Fer que pari el soroll. Aquesta utopia, o una derivada similar, encapçala l’èxode de X (abans Twitter) que s’ha precipitat després de la recent victòria de Donald Trump. Milions d’usuaris, que ja estaven descontents amb la plataforma des que la va adquirir Elon Musk, s’han llançat a explorar noves terres virtuals. Bluesky és l’alternativa preferida. És comprensible: allunyar-se de la crispació, llepar-se les ferides, intercanviar opinions des de la calma. Però també: no renunciar a la visibilitat virtual, ni a  l’estímul immediat dels likes, al bàlsam superficial per a la soledat… I si fóssim més ambiciosos?

“Què fem amb el monstre?”, es preguntava l'assagista Claire Dederer a Què fem amb l'art d'homes monstruosos? La llista és llarga: Polanski, Picasso, Bill Cosby, Woody Allen, etc. Homes que, en paraules de Dederer, es van portar fatal i van crear genialitats. No hi ha solucions ni respostes conclusives: el dilema autor vs. obra suscita més preguntes que les que tanca. ¿Com ens apropem a la creació d'algú les accions del qual ens repugnen o ens indignen, no ja racionalment, sinó visceralment? ¿Com tenyeixen el fàstic o la ira l'experiència artística?

A la pregunta de què preferiria trobar-me si estigués sola al mig del bosc: un ós o un home, vaig respondre a l'instant que un home. La meva interlocutora em va fer saber que era l'única. La pregunta –una mena de paradoxa moral en versió gore autoinduït–, es va fer viral aquest estiu i no va faltar qui es posés les mans al cap per la quantitat aclaparadora de dones que, en les circumstàncies descrites, van escollir l'ós abans que l'home.

Explicar-se a si mateixa. Aquesta ha estat una de les dificultats més grans amb què s'ha trobat Kamala Harris durant la seva vicepresidència. Projectada sobre la seva imatge, una altra imatge: la que volien veure els que l'observaven. Un joc de màscares i nines russes. O, potser, un altre cop, un cos de dona com a recipient de somnis i pors alienes.