Des de la pasta de dents fins als bitllets d’euro o els telèfons mòbils. La majoria de les coses que fem servir cada dia estan fabricades amb elements que procedeixen de sota terra. Els darrers anys, a més, l’ús de minerals s’ha incrementat exponencialment per la transició energètica i perquè som una societat cada vegada més tecnològica. Alguns d'aquests materials es consideren estratègics i crítics, d’alt valor afegit i crucials per a la indústria. I dins d’aquest grup hi ha les terres rares.

De jove l'apassionava l'Antic Egipte, i la seva curiositat insaciable pel passat l'ha acabat convertint en un dels pares de la paleogenètica, una disciplina que estudia l'evolució humana mitjançant l'ADN antic que es conserva en els fòssils. El biòleg i genetista Svante Pääbo (Estocolm, 1955) va guanyar l'any 2022 el Nobel de medicina per haver desxifrat el genoma dels neandertals, una espècie extingida fa 30.000 anys, una fita que va obrir una porta a la investigació de les bases sobre què ens fa genuïnament humans. L'investigador de l'Institut Max Planck de Biologia Evolutiva és a Barcelona aquest dilluns per rebre el cinquè premi europeu de ciència Hipàtia, atorgat per l'Ajuntament de Barcelona i el BCN Knowledge Hub de l'Acadèmia Europea.

Quin és el secret per gaudir d’una vida llarga i saludable? L’àvia catalana supercentenària Maria Branyas, que fins que va morir l’agost passat era la persona més longeva del món, ho tenia clar: “ordre, tranquil·litat, bona connexió amb la família i els amics, el contacte amb la natura, l’estabilitat emocional, no tenir preocupacions, el penediment, ser positiu i allunyar-se de persones tòxiques”.

Poc podia imaginar-se Eva Maria Novoa (Barcelona, 1984) quan el seu pare la portava de joveneta a la cerimònia d’entrega dels Premis Nacionals de Recerca que ella, també, algun dia pujaria a aquell mateix escenari per recollir un d’aquests prestigiosos guardons. Ella, que des de nena s’havia promès mil cops que no es dedicaria a la ciència després d’haver mamat a casa com és d'exigent la carrera investigadora; ella, que havia vist menys del que li hauria agradat el seu pare, un químic físic dedicat en cos i ànima a la recerca.

"Les matemàtiques són molt creatives, contenen una gran bellesa", assegura amb un somriure franc Xavier Ros-Oton (Barcelona, 1988). Res a veure, insisteix, amb el que de petits aprenem a l'escola: càlcul, càlcul, càlcul, equacions, fórmules, algoritmes que no saps per a què serveixen... Per això a ell, tot i que li anaven molt bé des de nen i tenia una mare professora precisament d'aquesta assignatura, el cert és que no l'atreien gaire.

Un nadó de quatre mesos, assegut a la falda de la mare, mira una pantalla on apareixen dinosaures de diferents colors i mides, i, de tant en tant, se senten frases en xinès. A l'altra banda de la sala, un equip d'investigadores escodrinyen les reaccions del bebè i graven els temps de reacció als estímuls. És un dels experiments que fan al Laboratori de Recerca en Infància, al Centre de Cognició Cerebral (CBC) de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on intenten desxifrar qüestions com de quina manera percebem el llenguatge abans de parlar o com ens enfrontem al repte d'aprendre dos idiomes en lloc d'un.

Fa fresca a Barcelona i plovisqueja una mica. I, així i tot, la cua no para de créixer. Molt abans de l’hora de començar l’acte, ja va més enllà de la cantonada de l’edifici de la Casa Seat, a la cruïlla entre Diagonal i passeig de Gràcia, i continua enfilant-se carrer amunt. Pacients i impacients s’esperen força canalla, i xavals joves, i pares i mares, i avis i àvies, i curiosos, i sobretot apassionats de la ciència. Alguns –els més petits– fins i tot disfressats per a l’ocasió. Aquesta tarda coneixeran la seva heroïna, la biòloga molecular i astronauta Sara García Alonso (Lleó, 1989), que arriba a la presentació del seu primer llibre, Órbitas (Ediciones B, 2025), amb la seva cabellera vermell Mart.

