<![CDATA[Ara Balears - Llorenç Valverde]]> 10 <![CDATA[Esperpents]]> Puntualment, com cada any per aquestes dates, dies enrere varen ser fallats els premis IgNobel, atorgats a aquelles recerques que «no poden, o no s'haurien de repetir» i que, a més, «primer ens han fet riure i desprès ens han fet pensar». La majoria de premiats ho són per recerques publicades en revistes científiques, és a dir, que han passat els filtres d'aquestes publicacions, ja que habitualment dos o més científics aliens a la recerca, però experts en el tema, revisen els articles i donen el seu vist-i-plau per a la publicació, d'acord amb criteris com la rellevància de la recerca, la metodologia emprada i d'altres per l'estil, per la qual cosa, tant la revista com el revisors també haurien de fer part del premi. Tanmateix, no sempre es tracta de recerques publicades: cada any la llista també acull algun premi que té més a veure amb iniciatives polítiques o econòmiques. Així, per exemple, enguany el premi d'Economia ha anat a parar als dirigents de l'Institut Italià d'Estadística, pel seu lideratge en adoptar les directives de la Unió Europea que requereixen que la prostitució, les drogues i el contraban -entre d'altres activitats il·lícites i delictives- també facin part del producte interior brut de les economies estatals, una manera com qualsevol altra de dissimular la falta de creixement econòmic per mor de la crisi. Vaig veure, de passada, que a l'estat espanyol aquesta operació significaria un increment de l'ordre d'uns nou mil milions d'euros, la qual cosa serviria per a que el govern pogués afegir encara més triomfalisme a la seva pretensió de que estem sortint de la crisi de bon de veres.

]]> <![CDATA[Vulnerables]]> Acabada la Primera Guerra Mundial, varen començar a sortir inventors que asseguraven que podien fer "raigs de la mort", és a dir, generar ones electromagnètiques que eren capaces de matar a distància animals i persones, a més de fondre motors, particularment els dels avions. El nom de raig de la mort no era nou, venia de les guerres entre grecs i romans, i eren els romans qui n'havien parlat per primera vegada: Arquimedes havia aconseguit, mitjançant un sistema de miralls, concentrar els raigs solars -de la mort- per provocar des de la costa incendis a bord dels vaixells romans.

]]> <![CDATA[Confiança i seguretat]]> “Benvolgut Tomeu: En relació a la teva consulta sobre l’ús de la teva adreça de correu electrònic per un altre usuari, t’informo del següent: Comprenc la teva preocupació al respecte i estaré encantada d’assistir-te en aquest tema. Després de revisar el compte en qüestió he comprovat que les dades que estan registrades són les de n’Àngel Pere Jahoval. Et recomano que posis una denúncia a la guàrdia civil al grup de delictes telemàtics i ens enviïs la denúncia perquè puguem prendre mesures. Esperem que aquesta informació et sigui útil i et desitgem el millor amb la teva transacció. Si vols que et facilitem més ajuda, només has de respondre aquest correu electrònic. Rep una cordial salutació. Maria Alabada. Departament de Confiança i Seguretat”.

]]> <![CDATA[La CIA té por]]> Aquest és un titular que m’ha fet girar i regirar: que la CIA tingui por d’alguna cosa no deixa de ser notícia, especialment quan som els altres els que ens hem passat més de mitja vida tenint por precisament de la CIA i hem hagut de patir les conseqüències d’algunes de les seves accions. I de què té por ara la CIA? Doncs, segons la seva sotsdirectora de ciència i tecnologia, ara tenen por de la internet de les coses, és a dir, de tots aquests objectes que es poden connectar a la xarxa per tal, diuen, de facilitar-nos la vida. La cosa va des dels objectes més quotidians i nimis, com un llum qualsevol, fins a tota casta d’implants mèdics, marcapassos i similars. L’objectiu de posar internet en aquests objectes és clar: el llum el pots apagar i encendre a distància, des de l’altre cap de món, si convé, i els implants mèdics poden ser monitoritzats i ajustats de forma immediata sense necessitat de tocar-los. El problema és que si un cracker interfereix la connexió, la cosa pot arribar a ser complicada. Per posar un exemple real: Dick Chenney, qui va ser vicepresident dels Estats Units, duia un marcapassos d’aquests que es podien connectar, però que mai no va deixar que el seu metge ho fes per si un cas.

