Les Balears recuperaran de manera imminent les emissions dels dos canals de la televisió autonòmica catalana, el 3/24 i el canal 33 - Súper3, que van desaparèixer a l’Arxipèlag al març, quan es va reordenar l’espai radioelèctric. En aquell moment governava encara a les Illes un PP amb majoria absoluta que no va fer res per evitar-ho al·legant que no hi havia solució. Ara governa un pacte progressista (PSIB i MÉS per Mallorca, amb suport de Podem) que ha anunciat el retorn de les emissions per a principis de desembre. La decisió evidencia que hi ha solucions tècniques quan hi ha voluntat política.

La mateixa setmana que el PP balear defensa la unitat d’Espanya, reclama el seu dret a decidir. Els nostres populars deuen haver après que no es pot anar a missa i repicar. Com s’atreveixen a posar les urnes i a fer una consulta, encara que sigui en petit comitè i per triar candidats a les estatals? Com se’ls acut parlar d’elecció democràtica o demanar ‘una persona un vot’? Que no saben que comanda Madrid? Sort que anaven de bromes.

El Govern es queixa del renou de Podem sense assumir que el renou és intrínsec al Pacte. O algú no sabia el primer dia que això seria així? En tots els pactes sempre hi ha algú que no s’hi sent tan vinculat com els altres, que assumeix que no es beneficiarà com la resta de les actuacions conjuntes, sempre hi ha algú a qui no queda més remei que fer-se notar. S’ha vist en el passat, amb UM, amb el PSIB, amb el PSM, amb Esquerra Unida, amb Els Verds, amb Esquerra... Ha passat sempre. Ara, en lloc de lamentar-se, haurien d’acceptar que si sona, si desafina o, fins i tot, si només fa renou és perquè hi ha orquestra o xaranga o el que sigui. Sense renou no hi hauria Govern ni el Govern podria fer el que fa. El renou els distreu, sí, però sobretot ens distreu. El problema serà si només queda el renou.

Parlen, xerren, rallen. Ho deia l’expresident i encara verge senador Bauzá, tot i que no predicava amb l’exemple. Ara s’ho aplica el Pacte, però ja és massa tard. S’adonen que empren idiomes diferents. No s’entenen. Els nous rompen els codis antics perquè els vells no s’adapten a la nova realitat. El mal ja està fet. I queda. La solució només serà un pegat, si arriba. Parlen de com resoldre el problema, però no de resoldre el problema.

En una setmana de pluges faig anys, una xifra redona, i el mal de genoll que tenc sempre que plou, ara l’atribuesc a l’edat. Intent no celebrar-ho, com sempre, però ara sembla que no vulgui assumir que em faig gran. Potser els anys em fan ser més malsofrit, però amb segons què, més sull, però amb segons qui. Sí que és vera que ja no toler segons què i m’estim més vomitar que pair. Hi ha algunes misèries de la vida que continuu deixant passar, però not que m’irriten més els posats, els oportunismes o els discursos buits. Deuen ser els anys.

“Què fa aquest nin?, s’ha adormit a la platja?”. Uff. Mirar les notícies amb ella és un repte permanent. Li he de dir la veritat, si no té ni tres anys? Trob que sí. “No dorm. És mort”. Ja sé què vendrà ara. “I per què?”. La bufada que peg li fa obrir encara més els ulls. Li explic que s’ha ofegat quan fugia del seu país perquè hi ha una guerra, que cercava una vida millor. I aprofit per dir-li que no l’han ajudat aquells que ho podien fer, que la seva mort és la nostra vergonya, que hi ha una cosa que es diu Unió Europea que no hauria de servir només per imposar retallades. M’escalf. Ja que hi som, també li dic que sóm uns hipòcrites. Sí, perquè ens han de sacsejar amb imatges com aquesta perquè descobrim la tragèdia de cada dia. Ara són sirians. Abans eren subsaharians i ningú movia un dit... Ja no em mira, ha perdut el fil. Crec que no ha notat, que m’havia indignat.

El nou poder viu, de moment, de gestos, de fotos, de símbols. És normal. No hi ha hagut temps per a res més. No podrà passar així quatre anys. La nova presidenta Francina Armengol enterra el TIL i la Llei de símbols i es retrata amb la comunitat educativa. Els mateixos a qui José Ramón Bauzá no va voler ni veure són ara benvinguts. El Consolat socialista obre les portes a una marea verda que va votar MÉS el 24 de maig. Els nous inquilins exhibeixen convidats diferents. No es torbaran gaire els grans hotelers a tornar a ca seva.

Fins ahir només els socialistes celebraven el canvi. El PSIB riu, plora i allarga la festa. Com si hagués de ser la darrera. Podem no exterioritza satisfacció. I MÉS es reservava per a la festa de Miquel Ensenyat i Maite Salord, els seus presidents. Els de MÉS i els de Podem havien permès fins ahir que les revetles fossin només socialistes.

