<![CDATA[Ara Balears - Marisa Goñi]]> 10 <![CDATA[Pendents de Balears]]> A CAN BORBÓ, el Nadal no té res a veure amb el d’abans. A hores d’ara, Joan Carles I ja havia assajat, repetit, gravat i lliurat la cinta amb el seu missatge als espanyols. Cada any, l’omplia d’orgull i satisfacció transmetre en nom propi, el de la reina, el príncep i les infantes aquelles úniques paraules que el monarca pronuncia sense supervisió del govern de torn. Fins que va referenciar el comportament “gens exemplar” del gendre, tot transcorria sense sobresalts rellevants. Tal va ser l’impacte d’aquelles paraules, que tothom n’espera impacient la segona part. L’escenari judicial obliga el seu fill a reprendre el discurs on el va deixar el vell monarca i sembla que a la Zarzuela van endarrerits per al lliurament del vídeo, davant la previsió del jutge Castro de dictar la seva interlocutòria d’obertura de judici oral del cas Nóos abans de Nadal. Per si li serveix d’ajuda a l’hora de plantejar la qüestió, el fiscal Horrach ja treballa en el recurs.

]]> <![CDATA[Doctrina que t’havies cregut]]> EL PORTAL DE LA transparència no dóna dades sobre si mateix. El govern espanyol n’ha estimat el cost en 1,4 milions d’euros, però assegura que han estat distribuïts majoritàriament en contractes menors, dels quals donarà compte a partir de l’any que ve perquè l’ingent volum d’informació obliga a una incorporació per fases. Arribats a aquest punt, cal no defallir. Cal continuar alegrant-se de l’obertura del portal perquè alguna cosa és millor que res, però després de tants anys d’espera, el mínim és que l’eina de la transparència ho sigui i encapçali la rendició de comptes. L’agudesa i tenacitat dels terminator de l’opacitat segurament trobarà nous excessos ocults en aquest oceà de dades, però per ara frustra el raquitisme de les primeres troballes, una dotzena de portes giratòries de les quals ja teníem alguna referència i els elevats sous dels secretraris generals que guanyen més que el president Rajoy, algun el doble, com el director general que s’ha proposat acabar amb RTVE. Però d’aquests honoraris no en donava compte ja en el document dels pressupostos generals de l’Estat? Passa com amb el finançament il·legal dels partits. Amb tanta mesura anunciada per la implosió de corrupció i el deteriorament de la confiança dels ciutadans en el sistema, no era ja delicte? Doncs no, encara estem davant intencions d’incorporar-ne al Codi Penal de les quals cal analitzar la lletra petita. Una esmena presentada pel PP proposa que si es comprova que una empresa reparteix sobres, per exemple, però demostra que el seu òrgan d’administració va adoptar amb eficàcia mesures de vigilància i control per prevenir la comissió de delictes, queda exempta de responsabilitat penal, o sigui, eludeix la banqueta per la ‘doctrina què t’havies cregut’.

]]> <![CDATA[Les coses de les altures]]> ES VA INCORPORAR a la taula esbufegant i demanant disculpes pel retard. La presentació del llibre Mallorca de Roma al Islam (123 aC-903 dC), de l’historiador Pau Marimon Ribas, va ser un dels seus últims actes oficials abans d’abandonar el càrrec. Miquel Deyà va agrair l’esforç d’aventurar-se en la investigació d’una època poc documentada sobre la qual va dissertar sense papers i amb propietat, una cosa desgraciadament poc freqüent en la política actual. Se’l veia atabalat per “les coses de les altures” i amb el neguit dels professionals que s’impliquen en la vida pública seduïts per la promesa que se’ls fixa per desplegar el seu coneixement i realitzar el seu somni i acaben atrapats en un malson. Amb “les coses de les altures”, Deyà no es referia a les pluges que han provocat una epidèmia de goteres i inundacions en els nostres col·legis per falta de manteniment i construccions deficients, sinó a cims més terrestres. La nova deserció en la caòtica cartera d’Educació es pretén ventilar amb una compareixença de manual: parteix per motius personals. Més aviat per motius de personal, de pressions d’amiguisme que van intentar sense èxit foradar els darrers bastions de resistència de Deyà, sobrecarregat de treball i lligat de mans per una consellera inexperta en la matèria i sotmesa al deliri del Consolat. Sobre el model educatiu, hi caben diferents visions, però saltar-se la llista d’interins per col·locar afins no té més lectura que la delictiva.

