10 A. Machín es lamentava que en l’imaginari del pintor no hi hagués angelets com ell, negres. De fet, en la tradició pictòrica de l’artista els qui s’hi assemblen —llevat del rei Baltasar i els seus criats— només hi apareixen fent el paper d’ànimes damnades.

]]> La rectificació és molt més important del que a simple vista pot semblar. No tenia justificació que el personal mèdic i d’infermeria no hagués d’acreditar coneixements de català per a participar en el procés de consolidació de places.

]]> Segons ha sortit a la premsa fa pocs dies (24/1/2023), Marga Prohens, presidenta del PP balear, afirma que el PSIB ara fa amb el català el que defensa el PP. El Diari de Balears (26/01/2023) recorda que dos lustres enrere (17/07/2012) Francina Armengol, presidenta del PSIB, piulava: “El PP acaba d'eliminar el dret dels ciutadans de les Illes a ser atesos en català per l'Administració pública! Vergonya, cavallers...”. Què ha passat? Podríem pensar que el PP ha aplicat seny i s’ha desprès del bausanisme, i s’acosta a posicions compatibles amb la política que brega per fer possible el respecte dels drets lingüístics dels qui volem usar la llengua catalana. Però la il·lusió es desfà quan sabem que l’afirmació de Prohens es refereix al fet que el PSOE, ara al Govern, vol suprimir la necessitat que el personal mèdic i d’infermeria hagi d’acreditar coneixements de llengua catalana per a consolidar la plaça al Servei de Salut de les Illes Balears. Si fos el PP que hagués pres aquesta mesura, hem de suposar que Armengol ara diria: “El PP acaba d’eliminar el dret dels ciutadans de les Illes a ser atesos en català per la sanitat pública! Vergonya, cavallers...”.

]]> “Potser cal començar per la reivindicació de la presència de les dones al front de batalla? No seria això molt més feminista?”, “Violació. Alguna solidaritat? Només hi ha un obstacle: és un home [la víctima] (i per tant un opressor?, un violador en potència?). Hi ha víctimes de 1a i de 2a?”.

]]> Després d’anades i tornades injustificables, per les conseqüències indirectes que tenen i el desconcert generat, s’ha aprovat una llei d’educació. Una llei en la qual s’han arraconat evidències i criteris pedagògics a favor d’ingenus objectius polítics fracassats. Ara bé, si podem assegurar que una mala llei podria fer molt de mal, també podem dir que una bona llei per si mateixa no seria garantia d’èxit. També en la qüestió lingüística.

]]> Quan els autors envien al censor les obres retallades d’acord amb els desitjos i criteris d’aquest, no ho dubteu: el censor encara trobarà on escapçar. Aquest voluntat d’autocensurar-se sembla que és habitual en els nostres governs regionals quan elaboren normativa, ja que en lloc de mirar de fer-la de la manera que pot beneficiar-nos més, l’eixalen per evitar 'possibles' recursos de l’Estat.

]]> Un saltamartí és un llagost. Aquest nom també va servir per a donar títol a una revista satírica valenciana de la segona meitat del segle XIX, El Saltamartí. Però alhora és el nom d’una jugueta que sol representar una figura humana o animal amb la base semiesfèrica (altrament dita cul) molt més feixuga que la resta. Aquesta forma li permet que torni a recuperar la posició vertical, tot d’una que l’infant que hi juga deixa d’empènyer-lo cap un costat o altre. Quan no sabia que aquestes juguetes tenien un nom específic i, ja fa molts d’anys, per ca nostra se n’engronsava una, li improvisàrem un nom: en Culfeixuc. 

]]> En el BOE de dijous es va publicar la Llei orgànica 3/2021, que regula l’eutanàsia (el “bon morir”, si ho volguéssim traduir). A la fi deixarà de ser delicte una acció tan humana com és ajudar a ben morir les persones que pateixen tant que desitgen la mort en comptes de continuar mal morint, sense esperança i amb patiments físics o psicològics sovint més dolorosos que la tortura.

