Permetin-me que comenci amb una anècdota personal. Un càrrec polític proper, del món de l’esquerra i sense cap vincle institucional, m’explica que un dels seus cavalls de batalla és convèncer certes persones, molt sovint companys de formació, que les feines derivades dels afers col·lectius cal remunerar-les. En el món de l’activisme i la implicació política la línia entre el voluntarisme i el retorn pecuniari és difícil de traçar, en un dilema que ara i adés genera tensions dins de les organitzacions. Bé és cert que el retorn esperat de la implicació en accions col·lectives no necessàriament és econòmic. La implicació política sol avançar gràcies a la voluntat d’aconseguir un ideal superior, de tenir un retorn més o menys tangible (com un càrrec o un reconeixement) en un futur proper o llunyà o de la mateixa expressió de satisfacció personal en veure’s envoltat de persones amb objectius similars. Tanmateix, també és habitual veure com l’absència d’una compensació econòmica suposa un fre a l’acció col·lectiva i una font de frustracions importants.

Sigui per part de rivals o d’afins, no és estrany aplicar sovint l’etiqueta d’“extrema dreta” per referir-se a uns actors polítics concrets. Una etiqueta que de vegades remet a una idea prou estesa: que la família de l’extrema dreta europea és un cos homogeni, sense fissures, i que les possibles diferències que hi pot haver entre els diferents membres és més una qüestió d’accents que no de llengua. En efecte, els partits de dreta populista radical, el nom que s’acostuma a utilitzar en ambients acadèmics per referir-se a aquests partits, solen compartir certes característiques concretes, però també tenen punts importants que els diferencien.

Segons una idea popular força estesa, ser d’esquerres seria més habitual en edats més prematures, mentre que el conservadorisme s’abraçaria a mesura que ens anem fent grans. “Ara que soc gran cal tocar de peus a terra”, “la revolució és per als joves”. Aquestes idees, juntament amb la compra d’un habitatge o la voluntat de tenir estabilitat vital són aspectes que es relacionen amb la idea que ser gran i fer-se de dretes són dos elements intrínsecament lligats.

Mentre l’oposició i el carrer augmenten la pressió política perquè dimiteixi el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, un gran dubte plana sobre les zones encara enfangades de l’Horta Sud: els potencials efectes que la DANA pot tenir en el comportament electoral. Com bé explicava David Miró fa uns dies, la catàstrofe del temporal obre una finestra d’oportunitat perquè el govern espanyol pugui desplegar algunes decisions d’envergadura amb el desig de trobar una resistència menor de la que hauria experimentat abans de la DANA.

Imagineu que sou en un bar jugant a dards i l’objectiu és que tots vagin al centre. Amb alguna copa de més, comenceu a disparar a la babalà. La diana acaba plena de forats, distribuïts sense cap patró. Un altre dia, ja sobris, claveu tots els dards en una casella lluny del centre. Heu fallat i ho heu fet de forma sistemàtica.

En les últimes setmanes, l'habitatge ha tornat a centrar bona part del debat polític, des que Junts, PP i Vox van rebutjar la regulació dels lloguers de temporada. La picabaralla sobre quina legislació és més o menys adient s'afegeix a un malestar creixent de bona part de la ciutadania, la qual veu com els preus de lloguer continuen batent rècords, l'habitatge públic es desenvolupa amb comptagotes, i les mesures que es van proposant, com el topall al preu del lloguer, no tenen un èxit garantit. Segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística de principis de setembre, ja s'acumulen 41 trimestres consecutius amb increments anuals dels preus de cases i pisos a l'Estat.

L’anticatalanisme és i ha estat present sovint en el debat polític. Abunden els exemples de les manifestacions d’una part important de la ciutadania espanyola contra l’"enemic interior", per utilitzar la idea de l’historiador Antoni Simon. Es tracta, però, d’una narrativa que sovint xoca amb una altra, més actual, que ens diu que l'anticatalanisme és més aviat un invent de certes elits polítiques per tal de mantenir la tensió política, privilegis o la pròpia parròquia satisfeta.

Hi ha una frase, que s’atribueix falsament al primer ministre britànic Winston Churchill, que diu: "El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà". Tot i que parlava dels votants, aquesta idea apòcrifa també s’ha aplicat sovint al rol que juga la classe mitjana en la consolidació i qualitat dels nostres sistemes democràtics. Des d’Aristòtil fins a Tocqueville, la classe mitjana s’ha vist tradicionalment com el pal de paller de la democràcia, com el grup social amb les preferències "correctes", situades entre les suposades pulsions conservadores i d’autoritarisme il·lustrat de la classe alta i les violentes i caòtiques de la classe baixa. Així, segons la influent (i controvertida) teoria del politòleg Seymour Martin Lipset, el creixement econòmic permet fer créixer la classe mitjana, i és precisament aquesta classe mitjana la que més suport a la democràcia dona. "Cap democràcia que ha assolit un PIB per càpita superior al de l’Argentina el 1975 ha col·lapsat", recordaria el també politòleg Adam Przeworski.

Tots nosaltres anem pel món amb una peça que rarament ens podem treure de sobre: les ulleres ideològiques. Tendim a valorar millor l’economia quan el partit que governa és nostre i immediatament canviem d’opinió si el nostre partit perd i el rival obté la victòria. En un món complex, en què és difícil—sovint impossible—formar-se una opinió d'acord amb una anàlisi freda dels fets o de les dades, utilitzem sovint les ulleres ideològiques, una drecera cognitiva que ens permet navegar pel món polític. La pregunta “hi estic a favor o en contra?” sol ser més aviat “el meu partit o la meva ideologia què diria davant d’un cas com aquest?”. Una manera de processar que, segons el Nobel Daniel Kahneman, mort el març d’enguany, forma part del sistema 1, és a dir, aquell procés de pensament que es caracteritza per ser ràpid, automàtic i intuïtiu. En política, sobretot en èpoques de conflicte ideològic, el sistema 2, lent, deliberatiu, conscient i intencionat, sovint brilla per la seva absència.