]]> <![CDATA[Missatges i bústies]]> “ARA MÉS QUE MAI, tots amb un batle que ha estat lleial a l’interès dels ciutadans que l’han triat. Amb una impecable gestió i sense tremolar-li el pols a l’hora de denunciar irregularitats vinguin d’on vinguin. Demà passat, els que haurien de defensar la transparència per sobre de tot tractaran de reprovar novament l’actuació del millor alcalde que ha tingut Palma en molt de temps. És per això que s’ha convocat tothom qui desitgi manifestar el seu suport a Mateo i Andrés a acudir aquest dimecres 26 a les 19 hores a la seu del PP al carrer Palau Reial”. El missatge, escrit en castellà inclosos els noms de pila de Isern i Garau i enviat per telefonia mòbil en els dies previs a la Junta Territorial de Palma, va mobilitzar un centenar de persones conservadores que van rebre José María Rodríguez al crit de “xoriço” i “lladre”. El poder de convocatòria dels indignats va igualar el de la totpoderosa maquinària de Rodríguez, que entre militants i càrrecs públics va aconseguir ajuntar unes cent persones a l’habitual reunió dels dimecres. A partir d’ara i fins al dia de les eleccions, dimecres de cendra, segons diuen els que ja han descobert les potencialitats de la nova candidata popular a Cort.

]]> <![CDATA[De president gelós a encobridor]]> COM A GRANADA, també a Balears s’ha obrat una intervenció divina. Recordaran que en aquesta secció es va denunciar l’expulsió del temple soferta pel Cor Ciutat de Mallorca, dirigit per Joan Laínez, perquè no agradava la seva condició d’homosexual i menys encara que portés la batuta d’una altra formació integrada per cantants gais, on també tenen cabuda els que sense ser-ho respecten la seva opció sexual. Doncs bé, com que el jove abusat de Granada rebé la trucada i les disculpes del papa Francesc pel comportament pedòfil d’alguns membres de l’Església, el rector de la basílica de Sant Francecs de Paula, a Palma, va rebre ordres estrictes del bisbe Salinas per tornar a acollir en els locals eclesiàstics el cor expulsat. Com que la institució és jeràrquica, no ha quedat més remei que acatar les ordres i allà han tornat, a cantar com els àngels.

]]> <![CDATA[Un castor anomenat Florentino]]>

EL CASTOR ÉS UN ROSEGADOR semiaquàtic, conegut per la seva habilitat per construir dics en rius i rierols. Amb els seus poderosos incisius, roseguen les branques dels arbres que els serveixen de material de construcció. Encara que talen gran quantitat d’arbres, la seva acció no és perillosa per al medi ambient, sinó tot el contrari, ja que contribueix a la neteja de l’entorn i les seves barreres generen aiguamolls que ajuden a controlar cabals i inundacions. El nom d’aquest simpàtic animal va saltar a un ecosistema que no li era propi, el Mediterrani, per denominar un projecte que havia de ser la cinquena meravella de la gestió energètica consistent a reutilitzar com a magatzem artificial de gas natural un antic jaciment petrolífer esgotat en els anys 70 i situat a 1.750 metres sota el mar. No obstant això, la instal·lació va ser clausurada després de demostrar-se que ha provocat més de mil terratrèmols a la zona des que va iniciar la seva activitat l’abril de 2012 davant de les costa de Castelló i Tarragona. De la gestió d’aquest despropòsit empresarial i, sobretot polític, hauríem de prendre bon compte a les Illes si, a més del nostre territori, volem protegir la nostra espoliada cartera.