]]> Dimarts al Congrés un diputat de Vox va dir que intentar parlar en castellà a les Balears era un malson («una pesadilla», segons El País del sendemà). Els malsons no els triam, hem de patir els que ens toquen. I ell, el diputat Salvà, deu tenir aquest, perquè només pot haver viscut aquesta situació somiant. La realitat el desmenteix de cap a peus, ho sabem tots: ells també. Però, els de Vox i companyia perceben que, si diuen que el seu objectiu és fer desaparèixer totes les altres llengües de l’Estat per a deixar només el castellà, potser entre la seva clientela n’hi haurà que trobaran que fan un poc llarg. En canvi, si afirmen que el castellà està perseguit als territoris no castellanoparlants, segurament poden atreure crèduls d’altres òrbites.

]]> Amb massa freqüència, els qui repetidament es diuen constitucionalistes —el president Sánchez entre ells— veuen la necessitat de manifestar, amb teatral contundència, que Espanya és una democràcia plena. Com quan un comença dient que no és racista, que un governant es vegi en la necessitat de dir que presideix una democràcia plena és un mal senyal, un senyal que qualque cosa falla. Si a altres parts del món amb una tradició democràtica arreladíssima és mal de fer poder-los aplicar aquest adjectiu, 'plena', més extraordinari seria poder-lo atribuir a un estat en què els períodes de democràcia són l’excepció. Que vegin necessari repetir-ho tant és indici de la poca evidència del que s’afirma; és a dir, ho repeteixen amb insistència perquè, en el cas que s’ho creguin, són conscients que es tracta d’una democràcia plena asimptomàtica i crepuscular.

]]> Maó té moltes particularitats associades a la intervenció humana. Entre aquestes, dues no em deixen de sorprendre. D’una banda, l’himne (no sé si oficial o oficiós) de la ciutat, amb una lletra divertidíssima que és un exponent immillorable de provincianisme entendridor. Una altra és la de referir-se oficialment a la ciutat amb un aberrant Maó-Mahón. La normalització del nom d’aquesta ciutat és una qüestió que s’arrossega des del darrer quart del segle passat, quan la majoria de pobles feren oficial el nom en català. La solució bífida actual, entre salomònica i frankensteiniana, pretén, infructuosament, situar-se entre els partidaris de les variades maneres d’escriure el nom de la ciutat: els qui no volen renunciar a la forma castellana (l’aformatjat Mahón); els qui volen la forma pròpia que proposa l’acadèmia, recollida per la llei i que l’ús ha consolidat (Maó), i els qui volen Mahó, amb una arcaica 'h' intercalada que, inútilment, intentava evitar la pronúncia 'mó', pròpia dels naturals. Encara sort que no hi ha defensors declarats del Mavó dels mallorquins. Cap dels equips municipals que hi han governat no ha gosat rubricar la forma normalitzada i normativitzada (Maó). I com a resultat d’això, hi ha la recurrència del tema, que aquests dies ha tornat.

]]> El desconcert deu ser l’estat d’ànim que avui més predomina arreu, encara que molts ens pensem viure en certeses, en les certeses de cadascú. L’excés d’informació, com tots els excessos, no ajuda a la clarividència. I si per cada informació més o menys ajustada al que podríem considerar realitat hi ha dotzenes de versions que la distorsionen o la capgiren, s’acaba de consolidar la feblesa de les certituds a partir de les quals actuam.

]]> Hem passat Nadal i això vol dir que hi deu haver hagut tions, Pares Noels i Reis i que, malgrat la crisi, en algun d’aquests casos, si no en tots, hem fet regals i n’hem rebuts. Uns regals que, per als qui els rep, sovint són inútils, sobrers i, al final, una nosa. És a dir, que si els hagués de comprar ell no ho faria o no en pagaria el que han costat al regalador. I d’aquestes cerimònies hi participam tant els adults com, i en lloc destacat, els infants, als quals ja de ben petits els deim que la felicitat rau en la possessió i els entrenam perquè en el futur siguin, sobretot, consumidors.

