<![CDATA[Ara Balears - Josep Quetglas]]> 10 <![CDATA[Carles Miralles]]> Qui remunti un riu fins a la deu pot sentir, si atraca l'orella a la roca, un glopeig rítmic, fosc, enfonyat: el que fa l'aigua en anar a brollar. Això mateix coneixerà, paradoxalment, qui seguesqui riu avall el curs de la segona traducció de l''Odissea', d'en Riba: allà també el lector remuntarà fins a un moment anterior a l'aparició del llenguatge, previ al llindar de la paraula, en l'instant de la seva imminència.

]]> <![CDATA[Conjugar en futur propi]]>

I quanta raó que tenia en Lenín (sic), que deia que “a cada nació moderna hi ha dues nacions, a cada cultura nacional hi ha dues cultures” ( Notes crítiques sobre la qüestió nacional,1913). Ho afirmava defensant, a la teoria i a la pràctica, el dret d’autodeterminació dels pobles, contra el parer de Rosa Luxemburg, que alguns troben més simpàtica que el rus, però defensora de l’estatisme i la uniformització desintegradora de les cultures nacionals.

]]> <![CDATA[Conjugar en futur propi]]> I quanta raó que tenia en Lenín (sic), que deia que “a cada nació moderna hi ha dues nacions, a cada cultura nacional hi ha dues cultures” (Notes crítiques sobre la qüestió nacional,1913). Ho afirmava defensant, a la teoria i a la pràctica, el dret d’autodeterminació dels pobles, contra el parer de Rosa Luxemburg, que alguns troben més simpàtica que el rus, però defensora de l'estatisme i la uniformització desintegradora de les cultures nacionals.

]]> <![CDATA[Ombres de Boltanski a la Llotja]]> Un dels 'Capritxos' més coneguts de Goya és aquell on un home s'ha aturat d'escriure i es deixa anar, cobrint-se el cap amb els braços. Un gran cub de pedra li fa de taula, que du incís en una de les cares la frase que dóna títol al gravat: ‘El sueño de la razón produce monstruos’.

]]> <![CDATA[Espais de joc]]> M'han demanat opinió sobre els espais de joc a les escoles infantils, suposant probablement que la paraula que figura sota el meu nom en aquestes pàgines, que jo no he escollit, qualifica per parlar d’espai. Per fer sortir del malentès el sol·licitant, i no ser desatent, vaig contestar amb els subterfugis que vénen a continuació.

]]> <![CDATA[Casta i càsting]]> És probable que si demanau el nom d’un dels actors del maig parisenc, el primer sigui Daniel Cohn-Bendit, l’impertinent de cabells pastanaga amb somriure crispant, a un pam –i pipa– del policia.

]]> <![CDATA[Fes bona lletra!]]> Darrerament es discuteix la proposta d’eliminar l’ensenyament de la lletra lligada als infants.

]]> <![CDATA[A favor del suspens]]> Manllev el títol del recull de contes (‘A favor del suspens’. Barcelona: Quaderns Crema 1997) publicat per Maurici Pla, escriptor i estudiant d’arquitectura. Li dic estudiant, malgrat l’edat que ja deu tenir, per haver-lo conegut fa temps, quan ell era administrativament un estudiant, però també perquè cap ofici rectament practicat no es deixa dominar, sinó que obliga a seguir sent estudiant per sempre, talment el rabí que sap de memòria el Llibre, però que cada dia l’interroga amb nova perplexitat.

]]> <![CDATA[Jamlet]]> En un cas com aquest, Laurence Olivier o Carmelo Bene durien unes malles negres, camisa blanca os amb màniga bufada i armilla, també negra. Farien unes passes, lentament, sense direcció; s'aturarien, mirarien el que sostindrien a les mans, aixecarien pesadament la vista, abstrets; tornarien a abaixar els ulls i murmurarien qualque cosa com: –“És a dir que és això, la vida d'un home?".

]]> <![CDATA[La Història som nosaltres]]> La storia, també coneguda, o més coneguda, com a La storia siamo noi (La Història som nosaltres), és el títol d’una cançó escrita, composta i cantada per Francesco de Gregori (Roma, 1951), publicada el 1985 en el disc Scacchi e tarocchi (Escacs i tarots: jocs d’anàlisi i estratègia, i desitjos tossuts de futur. Dues actituds que convé fer anar sempre plegades).