]]> <![CDATA[Petits matisos, grans pistes]]> “HE VIST RECONSTRUIR quatre vegades un pont de la carretera principal de Gaza amb capital americà i molts materials comprats a Israel”, descrivia amb desànim un nord-americà jubilat, que va viure allà treballant per l’ONU i que mai s’ha desenganxat de la seva semiresidència mallorquina a Deià des que la va descobrir devers els anys 50. És la dinàmica diabòlica de les polítiques de reconstrucció que segueixen a les de destrucció. Primer bombes, després vendes, sempre botí. Sempre Botín. El nom del banquer ressona en totes les converses sobre futuribles per a la infanta Cristina i dóna pas a la indignació per una altra dinàmica diabòlica imperant en massa ocasions, la de la justícia davant els poderosos. No s’asseurà a la banqueta per la doctrina Botín, argumenten amb a mateixa convicció que deien ‘Urdangarin no baixarà la rampa’, ‘la infanta no declararà’... Però els tres magistrats de la Secció Segona de l’Audiència, de moment, els han aigualit la festa per un matís. En el seu escrit, vénen a assenyalar que, si bé és cert que tots dos casos inclouen una imputació per delictes fiscals amb l’única acusació de l’acció popular i que el banquer no va arribar a la banqueta per no concórrer altres acusacions com previsiblement passarà amb la germana del rei, hi ha una diferència a observar: que la Fiscalia i l’acusació particular no apreciaven delicte fiscal en el banquer i els seus subordinats i, no obstant això, sí que ho veuen en el cas Nóos, només que difereixen amb l’acusació popular en les persones responsables. És un estret congost que, veient el discórrer d’aquesta història, amb molta probabilitat transitarà el jutge Castro.

]]> <![CDATA[Ideòlegs del flotador]]> ELS CEMENTIRIS S’OMPLEN de flors per recordar els morts i les presons, de cadàvers polítics als quals fa res llançaven flors els mateixos que avui, en el millor dels casos, tenen una vaga referència d’ells. Són els cicles de les lleialtats i traïcions a la vella política: t’ajudo a pujar perquè em dónes suport i engreixes l’aparell que em serveix i em sosté i et deixo caure perquè t’han descobert amb el pastís. Així de bàsic. Amb la convicció d’una ploranera de pagament, es pateix amb dolor l’engany i fins i tot es pretén que la ciutadania senti pena pel desarralament del líder davant la traïció d’un col·laborador en el qual va dipositar la seva confiança. L’actitud, autèntica o no, pot tenir certa utilitat per esquivar la indignació davant saquejos aïllats perpetrats per ovelles negres de les quals ningú no està lliure. Ara bé, quan l’espoli es converteix en pandèmia i arriba a pilars bàsics de l’estructura, la fórmula pot resultar fins i tot contraproduent. A més d’estafat, el ciutadà se sent insultat en la seva intel·ligència. Però per a això hi ha els ideòlegs del flotador: no deixis que res se t’enfonsi. Davant l’allau de corruptes en jutjats i presons, ens delecten amb lectures positives de l’operació Púnica: el sistema funciona. Més diria jo. Està trigant el Govern de la recuperació a presumir que la renda mitjana de la població reclusa espanyola ha crescut amb el PP al poder.

]]> <![CDATA[Hores de despatx perdudes]]>

EN LA PASSADA CAMPANYA electoral, un dels mantres més repetits per la dreta era que els governants havien de sortir dels despatxos, trepitjar el carrer i escoltar la gent. Menys cotxe oficial!, clamaven en els mítings. Després de més de tres anys d’exercici del poder, el seu líder va defensar tot el contrari en el debat de l’estat de la Comunitat: “Vostè em diu que estic aïllat del Consolat? No, Sra. Armengol, faig molta feina i cada dia durant moltes hores al meu despatx del Consolat, perquè si algú pensa que aquesta situació es pot revertir sense fer feina en un despatx al Consolat durant moltes, moltes, moltes hores (...) és que no hi ha estat mai i no ha fet feina mai”. Així, el despatx, aquest búnquer que allunyava els seus predecessors del contacte amb la ciutadania i els seus problemes, es converteix amb Bauzá per art d’encantament en l’hàbitat del governant responsable. Però passar moltes hores al despatx -donant per cert que així passi i que estigui motivat per un afany de superació de dificultats col·lectives i no de refugi davant les dificultats personals-, no garanteix per si sol resultats polítics satisfactoris. Només cal veure el fiasco del TIL, ara innombrable i rebatejat com a trilingüisme, igual que Rodrigo Rato ha passat a denominar-se a les seves files com “aquest senyor pel qual vostè em pregunta”.

