Quaranta edicions i a teatre ple des de fa molts anys és un bon motiu d’alegria i, per descomptat, rubricar la temporada amb un Rigoletto una de les millors maneres de fer justícia a l’esdeveniment. També té un cert risc. Per aconseguir un bon resultat es necessiten veus de gran nivell. Damiano Salerno com a Rigoletto i Génesis Moreno com a Gilda varen ser els encarregats de fer-ho i solemnitzar l’efemèride. Sens dubte, varen brillar molt per sobre de la resta d’un repartiment que tampoc no va estar gens malament. Però els moments cabdals de la funció es varen generar quan ells dos eren els grans protagonistes. Els seus duets foren antològics. Començaren el seu recital amb l’emotiu i delicat Figlia! Mio padre! Continuaren amb el descomunal Mio padre!…Tutte la feste al tempio. Encimbellaren la tragèdia amb el duet final, V’ho ingannato, colpevole fui i Lassú in cielo. Tan sols aquests tres moments serien suficients per satisfer una parròquia que va acomiadar els protagonistes dempeus rere el desesperat gemec de Rigoletto, ‘La maledizione’. Aquest era el títol que volia Giuseppe Verdi. Un detall sense importància per a una peça impecable i implacable. Estructuralment perfecta, la qual cosa obliga a tots dos protagonistes a una metamorfosi existencial detallada, minuciosa i, és clar, molt exigent. Tant Rigoletto com Gilda, el geperut i la filla, evolucionen, tant vocalment com dramàticament, a mesura que sorgeixen i varien les circumstàncies. Salerno i Moreno varen complir amb escreix i alguna cosa més la seva comesa. Génesis Moreno, fa dues temporades, ja havia mostrat al Teatre Principal no poques de les seves virtuts, interpretant la Julieta de Gounot. Per tant, la seva elecció per protagonitzar Gilda no podia ser més encertada. Si tota l’actuació va ser memorable, una tremenda i descomunal exhibició de calidesa, expressivitat, coloratura, fiato… va deixar qui més qui menys bocabadat amb un Caro nome inoblidable. Res a dir, sinó tot al contrari, amb les intervencions d’un Damiano Salerno, de veu rotunda i rodona, que amb una emotiva i poderosa Cortigiani, vil razza dannata, rica en matisos i farcida de dificultats, no ens va fer enyorar cap dels grans que han interpretat el personatge més alambinat i complex de la producció verdiana. En destaquen la projecció, el complicat aliatge de virulència i subtilesa i una dicció i vocalització sense màcula.

Els Orbitans continuen amb el seu alternatiu camí teatral. Si el seu cau habitual han estat i són les barres de bar de no pocs carrers de Ciutat, fa poc exploraren un altre territori per a un altre tipus de dramatúrgies i, sens dubte, per al seu públic, ja consolidat. La primera prova va tenir lloc a l’habitació d’un hotel, l’Ars Magna, amb el títol de Píccolo. Un èxit. Per això un segon assaig, al mateix indret i amb no poques garanties, que amb el títol Estranyes visites ha escrit i dirigeix Javier Gato Matesanz, protagonitzada per Mariona Hauf i Joan Manel Vadell. 

Los Estunmen arriba als Teatros del Canal després de passar pel Lliure de Barcelona amb totes les benediccions i vistiplau del Liceu i del Real, però amb les reticències de com si un producte d’aquestes característiques encara no tingués prou garanties per ser representat a les cases pairals. Potser només són prejudicis, cosa que no s’entén després d’haver vist a la casa gran, a ambdues i a moltes més, alguna creació operística que “deunidó”. Queda clar que els progenitors de la criatura, Nao Albet i Marcel Borràs, han jugat el rol -que també és un joc que casa a la perfecció amb aquest nadó- de la transgressió i ho anuncien ja des del títol. Els estunmen no és altra cosa que la pronunciació dels stuntmen, els especialistes, els dobles dels protagonistes, els que hi són i fan com si fossin. Els cappares, Albet i Borràs, diuen que és una òpera i segurament tenen raó i raons per classificar-la dins aquest gènere, on la contemporaneïtat sempre troba barreres gairebé infranquejables. La música la signa Fernando Velázquez, que en lloc de transgredir fa un precís i adient aliatge de no poques èpoques operístiques, tot i que si la història parla, entre moltes altres coses, d’herois, qui millor que Wagner com a gran font d’inspiració. Per això, i per moltes coses més, estam davant una guesamcunstverq, que és com es pronuncia l’obra d’art total que predicava el senyor de Bayreuth.

