És mal de fer escriure sobre un concert que no en va ser un com a tal. El segon ‘concert’ del monogràfic malherià es va convertir en una lectura sincopada, o alguna cosa semblant, de les memòries d’Alma Mahler. Paràgrafs que no contextualitzaven la música que arribava a continuació ni aportaven res interessant de cap dels dos compositors, llevat del moment que conta quan Mahler va prohibir a Alma tornar a compondre. Això sí, sense matisar que després va rectificar, ni tampoc per què ho va fer, que s’hagués convertit en un Sálvame deluxe en mi menor. En qualsevol cas, si el tempo és pilar fonamental d’una composició, algú no ho va mesurar ni poc ni gens. A més a més, la tabarra, llegida a empentes i rodolons, no era al programa de mà, com tampoc no hi havia el nom de qui es va erigir en protagonista d’una vetlada que hagués pogut ser un bon concert. Ja va sorprendre que començàs amb la lectura d’un text que no casava amb el que vindria a continuació, a càrrec del quartet de corda i piano format per Fabiola Tedesco (violí), King Wojdalska (viola), Zuzanna Sosnowska (violoncel) i Magí Garcías, al piano. Prometedora la primera intervenció de la formació amb la interpretació de l’únic moviment del Quartet amb piano en la menor, de Gustav Mahler. Tot un exemple de la poderosa solidesa amb què el grup va exhibir la imprescindible conjunció per poder gaudir de tants i tan sòlids elements en perfecta harmonia. És la prova que Mahler és molt Mahler, tot i ser tan sols com un prova, com un esbós de quan ell iniciava els seus estudis al conservatori.

L'Orquestra de la Comunitat Valenciana dirigida pel seu titular, Sir Mark Elder, va ser l’encarregada de fer esclatar la traca final del gran castell de focs que ha estat la darrera edició del Festival de Pollença. Seixanta-cinc edicions el contemplen i la seva dinàmica no fa més que engrandir la seva llegenda. L’aforament complet de tots i cadascun dels set concerts que han conformat el programa podria ser un prou eloqüent resum del que ha estat, amb aquest fi de festa d’una magnitud que no fa més que esperar la següent edició. 

L’Orquestra de Cambra de Mallorca sembla, des de fa temps, des del dia que va néixer, que créixer forma part del seu tarannà, del seu ADN. La darrera prova de foc és, sens dubte, el repte d’encarar Gustav Mahler en els monogràfics que cada any dediquen a un compositor, rere el Festival de Pollença i al mateix enclavament. Però aquesta és una altra història de la qual tindrem temps de parlar, però que d’alguna manera té a veure amb el concert amb què el castell de Bellver va arrodonir la temporada estival. Comiat, per una banda, i targeta de presentació, per l’altra. Un gran preludi i un programa que titllar d’exigent queda curt, molt curt.

Penúltim concert d’una edició, a càrrec de les Muffati-Orquestra Barroca de Brussel·les, fins aleshores immaculada i amb un dels concerts que per a alguns era gairebé la cirereta d’un grandiós pastís. Una vetlada íntegrament dedicada a qui ho fou tot, Johann Sebastian Bach, amb un programa saborós i ric, com una petita gran demostració de la indiscutible condició de gran cappare de la història de la música. Per exemple, amb la primera peça, el Concert de Brandenburg núm. 5 en re major BWV 1050, el qual atresora un primer moviment majestuós i original, la impecable combinació dels diferents instruments solistes, clave, flauta i violí coronada per una innovadora cadència de seixanta-quatre compassos a càrrec del clave, el qual fins en aquells moments de la història només s’encarregava d’exercir de fonamental però poc ostentós baix continu. Tan sols amb aquest Allegro inicial teníem prou ingredients per gaudir de valent. No va ser així. Tot just quan gairebé havia començat, un cop de vent va fer volar les partitures de Frank Theuns i potser aquí els elements s’aliaren en contra de qualsevol possibilitat de gaudi. L’esperança estava dipositada en la cadència, però tampoc. Violaine Cochard, en el moment àlgid de la seva intervenció, semblava encalçar les notes com si fos una cursa d’obstacles per aconseguir quadrar-les amb les que venien d’origen; val a dir que una tasca gairebé impossible sense la (sobre)dosi adequada de virtuosisme. Resulta fàcil imaginar que no era senzill endreçar el desgavell.

