La mort recent de l'escriptor Mario Vargas Llosa actualitza un tema recurrent en la història de la cultura: el discutit i probablement també discutible vessant ideològic d'un autor de ficció (o pintor, músic, cantant, escultor, etc.) en contraposició a la categoria i bondat unànimement consagrada de la seva obra. Davant de situacions com aquestes, l'acord és complicat, sempre segons el prisma ideològic o polític des del qual es miri. Un exemple. Vam llegir Viatge al final de la nit, de Louis-Ferdinand Céline, i vam quedar corpresos per una mena de miracle estètic, pel que ens revelava de les guerres i sobretot per com ens ho revelava. Però un dia vam saber que Céline havia destacat com un ferotge antisemita en plena ocupació nazi. El dilema va sorgir de seguida: ¿havíem de continuar llegint-lo o no? Hi va haver qui el va cancel·lar i qui no. Qui escriu això va pertànyer als primers. Però ningú no pot negar, ni jo mateix, el tomb que va patir la llengua francesa a partir de la poderosa i subversiva escriptura de l'escriptor francès.

1) No recordo que s'hagi parlat tant d'un llibre sense que s'hagués publicat i distribuït i, per tant, sense que hagués pogut ser llegit encara pels seus lectors potencials. Almenys a Espanya. El llibre en qüestió es titula El odio i el seu autor és l'escriptor Luisgé Martín (Madrid, 1962), que té diverses novel·les editades. D'aquest títol en vam sentir a parlar quan els mitjans de comunicació van fer públic, la setmana passada, que una jutgessa n'havia suspès la difusió per suposada intromissió en el dret a l'honor, la intimitat i la pròpia imatge de la mare dels nens assassinats pel seu pare fa més d'una dècada. Els serveis jurídics de la mateixa empresa editora, alhora, serien els que acordarien respectar o no la decisió dels jutges. En una paraula, la seva difusió era il·legal. Uns dies després, un jutjat de Barcelona estudiava si paralitzava la publicació d'El odio. En el moment en què escric aquest article, encara no se sap si El odio serà distribuït o no i, per tant, si podrà ser llegit. L'últim que hem sabut és que l'editorial n'ha suspès "indefinidament" la publicació.

Fa pocs dies la BBC va publicar un reportatge sobre les preocupants conseqüències que el soroll urbà pot tenir sobre la salut, i Barcelona hi tenia un lloc protagonista. Cal dir-ho: el concepte de contaminació acústica és massa rebuscat o sofisticat per referir-se o denunciar col·loquialment el soroll, la cridadissa d'alt voltatge, la bogeria acústica que brolla dels carrers, dels llocs públics, de les cases que donen a la via pública, el cruixit d'unes crispetes en l'instant més sublim d'una pel·lícula, en no pocs balcons on hi ha gent parlant a crits fins a altes hores de la matinada. Aquestes innecessàries estridències també es produeixen al transport públic: busos, metros i trens de Rodalies. Podria allargar la llista d'aquests sorolls fins a l'infinit a Barcelona (també hauria d'incloure-hi els sorolls estrepitosos dels avions que sobrevolen les poblacions properes a l'aeroport del Prat). Posats a fer, darrerament és molt difícil trobar un lloc públic on l'enrenou sonor no sigui la norma, fins i tot el que s'ha acceptat o gairebé benvingut, a jutjar per les cares extasiades que posen els ocasionals oients de l'últim reggaeton de moda, servit a tota pastilla, per uns voluntariosos cèntims, als metros o a la via pública. Als restaurants el murmuri ha deixat pas a la gatzara, també a l'inaguantable soroll que els cambrers permeten que facin les taules i cadires que desplacen d'un lloc a l'altre; al xiscle dels nens els progenitors dels quals no fan res perquè parlin en veu baixa, com sol passar a qualsevol restaurant de França, on els pares, amb envejable art persuasiu, transmeten als fills la seva obligació de no superar mai la barrera del so ideal (perquè aquest so existeix). També ja comencem a veure pels carrers de Barcelona persones, la majoria transportistes de menjar a domicili, que porten adherits a les seves bicicletes minúsculs equips de música amb feridors altaveus.

Encara veig als metros i en alguna cafeteria o terrassa de la nostra estimada ciutat persones llegint amb un llapis a la mà. Llegeixen i subratllen. Algunes ho fan amb un simple bolígraf, altres amb llapis de colors. (Encara que sembli mentida, acabo de descobrir que hi ha pàgines d'internet on s'educa a subratllar, fins i tot se suggereix el millor color, el groc, per a aquesta operació tan familiar en la lectura d'un llibre). No sabria dir com vaig començar a llegir amb un llapis a la mà, però sí que puc dir que un dia vaig veure algú subratllant el que llegia. Em va cridar l'atenció. Va ser a la cantina de la mili. No vaig dir res, però no vaig haver d'analitzar-ho gaire, era clar que el soldat que compartia amb mi les guàrdies subratllava allò que considerava d'interès. Per mi aquesta va ser sempre la condició per subratllar les meves lectures. Subratllar era com homenatjar el pensament que acabes de llegir, deixar-lo gravat per sempre, no només al paper, sinó també a la teva memòria. Subratlles per emfatitzar el que consideres interessant. Saps que el temps passa i el que s'ha llegit es difumina. Perd la vida. Un temps després, només havia de llegir allò que havia subratllat per retrobar-me amb el tema del llibre. Amb el pas del temps, vaig descobrir que als països on anava residint hi havia gent que procedia igual. Al principi em cridava l'atenció, com si subratllar un llibre només fos un hàbit circumscrit a la meva ciutat natal. Com si a París ningú llegís amb un llapis a la mà, ni a Praga, ni a Trieste. Amb el temps em vaig convèncer que un llapis remarcant unes línies impreses també podia tenir la seva història, com la té la lectura en veu alta que es va practicar durant segles, fins que un dia algú va descobrir que volia llegir per a ell mateix, en silenci.