No feia ni un mes que havia parit, però tenia clar que no s’ho volia perdre de cap manera. Així que va agafar el seu nadó i es va plantar a la facultat de física de la Universitat de Barcelona. Des d’allà, amb el seu grup de recerca, va poder seguir en directe, a través de grans pantalles, el llançament a l’espai del telescopi espacial Gaia, els ulls amb què durant 11 anys l’Agència Espacial Europea (ESA) ha escombrat el cel i ha revolucionat la visió que teníem de la nostra galàxia i el nostre veïnat còsmic. I on la participació catalana ha estat decisiva.

Aquest biòleg i divulgador, col·laborador de l’ARA, defensa que van ser les arts les que ens van fer humans i que sense elles només seríem simples Homo sapiens. Ben pot ser així, tenint en compte que prolífics que hem estat component simfonies i inventant tota mena de gèneres musicals; captant el món que ens envolta amb colors en teles; explicant mil històries dalt d’un escenari; dansant coreografies emotives i complexes. És per això que aquest savi, capaç de posar-se a la butxaca un auditori ple a vessar d’adolescents i fer que l’escoltin amb interès, assegura que les arts, totes, són la nostra nau per submergir-nos en un viatge al fons de nosaltres mateixos, i per reinterpretar i comprendre el món que ens envolta.

En molts càncers passa sovint que pacients que presenten la mateixa mutació evolucionen de manera diferent i no responen igual als tractaments. Durant molt de temps s'havia especulat si la raó que explicava aquestes diferències podria ser genètica o, per exemple, estar relacionada amb l'edat del malalt. Tanmateix, cap d'aquests arguments aconseguia explicar per si mateix la diversitat de respostes dels pacients davant d'una alteració idèntica en un oncogen –un gen que va patir una mutació i que té el potencial de causar càncer– concret.

Una dona que quan era nena va ser diagnosticada d’un neuroblastoma, un càncer cerebral, porta 18 anys sense el tumor gràcies a un tractament d'immunoteràpia de cèl·lules CAR-T. El cas el recull un estudi publicat a la revista Nature Medicine i suposa que la dona és la pacient amb aquest tipus de càncer que ha viscut més temps sense la presència del tumor fins ara, cosa que fa pensar als investigadors que s'hauria curat completament.

Arriba amb la mare i l’àvia, amb els ulls ben oberts i expressius, rosegant un tros de pa. A mesura que avancem per l’edifici per pujar a la segona planta del Centre de Recerca de l’Alzheimer BBRC, de la Fundació Pasqual Maragall, va fent, tot seriós, mirades encuriosides al seu voltant. Poc pot comprendre el Nil, un nen preciós de 15 mesos, que avui serà el protagonista d’un experiment que vol canviar el que la ciència sap sobre la salut mental de la dona durant una etapa crucial i vulnerable de la seva vida, l’embaràs i el postpart.

N’hi ha que dormen prop de 20 hores al dia, com els ratpenats, mentre que d’altres només tres o quatre, com el cavall o l’elefant africà. Alguns descansen primer amb una meitat del cervell i després amb l’altra: és el cas dels dofins i també del falcillot negre, capaç de fer una becaina mentre continua volant. Els humans, en canvi, som més modestos –o mediocres–: necessitem entre 7 i 9 hores diàries d’aclucar l’ull, durant les quals no podem fer res més, per poder resetejar-nos, assumir i integrar els aprenentatges realitzats durant el dia, i fer-nos una posada a punt que ens permeti encarar la següent jornada.

