10 Ja ha esdevingut un costum de qui us escriu acomiadar l’any fent una mica de repàs del que ha donat de si, tot intentant posar una mica d’ordre i de serenor a una actualitat cada cop més ràpida i canviant (i, paradoxalment, en massa ocasions tan repetitiva). A nivell polític, el 2017 ha estat sens dubte l’any del conflicte, desafiament, procés català (depèn de cadascú situar-lo en una o altra categoria). No hi ha hagut dia que l’opinió pública i l’opinió publicada no situessin aquesta qüestió en el centre del debat, en el qual, malauradament, només es poden distingir dues postures ara per ara irreconciliables. Dijous hi torna haver eleccions a Catalunya i la meva sensació és que res no es mourà excessivament, però me declar incapaç, i més després de tot el que hem vist fins ara, d’endevinar què pot passar en els propers mesos. Això sí, reiter la meva convicció que no hi ha solució que no passi, tard o d’hora, per un referèndum pactat i amb garanties.

]]> Segurament molta de gent ni n’ha sentit parlar, dels pilars europeus que, seguint amb la metàfora arquitectònica, sostenen tot l’edifici d’una UE en hores baixes. El primer tracta de la política comunitària (mercat comú, drets de ciutadania europea, unió econòmica i monetària...) i el podem considerar el punt d'arrencada del procés d'integració iniciat fa més de seixanta anys, ja que estava orientat a harmonitzar, aproximar i suprimir les diferències entre els ordenaments jurídics nacionals. El segon –tal volta el més mediàtic– fa referència a la política exterior i de seguretat, ara molt en qüestió per les vergonyoses decisions de la Unió en la crisi dels refugiats. El tercer, que com l’anterior es basa en la col·laboració entre els governs dels estats membres, engloba la cooperació policial i judicial (terrorisme, narcotràfic, delinqüència fiscal...).

]]> Malauradament, el proper divendres haurem de continuar ‘celebrant’ el Dia per a l’eliminació de la violència contra les dones, una xacra que continua ben present arreu del món i, per molt que alguns ho neguin, dins la nostra moderna i avançada societat. I també per desgràcia, dia 25 de novembre encara seguirem parlant de dones maltractades, ignorades, humiliades, assassinades amb total impunitat, vistes únicament com a objectes, menysvalorades pel simple fet de ser dona.

]]> Diumenge tornava amb l’AVE d’un viatge familiar i en els seients de devora tres persones parlaven amb vehemència i en un volum elevat –cosa que independentment de les seves opinions demostra la manca d’educació de, per desgràcia, massa gent– del “lío catalán”. Us podeu imaginar els adjectius (“cobardes”, “parásitos”, “rompedores de la unidad de España”, “mentirosos”, etcètera), els culpables (Puigdemont, “el bizco”, “la del flequillo”...) i les solucions (“Constitución”, “Guardia Civil”, “leyes”, “155” i tota la pesca).

]]> Dimarts passat es va commemorar el Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa i vaig pensar “llàstima que el meu compromís quinzenal amb l’ARA Balears no coincideixi amb la jornada”, però després vaig veure que així tenia una nova oportunitat, més enllà de la cobertura mediàtica que l’ocasió exigia, de recordar que arreu del món –inclosa la nostra rica i moderna Europa– hi ha centenars de milions de persones en greus situacions de vulnerabilitat i amb escasses oportunitats d’escapar-ne; que hi ha col·lectius, com ara els infants i les dones, que pateixen encara amb més gravetat aquesta xacra; que a l’estat espanyol tres de cada deu persones es troben en risc de pobresa o exclusió –percentatge que s’eleva al 50% si parlam de llars monoparentals o, millor dit, monomarentals, ja que la immensa majoria estan encapçalades per dones–; que hem assolit insuportables nivells de desigualtat, cosa que dificulta –si no impossibilita– l’assoliment d’una societat cohesionada i, per a aquells que només saben llegir-ho tot en termes monetaris, l’eficiència econòmica; que, malgrat la millora que han registrat enguany els indicadors a la nostra comunitat, les xifres són esfereïdores: més de 210.000 persones de la nostra comunitat es troben en risc de pobresa o exclusió social, al voltant de 40.000 pateixen privació material severa i gairebé 50.000 han de (sobre)viure amb menys de 342 euros mensuals.