]]> <![CDATA[Mode restaurant]]> Després d’anys i panys d’haver d’escoltar, només pujar a l’avió, que calia apagar els mòbils per raons de seguretat, finalment les autoritats d’aviació ara permeten que els mòbils puguin estar en marxa, sempre que estiguin en mode avió, una opció que deixa el mòbil sense connexió a les xarxes de telefonia, però que permet fer servir d’altres aplicacions que no necessitin d’aquesta connexió. L’opció ja fa anys que ve en els mòbils més avançats, però, ja se sap, la tecnologia acostuma a anar per davant de les normes. No seria gens sorprenent que, en un futur proper, el mòbils haguessin d’incorporar una altra opció: el mode restaurant. El fet és que fa uns dies va aparèixer una informació sobre un estudi que havien fet fer els amos d’un restaurant de Nova York, preocupats pel fet que els clients hi estaven -en mitjana- uns quaranta minuts més que ara fa deu anys. És a dir, que pel que abans aconseguien fer en devers una hora i cinc minuts, ara empraven una hora i tres quarts i, és clar, més temps per servir un client vol dir que aquest no quedi gaire satisfet i, a més, són menys menjars que poden servir a les hores dels àpats.

]]> <![CDATA[Oli en un llum]]> Això és el que ha esdevingut per a mi el botonet de silenciar la televisió: oli en un llum. Quan comencen les interrupcions publicitàries li trec el so a la tele i la cosa m’està agradant tant que, de vegades, fins i tot no me’n record de tornar-lo a activar quan acaben els anuncis. Poc es podia imaginar l’inventor dels comandaments remots -Eugene McDonald- que aquesta galindaina arribaria a ser emprada d’aquesta manera. De fet, McDonald apostava per la tele de pagament i amb els remots, perseguia acabar amb la publicitat com a recurs per a finançar les emissions televisives, ja que ell pensava que els anunciants deixarien d’estar-hi interessats si sabien que els espectadors podien canviar de canal quan començassin els seus missatges. I no anava gens equivocat amb això del canvi de canal, però tot sovint resulta ser força inútil, ja que és molt freqüent trobar també publicitat als altres canals, tot això sense oblidar que, de vegades, costa recordar què estaves veient i a quin canal. És així que vaig descobrir la tècnica de treure el so durant les interrupcions publicitàries i la veritat és que funciona bastant bé i, a més, permet jugar a intentar endevinar de què va la cosa a partir només de les imatges. Hi ha, però, anuncis que boicotegen aquest joc ja que van amb subtítols i, és clar, la cosa perd els pocs al·licients que pugui tenir.

]]> <![CDATA[Televisors segrestats]]> “No et deixassis cap llum encès: és ben igual que si tenguessis un lladre dins ca teva”. Aquest era l’assenyat consell que sempre donava la padrina a una amiga meva. I això que la padrina no va ser a temps de veure com s’ha arribat a posar el rebut de l’electricitat. Havia vist, però, com l’electricitat esdevenia un bé de consum generalitzat: un punt de llum per a cada cambra de la casa i, de vegades, fins i tot algun endoll. De vegades, perquè jo record haver vist la mare endollar la planxa a un portalàmpades multifuncional, vull dir, que disposava de dos endolls incorporats. La cosa es va anar complicant i ara han aparegut d’altres ‘lladres’ d’aquests que no fan renou i que entren sense que ens n’adonem. Estic parlant, és clar, dels ordinadors domèstics, els quals poden esdevenir lladres dels nostres arxius gràcies als virus de tota casta que circulen arreu. Internet no és l’únic culpable de les epidèmies generades pels virus informàtics, atès que ja n’hi havia abans d’Internet; això sí, el que ha canviat és que, ara gràcies a la xarxa, les epidèmies poden arribar -i arriben- a tenir abast global. Els telèfons mòbils i les pissarretes -o tauletes- no s’han salvat d’aquestes rauxes, encara que sembla que, de moment, els efectes no han arribat a ser tan greus. De moment.