Aquest dimecres 3 de juny i en el marc de la Fira del Llibre de Palma, a la plaça d’Espanya, Pere Estelrich i Massutí presentarà el seu recull d’articles amb un denominador comú i un títol prou eloqüent: Cròniques Wagnerianes, editat per Edicions Documenta Balear dins la col·lecció Menjavents. Estelrich no necessita introducció. És conegut per mèrits propis. Matemàtic, escriu, divulga i escampa sapiència pertot arreu: als diaris, a la ràdio o sigui on sigui que requereixin els seus coneixements. Escriu com parla, clar i entretingut, com només ho pot fer qui collporta un bagatge de molts anys i no poca feina, feta amb passió, la que indiscutiblement transmeten les seves paraules.

Tot i que ja són quinze anys des que va partir Alexandre Ballester, sempre estarà present a la memòria dels que vàrem gaudir de la seva traça, gràcia i perspicàcia. Que el teatre Principal Palma decideixi posar-lo a l’abast de tots els que no varen tenir la nostra ventura és, sens dubte, no tan sols un encert, sinó també un merescut homenatge. La producció, per una altra banda, és de les de pinyol vermell, una escenografia grandiosa, amb l’inconvenient de la mobilitat perquè pugui anar a altres escenaris de l’illa, i un repartiment de luxe, encapçalat per Miquel Àngel Torrens, juntament amb Luca Bonadei, Mariona Hauf, Sofía Muñiz, Maria Rosselló Josep Orfila i Patxi Arostegui. L’obra, Un baül groc per a Nofre Taylor, que en el seu dia Joan Lluís Bozzo va posar damunt els escenaris alternatius catalans, una mica abans de la creació de Dagoll Dagom, havia quedat al cul del baül de les peces oblidades. Marga López ha estat l’encarregada d’aquest rescat, d’aquest hiperrealista retrat de la condició humana, perquè això és, i no una altra cosa, la peça de Ballester. Tots els trets del ric i poderós no han canviat ni poc ni gens, perquè ja eren així des que el temps és temps. Aquesta seria una lectura acurada, però senzilla, perquè els súbdits dels emperadors/empresaris també juguen el mateix rol de sempre, el de la submissió. Encara més, a tots i cadascun dels personatges que van apareixent els podríem posar nom i llinatges de qualque conegut, tan conegut que per ventura són els nostres. El pinzell de Ballester no deixava mai cap racó sense pintar.

Diu el programa de mà de Calidoscopi, la darrera criatura d’Estudi Zero, que “els personatges es mouen per situacions absurdes, violentes o profundament humanes”. Cert, però encara ho seria molt més si la conjunció fos copulativa en lloc de disjuntiva. Si les situacions són absurdes i violentes queda clar que són indiscutiblement molt humanes. La caricatura no desvirtua la realitat sinó que l’accentua, de tal manera que aquest punt tan agosarat, irracional i estrambòtic fa que el metafòric dibuix de la condició humana arribi amb més eficàcia. Que la funció estigui composta per diferents petites històries aporta segell Sans, de tal manera que ens transporta a aquell viatge que a aquesta mateixa sala pilotava Karl Valentin. Per a l’ocasió són diversos els autors que figuren a la nòmina de Calidoscopi –Esteve Soler, Juan Mayorga i Joël Pommerat–, que fa que el tarannà dels diferents esquetxos apugin una mica molt l’escalfor de cadascun. No hi ha humor blanc. Tots contenen una elevada dosi de verí, en la mateixa proporció que de causticitat i sarcasme i sense por de traspassar línies vermelles.