Pollença, el festival, viu temps de monogràfics. Ho va ser el que el Quartet Ébène va dedicar a Ludwig van Beethoven. Ho serà el que Les Muffati-Orquestra barroca de Brussel·les lliurarà a Johann Sebastian Bach. I ho fou el que la Freiburger Barokorchester va interpretar dissabte, exclusivament amb peces de Wolfgang Amadeus Mozart. Tres compositors que tenen un denominador comú: són inabastables. Podrien dedicar infinits monogràfics a qualsevol d’ells i mai no deixarien de tenir màxim interès. El que ens ocupa no n'és una excepció, sinó una petita gran selecció que mostra la versatilitat de qui feia música gairebé sense voler-ho. Així, l’orquestra de cambra, amb vint-i-quatre professors, dirigida per Éva Borhl al violí, inicià la comesa amb l’obertura de La finta giardiniera, obra primerenca, senzilla, amb molt ritme i prioritzant la melodia, on de quasi res sorgeix una joia. Era un preludi que d’alguna manera es convertí en una declaració de principis del que seria el concert, en què, de bell nou, el claustre de Sant Domingo presentava un aspecte immillorable, o cosa que és el mateix, un ple de gom a gom. 

Continua la tradició. El Festival de Pollença, enguany més orquestral que mai, ha incorporat de bell nou la presència en la seva programació de l’Orquestra Simfònica Illes Balears. És el colofó d’or a la sempre densa temporada, com un merescut regal de prestigi. L’ocasió va gaudir de la direcció de Patrick Hahn i del violoncel·lista Alban Gerhardt com a solista interpretant el Concert per a violoncel en mi menor op. 85 d’Edward Elgar. Una obra de maduresa, la seva darrera peça orquestral, com un testament, el d’un home major i malalt que esbrina el final de la seva existència i vol explicar el seu estat amb aquest intens i dolorós gemec. Ni un brot d’entusiasme des del lament inicial de l’instrument solista, que no fa altra cosa que presagiar i confirmar tot el que vindrà a continuació, quan les violes l’acompanyen en aquest primer, ombrívol i profund passeig. Un adagio moderato. Alban Gerhardt, gran protagonista, va aconseguir fer sorgir del seu instrument la immensa riquesa melòdica que atresora la composició, amb una lectura molt introspectiva que, d’alguna manera, aportava fidelitat a l’esperit de l’original. Patrick Hahn, el jove director austríac, d’una banda, i la Simfònica, de l’altra, oferien la imprescindible ponderació i circumspecció per aconseguir l’idoni equilibri d’una partitura que concentra bellesa i tristesa a parts iguals. Amb un Preludi de Johann Sebastian Bach, Alban Gerhardt va fer com si acabàs la seva intervenció.

Tret de sortida a la 65a edició del Festival de Pollença amb el Claustre de Sant Domingo ple de gom a gom i alguna cadira més. Els responsables d’aquesta situació venien amb nom i llinatges de contrastat prestigi, Daniel Harding dirigint la Mahler Chamber Orchestra i Daniil Trifonov al piano. Però per contrastos els que ens oferiren en la primera peça del programa, el Concert per a piano i orquestra núm. 1 en re menor op. 15. Un monumental i acurat combat musical entre el solista i la formació d’una subtilesa majúscula i una lectura pudorosa, com volent transmetre amb absoluta fidelitat tot el que passava pel cap i el cor del compositor. No va ser espectacular, per la senzilla raó que no era aquest el propòsit ni la intenció de l’autor –va estar cinc anys per acabar-la–, però hi va haver la continguda tensió per fer arribar tot un seguit de subtils sensacions que el piano de Trifonov va destil·lar amb tan profund i gegantesc Maestoso. Un primer moviment que inicia l’orquestra amb noranta enèrgics compassos, fins a la solemne entrada del solista. Comunió permanent, immarcescible, entre els protagonistes d’un concert més simfònic que una altra cosa, però que d’alguna manera beu de les fonts de la música cambrística i amb una durada que supera la de l’Emperador de Beethoven. Exemplar fou la concertació entre Trifonov i els Harding, que assolí el cim a l’emocionant i trasbalsador Adagio que tant va agradar a qui anava dirigit, Clara Schumann. Un introspectiu Trifonov va fer gala d’una sensibilitat majúscula, acurada, on cada pulsació, cada frase, cada silenci, obrien tot un ventall d’emocions i nombroses lectures. Tampoc el tercer moviment, Allegro non troppo, va augmentar la dosi de vehemència, i el Rondó va sonar amb un to més assossegat que de costum. És una elecció que d’alguna manera donava encara més solidesa al conjunt. Estrany el bis, luctuós, tètric, pot ser una mica massa per a una nit d’estiu. To Thee we sing, de Pàvel Txesnokov.

