de Cambra de Mallorca està recollint cada cop més saborosos fruits. Dit això, cal lloar aquesta darrera fita, que ben segur no serà la darrera ni d’un bon tros, com és ara la completa escenificació del Così fan tutte, de Mozart, amb tan sols uns petits i gens transcendents talls argumentals amb els quals, per una altra banda, han aconseguit donar molta fluïdesa a la narració i fan que tot transcorri amb la màxima naturalitat per a una història que, com gairebé totes les comèdies bufonesques, no pretén cap mena de versemblança ni credibilitat. La pretensió està en el rerefons de la trama, que, en aquest cas, va ben atepeïda de lectures. Tant és així que Miquel Àngel Raió, el director artístic d’aquest succeït, en la mesura del possible, n'ha canviat el discurs, salvant una mica el que fan “totes”. No era senzill guanyar un torcebraç a Lorenzo da Ponte. Ho deixarem en taules. Raió, on sí que ha estat indiscutiblement fonamental ha estat en la posada en escena i tot el que té a veure amb l’embolcall –idoni, senzill i eficient–, en la molt acurada direcció d’actors i tots els altres elements que, amb la col·laboració escenogràfica i estilista d’Adema, fan que tot rutlli sense traves ni treves. Fins i tot de la incorporació dels tres ballarins en treu profit argumental.

“Estic en el llindar de la plenitud”, va escriure Mozart en una carta l’any 1790, el mateix de l’estrena de Così fan tutte, ossia La scuola degli amanti. Ho recull Christoph Wolff en el seu assaig i ho converteix en el títol del llibre que, traduït per Ramón Andrés, publicà Acantilado. Conta, entre moltes altres coses, que el llibret que va presentar Da Ponte a Mozart duia per títol el que va quedar com a subtítol, però Mozart va trobar més adient, per qüestions musicals, i segurament alguna més, el que tots coneixem. Val a dir que Da Ponte mai no va reconèixer el nom amb el qual ha passat a la història i a les seves Memòries, tan sols ho cita un cop en un petit paràgraf, on conta que va escriure una tercera peça per a una cantant, a la qual no posa nom, però era Adriana del Bene, coneguda com la Ferrarese, la seva amant del moment. Foren El pastor Fido i La xifra, de Salieri, i La scuola degli amanti, de Mozart, “que ocupa el tercer lloc entre les germanes nascudes d’aquest celebèrrim pare de l’harmonia”. Ni una paraula més. Queda clar que la interpretació de l’obra entre l’un i l’altre era conceptualment molt diferent, almanco pel que fa al títol. Mozart, pel seu costat, donava preponderància al comportament femení, mentre que DaPonte cercava, i trobava, una lectura filosòfica i trencadora, com també molt més recercada i profunda.

Agafar els clàssics i a partir d’aquí contar el que vols contar ha estat la mangarrufa argumental amb la qual Miquel Mas Fiol ha muntat aquesta Trilogia de la Condició 'Millennial'. L’autor i director no s’hi ha posat per poc. La primera víctima va ser Voltaire; la segona, Goethe, i la tercera, Victor Hugo. Càndid o l’optimisme, Les penes del jove Werther i aquesta darrera, Els miserables, han estat el MacGuffin per a l’autor llançar el seu discurs, basat a passar-ho bé sense deixar ni un cap sobre les espatles de ningú. Ni una canya dreta, sense excepcions. La primera, la seva, des d’abans de començar la funció, amb dos dels protagonistes llançant invectives contra l’autor. des d’abusador fins a explotador… mentre la gent entrava al recinte. Aquesta és la seva llicència, el salconduit que li permet bastonejar sense pietat, a tort i a dret, fora línies vermelles.

Novè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears a l’Auditorium de Ciutat, que es va iniciar amb el peculiar , del compositor finès Einojuhani Rautavaara, a les ordres d’un director d’enorme presència en tots els sentits, com és el noruec Rune Bergmann. Ell va ser, sens dubte, qui convertí el concert en un espectacle d’unes dimensions que es corresponen amb les seves. Tot jut després de l’ornitològica composició arribà el primer plat fort del programa, amb la pianista Olga Kern com a gran protagonista, per interpretar el Concert per a piano i orquestra en la menor op. 54, de Robert Schumann. Inicià el primer moviment, amb un estil molt sòlid, una mica rocós, i una pulsació molt ferma, des de la decidida entrada del piano, amb una marcial i poderosa successió d’acords descendents, fins a arribar a la polièdrica cadència del final, des d’on augmentà la coloratura de la composició, amb tanta precisió com elegància. La seva interpretació anava apujant el nivell i la delicadesa, com per exemple, amb l’andantino grazioso, un divertit diàleg entre l’orquestra i el piano que de, mica en mica, es va convertint en un tendre i subtil monòleg de l’instrument solista. Kern deixà clara la seva mestria i capacitat per suggerir tota aquesta sèrie de variacions i estils que Schumann incorporà a la partitura, de manera molt novedosa en el seu moment. La solista, de bell nou, va reprendre el to enèrgic del començament, en un tercer moviment impetuós, quan, de cop i volta, establí un deliciós nou diàleg, aquesta vegada amb l’oboè, com un anunci de l’excepcional coda final que tan sols es pot qualificar d’excepcional i que va servir a la protagonista per rebre els entusiastes aplaudiments del públic. Com havia de ser i tothom esperava, hi va haver bis, primer un , de Claude Debussy, que mai no deceb ni deixa indiferent. Impecable. I davant la pregària en forma d’ovació, una altra petita perla, de Nikolái Miaskovski, un arranjament per a piano de Joseph Horovitz.