]]> <![CDATA[Fundació Balears Repulsa]]>

A SET MESOS DE LES ELECCIONS i després d’una legislatura marcada per la crisi i el dogma de l’austeritat i l’aprimament públic, el president Bauzá anuncia la creació d’una fundació que sí ens podem permetre, Impulsa Balears. Per les condicions de la seva gestació, l’hauríem de rebatejar com Balears Repulsa, perquè conté tots els elements d’una gran presa de pèl que acabarem pagant entre tots per a major glòria propagandística d’un president aïllat i urgit de suports. Passem als fets. En una reunió ordinària de tots els sectors de la CAEB celebrada l’última setmana de setembre, es va incloure un punt en l’ordre del dia que immediatament va despertar suspicàcies entre bona part dels representants empresarials allà congregats. Arribat el punt en qüestió, va prendre la paraula la gerent de la Federació Hotelera, Inma de Benito, per defensar la participació de la gran patronal en un nou projecte que ajudaria a transitar cap a una economia intel·ligent. Segons va exposar, era una iniciativa de la qual s’estava parlant amb el Govern, però encara en fase de gestació. Va explicar que hi havia iniciatives similars a tot Europa, al País Basc, a Catalunya... i que era el camí a seguir per aprofitar i compartir el coneixement i evolucionar cap a una economia de futur. Les cares i gestos de lliçó escoltada una i mil vegades van començar a torçar-se quan va concretar el seu finançament. El Govern posaria 60.000 euros i la CAEB, 180.000. A més, es convidaria un grup d’empresaris, entre 20 i 50, a participar-hi amb aportacions de 12.000 euros cada dos anys. Amb aquests diners, es contractarien dues o tres persones que farien estudis i dinamitzarien el camí del canvi.

]]> <![CDATA[L’oportunitat de l’embaràs]]> A MÒNICA ORIOL, la presidenta del Cercle d’Empresaris, li plouen crítiques per haver confessat que en el seu target d’ocupabilitat sobren les dones en edat de contribuir a la perpetuació de l’espècie. “Prefereixo (contractar) dones després dels 45 anys o abans dels 25, perquè, pel mig, què fem amb el problema?”, ha exposat en unes jornades empresarials llatinoamericanes. La seva il·legal discriminació laboral a les dones per la possibilitat d’embaràs no va ser una improvisació ni una relliscada. Amb la mateixa premeditació i traïdoria de la seva polèmica proposta de salaris per sota del mínim establert per a joves sense formació, va anunciar que pensava dir alguna cosa “políticament incorrecte” perquè l’auditòrium es posés en mode màxima alerta i registrés bé la seva declaració.

]]> <![CDATA[Consellera subTIL]]> RECEPTA AL CONFLICTE. Canviar de metge i mantenir el tractament en un pacient que no només no millora sinó que empitjora difícilment podrà conduir a una curació. La recepta del president davant el conflicte educatiu s’havia limitat a treure Camps i posar Riera, com abans va treure Bosch i posà Camps. Però a diferència dels seus predecessors, Núria Riera s’enfronta a l’arriscat encàrrec d’haver d’implantar la norma declarada nul·la i suspesa per la Justícia, sense marge de burla amb un decret llei exprés. Aquesta vegada, s’ha utilitzat el qüestionat comodí del recurs per guanyar temps i persistir en el model, però escoles i inspectors han demanar les pautes per escrit, no sigui que davant nous requeriments judicials sentim una altra vegada allò de “jo no en sé res, va ser decisió dels tècnics”. I s’encenguin les alarmes.

]]> <![CDATA[Res a veure]]> LA CONSULTA. Com tothom sap, el procés català i l’escocès no tenen res a veure. Per això fa setmanes que parlem dels comportaments i discursos del bàndol del sí i del bàndol del no. Hem vist obrir informatius i portades de diaris amb els resultats del referèndum, les valoracions de líders d’aquí i d’allà; hem escoltat mil especulacions sobre què passarà a partir d’ara i, molt especialment, del fre o accelerador que podria suposar el veredicte de les urnes escoceses en el procés català. Perquè no tenen res a veure. De tot el vist i escoltat, em quedo amb la frase de David Cameron: “Sóc un apassionat del Regne Unit, però també sóc un demòcrata; podria haver prohibit el referèndum però he preferit que els escocesos parlessin”. També amb la immediata dimissió d’Alex Salmond després del triomf del no a la consulta independentista escocesa, per donar pas a nous referents a les seves files: “Accepto el resultat i demano a tot Escòcia que faci el mateix”. Res a veure amb els comportaments polítics als quals estem acostumats en aquestes latituds. Rajoy ha comparegut en vídeo per evitar preguntes comparatives incòmodes i Artur Mas continua sense donar pistes sobre quan signarà el decret de convocatòria de la consulta a què ha donat suport el 80% del Parlament català. Diuen els seus respectius acòlits que obeeix a una estudiada estratègia comunicativa, en el cas d’un, i política en l’altre, encara que potser no té res a veure i és pur vertigen.