]]> Que curiós, tornant inevitablement al problema català, veure com el govern de l’estat, els seus corifeus i, el que és més preocupant, altres poders suposadament independents continuen obsessionats per solucionar un problema social i polític amb mesures purament legals, com si l’aplicació de la Constitució bastàs per arreglar la situació.

]]> Com us comentava en la meva darrera col·laboració, mentre la insostenible situació que es viu a Catalunya ha esdevingut no ja el principal, sinó l’únic problema que requereix una solució, altres qüestions al meu parer molt més importants romanen oblidades per l’opinió pública i la publicada. Una d’aquestes qüestions fa referència a la pobresa infantil, una xacra que afecta, segons alguns estudis, gairebé un terç dels menors que resideixen a l’estat espanyol i que, per tant, hauria de figurar al capdavant de qualsevol agenda política. De fet, aquest percentatge de nins i nines que viuen en llars pobres és molt superior a la mitjana europea –només ens supera Romania i quasi empatam amb Grècia–, mentre que el que Espanya inverteix en protecció social a la infància en relació amb el PIB queda molt enfora de la mitjana europea; i això sense tenir en compte l’escàs impacte de les transferències socials, a causa de la manca de polítiques fiscals adequades i de l’austeritat que s’ha implementat per part d’un govern que segueix fidelment els dogmes neoliberals.

]]> Malgrat que no ho sembli, a Catalunya i a l’estat espanyol encara hi ha moltes persones en situació de risc de pobresa, famílies que amb prou feines arriben a final de mes, joves que tenen vetada l’emancipació i, per tant, el desenvolupament d’un projecte de vida, gent gran que amb la seva minvant pensió ha esdevingut el pilar fonamental –únic?– d’un nombre molt rellevant de llars i una greu i preocupant deriva precaritzadora en el nostre model laboral. No obstant això, hom mira els informatius, escolta les tertúlies o llegeix els articles d’opinió i arriba a la conclusió que l’únic problema realment important, l’única qüestió que requereix la nostra atenció i els nostres esforços, és el procés català –depenent de les vostres fonts d’informació, el podeu trobar com el desafiament independentista, l’alliberament del jou, la potada a la democràcia, el clam d’una nació, etcètera.

]]> Els atacs terroristes que ha patit Catalunya han estat sens dubte la (terrible) notícia de l’estiu. Les portades dels diaris, tots els informatius, les tertúlies d’opinió i, lògicament, les xarxes socials n’han anat ben plens: les víctimes, el 'modus operandi', els noms dels assassins o les seves vinculacions amb el Daesh eren, com és natural, peces importants del relat. Els efectes sobre la vida, l’economia i la seguretat de Barcelona n’ocupaven un altre espai rellevant: es refarà, la ciutat? Quines repercussions tendrà sobre el turisme? Tornaran a ser el mateix, les Rambles, després que les travessàs la furgoneta de la mort? Fins quan haurà de suportar Europa aquestes matances? Però el que més m’ha cridat l’atenció han estat les reaccions d’un nombre molt rellevant de persones i mitjans, que han volgut utilitzar els atemptats per debilitar l’adversari polític i, encara pitjor, focalitzar sobre una determinada religió i cultura tota la culpa dels atemptats.