]]> <![CDATA[Elogi del fracàs]]>

La història de la tecnologia, com l’altra, habitualment ha estat escrita pels guanyadors, la qual cosa ha significat que, amb algunes excepcions notables, s’hagi ocupat essencialment dels èxits i no tant dels fracassos. Sortosament, avui comença a estar força estesa la idea que sense fracàs no hi pot haver èxit i que aprenem molt més dels fracassos que dels èxits, atès que, si reaccionem així com toca, les pífies ens acosten a la reflexió, a l’anàlisi i a la consegüent rectificació; en tant que l’èxit tendeix a portar-nos al cofoisme i a l’autocontemplació satisfeta del melic. Per anar bé, convé que els èxits no siguin sempre rodons, cal que tinguin una part de fracàs que indueixi a la reflexió i a la millora. Afortunadament, vivim en un món on rarament hi ha solucions perfectes, i justament aquesta manca de perfecció, més que un entrebanc, esdevé un avantatge. També deu ser per la capacitat instructiva del fracàs que les escoles de negocis, en els seus casos d’estudi, inclouen tant fracassos com èxits, perquè les lliçons que es poden extreure dels primers acostumen a ser tan o més il·lustratives que les dels segons.

]]> <![CDATA[Científic de formació, escriptor per vocació]]> Científic de formació, escriptor per vocació. Així s’autodescriu Sir Charles Pierce Snow, químic, novel·lista i polític anglès, al començament del seu celebrat -però ignorat als efectes pràctics- assaig del 1959 publicat amb el títol Les dues cultures i la revolució científica. Les dues cultures del títol són la cientificotècnica, d’una banda, i la humanística i literària, de l’altra. No sé quina cara posaria Snow en veure el debat actual sobre la desaparició de les humanitats en els currículums escolars, però segurament no podria evitar moure el cap amunt i avall, ensems que diria en veu baixa: “Ja us ho havia dit, ja us ho havia dit... això de separar ciències i humanitats en l’educació és un greu error que no pot dur enlloc”. Perquè, fet i fet, el que Snow argumenta en el seu assaig és que la terrible separació entre els ensenyaments humanístics i els científics i tècnics du a una ostensible ignorància entre les dues cultures, tot i que assegura que és més visible la de sector humanístic respecte de la del cientificotecnològic que no a l’inrevés.

]]> <![CDATA[Ous de cucut]]> Un dels primers grans casos de ciberespionatge va ser destapat, cap al final de la dècada dels vuitanta del segle passat, per Clifford Stoll, un astrònom reconvertit -a la força- en informàtic en un dels laboratoris més importants de la Universitat de Berkeley. Stoll va descobrir, ben bé per casualitat i perquè no tenia gaires feines, que algú estava fent servir d’amagat l’ordinador del seu centre. Eren temps de grans sistemes centralitzats - mainframes, en deien- amb molts d’usuaris i per tal de repartir les despeses associades a l’ordinador, el sistema duia un compte del temps que cada usuari el feia servir. Sis segons no atribuïts a cap usuari autoritzat -equivalents a devers setanta-cinc cèntims de dòlar- van servir per a destapar una trama d’espies de l’est que havia aconseguit infiltrar-se a l’ordinador del laboratori gràcies a un forat de seguretat en el proveïdor d’accés i que havia permès als intrusos arribar també a ordinadors militars. Stoll va desplegar una pacient cacera que va durar uns mesos i després va escriure un llibre relatant la feta, que duia per títol Cuckoo’s egg, l’ou del cucut, amb el qual rememorava que la tècnica seguida pels crackers era molt similar a la dels cucuts, que no fan niu i deixen els seus ous en els nius d’altres ocells per tal que siguin covats per aquests.

]]> <![CDATA[Piulades i salut (pública)]]> L’economista Francis Edgeworth, cap a finals del segle dinou, va idear una màquina per a mesurar la felicitat de les persones, atès que tenia clar que l’economia i la política depenen de l’estat d’ànim, tant individual com, sobretot, del col·lectiu. Edgeworth no va aconseguir que la seva màquina funcionés i avui és estudiat per les seves contribucions a les ciències econòmiques, però possiblement veuria com la seva curolla anava prenent cos si hagués pogut arribar a tenir notícia dels treballs que mostren com els missatges publicats a Facebook i a Twitter poden ser emprats per a mesurar determinats aspectes de la salut pública, un dels components essencials del benestar social, previ a la felicitat col·lectiva.