Tercera entrega d’una nova temporada al teatre Principal d’Inca, cau de l’Orquestra de Cambra de Mallorca, que vàrem poder sentir de bell nou a l'església de Llubí. Un programa que per a ell mateix ja era prou llaminer, amb un grau de dificultat que el convertia en valor afegit i amb una figura indiscutible, Eduardo Ríos, violinista de la Berliner Philharmoniker, com a solista encarregat per a l’ocasió de donar vida al Concert per a violí i orquestra en Re major, op. 6. Un dels concerts més alambinats i l’únic que va compondre Ludwig van Beethoven per a l'instrument. Una composició que, com tantes altres, duu acoblada la seva llegenda. Estrenada per Franz Clement, va rebre la partitura molt poc temps abans del concert, i la va interpretar com si fos gairebé una primera lectura, però, a més, afegí una sonata seva com a cadenza tocada sobre una sola corda i amb el violí a l’inrevés. Tan difícil era l’execució del concert que els virtuosos de l’època decidiren que era intocable, fins que, trenta-sis anys després de l’estrena, a l’edat de tretze anys, i amb Felix Mendelssohn a la batuta, Josef Joachim la va col·locar a la peanya que li correspon i d’on ja no ha tornat a baixar. 

No deu haver estat gens senzill triar un parell d’obres amb les quals concelebrar el quarantè aniversari d’una companyia teatral de tanta rellevància com Iguana Teatre. Un grup que no és història, diria que és “la història” del teatre contemporani de les Illes, per la senzilla raó que foren ells els que obriren el camí per on molts altres han iniciat la seva travessa. Han elegit Sa varietat de sa locura per commemorar l’esdeveniment conjuntament amb el teatre Principal. Una peça que potser no és la més representativa del seu tarannà, podrien haver estat moltes altres d’entre les més de cinquanta que han posat a sobre d’un escenari, però, per una altra banda, és la prova fefaent de la seva versatilitat, d’aquest costum de transitar per a tots els prestatges del teatre, des dels clàssics fins als més avantguardistes, des d’un vessant investigador, amb el seu segell sempre trescador i respectuosament trencador, que és el que els va conduir cap a aquesta sèrie d’entremesos que conformen tan peculiar espectacle.

La pregunta del titular no té resposta, però el biògraf de Verdi, Julian Budden, sentenciava que era en el Rèquiem on mostrava la concentració més gran del seu geni. D’entre tantes misses de difunts que habiten l’univers de la música no resulta gaire difícil pensar, amb molts elements de judici, que aquest que ens ocupa és el més complex, monumental i antològic de tots ells. No era un cau que hagués conreat gaire Giuseppe Verdi. Fou la seva participació, amb un Libera me Domine, que, juntament amb dotze compositors més, dedicaren a Gioachino Rossini, el cigne de Pesaro. Una peça que no es va estrenar ni tan sols quan estava prevista la seva primera interpretació, la commemoració del primer any de la mort de qui anava dedicat. Verdi el rescatà quan va decidir dedicar el seu a Alessandro Manzoni. Així començà la història d’aquest colossal gratacels musical del qual vàrem gaudir com a sisè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, juntament amb el cor UIB, dirigit per Núria Cunillera, Mira Alkhovix, soprano; Sílvia Tro Santafé, mezzosoprano; Antoni Lliteres, tenor, i Simón Orfila, baix. Dirigia l’esdeveniment Pablo Mielgo.

Concert dels que fan afició. Potser per això i perquè hi havia molts infants, alumnes del Conservatori, l’Auditòrium del passeig Marítim presentava un aspecte que feia goig. El programa era sucós, llaminer de cap a peus. Començà amb l’Obertura núm. 3, de Leonora, la que Beethoven considerava massa important i imponent com perquè perdés rellevància com a inici d’una òpera, l’única que va compondre, Fidelio, que primer s’havia de dir com la peça que ens ocupa. I així, imponent, con cal i correspon, va sonar el pròleg del setè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo. Una presentació majestàtica, fins i tot diria que amb un tarannà especial per part del director I els seixanta músics que l’acompanyaren en aquesta vetlada tan especial a l’hora d’interpretar tan precisa sinopsi musical del que seria l’única composició operística del geni de Bonn. Quedava clar que hi havia ganes d’agradar una mica més que sempre i ho varen deixar clar des dels primers compassos.

Torna al Gran Teatre del Liceu Manon Lescaut, de Puccini, i ho fa amb un cap de cartell segurament insuperable, com és el fet que la protagonista sigui una Asmik Grigorian esplendorosa, amb un muntatge que signa Àlex Ollé i dirigeix des del fossat Josep Pons. La segona versió musical de la novel·la d’Antoine François Prévost, que amb el títol de La història del cavaller des Grieux i Manon Lescaut, el mestre de Lucca va aconseguir el primer gran èxit de públic. Un èxit que la cúpula de Ricordi, menys el seu cappare i l’amo, no veia clar per tractar-se de la mateixa història que deu anys abans havia pujat als escenaris Jules Massenet amb no poca acceptació. Tot i que encara hi ha qui diu que Manon només n’hi ha una i no es refereixen a la que ens ocupa, indubtablement aquesta ja té el seu lloc entre les que no han quedat fora dels grans circuits. Que Manon sigui la Grigorian és un valor afegit, tant pel que fa a la part dramàtica, en aquest cas imprescindible, com per la vocal, amb una interpretació, excelsa, impecable.