La sensació és ben coneguda i l'experimentem cada dia: ens posem davant del plat a taula, comencem a menjar i, en un moment donat, ens aturem perquè ens sentim tips. I sovint, com experimentem cada Nadal, saltar-nos aquest senyal de sacietat del cos penalitza, ja que acostuma a comportar digestions feixugues i empatxos poc plaents. Però, com sap el cervell, l'òrgan que regula el comportament, quan l'organisme té prou nutrients i no necessita ingerir més aliments? Sembla que científics de la Universitat de Colúmbia, als Estats Units, han trobat la resposta.

Les lleis de la física que expliquen com funciona el món que veiem i que ens envolta deixen de ser vàlides quan escodrinyem tot allò que passa al regne microscòpic. Allà, les partícules més elementals que formen la matèria, com els àtoms, però també més petites, com els electrons, tenen propietats molt exòtiques que atempten contra tota intuïció i semblen gairebé impossibles, com exemplifica el famós gat de Shrödinger, viu i mort alhora dins d’una capsa fins que l’observem.

Un equip d'investigadors de l'Acadèmia Xinesa de Ciències ha aconseguit crear un ratolí a partir d'esperma procedent de dos progenitors masculins. L'animal, obtingut a partir de complexes tècniques d'enginyeria amb cèl·lules mare, s'ha desenvolupat sense problemes fins a la vida adulta, cosa que suposa una fita important en la reproducció unisexual en mamífers.

Pas endavant cap a la medicina de precisió. Investigadors de l'Institut d'Oncologia del Vall d'Hebron (VHIO) liderats per l'oncòleg Josep Tabernero han demostrat en un assaig clínic en fase III que combinar dos fàrmacs, cetuximab i encorafenib, amb quimioteràpia en pacients amb càncer colorectal metastàtic que tenen mutacions al gen BRAF resulta més efectiu per allargar-ne la supervivència i aconseguir una millor resposta que la teràpia estàndard, que es fa només amb quimioteràpia. Els resultats, que s'han presentat en un congrés de la Societat Americana d'Oncologia Mèdica (ASCO GI) a San Francisco (EUA) i s'han publicat a la revista Nature Medicine, aplanen el camí perquè aquesta combinació es converteixi en el tractament de primera línia per a aquest grup de pacients amb la mutació.   

El càncer és, segurament, el sistema darwinista més perfecte. El 1859, el naturalista britànic va proposar en la seva teoria de l'evolució que els individus més ben adaptats a un entorn específic són els que acaben sobrevivint i passant els seus gens a futures generacions. En el cas dels tumors això es compleix a la perfecció: les mutacions que apareixen a les cèl·lules competeixen entre elles i, al final, aquelles capaces de resistir els tractaments acaben desplaçant la resta i proliferant. Els fàrmacs emprats per combatre-les acaben deixant de ser efectius.

La vida és allò que passa entre dos extrems: el naixement i la mort. Els humans som els únics animals que som conscients que tenim un final i que ens en preocupem. I segurament això ens dona un propòsit mes enllà de la supervivència i la reproducció. És això el que ens fa humans? Salvador Macip (Blanes, 1970), metge, investigador, escriptor i divulgador, col·laborador del suplement de ciència de l’ARA, reflexiona a l’assaig La vida als extrems (Arcàdia, 2024) sobre l’impacte d’aquests dos moments determinants en la nostra existència i ens convida a intentar entendre els processos biològics i evolutius de la nostra espècie per poder controlar-los, modificar-los i construir societats més justes i igualitàries.

Pas de gegant en la recerca d'un trastorn neurològic que afecta almenys l'1% de la població mundial. Investigadors de l'Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona) han identificat quin és el mecanisme molecular que causa l'autisme idiopàtic, és a dir, el que no està vinculat a una mutació genètica específica i que suposa al voltant del 80% dels casos d'aquesta condició. Segons publiquen els investigadors a la revista Nature, la pèrdua d'un petit segment d'una proteïna anomenada CPEB4, present en totes les neurones, dona com a resultat el desenvolupament de les afectacions de l'espectre autista (TEA).