]]> <![CDATA[Mòbils de garrafa]]> Cap allà el 1988 vaig veure que no em quedava altre remei que comprar-me un ordinador personal, el primer que vaig tenir. Els de marca eren massa cars, així que no em va quedar altra opció que anar a un lloc que venia a ser com una mena de magatzem mig clandestí, en el qual hi havia tot un ventall de peces necessàries per a muntar-ne un. Triaves la carcassa, la placa mare, la de gràfics, memòria, disquetera, pantalla, teclat, ratolí i tot el que calgués. Sorties d’allà amb l’ordinador a punt de funcionar i amb un preu molt més assequible que qualsevol opció oficial. Per raons òbvies, i no mancades d’un cert sarcasme, els anomenàvem “de garrafa”, aquests ordinadors. Després les coses es varen anar complicant, o simplificant: el maquinari es va anar tancant, especialment per part d’Apple, fins a arribar allà on estem ara, que ja no és possible ni canviar la bateria sense haver d’enviar el mòbil, la tauleta i alguns ordinadors al servei tècnic corresponent. És així que, passats els dos anys de garantia, ara no queda més remei que canviar de dispositiu davant de qualsevol avaria. Tot això sense comptar que, passat aquest temps, la majoria de dispositius esdevenen obsolets. El resultat és que encara no has acabat de comprar -i de pagar- el mòbil, o el que sigui, i ja és obsolet, amb el consegüent augment de deixalles electròniques, que ja fa estona que han superat qualsevol límit raonable, i sostenible.

]]> <![CDATA[La paradoxa de l’amistat]]> Cap allà el 1991, quan les xarxes socials on-line encara no existien, el sociòleg Scott Feld es va entretenir a calcular, per a unes determinades xarxes socials, la mitjana d’amics -connexions- que tenien els amics d’un determinat membre de la xarxa. El resultat obtingut va deixar bocabadats els experts -i els no experts- sobre el tema: sortia que aquesta mitjana era sempre més gran que el nombre d’amics que tenia cada un dels membres de la xarxa. Vull dir que, per a la gran majoria d’aquests, els altres membres de la xarxa sempre tenien -en mitjana- més amics que ell mateix. Aquest és el resultat que ben aviat va rebre el nom de paradoxa de l’amistat i no han estat pocs els esforços que s’han dedicat a estudiar-ne els efectes, especialment a partir de l’expansió de les xarxes socials on-line, les quals han vingut a proporcionar un immens camp d’experimentació i d’anàlisi. De fet, la paradoxa de l’amistat venia a ser una materialització, en un altre context, de la sensació recurrent que apareix quan hom es troba en un embús de trànsit: els altres carrils sempre van més aviat. La diferència, però, és que mentre que s’ha demostrat -fent ús d’arguments estadístics i físics- que no és cert que els altres carrils vagin més aviat; en el cas dels amics i de les xarxes socials resulta que sí que és cert: els altres sempre tenen -en mitjana- més amics que un mateix.

]]> <![CDATA[Prediccions]]> L'any 1964, Nova York va ser l'escenari d'una exposició universal que tenia entre els seus lemes el de Pau a través de la comprensió mútua i en la qual s'intentava dibuixar un món sense l'amenaça d'una guerra termonuclear. Sembla que, tant des del punt de vista econòmic com des de l'organitzatiu, l'exposició va ser un complet fiasco, la qual cosa fa que no sigui gaire recordada. Tanmateix i possiblement amb l'objectiu d'atraure més atenció del públic, Isaac Asimov va publicar un article al New York Times en el qual, a través d'una visita real a l'exposició de 1964, intentava descriure com seria una visita a una hipotètica exposició en el mateix lloc cinquanta anys després, és a dir, enguany. L'article, és clar, ha cobrat actualitat, tant per comprovar quines coses va encertar Asimov i, sobretot, en quines la va vessar. El fet és que hi ha contingut per a uns i per als altres, vull dir, per a aquells que es volen deixar sorprendre pels encerts i, també, per a aquells que estan ben disposats a fer befa amb les prediccions fallides.