]]> <![CDATA[A 300 quilòmetres]]> A MADRID ESTAN TREMOLANT, però no per la V catalana, per a la qual Bauzá tindria una ràpida solució. S’elimina per decret la V i només queda la B. No és cap imposició, és senzillament i planerament la supressió de duplicitats sonores. I aquí no hi ha V que valgui. La V no existeix i els que la defensen són uns totalitaris que incompleixen les lleis i van contra el progrés. No són tan amics dels bascos? Doncs ells tampoc no tenen V. Com deia, Madrid està tremolant després de l’ultimàtum de l’Executiu balear. Bauzá, en un exercici de valentia i generositat, ha cedit la glòria de la lluita contra els sondejos petrolífers al seu estimat Biel Company. Jo, com si no hi fos, tot per a tu. Resulta que a una de les empreses energètiques interessades en els sondejos li va caducar el passat gener el termini per presentar l’estudi d’impacte mediambiental davant el Ministeri i Madrid li ha donat una nova oportunitat. De fet, ja s’ha reactivat la tramitació de l’expedient. L’ultimàtum del conseller de Medi Ambient amb més turistes per hectàrea ha estat contundent. Ha exigit al govern de Mariano Rajoy que el mantinguin informat, gairebé res. Un atreviment dels que fan història i que poden marcar un abans i un després en les relacions entre els dos executius.

]]> <![CDATA[La justícia vola rasa]]> “Prou tenim a perseguir ETA i Al-Qaida com per perseguir la CIA”, ens va confessar el llavors president Rodríguez Zapatero. Els meus companys de recerca en els vols de la CIA, Matías Vallés i Felipe Armendáriz, assistíem a la recollida d’un premi periodístic a Madrid i ens emportàrem el lament d’un governant tan escandalitzat com superat per les lleis no escrites del poder. En l’herència rebuda, Aznar de les Açores li havia deixat una sèrie d’acords opacs que posaven Espanya en el selecte grup de col·laboradors dels Estats Units amb el programa dels “lliuraments extraordinaris”, consistent a segrestar presumptes terroristes per traslladar-los a presons secretes del món i interrogar-los sota tortura i sense tutela judicial. No va ser l’únic. Fins a 14 països europeus van ajudar els Estats Units en la seva particular guerra a l’anomenat terrorisme islamista, segons l’informe del Consell Europeu redactat pel fiscal suís Dick Marty. Un segon informe presentat al Parlament Europeu pel diputat socialista Giovani Fava va xifrar en 1.245 els vols sinistres, 68 dels quals es realitzaren a Espanya.

]]> <![CDATA[Pitjor al setembre]]> Les relacions entre el batle de Palma i el president del Govern i/o cap del partit sempre han estat tenses. Ramon Aguiló les va tenir amb Gabriel Cañellas, però els agullons més verinosos se’ls van clavar a casa, amb Joan March al capdavant dels socialistes. Militar en el mateix partit de poc li va servir a Joan Fageda, que va suportar més d’un menyspreu de l’amo en Biel. Sonores varen ser les desavinences entre Catalina Cirer i Jaume Matas, i més discretes, però no menys intenses, les viscudes entre Aina Calvo i Xisco Antich. Arribat l’acte clau, els líders polítics en aquesta tessitura comencen a desfer-se en lloances a la tasca del seu company-adversari, a fer-se petons i abraçades, a aixecar junts els braços i saludar eufòrics per cridar a l’uníson: guanyarem!, quedant a l’espera d’una millor ocasió per clavar el punyal. Interessos oposats, quotes de poder, gelosia i, alguna vegada, fins i tot divergències ideològiques alimenten aquests fratricides enfrontaments, de naturalesa gairebé sempre inconfessable. Assistim a un déjà vu en l’aferrissada batalla entre José Ramón Bauzá i Mateu Isern, encara que com totes les anteriors aquesta té les seves particularitats.