]]> La darrera enquesta de condicions de vida confirma una dada que s'ha estat repetint durant els darrers anys i que sempre es destaca durant les dates estiuenques: quatre de cada deu ciutadans de l’estat espanyol no es poden permetre anar-se’n una setmana de vacances. Curiosament, aquest percentatge sol anar acompanyat de les recomanacions dels experts referides a la necessitat de desconnectar, de relaxar-se, de passar temps amb la família i els amics i, també, de les declaracions dels incrèduls, d’aquells que posen en dubte qualsevol enquesta o informe que pugui enterbolir la seva idíl·lica imatge d’una recuperació exemplar deguda a la gestió exemplar d’un equip de govern exemplar. Com poden ser certes aquestes terribles dades si estam creixent a un ritme envejable? Com podem parlar de percentatges tan elevats de persones que es queden sense vacances i alhora queixar-nos de saturació i massificació? Com podem creure’ns aquells que ens dibuixen un escenari terrible amb l’única intenció de debilitar un executiu que ha aconseguit capgirar les xifres de l’atur i retornat un optimisme que fins fa poc només podia qualificar-se de fe?

]]> Durant el primer semestre de l’any, Emaya ha tramitat unes 900 denúncies per infraccions relacionades amb el fems, la brutícia i l’abandonament de trastos al carrer. La mateixa informació destaca que la immensa majoria s’han imposat perquè els veïnats o les empreses de Palma no havien deixat els residus on i quan pertocava. Supòs que el sorprenentment baix nombre de denúncies –900 en sis mesos en una ciutat de més de 400.000 habitants que està com està?– té a veure amb una manca de capacitat de l’empresa municipal per controlar aquests comportaments incívics, tot i que estic convençut que la vessant punitiva, indiscutiblement necessària, ha d’estar subordinada a l’estratègia preventiva. Una estratègia que passa, com tantes altres coses, per l’educació i per l’eficiència en la gestió dels recursos públics.

]]> Al passeig Mallorca, entre el Frontón i la Policia Nacional, hi ha un edifici que ja apareix en algunes de les fotografies antigues que he pogut consultar. És un immoble de cinc pisos que, segons l’entitat ARCA, recorda els principis del passeig i és una de les poques mostres que queden d’aquella època. Potser molts direu que no és precisament l’edifici més bell de Ciutat (a mi, personalment, m’agrada), però sí que resulta simptomàtica la seva demolició, anunciada el passat mes de febrer, i la seva substitució per una construcció segurament més alta, més moderna i sense personalitat.

]]> Per a les persones que, potser des de la ingenuïtat, encara creiem en la política i en la màxima 'la unió fa la força', resulta gratificant veure com tot el ventall parlamentari i una extensa representació de la societat civil (des de la patronal fins als sindicats, passant pel tercer sector o els col·legis professionals) s'alien per reclamar allò que consideren just per a aquesta terra. El passat 19 de juny es va escenificar de nou aquesta unitat en la presentació del projecte del nou Règim Especial de les Illes Balears (REIB), que recull una vintena de mesures i que, segons resa el missatge del Govern, ha de servir per "pal·liar les mancances que pateixen ciutadans, empreses i administracions de les Illes en relació amb la compensació dels costs suplementaris que afronten en el seu dia a dia a causa de la discontinuïtat territorial entre les mateixes illes, i d’aquestes amb la península".

]]> Durant la presentació del document, els dirigents de l'entitat es curaven en salut i aclarien que ells no pretenien "fer un judici a la gestió del Banc d'Espanya, sinó una anàlisi descriptiva, un relat dels fets sense valoracions d'aquesta crisi". Per tant, a l''Informe sobre la crisi financera i bancària a Espanya entre 2008-2014' no hi trobareu cap assumpció de responsabilitats ni cap autocrítica a la seva gestió durant els anys esmentats, només simples justificacions del tipus "hi havia una greu manca d'instruments supervisors" o "allò que cap organisme internacional va saber preveure".