]]> <![CDATA[Manca finesa]]> Promoure la creativitat i la innovació, així com la llibertat acadèmica, són dos principis que ocupen -si més no, de forma nominal- un lloc de màxima preferència entre els valors que ha de tenir qualsevol universitat del món. Altra cosa és que, sovint, resulti difícil gestionar aquests principis davant algunes envestides dels alumnes més creatius i innovadors, ja que cal no oblidar que -en essència- qualsevol acte d'aprenentatge és un acte de rebel·lia. És per això mateix que sovintegen escaramusses entre estudiants i autoritats acadèmiques, algunes de les quals poden arribar a tenir un impacte global. Un dels més recents d'aquests conflictes ha esdevingut a la prestigiosa Yale University, a causa d'una aplicació desenvolupada per dos dels seus alumnes i que tenia per objectiu ajudar els estudiants en el procés de selecció de les assignatures a cursar. A les autoritats acadèmiques no els ha agradat la forma en què les dades eren presentades per aquesta aplicació i els han obligat a tancar el lloc web que oferia la informació. És clar que aquesta decisió ha aixecat crosteres i ha provocat que un altre estudiant hagi creat una aplicació que replica la informació bloquejada i, a més, ho ha fet d'una manera que les autoritats acadèmiques de Yale no hi poden fer res.

]]> <![CDATA[Mones caputxines i pa amb sobrassada]]> Les mones caputxines no van de persones egoistes. Aquest vindria a ser un dels principals resultats d'una recerca que s'ha donat a conèixer durant el 2013. Ja se sap, com que comencem un any, toca resum de coses que han passat durant el que tot just ha acabat. Entre aquests, destaca el que la BBC presenta sota la forma de cent coses -més aviat curioses o sorprenents- que hem après durant l'any anterior. La descoberta relativa a les mones caputxines seria una d'aquestes coses. Les mones de l'experiment han pogut veure com dues persones actuaven de manera diferent davant les peticions d'ajuda d'una tercera, una les responia i ajudava i l'altra les ignorava. Després, les dues persones els han oferit menjar, i les mones han agafat el de la persona solidària i han rebutjat el de l'altra. Diuen que aquesta casta d'experiments serveixen per a ajudar a entendre el perquè de tot plegat de les nostres habilitats socials. De fet, les pobres caputxines han estat objecte de diversos experiments en aquesta direcció per part d'economistes i antropòlegs, i s'ha de dir que la coherència del seu comportament és exemplar. Tal vegada l'experiment més notable sigui un que consistia a donar a una mona una determinada quantitat de plàtans -o qualsevol objecte que apreciïn- amb la condició que han de compartir-ne una part amb una altra mona i que aquesta ha d'estar d'acord amb el repartiment. Doncs bé, si consideren que el repartiment no és equitatiu, abans que acceptar una part petita, prefereixen quedar-se sense res, i així fer perdre tot a la repartidora egoista. Les noves evidències vindrien a demostrar que el seu és un rebuig molt més general a les actituds insolidàries, com les derivades d'un repartiment no equitatiu dels plàtans. Sigui dit de passada, cada dia els diaris vénen plens d'exemples de persones que presenten un estadi evolutiu molt més primitiu que el d'aquestes simpàtiques caputxines, i dic més primitiu perquè, si no vaig errat, els ximpanzés no filen tan prim i es conformen amb el que sigui.

]]> <![CDATA[Turing perdonat]]>

Sa Majestat Britànica Elisabet II, reina d'Anglaterra i de setze territoris més, cap de la Commonwealth, ha decidit amnistiar el matemàtic Alan Turing, condemnat el 1952 per la seva homosexualitat. Ho ha fet a instàncies del ministre de justícia, empès per una sol·licitud al respecte que, a través d'Internet, ha recollit milers de signatures. Turing no es podrà beneficiar gaire del perdó reial, atès que es va suïcidar el 1954 per no poder suportar la situació creada per la condemna, ja que, per evitar anar a la presó, havia optat per ser sotmès a una castració química i no va resistir els danys col·laterals associats als efectes de la castració. Per afegitó, li va ser privat el poder continuar en una bona part de les seves tasques de recerca, atès que era considerada secret militar i els criteris morals de l'època el classificaven com a molt vulnerable, per la seva condició d'homosexual, com si l'heterosexualitat fos garantia de res, com va demostrar, per exemple, el cas Profumo deu anys més tard.