]]> <![CDATA[I si fem una presó vip?]]> TRAVESSAT EL DESERT de la crisi que també hem liquidat per decret, Bauzá ens mostra l’oasi que ens té preparat: un garbuix de ferros amb un gran forat econòmic per fonament. Estem d’enhorabona, diu l’arquitecte que el va aixecar, l’estructura no està danyada després de dos anys d’aturada. No tenim per pagar substitucions del personal sanitari en vacances i tanquem llits hospitalaris en plena temporada, quan els turistes arriben a raó de mig milió per cap de setmana, i els residents desesperen en les llistes d’espera, però al president li ha pujat la moral. Acaba de comprometre 36 milions més -ja n’hem deixat a anar com 60, i esperin perquè es va pressupostar en 110 i ja es parla d’un sobrecost del 10%- per rematar un palau de congressos que mai no s’hauria d’haver començat. Serem també propietaris de l’hotel adherit al projecte que ni Barceló, ni Melià ni European Invest Holding Group no han volgut assumir. Però què deuen saber ells de rendibilitats? Cap representant empresarial dels que ho va exigir llavors no augura ara una clara viabilitat econòmica a la macroinfraestructura imprescindible per a la desestacionalització que anava a omplir d’alegria els crus hiverns, cada vegada més llargs i desoladors. Però es farà, paga el poble.

]]> <![CDATA[Una rampa amb més perill que l’Estafeta]]> Aquesta setmana s’ha plorat, i molt, en els jutjats de Palma. En acabar la segona sessió del judici contra els 44 estudiants que van ocupar la Conselleria d’Educació, Ana María Rodríguez, la cap de gabinet, es va esfondrar davant Elèctrica Matas. Li van flaquejar els genolls i la camarilla que l’acompanyava la va agafar per evitar que caigués a terra. Em trobava a escassos metres de l’escena i, vist el que es va veure al jutjat, vaig evitar qualsevol aproximació d’auxili que es pogués malinterpretar i es convertís en intent d’agressió. Tot aquest sainet es podria haver evitat si els governants complissin amb les seves promeses, especialment amb una que repeteixen insistentment davant la desafecció ciutadana cap a la política: hem entès el missatge, escoltarem el poble. Quan un col·lectiu extens arriba a la porta de les institucions que se suposa que els representa a lliurar uns papers amb les seves reivindicacions, algú hauria de sortir, almenys, a recollir-los. Així de senzill. Però no donar curs -no parlem ni tan sols de complir- a una petició emanada del poble sobirà no es considera en cap precepte com a contrari a dret.

]]> <![CDATA[Cristina, en mans de Bauzá]]> El fiscal venerat a Balears per la seva ferma lluita contra la corrupció ha rebut aquesta setmana un sever càstig de l’opinió pública. No s’entén la seva numantina defensa de la ignorància de la infanta Cristina i menys encara la seva malvolença contra el jutge Castro. No és una disputa jurídica, és molt pitjor. Aquí no estem embrancats en una disparitat de criteris de difícil entesa per als llecs en dret. Sabia o no sabia la germana del rei de la procedència il·lícita del seu cabal i de les ‘trampes’ al fisc? Aquesta és la qüestió. No perdem el fil ni el cap. Veient la línia d’investigació que ha portat el fiscal, aquest punt clau del cas queda sense resposta. Ell mateix va reconèixer en la seva entrevista a Vanity Fair que la incògnita només podia aclarir si se li preguntava, però s’hi va oposar quan Castro ho va ordenar i ho va aconseguir, amb l’aval jurídic de l’Audiència que li va assenyalar el camí ara escrutat.

]]> <![CDATA[El pla té truc]]> Aprofitant que el personal va entretingut debatent temes de força com si el vestit de Letícia era l’apropiat per a la proclamació del nou rei, quan el vestit amb missatge era el del seu marit, el Govern ha anunciat una mesura d’excepcional calat a Balears: la venda de l’última joia de la corona, AENA. La privatització del 49% de l’empresa pública que gestiona els aeroports ja ha posat en guàrdia totes les aus carronyeres que van amb fam canina al desballestament del sector públic. Ens parlaran de major eficàcia, de major competitivitat i totes aquestes foteses, però vagin preparant la butxaca i injectant dosis de paciència per als seus trànsits, perquè els que acudeixen a aquests fastos persegueixen el benefici empresarial pur i dur, com no pot ser d’altra manera. El mar amenaçat per prospeccions petrolíferes i ara el cel en mans de grans companyies que ens donaran menys per més per guardar en els comptes de resultats aquests euros que compensin la inversió. I si surt malament, doncs ja es rescatarà amb els diners de tots com les autopistes. Total, uns quants mestres menys, uns quants llits hospitalaris tancats i arreglat.

]]>