]]> No són poques les ocasions en què em deman si no som massa repetitiu a l'hora d'escriure sobre determinades qüestions que a mi em preocupen profundament. El masclisme que encara recorr impune les relacions sentimentals, socials o fins i tot professionals en seria un bon exemple; he perdut el compte de les vegades que li he dedicat unes línies o un comentari, però crec sincerament que, fins i tot corrent el risc de no dir res de nou, cal continuar-hi insistint. De la mateixa manera, cada cop que un informe seriós i ben fonamentat posa en qüestió l'insultant optimisme del govern estatal a l'hora de parlar de recuperació i benestar, em veig obligat a fer-me'n ressò i compartir-ho amb tots vosaltres.

]]> Ahir varen quedar més paleses que mai les dues cares del Partit Socialista. De la satisfacció i l’alegria que destil·lava Pedro Sánchez, el gran guanyador de la nit, a la decepció i la ràbia continguda en el lamentable discurs de Susana Díaz, deixant clar que ella és la que comanda a Andalusia (no sé vosaltres, però jo hi vaig detectar una amenaça ben clara); de la voluntat de començar de zero de l’equip del nou secretari general, probablement impostada però ben escenificada (va quedar com un rei quan va aturar un grup de militants que entonaven el “susanista el que no bote”), a l’absència absoluta de voluntat col·laboradora de la presidenta andalusa (“trabajaremos para el PSOE”, cap referència a Sánchez); dels crits de “unidad, unidad, unidad” a les seus buides de Sevilla quan l’escrutini va deixar clara la derrota.

]]> Fa uns dies vaig llegir un tuit que vaig trobar encertadíssim: “Hem passat de pensar que cobrar 1.000 euros era una merda a debatre si treballar gratis està bé o malament”. Per als que no ho sabeu, estava relacionat amb el polèmic reportatge que publicà 'El Confidencial' sobre els aprenents (ells en diuen 'stagiers', perquè les coses a França sonen molt millor) de les cuines dels grans restaurants de l’Estat. Amb les estrelles Michelin per bandera, els xefs com Adrià, Muñoz o Berasategui disposen d’un exèrcit de cuiners que, de franc, accepten jornades maratonianes, en massa ocasions il·legals, abusives i vexatòries, a canvi de, més que aprendre, poder posar en el currículum que s’ha “treballat” amb els millors.

]]> En un any en el qual les enquestes s'han situat en el punt de mira per casos com el de Donald Trump o el Brexit, aquest cop els pronòstics s'han complert i, com quasi tothom augurava, d’aquí a dues setmanes el candidat centrista Emmanuel Macron i la ultradretana Marine Le Pen s’enfrontaran en una segona volta per decidir qui serà el proper president de França. Quan es conegueren els resultats, Europa i gran part de l’establishment alenaren alleujats, ja que s’ha evitat la final que temien entre la mateixa Le Pen i el líder de la ‘France insoumise’, Jean-Luc Mélenchon.

]]> El degoteig de notícies relacionades amb el lloguer turístic és incessant, tant com les opinions enfrontades (i en massa ocasions gens fonamentades) que suscita la qüestió. En les darreres setmanes, sense anar més enfora, hem pogut llegir que s’estan oferint lloguers de fins a 7.500 euros mensuals al centre de Palma, que han crescut de manera molt rellevant les obres il·legals per adequar habitatges en sol rústic, que hi ha persones que han de renunciar a treballar en determinats indrets perquè no troben allotjament (situació especialment greu a l’illa d’Eivissa) o que empreses i fins i tot grans fons d’inversió estrangers van a la caça i captura de qualsevol immoble susceptible de ser llogat a turistes.

]]> Primer vídeo: un home assegut en el que sembla la sala d’espera d’un hospital, parlant amb una doctora. De sobte, l’home s’aixeca, l’agafa per la bata i, després de sacsejar-la de manera brutal, comença a escridassar-la i a pegar-li galtades i cops de puny. La mateixa sort corr una tercera persona que intenta aturar la pallissa. No coneixem ni la data ni el lloc de l’agressió però, segons afirmen els sindicats mèdics i d’infermeria, és una mostra clara del que pateixen molts de professionals de la sanitat pública.

]]>