]]> <![CDATA[El món i els barruts]]> Aquesta setmana les vuit grans empreses d'Internet: Google, Microsoft, Apple, Facebook, Twitter, Linkedin, Yahoo i AOL han fet un acte públic de contrició i han demanat al govern dels Estats Units que deixi d'espiar-nos o, si més no, que deixi de fer-ho de la forma tan descarada com la que ha posat de manifest les filtracions de l'espia penedit Snowden. Era ben sabut que el món és dels barruts i aquesta reivindicació no deixa de ser-ne una mostra fefaent: el món és en bona part d'aquestes empreses i resulta que l'espionatge que ara tenen la barra de demanar que s'aturi -o que es dissimuli una mica més- ha comptat amb la seva indispensable col·laboració, fins i tot sembla que en alguns casos han arribat a cobrar de les agències d'espionatge a canvi de passar-los les nostres dades. Les empreses basen la seva petició en el fet que els usuaris hi hauríem perdut la confiança i que aquesta confiança és indispensable per al bon funcionament de tot plegat. Fins i tot hi ha alguna estimació de les pèrdues econòmiques que aquesta manca de confiança pot significar, la qual cosa no ajuda gaire a creure en el seu penediment, condició indispensable perquè l'acte de contrició tingui validesa i els pecats siguin perdonats. I és que la situació tenia, pel cap baix, dues sortides: la que han adoptat les empreses de demanar al govern que faci més bonda i una altra de més proactiva, com seria posar en mans dels usuaris els instruments necessaris per a impossibilitar aquest espionatge, com podrien ser eines per encriptar les dades i informar obertament de l'actitud intrusiva de les agències d'espionatge. Però, em fa molt l'efecte que no s'hi val venir ara, que els han enganxat amb els pantalons descordats, a pintar-se com a víctimes d'una legislació que els obliga a fer coses que no volen fer.

]]> <![CDATA[Un tret per la culata]]>

El tancament de Megaupload, ara fa prop de dos anys, no va tenir efectes significatius sobre els ingressos de taquilla de les sales de cine d'arreu del món. Aquest seria el resultat més important d'una recerca realitzada per dos alemanys i un holandès i publicada en obert, després de ser presentada i discutida en diversos fòrums internacionals especialitzats. Segons aquest estudi, que està basat en dades oficials de les distribuïdores, la mitjana d'ingressos després del tancament va ser d'un dotze per cent inferior a la d'abans del tancament. Encara més, les pel·lícules estrenades en la primera meitat del 2012, just després del tancament, esdevingut el 19 de gener d'aquest any, varen recaptar menys ingressos que les estrenades durant la primera meitat del 2011, una tendència que es va mantenir per a les pel·lícules estrenades durant la segona meitat de l'any. O sigui que a les productores i distribuïdores de continguts audiovisuals aquest tro, el de fer tancar Megaupload, també els hauria sortit per la culata.

]]> <![CDATA[L'electricitat, també sense fils]]> Que el mòbil s'hagi quedat sense bateria deixarà de ser una excusa creïble, ben igual que cada vegada ho és menys la d'haver-se quedat sense cobertura. I és que un equip d'investigadors de la Duke University diu haver aconseguit uns materials que converteixen les microones en energia elèctrica, de tal manera que, mentre no es faci servir el mòbil per parlar, la bateria es podrà recarregar amb les mateixes ones que porten la veu i les dades. De moment només tenen prototipus de laboratori, però estan segurs de poder incorporar els corresponents dispositius a una propera generació de mòbils. Per afegitó, diuen que el nou material que han aconseguit també podrà aprofitar les wi-fi domèstiques amb el mateix objectiu. L'anunci de la Duke University, que precedeix només per uns dies la publicació del corresponent article científic on es descriu la troballa, és un dels molts que s'han produït al llarg dels darrers anys relatius a la cerca de mètodes per a distribuir energia elèctrica sense fils. De moment, els esforços van orientats a poder recarregar les bateries de les galindaines que han esdevingut indispensables per a la vida moderna, però la dèria té molt més calat del que pot semblar, atès que aquest, el de distribuir electricitat sense fils, era el gran objectiu que tenia Nikola Tesla, l'inventor de moltes de coses essencials per a la nostra forma de vida actual, tantes que si hi ha algú que mereix ser considerat com l'inventor del segle vint, i de part del vint-i-u, és precisament ell.

]]>