El llucmajorer claustre de Sant Bonaventura acollí la Cerimònia dels dervixos giròvags, organitzada per la Fundació Toni Catany, qui, com diu el programa de mà, fou un enamorat de les cultures de la Mediterrània, que trepitjà i de les quals deixà testimoni artístic en incomptables sèries fotogràfiques. No és un espectacle, és tota una experiència litúrgica, com molt bé va explicar Halil Bárcena, el director de l’Institut d’Estudis Sufís de Barcelona, poc abans de donar curs a aquest Sêma: El viatge sufí, a càrrec de la Neva Sufi Ensemble. Un grup integrat, d’una banda, per quatre músics amb els seus instruments tradicionals, el ney, el qanun, l’ud i el bendir —més o manco, una flauta, una cítara trapezoidal, un llaüt àrab i un tambor— també encarregats de posar veu als selam, la salutació en turc. De l’altra, els semazens, dervixos balladors, altres quatre, que van repetint els girs, sempre d’esquerra a dreta, amb la mà dreta girada cap al cel i l’esquerra cap a terra, la manera d’establir un lligam entre l’ànima i el cos, entre el diví i l’humà.

Hi ha moments a l’òpera que, sempre i sense excepció, resulten absolutament memorables. Són aquests que quan el/la cantant acaba d’interpretar habitualment l’ària més famosa de la composició, els aplaudiments del públic tenen un to especial, molt eloqüent, fins i tot exigent. I, si gairebé sempre van perdent intensitat, en aquests casos els decibels augmenten de manera exponencial. El protagonista primer guarda silenci, respectuós i agraït, sense cap moviment, ni el més mínim que pugui interrompre la festa que han iniciat els espectadors d’allà dalt i han encomanat la resta. Mira el director. Aquest, atent, espera que el protagonista acluqui els ulls de manera afirmativa, corroborant el que qui més qui menys ja tenia clar. I així comença de bell nou l’apoteosi, el bis. Per als mallorquins que hi érem, tenia valor afegit, el primer que va fer Xabier Anduaga, amb Una furtiva lagrima, va ser al teatre Principal de Palma. El diumenge, a la tercera funció del seu primer Werther, el Liceu esclatà i convertí la vetlada en memorable, una de les que no s’obliden. Xabier Anduaga va bisar, per primer cop en el seu debut del personatge tràgic per excel·lència, la celebèrrima i llegendària Pourquoi me réveiller. Una circumstància que podria haver convertit la resta de la funció en pura anècdota.

El repte tenia molt de risc. La liaison entre el teatre Principal d’Inca i l’Orquestra de Cambra de Mallorca està recollint cada cop més saborosos fruits. Dit això, cal lloar aquesta darrera fita, que ben segur no serà la darrera ni d’un bon tros, com és ara la completa escenificació del Così fan tutte, de Mozart, amb tan sols uns petits i gens transcendents talls argumentals amb els quals, per una altra banda, han aconseguit donar molta fluïdesa a la narració i fan que tot transcorri amb la màxima naturalitat per a una història que, com gairebé totes les comèdies bufonesques, no pretén cap mena de versemblança ni credibilitat. La pretensió està en el rerefons de la trama, que, en aquest cas, va ben atepeïda de lectures. Tant és així que Miquel Àngel Raió, el director artístic d’aquest succeït, en la mesura del possible, n'ha canviat el discurs, salvant una mica el que fan “totes”. No era senzill guanyar un torcebraç a Lorenzo da Ponte. Ho deixarem en taules. Raió, on sí que ha estat indiscutiblement fonamental ha estat en la posada en escena i tot el que té a veure amb l’embolcall –idoni, senzill i eficient–, en la molt acurada direcció d’actors i tots els altres elements que, amb la col·laboració escenogràfica i estilista d’Adema, fan que tot rutlli sense traves ni treves. Fins i tot de la incorporació dels tres ballarins en treu profit argumental.