Ningú que assistís al concert que dia 23 de maig de 2019 oferí a l’Auditòrium de Ciutat l’Orquestra Simfònica Illes Balears oblidarà la veu de la soprano noruega que havia vingut a substituir la nord-americana Lise Lindstrom. El nom de Lise Davidsen començava a sonar de valent, en fulgurant ascensió, mentre anava bocabadant a tothom, sense excepció. Fins i tot als responsables de l’oracle wagnerià, on aquest mateix any, dos mesos després, debutà amb el paper d’Elisabeth de Tannhäuser amb un èxit fora mida. A partir d’aquí, la possibilitat d’un retorn no era ni tan sols remota. Un altre cop les prediccions que no pocs endevins havíem fet es varen esmicolar quan el Festival Cap Rocat va anunciar que tindríem la possibilitat de tornar a gaudir de l’incommensurable talent de Lise Davidsen, a més en el seu debut a Espanya com a Floria Tosca. Tan sols aquesta circumstància convertia la versió semiescenificada de l’òpera de Puccini en un esdeveniment del màxim de quirats possibles. 

Quart i darrer concert del Festival Bellver amb l’Orquestra Simfònica Illes Balears com a protagonista del ja consolidat esdeveniment. Com un bis de la temporada, tot i que és un altre públic, aquesta circumstància que esdevé segons el lloc on es desenvolupen les activitats. En qualsevol cas, els quatre concerts de la formació a l’emblemàtic castell ja són tradició i l’emplaçament s’omple dia sí i dia també. El darrer no en va ser una excepció i, si fins ara els solistes n'havien estat els protagonistes, per a l’ocasió va ser el director britànic Michael Francis l’encarregat de posar segell al concert. Segell britànic, com també el del programa, format per tres compositors de la mateixa nacionalitat i gairebé de la mateixa generació, com són Edward Elgar, Benjamin Britten i Ralph Vaughan Williams. Les peces elegides es varen interpretar per ordre cronològic, de manera que es podia esbrinar una petita evolució de la música clàssica a l’antic imperi en un curt estadi temporal.

Fi de festa, festa major, amb un Falstaff d’autèntic luxe, que, a més, segurament mai no oblidarem, perquè és la darrera òpera que dirigeix Josep Pons com a director artístic del Gran Teatre del Liceu. Per tant, un comiat entranyable per a qui durant 14 temporades ens ha regalat molts vespres memorables. Un d’ells, sens dubte, aquesta tercera funció, la segona del primer repartiment de la darrera òpera de Giuseppe Verdi. Ell deia que l’escrivia tan sols per divertir-se. El seu llibretista, l’imprescindible Arrigo Boito, deia que “volia sucar la taronja shakespeariana sense deixar que els inútils pinyols caiguessin dins el tassó… Això és molt difícil, però ha de semblar fàcil”. Els que en saben diuen que és la millor de les seves creacions, juntament amb el Rèquiem i l’òpera anterior, Otel·lo. Ara no entrarem dins la diatriba dels rànquings, que van contra l’essència de l’art, però no és menys cert que no té la tirada de moltes altres del mestre de Busseto a la memòria de tots. En qualsevol cas, més o menys comercial, del que no hi ha dubte és que es tracta d’una indiscutible obra mestra. Una bona prova és la producció del Teatro Real, de la Monnaie de Brusel·les, de l’Opera National de Bordeaux i de la Tokyo Nikkita Opera Foundationm dirigida per Laurent Pelly, que vàrem poder veure a Madrid ara fa sis temporades.

Sentir Fullana tocar el Mary Portman de Guarneri és sempre un plaer indescriptible. Dijous, al tercer concert del Festival Bellver no va ser una excepció, ans al contrari. Francisco Fullana, de bell nou, tornà a fer una exhibició de talent, agraïment i compromís amb la que, d’alguna manera i sens dubte, també és la seva orquestra i el seu públic. Així ho demostra un cop i un altre. El cert és que, molt probablement, fins i tot els que l’escoltam des de fa anys a totes i cada una de les seves intervencions a casa no som prou conscients del seu estratosfèric nivell. Potser sigui perquè va en el nostre ADN, però aquesta és una altra història.