El PP -millor dit, Bauzá- s’entesta a ser protagonista quan és l’hora d’un nou Govern. Atreu el focus. I aconsegueix que la primera votació perduda en molt de temps per una presidenta del Parlament sigui aigua d’un dia. Només la inexperiència o l’afany de protagonisme expliquen l’errada. A poc a poc Xelo Huertas anirà entenent que ser presidenta del Parlament no vol dir governar-lo. Amb el temps s’adonarà d’on s’ha ficat. Divendres ja es va fer la primera foto amb un militar. No serà la darrera.

En ser un acte de caràcter octoanual a Balears, les negociacions agafen desentrenats els protagonistes i desprevinguts els espectadors. Tornen a sorprendre les misèries, debilitats i fortaleses que fan aflorar. Reflecteixen els resultats que les han permès. Com un ca que fa cinc voltes abans de jeure al seu lloc, els negociadors acaben complint, més o manco, les travesses que s’haguessin pogut fer l’endemà de les eleccions. Se sap que la processó entrarà a l’església, però abans hi ha uns rituals que s’han de complir.

Hi ha gent que assumeix la fesomia del seu ca. N’hi ha que cada vegada s’assemblen més a la seva caricatura. Aznar, per exemple, ha acabat imitant els seus imitadors. Bauzá actua ara com el Quixot de la contra de l’ Ultima Hora. Instal·lat en una realitat paral·lela, sembla com si el rellotge se li hagués aturat el 23 de maig. No se’n tem que tot ha canviat. Llança les mateixes ofertes de pacte als socialistes que abans de les eleccions. I continua anunciant un congrés extraordinari que ningú veu. Com si a força de repetir-ho s’hagués de convertir en realitat.

La lliçó que deixen aquestes eleccions és que res està escrit. Ningú no ha guanyat ni perdut abans de començar. Ningú no té sòtils ni trispols. El PP i el PSIB rompen el seu trispol en una caiguda sense precedents, MÉS treu el cap per damunt del seu sòtil. Podem irromp. El Pi puntua. I Ciutadans... Ciutadans? On és Ciutadans? Des de dia 24 que no se sap res d’ells. Després de setmanes de parlar-ne, de fer-los propaganda, de dir que s’havien de menjar el món, han decebut totes les expectatives. No s’equivocaven les enquestes, s’han equivocat ells.

Poca cosa es deixa a la improvisació en campanya. Fins i tot el gest que pot semblar més espontani està pensat. Els partits juguen a dissimular la seva poca capacitat de mobilització. Assumeixen la intranscendència dels seus actes i es limiten a cobrir l’expedient, a omplir els buits que els tenen reservats en els espais electorals. No sembla que ningú surti a guanyar, sinó més aviat a mantenir el resultat que els concedeixen els records, les enquestes o les sensacions. Catenaccio.

De què serveix la llibertat si no pots gaudir-la amb qui estimes? I si Adam es va suicidar perquè sense Eva res tenia sentit? No seria la primera vegada que una parella d’animals uneix el seu destí en la fatalitat. Hi ha estudis científics que ho avalen. I no d’ara. Un temps, al meu poble els humans se suicidaven igual: es tiraven a un safareig i no sabien o no podien nedar. En record casos, fa anys. No crec que ho fessin per amor. O potser sí. Solien ser gent gran. Sempre deixaven les sabates a la vora o les ulleres, si en duien, com si fos un record per als qui quedaven o un senyal per als qui els cercaven.

Bauzá fa de Matas. No en un sentit ampli, que no es malinterpreti. Fa de Matas quan, com l’expresident, no s’atura de treure conills del capell en el darrer minut, conills amb ganes de desaparèixer abans que es doni per conclosa la funció. L’òpera de Matas és com el REB de Bauzá. Dos projectes presentats a pocs dies d’unes eleccions que volen aparentar més que altra cosa. Matas, Cañellas... tots varen recórrer al Règim Especial Balear abans d’unes eleccions i, de moment, ha quedat en això, en un recurs electoral.

Les del 24 de maig no són només unes eleccions municipals i autonòmiques (a 13 comunitats), són també una primera volta de les estatals del final de l’any. Unes generals que, a la vegada, es plantegen com un plebiscit sobre el règim polític sorgit de la Transició i sobre els seus dos principals actors, PP i PSOE.

Les llistes electorals només preocupen a polítics i periodistes. Entretenen, però no canviaran gairebé ni un vot. Els noms no són per al ciutadà una prioritat a l’hora de triar la papereta. Tampoc ho són els programes. Gairebé ningú se’ls llegirà. A aquestes altures, bona part del peix ja està venut. La major part del vot està decidit, potser no tot a partits en concret, però sí a una oferta reduïda de candidatures o a una ideologia determinada. La incertesa, la que mostren les enquestes i no dissimulen els polítics, la provoquen els indecisos, els que tenen clar a qui no votaran però encara no saben entre qui triaran i els que encara no han decidit si hi seran el 24 de maig. No elegiran en funció de les llistes o dels programes. Pesaran més altres factors: els missatges o consignes amb què els bombardegin en campanya, els seus entorns, les polèmiques que es puguin crear, les errades o encerts dels candidats... Els indecisos es mouran en funció de si perceben que el seu vot pot ser determinant en algun grau o en funció de si plou o fa sol.