“Estic en el llindar de la plenitud”, va escriure Mozart en una carta l’any 1790, el mateix de l’estrena de Così fan tutte, ossia La scuola degli amanti. Ho recull Christoph Wolff en el seu assaig i ho converteix en el títol del llibre que, traduït per Ramón Andrés, publicà Acantilado. Conta, entre moltes altres coses, que el llibret que va presentar Da Ponte a Mozart duia per títol el que va quedar com a subtítol, però Mozart va trobar més adient, per qüestions musicals, i segurament alguna més, el que tots coneixem. Val a dir que Da Ponte mai no va reconèixer el nom amb el qual ha passat a la història i a les seves Memòries, tan sols ho cita un cop en un petit paràgraf, on conta que va escriure una tercera peça per a una cantant, a la qual no posa nom, però era Adriana del Bene, coneguda com la Ferrarese, la seva amant del moment. Foren El pastor Fido i La xifra, de Salieri, i La scuola degli amanti, de Mozart, “que ocupa el tercer lloc entre les germanes nascudes d’aquest celebèrrim pare de l’harmonia”. Ni una paraula més. Queda clar que la interpretació de l’obra entre l’un i l’altre era conceptualment molt diferent, almanco pel que fa al títol. Mozart, pel seu costat, donava preponderància al comportament femení, mentre que DaPonte cercava, i trobava, una lectura filosòfica i trencadora, com també molt més recercada i profunda.

Agafar els clàssics i a partir d’aquí contar el que vols contar ha estat la mangarrufa argumental amb la qual Miquel Mas Fiol ha muntat aquesta Trilogia de la Condició 'Millennial'. L’autor i director no s’hi ha posat per poc. La primera víctima va ser Voltaire; la segona, Goethe, i la tercera, Victor Hugo. Càndid o l’optimisme, Les penes del jove Werther i aquesta darrera, Els miserables, han estat el MacGuffin per a l’autor llançar el seu discurs, basat a passar-ho bé sense deixar ni un cap sobre les espatles de ningú. Ni una canya dreta, sense excepcions. La primera, la seva, des d’abans de començar la funció, amb dos dels protagonistes llançant invectives contra l’autor. des d’abusador fins a explotador… mentre la gent entrava al recinte. Aquesta és la seva llicència, el salconduit que li permet bastonejar sense pietat, a tort i a dret, fora línies vermelles.

Novè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears a l’Auditorium de Ciutat, que es va iniciar amb el peculiar , del compositor finès Einojuhani Rautavaara, a les ordres d’un director d’enorme presència en tots els sentits, com és el noruec Rune Bergmann. Ell va ser, sens dubte, qui convertí el concert en un espectacle d’unes dimensions que es corresponen amb les seves. Tot jut després de l’ornitològica composició arribà el primer plat fort del programa, amb la pianista Olga Kern com a gran protagonista, per interpretar el Concert per a piano i orquestra en la menor op. 54, de Robert Schumann. Inicià el primer moviment, amb un estil molt sòlid, una mica rocós, i una pulsació molt ferma, des de la decidida entrada del piano, amb una marcial i poderosa successió d’acords descendents, fins a arribar a la polièdrica cadència del final, des d’on augmentà la coloratura de la composició, amb tanta precisió com elegància. La seva interpretació anava apujant el nivell i la delicadesa, com per exemple, amb l’andantino grazioso, un divertit diàleg entre l’orquestra i el piano que de, mica en mica, es va convertint en un tendre i subtil monòleg de l’instrument solista. Kern deixà clara la seva mestria i capacitat per suggerir tota aquesta sèrie de variacions i estils que Schumann incorporà a la partitura, de manera molt novedosa en el seu moment. La solista, de bell nou, va reprendre el to enèrgic del començament, en un tercer moviment impetuós, quan, de cop i volta, establí un deliciós nou diàleg, aquesta vegada amb l’oboè, com un anunci de l’excepcional coda final que tan sols es pot qualificar d’excepcional i que va servir a la protagonista per rebre els entusiastes aplaudiments del públic. Com havia de ser i tothom esperava, hi va haver bis, primer un , de Claude Debussy, que mai no deceb ni deixa indiferent. Impecable. I davant la pregària en forma d’ovació, una altra petita perla, de Nikolái Miaskovski, un arranjament per a piano de Joseph Horovitz.