]]> <![CDATA[El carro de Selene]]> He sentit contar, als qui anaven a empastifar la paret i trencar els vidres de l'Institut Americà de Barcelona, per mor d'allò del Vietnam, en hores en què cap cristià no és al carrer, que el que més por els feia en la foscor als imprudents no era el perill de ser pillats, sinó una resplendor lletosa, lunar, que vessava d'un vestíbul proper, on, com en un quadre de De Chirico, sorgia de la paret negra el cap blanquíssim d'un cavall –inesperada reproducció a mida natural d'un fragment del frontó oriental del Partenó, aquell poc que queda del grup on Fidias havia representat el carro de Selene quan s'enfonsa dins la mar. La lluna.

]]> <![CDATA[La traïció de les paraules]]> Lenin (el bolxevic, no el cantant brasiler) i Jim Henson (el de Sesame Street ), cadascú en el seu estil, ens han fet aprendre que hi ha conceptes que no depenen d’essències sinó de condicions, de circumstàncies. ‘Prop i lluny’, ‘dalt i baix’, ‘davant i darrere’, ‘dreta i esquerra’: tots ells depenen del mapa del territori, de la situació que hi ocupa a cada moment aquell qui parla; tot depèn de ‘l’anàlisi concreta de la situació concreta’, que deia l’altre.

]]> <![CDATA[La traïció de les imatges]]> Només és menester una política d’adquisicions amb iniciativa i una mirada atrevida cap al futur per arribar a veure exemplars de l’ARA Balears penjats com a obres d’art a les parets d’Es Baluard, participant de ple dret en la simfonia de l’art contemporani.

]]> <![CDATA[La meitat del cel]]> Un poeta xinès del segle XX, més conegut per un altre ofici, va deixar escrit que les dones sostenen la meitat del cel. El cel, és a dir la lluna i el sol, l’aire, els vents, els estels, els niguls, les aus. Si hagués viscut entre nosaltres, hauria escrit que les dones carreguen amb la meitat de l’infern. L’infern, és a dir: la violència dels dominadors sobre les víctimes.

]]> <![CDATA[Això era i no era]]> A les pel·lícules de Hitchcock, jesuïta conseqüent, les coses poden ser simultàniament veritat i mentida. Això és més difícil en aquest nostre gris costat de la pantalla, on va passant la vida del comú. Ens és més habitual trobar el cas contrari: coses que no són mentida però que, al mateix temps, tampoc no arriben a ser veritat.

]]> <![CDATA[Comunió a Pollença]]> L’any 71, amb l’obra de Gaudí a la Seu sota protecció legal, el Capítol pren el “parer terminant” d’arrabassar el tornaveu de Gaudí i, desfet, arraconar-lo al mig del claustre. L’hivern acaba de fer la feina. Les restes s’ofereixen a qualsevol que vulgui endur-se-les. Un amic arquitecte en guarda fotos: era com una vella barca amb les quadernes a l’aire, diu. Però no hi cabia a ca seva (6x6x6 metres).

]]> <![CDATA[La restauradora de Jaca, aviat a la Seu]]> Cada gran empresa té un estil propi, una aurèola característica. Ho fa Apple, fruit de l’Edèn, per ser reconeguda, i ho fa MonSanto, fruit de l’Infern, per fer-se invisible. Però és l’Església Catòlica la que mostra una línia corporativa més identificable. No debades és l’empresa comercial més antiga del món.

]]> <![CDATA[Primàries]]> Per als partits polítics, les primàries comencen a ser com els smartphones per als adolescents. És inimaginable no tenir-ne, i cal mostrar-ne la darrera versió. Serveixen, sobretot, a més d’altres aspectes secundaris, per menysprear qui no en té, o qui té un model sense tantes prestacions.

]]> <![CDATA[John Berger i el 18 de juliol]]> Gili acaba de publicar la traducció de Cataracts, el llibret on Berger descriu la recuperació després d’una doble operació de cataractes patida el març de 2010. Per qui ha tant mirat i tant escrit sobre mirar, degué ser aquell un moment ben punyent. Dos retrats de Berger fets per Miquel Barceló mostren la nineta, d’un blau més innocent que el de l’Angelico, protegida al fons del pou de l’ull, com dins un niu.

]]> <![CDATA[Si parla italiano]]> S’han reeditat, en edició trilingüe, italià, francès i anglès, les Dieci tesi per l’educazione linguistica democratica, redactades l’any 1975 pel filòleg i comunista Tullio De Mauro. En nota introductòria s’informa d’una traducció al grec i n’anuncien les castellana i alemanya.

]]>