]]> Encara que no existeixi enlloc més que en la ment dels humans, tendim a tractar el canvi d’any com un punt i a part, amb l’esperança que el nou paràgraf ens suposi una millora. Sobretot enguany que, per a molts, l’única cosa positiva que hauran tingut durant el 2020 haurà estat el positiu del test de covid-19. No és estrany, per tant, que sigui més intensa la cançoneta de l’esperança i, també, dels bons propòsits que depenen de la força de voluntat individual. Així i tot, no crec que la cosa vagi més enllà de la cançoneta: tot més o menys continuarà igual i pocs seran els qui, gràcies al canvi d’any, deixaran de fumar, s’aprimaran, faran exercici, aprendran anglès... encara que aquests dies s’hi hagin compromès.

]]> A Urgències, el pacient X1 explica en castellà el seu mal i el metge li diu que, si no li parla en català, no l’entén i no l’atendrà. La policia fa aturar el cotxe de X2 i, quan li parla en castellà per a demanar-li què passa, l’agent l’obliga a parlar-li en català. X3 i X4 són al bar i demanen, en castellà, una tònica i una cervesa, i el cambrer els respon "En català!". Si situacions semblants a aquesta es produïssin diàriament en un lloc en què el castellà és oficial, ¿què passaria? No és gaire difícil imaginar-s’ho: pel cap baix es consideraria intolerable i s’hi posaria remei. Ara bé, si al mateix lloc també és oficial el català (és a dir, si català i castellà són cooficials) i Z1, Z2, Z3 i Z4 pateixen la mateixa experiència però amb els papers capgirats (s’expressen en català i els volen obligar a passar al castellà), els qui consideren que són intolerables els casos X, ¿no s’haurien d’indignar també amb els casos Z? Però no és així, a pesar que els primers casos són insòlits i els segons, diaris. És difícil argumentar a favor d’aquestes diferències d’actuació i alhora presentar-se com a defensors de la llibertat i de la igualtat entre tots els ciutadans. O acusar de supremacistes els qui defensen els Z. I, malgrat la dificultat, n’hi ha que, amb molta més barra que honestedat, ho fan.

]]> Diàriament apareixen notícies sobre fets violents contra membres de determinats col·lectius: violència homòfoba, masclista, contra sensesostre, lingüística, política... Sempre en el mateix sentit, contra les ‘minories’. La causa: pertànyer-hi. En part deu ser perquè certes violències ara són més publicades que abans. Potser. Però sembla també que són més freqüents i desinhibides.

]]> Tornam estar en plena efervescència de l’espanyolisme més bel·ligerant en contra de l’ús social de qualsevol altra llengua que no sigui el castellà. En tenim mostres diàries en diversos àmbits i també en els parlaments, tant en el d’allà com en el d’aquí. Enmig d’aquest rearmament, Carme Junyent ha publicat un llibre titulat El futur del català depèn de tu (La Campana; Barcelona, 2020). Un títol que recorda el lema d’una de les primeres campanyes de la Generalitat de Catalunya a favor del català (amb Aina Moll com a directora general de Política Lingüística): 'Depèn de tu/vostè (que aquí es parli català' (1985-1986). Una campanya que, aleshores, va ser molt criticada per alguns sectors perquè consideraven que, d’aquesta manera, l’Administració se’n rentava les mans i traspassava la responsabilitat de la normalització als individus. Per això pot haver sorprès que Junyent tituli d’aquesta manera el llibre.

]]> Que en Miquel Montoro decideixi passar al castellà per produir els seus vídeos té, pel cap baix, dues dimensions: una de social (relacionada amb les circumstàncies polítiques i culturals que determinen que triï aquesta opció) i una de personal (amb referència a l’encert o el desencert de la decisió amb relació als efectes sobre ell en particular).

]]> Prendre decisions basant-se en observacions superficials o dèries personals no és bona pràctica en política. Així i tot, és menys insòlita del que la salut democràtica reclama.

]]> El mes de maig de l'any 2015, poc després de les eleccions autonòmiques, vaig publicar un article titulat 'No estotgeu les camisetes' (ARA Balears, 29/05/2015). Vist des d'avui, tot i que torn a subscriure la majoria de les coses que hi dic, aquest article em sembla, en algunes confiances que hi manifest, d'una candidesa que m'hauria de fer empegueir.

]]>